The Road
Director: John Hillcoat
Intèrprets: Viggo Mortensen, Kodi Smith-McPhee, Charlize Theron, Robert Duvall, Guy Pierce.
Gènere: Drama, road-movie. USA, 2009. 110 min.
En un món post apocalíptic, en què una misteriosa catàstrofe ha arrasat amb tot i pràcticament no queden aliments, un pare i el seu fill avancen per una obscura carretera amb l’objectiu d’arribar al mar i fugir del dur hivern del nord. Tot és gris i cobert de cendra, i la llum del sol brilla per la seva absència. Els seus enemics, les bandes organitzades de criminals i els grups de caníbals, són una amenaça constant, però la seva decisió a sobreviure els fa avançar.Cormac McCarthy s’està convertint en una de les icones de la cultura contemporània. Si ja ho era en el món literari, les afortunades adaptacions cinematogràfiques de les seves obres han fet que el seu nom s’hagi popularitzat encara més. Amb La Carretera, va rebre el premi Pulitzer, ni més ni menys. Si aquest fet podia afegir certa pressió al responsable de portar aquesta magnífica història a la gran pantalla, el resultat evidencia que no ha estat així. El director australià John Hillcoat ha fet el millor que podia fer: preservar amb enorme fidelitat el contingut i el cru missatge de la novel·la. D’aquesta forma, el lector es troba pràcticament amb totes les imatges i sensacions que havien circulat per la seva imaginació i surt de la sala amb ganes de fer un homenatge a Hillcoat. I és que el temut tòpic “el llibre és molt millor” queda reduït a la mínima expressió.
Un dels aspectes pels quals s’ha de felicitar el rigor del director en l’adaptació és aquesta falta de context de la història. Possiblement, és un aspecte que descol·locarà l’espectador que no hagi llegit la novel·la, però un cop vista la peli, s’adonarà que, a La Carretera, el desencadenant de tot plegat no és el focus d’atenció. I no ho és perquè segurament es convertiria en un condicionant no desitjat respecte el que l’autor vol explicar. McCarthy col·loca els dos protagonistes, pare i fill (ni tan sols tenen nom), en una situació extrema, en un exercici de supervivència que els posa a prova, no tant a nivell físic, sinó a nivell psicològic. Molts dels diàlegs de La Carretera tenen més força que qualsevol imatge, i en aquest sentit és el nen qui juga un paper més important. I Hillcoat ho ha sabut traslladar a la perfecció.
Les sensacionals interpretacions de Viggo Mortensen i Kodi Smith-McPhee (on són les nominacions?), i també dels pocs secundaris amb qui es creuen, com Robert Duvall, transmeten un cúmul de sensacions a flor de pell. Moltes d’elles se’t fiquen a dins i ja no t’abandonen fins al final. La Carretera és un drama amb molta cruesa, que t’inculca el patiment dels protagonistes sense necessitat d’excessos. I és que el ritme, pausat, però incessant, fa que acompanyem pare i fill en una fugida lenta, però constant, sense persecucions ni corredisses. Tot i això, Hillcoat sap incloure amb gran habilitat els moments de suspens i manté la tensió que provoca el fet que qualsevol cosa amb què es puguin trobar els protagonistes pot ser un perill mortal. Un excés de prudència, o de por, que precisament el nen retreu al pare en més d’una ocasió.
En el fons, la relació pare i fill, la seva reacció davant de cada situació, el seu punt de vista de les coses, és el veritable pal de paller de La Carretera. Diuen que és en situacions extremes quan aflora la veritable condició del ser humà, quan és capaç de fer coses que, dins de la normalitat, ni tan sols es plantejaria. Això és el que escriu McCarthy i mostra Hillcoat. I això és el que converteix La Carretera en un film molt dur, però també sòlid i extraordinari. Un servidor, que ja coneixia la història, va tornar a esgarrifar-se i emocionar-se. També hi tenen bona part de culpa dos dels elements que el film aporta a la novel·la. El primer és la impressionant fotografia, a càrrec del basc Javier Aguirresarobe, que retrata a la perfecció el món gris, apagat i desolador que McCarthy descriu a les seves pàgines; el segon, la banda sonora, composada pel gran Nick Cave, que alimenta de forma subtil i brillant les imatges, apareixent en la mesura perfecta i en els moments idonis.
No és una pel·lícula fàcil per a l’espectador (fins i tot algun va marxar de la sala, per mi, de forma exagerada), no és recomanable veure-la amb un estat d’ànim delicat, però La Carretera és una obra que ha sabut heretar la brillantor i profunditat de la novel·la de forma gairebé intacta. Tot i el controvertit final (dels dos casos), et deixa realment tocat, reflexiu, pensant en què faries si et posessis a la pell dels protagonistes, en un món on la diferència entre el que està bé i el que està malament ja sembla no tenir cap validesa. I les causes d’haver arribat a aquest panorama no cal explicar-les, perquè, siguin les que siguin, és evident que els culpables haurem estat nosaltres. Sempre ho dic, les bones pel·lícules són les que et marquen, les que continuen un cop acabades, i La Carretera ho és. Grandíssima oblidada dels Oscars i Globus d’Or, espero que, almenys, blogs com aquest serveixin per difondre que estem davant d’una de les imprescindibles.
No afegeixo ni una paraula. Completament d’acord. Jo també hauria fet el final menys esperançador, tant del llibre com de la peli, però és una de les grandíssimes obres de l’any. I se l’han oblidat als premis!!!
Per cert, ahir vaig anar a veure ‘Shutter Island’ i és sensacional. No llegeixis absolutament res de la peli ni vegis el trailer si vols gaudir-la al màxim. Ha d’anar al cinema sense cap pista. Grandíssim Di Caprio i sensacional Patricia Clarkson. Ja em diràs. Una abaraçada.
M'agradaM'agrada
Jordicine, a mi també em va sobtar el final, però, pensant-hi bé, segur que és tan esperançador? Què els espera ara, si no una continuació del que han viscut durant la història? Un cop més, es presenta la terrible disjuntiva que és present al llarg de la novel·la i de la peli, si és millor sobreviure o no…
En tot cas, chapeau!
Shutter Island caurà aquesta setmana! I més encara després d’haver llegit el que dius! Vaig veure un tràiler fa un temps, però la veritat és que hi aniré sense gaires condicionants, o sigui que no tinc cap expectativa… A veure si coincidim un cop més!
M'agradaM'agrada
Gran frase, Martí: “les bones pel·lícules són les que et marquen, les que continuen un cop acabades”
I moltes ganes de veure aquesta pel·li!
Salut!!
A-
M'agradaM'agrada
Jo crec que sí que és esperançador, però vaja. Se’l podien haver menjat. Sempre pot ser pitjor. Ja ja ja. Una pel·lícula realment bona. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Molt ben comentada, analitzada i puntuada.
el final, realment, no em va entusiasmar, un “fundido a negro” amb la figura inhert del pare hauria estat millor. Realment langoixa k transmeten la historia, els aconnteixements i els personatges, es brutal, xo sense estrès. Tb xapo x els flashbacks introduits com a somnis. I els secundaris tb fan un gran paper, estem totalment dacord. La veritat sk es un film rodó.
A més, ara tinc ganes de llegir la novela, xq deunido com et fa reflexionar i kuants sentiments genera, la majoria molt desagradables, sera k ens estem tornant una societat masoquista i ens agrada patir i veure patir, ai k en mccarthy ha trobat la gallina dels ous dor!
100 % recomenable està clar.
I ara toca shutter! La gent en parla de cullons, realment sorprenent, en jordi tb ho diu, aixi k pinta mb!
M'agradaM'agrada
Albert, gràcies. De tant en tant m’inspiro, jeje. Te la recomano 100%!
Jordicine, suposo que depèn com ho vegis, però a mi no em desperta gaire confiança la imatge del nen marxant amb la família… no és precisament un “y fueron felices…”. En tot cas, bravo per ser tan fidel a la novel·la.
Hermes, gràcies per la bona crítica del comentari. Si vols et deixo el llibre. Ja et dic que hi ha diàlegs entre pare i fill que a la peli no surten (normal, no podien sortir tots), que són bestials. Clar que la història et situa en una situació catastrofista extrema, però perturba bastant pensar que potser no és tan llunyana com ens agradaria.
M'agradaM'agrada
Cojonuda.
SOPILERS (por si acaso, que yo ya me sé Up in the air entera)
La vi ayer y me gustó todo. El momento en el que él encuentra el piano me parece que ya vale cinco Óscars.
Y lo del final… Es cierto que a mí tb me extrañó un poco (yo me esperaba que el niño cogiese la pistola y matase a su padre para que dejase de sufrir, para protegerlo, un poco lo que el padre había hecho toda la peli) pero tampoco me pareció tan positivo y esperanzador. Guy Pierce y compañía me dieron un pelín de mal rollo en algún momento. ¿Por qué los seguían durante toda la peli? ¿Porque veían que al padre no le quedaba mucho o porqiue eran unos rarunos? ¿La madre no estaba un poco contenta de más de tener otro niño?
M'agradaM'agrada
Exacto… aunque por mi parte no es tanto porque desconfíe de los miembros de la familia de Guy Pierce (de él un poco sí), sino por lo que les espera por delante. Por cierto, como comentamos al salir del cine, el perro que oyen cuando están en la despensa llena de comida ¿se supone que es el de esta familia? Entonces ellos también descubrirían la despensa, se entiende…
Ah, y a mí también me pareció genial la escena del piano, donde no se atreve a tocarlo para no recordar… de piel de gallina!
M'agradaM'agrada
En aquest cas no li cal ni tocar el piano, ell anteriorment llança la foto i l’anell per intentar oblidar la seva dona del tot, i tant sols la imatge del piano ja el destrossa totalment, impressionant escena.
M'agradaM'agrada
Sí sí, hi ha escenes molt bones, però en sèrio, deixeu estar els eufemismes: EL FINAL ÉS UNA PUTA MERDA. I no ho dic perque sigui més o menys esperançador, ho dic perque no resol res, és un no-final, que no em transmet res de nou, res que no m’hagin transmès els 30 primers minuts de peli.
Deixant la família final a part, la relació pare fill no “conclou”. Què aporta la mort del pare? No és significativa en cap aspecte, no provoca un canvi, un descobriment, una iluminació, algo. Es mor tan normal, una mica de llàgrimes, i apa, a otra cosa.
I amb lo de la família, tampoc sé què m’estan volent dir. Els estaven seguint des del principi, ya siguin bons o dolents…i què?
I el problem no és que sigui un final abrupte. La resolució sobtada de No es pais para viejos em transmetia un munt de sensacions, contribuïa al missatge de la peli, etc. Aquest final només em provoca indiferència. M’he perdut algo??
La altra gran cagada, per mi, és quan marxen del búnker. Per què?? Tenen allà un paradís, i marxen perque senten uns sorollets a dalt? Venga ya! Ho entendria si tinguéssin pressa per arribar a algun lloc, però lo d’anar al sud era només per no passar fred, cosa que allà dins ja no passa. A ningú més li va semblar una decisió sense sentit, digna del pitjor Jack o Kate??
M'agradaM'agrada
Pero pq li busques un sentit a la mort del pare, no ha de significar res, jo crec que busques el que l’autor no preten donarte xavi, no tot te que tenir un missatge, es un relat sobre una situacio molt futuda no el sentit de la vida, em pregunto jo, tu en aquella situacio se’t mora el teu pare i que canvia? RES, senzillament hauras de seguir el cami sense ell, no hi haura cap canvi mes, ni iluminacions ni missatges ni epica.
I el puto bunker l’abandonen pq el pare sospita que hi ha gent que els ha trobat i que quedarse alla durant mesos no resolt res i mes quan ell sabia que s’estava morint com diu a la peli.
Es un relat realista pur i dur, com la vida mateixa, no tot ha de tenir un sentit ni un missatge, simplement passa, que aixo no es el que normalment ens donen a les pelicules, pq seria aburrit, pero es el que hi ha, t’ha donat realisme en una situacio apocaliptica.
M'agradaM'agrada
Xavi, i què aporta la primera trobada amb el vell? I per què deixa el negre exposat a una mort segura quan el que està fent és el mateix que fan ells (tot el possible per sobreviure)?
Com diu el borinot, no busquis una explicació raonable a tot el que passa, perquè precisament el llibre va de tot el contrari, de com ens comportem quan no queda res, quan estem desesperats… prenem decisions de forma impulsiva, i el que ens impulsa és purament la por. Fixa’t que estàs a la mateixa posició que el nen, que li fot bronca al pare per marxar del bunker, per ser tan cruel amb el negre, per no donar més menjar al vell, etc… I el pare li diu que està mort de por.
En cap moment et dóna entendre que és un viatge cap a la salvació, ni et promet que al sud tot s’arreglarà. I la veu en off ho diu, el pare sap que s’està morint. I jo mentre llegia el llibre ja imaginava que era inevitable. Pensar que potser només vol preparar el fill per tot el que vindrà després, quan ell ja no hi sigui…
Ah, i per suposat que és un no-final, igual que la peli té un no-principi i que mai sabem el causant de tot plegat. De veritat esperaves un final revelador o concloent? M’hagués semblat la cosa més incoherent del món.
M'agradaM'agrada
El final…
Sobta, però donat que en una situació extrema sembla que ha de sorgir el millor i el pitjor… per què no? A més, quina significació més clara d’humanitat que haver conservat el gos?
Molt bon bloc.
M'agradaM'agrada
Hola Xavi, moltes gràcies pel comentari. M’alegro que t’agradi el bloc!
D’acord amb el que dius del final, i això del gos és un detall també interessant i significatiu. Tal com estava el panorama, el gos el podien haver abandonat per tenir una càrrega menys…
M'agradaM'agrada
Molt d’acord en tot. Em va semblar una adaptació brillant. També van sortir dues noies de la sala quan portàvem mitja hora de peli, cosa que feia molt que no em passava. No pensava que m’emocionaria, sabent ja la història a través del llibre, però em vaig equivocar…
Bona crítica 😉
M'agradaM'agrada
Gràcies Míriam!
En efecte, és exactament el mateix que em va passar a mi. Ah, i em segueix sorprenent això que la gent abandoni la sala… és dura, però tant com per fer-te aixecar i marxar per no suportar-ho més, em sembla molt exagerat.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: LES 10 MILLORS PEL·LÍCULES DE 2010 « M.A.Confidential
Retroenllaç: TRIPLE 9 – Tràiler | M.A.Confidential