(500) Days of Summer
Director: Marc Webb
Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Zooey Deschanel, Geoffrey Arend, Chloe Moretz, Matthew Grey Gubler.
Gènere: Comèdia, drama. USA, 2009. 90 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Les vides de Tom i Summer es creuen quan ella entra a treballar com a ajudant del director de l’empresa de targetes de felicitació de la qual ell és creatiu. Des del primer cop que la veu, Tom creu que ha trobat la persona perfecta, aquella amb qui vol passar la resta de la seva vida, però Summer no creu en l’amor ni en els compromisos. A partir d’aquí, els 500 dies que dura la seva relació porten el millor i el pitjor, un cúmul de sentiments de tota mena que neixen de dues formes molt diferents de veure la vida.Sembla ja una tradició que cada any arribi aquella pel·lícula pseudoindependent destinada a deixar-nos a tots amb un somriure a la boca. Si el 2007 parlàvem de Pequeña Miss Sunshine i el 2008 de Juno, ara és 500 Días Juntos la que passa a ocupar aquesta posició. La pel·lícula de Marc Webb adopta aquest estil fresc i desenfadat, i també la llicència per incloure recursos cinematogràfics de tota mena per a construir una història tan realista i paradigmàtica com ingènua i fantasiosa. Aquesta ambigüitat és el que m’ha provocat certes sensacions enfrontades en acabar el film, sobretot perquè precisament el final és el que m’ha deixat una mica més desconcertat sobre l’autenticitat i el veritable missatge que vol transmetre el film.
500 Días Juntos de seguida s’escapa de l’estructura clàssica de qualsevol film. Tant pel que fa a l’estructura, com al contingut. I és que el muntatge no cronològic fa que, des de l’inici, ja sapiguem com estarà la situació cap al final, amb la qual cosa l’interès es focalitza en el desenvolupament dels fets que hi ha entremig. D’altra banda, una rotunda veu en off de seguida s’encarrega d’anunciar-nos que no estem davant la típica història de “noi coneix a noia”. Aquests dos factors converteixen el que passa a partir de llavors en relativament previsible i deixen tot el pes del film a l’evolució dels personatges (de la seva relació i a nivell individual) a partir dels diversos fets que es van succeint. El ritme narratiu és perfecte per una història d’aquestes característiques, ja que cap situació o escena s’allarga innecessàriament i l’aportació de cadascuna queda molt clara i acotada. Globalment, els 90 minuts de durada són un encert.
Un dels punts forts de 500 Días Juntos per arribar a l’espectador és aquesta vessant tan realista, que fa que qualsevol es pugui veure identificat en diversos moments del film, evocant situacions viscudes personalment. Salvant les seves particularitats, la història entre Tom i Summer pot resultar força comú i identificable amb la realitat, però aquesta sensació comença a desaparèixer quan el director decideix precipitar els fets cap al final, on crec que el film perd una mica el seu rumb. A banda d’una última escena, per mi, excessivament casual i massa forçada, crec que l’equilibri i el realisme presents fins ara en aquests 500 dies es perden i que la sensació final és que la peli acaba sent una mica massa ingènua.
Totes les actuacions són de notable alt. D’entre elles, Zooey Deschanel és l’indiscutible epicentre del film. Relativament desconeguda, l’actriu de Los Angeles captiva absolutament tothom i porta tot el pes argumental de la peli (per alguna cosa porta el seu nom al títol, la traducció del qual es carrega per complet tot el seu significat) a través d’un personatge força complex. Complex sobretot per Joseph Gordon-Levitt, qui va contínuament a remolc, però també plasma perfectament la naturalesa del seu personatge. Amb tot, estic segur que hi ha molts Toms i Summers escampats pel món. Destacar també el personatge de la germana de Tom, tan insòlit i graciós, com un pèl gratuit i exagerat.
Estem davant d’un d’aquells films que passen com l’aigua, dinàmic, agraït de veure, amb una història força propera i uns personatges fàcilment identificables amb la realitat. A més, la seva banda sonora inclou bones cançons de l’escena indie actual i també dels 80, un bon recurs per apropar-la encara més a un cert sector de públic. Llàstima, com ja he dit, d’aquest final difícil d’empassar. No obstant, molt recomanable en una època en què les estrenes no brillen especialment.
Martí
M.A.Confidential 
Molt dolça però al final la vaig trobar una mica previsible, potser és que m’esperava algun element que li donés un caire “diferent” de la típica comedia romàntica (no és noi coneix a noia però quasi).
Pd: L’escena de l’ascensor amb els Smiths sonant de fons és algo sobre el que he somiat taaaaaaaants cops 😉
M'agradaM'agrada
Jo només he vist el tráiler, i, com la Lídia, l’escena de l’ascensor em va arribar al cor xD. Apuntada per la próxima vegada que pugui trepitjar una sala de cine.
M'agradaM'agrada
A mi també em va agradar molt. No és una obra mestre, però té moltes coses bones. El repartiment, els amics del noi, la música, The Smiths, el joc amb el nom de les noies, la pantalla dividida, el marcador dels dies, les imatges al cinema en blanc i negre, els parcs, els dibuixos als braços… M’ho vaig passar molt bé. Recomenable al cent per cent. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Sí, jo crec que la peli tira molt d’aquesta sèrie de detalls que diu el Jordi, que són els que li donen encant i originalitat, però, en el fons, la història base no resulta tan tan trencadora…
Lídia, si ho has somiat tants cops, serà que la peli deu ser també una mica somiadora, no?
Míriam, si vols fem una recolecta, el que sigui per la causa!
M'agradaM'agrada
A mi es una pel.lícula que em va sorprendre… esperava trobar-me amb una comedieta més de totes les que hi ha al mercat i em va sorprendre gratament , tot i què com tu dius hi ha aspectes molt millorables!!!
M'agradaM'agrada
Això sí que ho té, no és una comedieta més… aconsegueix tenir personalitat i distanciar-se de lo típic i tòpic.
Com tu dius, tot i els aspectes millorables, val la pena!
M'agradaM'agrada
molt entretinguda. i encara que té aspectes millorables, el final et deixa un bon rollo “irreal” i un bon sabor de boca. genial l’escena de la pantalla dividida i l’escena de la coreografia.
M'agradaM'agrada
Jo l’escena de la coreografia, tot i que reconec que em va fer gràcia, la vaig trobar un pèl massa típica. En canvi la de la pantalla dividida em va agradar molt. No només pel muntatge, sinó perquè crec que, qui més qui menys, s’ha vist en una situació semblant a aquesta algun cop…
En tot cas, Edu, estaràs d’acord que havíem d’anar a veure aquesta abans que 2012.
M'agradaM'agrada
Doncs a mi em va encantar! Trobo que és la peli romàntica dels nostres temps, del segle XXI, juntament amb “Olvídate de mi”, amb la que li vec forces similituds, per cert.
Capgira els rols i els tòpics del gènere romàntic, però no per carregar-se’l sinó per modernitzar-lo. Si no hagués acabat com acaba, Martí, s’hagués carregat el gènere, hagués estat massa pessimista. S’ha de seguir creient en els contes de fades, home! I que consti que sí que és massa casual, però el chiste del nom de la tia per mi ho arregla, en el sentit que el mateix guionista se’n riu d’aquesta casualitat.
Ah, l’escena de la coreografia és clavada a Spider-Man 3! El Sam Raimi utilitza aquest recurs exactament en el mateix sentit. I a la gent li encanta aquí, i ho detesta allà…curiós..
Docns això, que la trobo super simpàtica, em vaig sentir molt identificat (segons quan amb el tio, segons quan amb la tia, que consti, jeje), la banda sonora (tinc les del karaoke al RockBand xD), etc… Estic enamorat d’aquesta peli.
Això sí, després vaig anar a veure 2012, per cobrir el meu cupo de machote descerebrado. Quins orgasmes quan la limusina per Los Ángeles, nen. Després ja es fa repetitiva…
M'agradaM'agrada
Osti Balcells, ni això et salvo de 2012… aquesta escena de la ciutat desmoronant-se just darrere el cotxe l’hem vist un milió de cops. I la de l’avió a la pista d’enlairament inclús la repeteixen dos cops, fuera hombre!!! En fi, entenc que havies de cobrir el teu cupo, jeje.
Respecte 500 Días Juntos, jo també em vaig recordar de les cançons del RockBand! jejeje. Que per cert, les trèiem bastant millor que ells… I això que dius de que es carregaria el gènere, home, una mica extrem, no? A més, precisament intenta no seguir les premises del gènere durant bona part de la peli, per això em va semblar un pèl conservador el final. En fi, em sembla que l’hauré de tornar a veure d’aquí un temps…
M'agradaM'agrada
A mi em va agradar molt la pelicula… tens raó quan comentes que es una altra manera d’enfocar les típiques pelicules de chico conoce a chica… molt original i lo més important, entretinguda.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: LA GRAN ENFERMEDAD DEL AMOR | M.A.Confidential
Retroenllaç: CON AMOR, SIMON | M.A.Confidential
Retroenllaç: CON AMOR, SIMON | M.A.Confidential – 12 años de esclavitud