Inglorious Basterds
Director: Quentin Tarantino
Intèrprets: Brad Pitt, Christoph Waltz, Mélanie Laurent, Diane Kruger, Eli Roth, Michael Fassbender, Daniel Bruhl.
Gènere: Bèl·lic, thriller, drama. USA, 2009. 145 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
En plena 2a Guerra Mundial, amb França ocupada pels nazis, l’exèrcit aliat compta amb un cos especial conegut com els “Malditos Bastardos”. Estan comandats pel tinent Aldo Raine i la seva filosofia és clara, matar tots els nazis possibles de forma totalment despiadada, prenent la seva cabellera com a trofeu. D’altra banda, a París, la jove propietària d’un modest cinema es veu involucrada en les altes esferes del Reich després de començar una relació amb un popular heroi de guerra nazi, que precisament és a punt d’estrenar un film sobre la seva proesa.“Tengo un ego saludable” diu Quentin Tarantino a l’entrevista que va publicar ahir a El País. No ho puntualitza, però segur que el director no només pensava en la seva salut, també en la salut del cinema contemporani i en la salut dels espectadors. I és que sort en tenim de l’ego de Tarantino, que precisament és un dels grans protagonistes de Malditos Bastardos. El director torna a regalar-nos diversos segells del seu inconfusible estil, aquells que probablement no entendríem i consideraríem com a gratuïts en una pel·lícula de qualsevol altre director. Naturalment que hi ha elements que agraden molt més al propi Tarantino que a la gran majoria de públic, com algunes escenes o diàlegs massa dilatats, en què un altre retallaria sense que això afectés el més mínim a la història, però ja se sap que Quentin és molt capritxós. No obstant, se li pot concedir, ja que aquests capritxos també són saludables.
També diu Tarantino a l’entrevista que li hagués agradat guanyar a Cannes, tal com va fer amb Pulp Fiction el 1994. Personalment, crec que Malditos Bastardos no és una pel·lícula tan rodona ni tan rotunda com aquella, i fins i tot la situaria un pèl per sota dels dos volums de Kill Bill. No obstant, és una gran pel·lícula, plena de geni, d’intensitat i de contingut. D’una banda, és la versió particular de Tarantino sobre una resolució alternativa de la 2a Guerra Mundial; de l’altra, un claríssim homenatge al cinema. No és casualitat que una de les protagonistes sigui la propietària d’una sala de cinema i que, en general, els elements cinematogràfics tinguin un paper tan important a l’argument. La reivindicació del cinema en el seu format clàssic, el més artesanal, el més essencial resulta força evident, i més coneixent que Tarantino s’ha mostrat sempre contrari als nous formats digitals.
Malditos Bastardos no només és un pou de “tarantinades” que no deixen altra opció que la riallada còmplice del públic, també és una nova mostra de l’altíssima qualitat d’aquest cineasta. El primer capítol de la història (està dividida en un total de cinc) és una meravella, una classe magistral de com controlar el ritme narratiu, de com jugar amb els silencis i de com escriure uns diàlegs sensacionals sense necessitat de parlar massa. A més a més, és la primera aparició de l’actor estel·lar del film, Christoph Waltz. Un dels somriures més incòmodes que he vist mai i un d’aquells posats que de tan tranquils i mesurats et posen dels nervis. Waltz, guanyador del premi a millor actor a Cannes, borda totes les escenes i encaixa perfectament amb allò que Tarantino busca. L’altre gran nom és, indubtablement, Brad Pitt, que segueix demostrant una versatilitat impressionant com actor i construeix un carismàtic i excèntric tinent Aldo Raine.
L’aportació femenina també és de notable alt. Mélanie Laurent i Diane Kruger no es deixen intimidar per la resta del repartiment masculí i ofereixen grans actuacions, a més de protagonitzar diverses de les grans imatges del film. Tarantino, un cop més, aconsegueix deixar-te un bon àlbum de fotogrames a la ment, molts d’ells representatius de tots els gèneres cinematogràfics que homenatja a la peli: western, bèl·lic, negre, drama, comèdia… Tot això acompanyat d’una banda sonora genial, amb la firma de Tarantino, accentuant el to de les escenes i envoltant-nos de l’acció que passa en cada moment. Des de les peces del mestre Ennio Morricone fins a una superba inclusió de David Bowie. Un altre dels aspectes sonors a destacar és la immensa mescla d’idiomes, tan poc habitual com completament realista i gens gratuïta. I és que els alemanys, entre ells, parlen alemany, no anglès amb accent alemany. Fins i tot en alguna escena es posa de manifest aquesta intenció, fins i tot de forma irònica.
Potser Malditos Bastardos és una peli un pèl més intermitent del que ens té acostumats el seu director, amb una mica més d’alts i baixos, amb un protagonisme una mica massa fraccionat (es troben a faltar més minuts de bastardos en acció), però això no treu que sigui una gran peli. Tarantino torna a regalar-nos les seves manies, els seus capritxos, els seus fetitxismes, les seves anades d’olla, els seus temes de conversa que ningú més posaria en un film, i això és motiu de celebració. Se’l pot jutjar respecte la resta de la seva filmografia, o respecte la resta de cinema que veiem actualment. En el primer cas, no arriba a igualar el seu màxim nivell, però en el segon, vaja, és que no hi ha color…
Martí
M.A.Confidential 
A mi m’ha agradat moltíssim. També he fet el post. A mi els ‘Kill Bill’ no em van acabar de convèncer, no sé dir-te’n el motiu, però no em van acabar de fer el pes. Amb aquesta m’ho he passat molt bé. Per a mi és de les millors seves, per darrers de ‘Reservoir dogs’ i ‘Pulp Fiction’. Bon repartiment, bons diàlegs, bona música, original… Una gran peli. Salut.
M'agradaM'agrada
Ja ho dic en el meu bloc: a mi em sembla una de les pelis de l’any. I crec que supera la resta de la filmografia de Tarantino. M’ho vaig passar de conya al cine i segurament la tornaré a veure aquesta setmana…
M'agradaM'agrada
Jordicine, és que jo disfruto com un nen petit amb les dues Kill Bill, em semblen genials. Les dec haver vist 7 o 8 cops fàcilment. Qui sap, potser amb el temps també ho faré amb aquesta… de totes formes, la situo per sota, però de forma molt mínima.
Roger, serà una de les pelis de l’any indiscutiblement. Com dic al final del post, no hi ha color si la comparem amb la immensa majoria de pelis que podem veure al llarg de l’any. Ara bé, això de que supera la seva filmografia ho veig més agosarat. Per mi, Pulp Fiction és un 10, i no sé si Tarantino serà capaç de superar-la mai… Jo també és més que probable que la torni a veure!
Després em llegeixo els vostres respectius posts! 😉
M'agradaM'agrada
L’altre dia parlava amb un amic comparant “Reservoir dogs” i “Pulp Fiction” amb “Malditos”. A ell aquesta li ha agradat molt, però les dues primeres li semblaven més bones. Jo crec que, en realitat, “Malditos” és molt més complerta però que, tot i així, no significarà el que van signficar en el seu dia “Reservoir dogs” i “Pulp Fiction”. No sé si m’explico…
I un altre tema: em dóna la sensació que és una pel·lícula que agrada molt més a nois que a noies.
M'agradaM'agrada
Sé el que vols dir, Pulp Fiction i Reservoir Dogs van posar del revés el cinema d’aquell moment. Malditos Bastardos no ho ha fet, però crec que tampoc se li demanava que ho fés…
Qui sap, potser d’aquí un temps ho apreciaré d’una altra forma, però per mi cada una de les escenes de Pulp Fiction és genial, i amb Malditos Bastardos no vaig pensar el mateix.
Sobre el que dius que agrada més al públic masculí, doncs no ho he pogut constatar, però ho trobo curiós. Suposo que el teu treball de camp haurà donat aquest resultat, jeje.
M'agradaM'agrada
Primera opinió femenina del blog!!!
M’ha agradat, però no tant com els Kill Bills ni Pulp Fiction. Trobo que en Tarantino cada cop es posa més seriós a les pelis (una evolució que em sembla molt normal), o potser és que jo anava esperant una mica més d’humor negre, que en té, però menys del que m’hagués agradat.
Estic d’acord en que Christoph Waltz está excel·lent, les dues actrius també molt bé , a l’igual que el Daniel Bruhl, peeeeeeeerò, i això ho dic amb tot el dolor del món, no penso el mateix d’en Brad Pitt. Crec que no és conscient de les seves limitacions i cada cop tendeix a agafar papers que se surten més del patró (benjamin button, l’última dels cohen, aquesta del tarantino…) i a tots ells el trobo sobreactuat (més encara del que ja requereixen alguns personatges). Personalment crec que en papers com Seven està molt bé, però últimament…
Torno a la peli. Per moments se’m va fer una mica llarga però he de reconeixer que està taaaaaaaaan ben filmada que es perdona.
Doncs res, ja teniu una opinió femenina 😉
M'agradaM'agrada
Opinió femenina… i de qualitat! No esperava menys, Caro.
Totalment d’acord en que al Tarantino se’l nota més seriós o madur, com li vulguis dir, en aquesta peli. Crec que aquesta falta d’acció del grup de bastardos, en què es podia esperar més violència i humor negre, és conseqüència d’això.
Veig que també coincidim bastant en la resta, excepte en això del Brad Pitt. Jo no crec que estigui sobreactuat (sobretot aquí, a la dels Coen una mica), i crec que respon al que requeria el personatge. Home, després de veure la seva permanent “cara de pa” a Benjamin Button, em quedo amb aquesta actuació.
En fi, com tu dius, està tan ben dirigida que al final no et queda més que disfrutar-ne. L’escena final del cinema és una col·lecció de plans genials.
Bé, de moment segueixo detectant força unanimitat d’opinions.
M'agradaM'agrada
Segona opinió femenina. A mi m’ha agradat moltíssim més que els dos Kill. He disfrutat com una autèntica nena i en cap moment se m’ha fet llarga ni intermitent. M’agrada aquest estil ‘classista’ del Quentin. En la meva opinió el ritme narratiu, digui el que digui el propietari del blog, és inqüestionablement bo. I parlar de la música, la fotografia i demés seria repetir-se en allò que tots sabem ja.
L’escena del Coronel Landa parlant en italià i els altres mirant de dir alguna cosa m’ha fet plorar del riure. I feia temps que no em passava això al cine…
M'agradaM'agrada
L’arrivederci de Brad Pitt és memorable. En general tota l’escena del cinema és impressionant, per la direcció, pel muntatge, per la música…
I ja que veig que et refereixes directament al propietari del blog, doncs et reitero que vaig sortir del cine amb aquesta lleugera sensació, lleugera eh. Personalment, hi vaig trobar a faltar una mica d’acció “bastarda” i el nivell d’intensitat amb què vaig viure la peli va fluctuar una mica.
Qui sap, potser quan la torni a veure hauré de canviar les meves paraules. En general, totes les pelis de Tarantino m’han agradat encara més a partir del segon cop que les veig.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: KILL BILL VOL.3 prevista per 2014 « M.A.Confidential
Genial… crec que és la paraula que descriu Tarantino i aquesta pel·lícula en concret. Escenes dures però necessàries, inesperades però que si que venen al cas (m’explico?) i un humor que, com en molts casos, posa el gran actor Brad Pitt que sembvla que està deixant de ser tan famós pel seu físic i ja ho és més per fer bé la seva feina. No em puc oblidar del paperàs de Christoph Waltz, aquest coronel nazi que es dedica a eliminar fugitius en un primer moment i que després es dedica a literalment a tocar els nassos i a desfer tot el que els ‘Bastardos’ han fet.
En definitiva, pel meu gust millor que els Kill Bills i totalment ajustada al tema que es tracta de manera que són necessaris tot un seguit de característiques: sang, guerra, crueltat, humor (sempre és necessari, no seria Tarantino), autenticitat (idiomes)… Només li falta una cosa: ser basada en fets reals!
M'agradaM'agrada
Molt bé brother… per fi un comentari de qualitat, jeje. Veig que coincidim plenament, però m’ha sorprès que t’agradés més que els Kill Bill, això sí.
Ah, i si estigués basada en fets reals, a saber com estaríem ara mateix… però segur que les classes d’Història serien més divertides…
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: RESUM 2009 a M.A.Confidential « M.A.Confidential
Retroenllaç: LOS ODIOSOS OCHO | M.A.Confidential
Retroenllaç: OVERLORD | M.A.Confidential
Retroenllaç: OVERLORD – Elporquedeunamosca