Durant aquest cap de setmana he llegit un parell de textos que m’han semblat força interessants i que m’agradaria compartir, ja que tracten dos temes que poden generar molt de debat.
El primer és El doblaje o la devaluación del cine, a càrrec d’un dels blogs amics de maconfidential, Medioplatillo Volante, on podeu llegir les opinions d’un dels teclats més afilats de la xarxa (què et sembla Miki? jeje). Com es pot desprendre del títol del post, el tema tractat és una de les “particularitats” que té el cinema en aquest país i que ja s’ha convertit en quelcom tan normal que ningú pensa en el poc sentit que té des del punt de vista de la qualitat cinematogràfica: el doblatge.
I és que està demostrat que una pel·lícula poc té a veure en la seva versió doblada si es compara amb l’original. No sé si sóc qui per dir-ho, perquè fa molt i molt temps que no veig cap peli doblada al cine, però diria que la qualitat dels doblatges cada cop és més baixa, i per tant aquesta devaluació de la qual parla el post encara és més alta. Jo tinc claríssim que, des d’aquí, sempre defensaré el cinema tal com està concebut i que l’Icària, els Renoir o el Verdi seguiran sent les meves sales, per molts comentaris estúpids que pugui rebre al respecte…
El segon text és un article anomenat L’art del remake, de la revista electrònica La Finestra Digital, un interessant espai sobre cinema on podem trobar tant crítiques de les últimes estrenes com articles de divulgació com el que cito aquí. En aquest cas, la responsable és una de les bloggers que podeu trobar a la llista d’enllaços sota el nom de Espejo Pintado. L’article defensa la postura d’intentar apreciar els remakes com a obres individuals, amb les seves pròpies qualitats, sense tenir en compte les versions originals i fugint del prejudici que es tracten de simples operacions comercials.
El cert és que costa evitar pensar en aquesta única finalitat de caràcter econòmic, sobretot per l’allau de remakes i remakes que s’estan fent a Hollywood últimament. Si abans era el cinema asiàtic el principal punt de mira de les productores americanes, ara sembla que també han posat els seus esforços a Europa i en concret a Espanya. Sense anar més lluny, El Orfanato, [REC] i Los Cronocrímenes ja tenen o tindran les seves versions ianquis. Personalment, segueixo atribuint els motius purament comercials a la gran majoria de remakes, però els motius que exposa l’article sí que ajuden a intentar no posar-los tots al mateix sac i demostra que alguns poden generar una nova visió o enfoc sobre una història ja creada que pot ser igual de rica que la original.
Martí
M.A.Confidential 
Jajaja… M’agrada molt el qualificatiu!!! Tot un honor ser esmentat en aquest magnífic bloc (no és peloteo, ja t’ho he dit mols cops,)… Una abraçada Martini!
M'agradaM'agrada
Hi ha remakes i remakes. Només cal recordar el meravellós del l’Scorsese amb Infiltrados, que és basava amb l’Infernal Affaires del Wai Keung Lau (encara que el mateix Scorsese només parli d’influència), o la bofetada al bon gust que fou Vanilla Sky respecte l’Abre los ojos de l’Amenábar. També podem veure com a molt interessants els de The hills have eyes, Zombie o The Texas chainsaw massacre (A. Aja, Z. Snyder i M. Nispel respectivament) com a bones mostres de remakes de cinema de terror o la bestial Halloween del malaltíssim Rob Zombie (http://xfar.wordpress.com/2008/01/08/halloween-el-origen/). De vegades s’encerta i de vegades no, i penso que hi té molt a veure l’intenció, més o menys sincera, del realitzador. Tot és recomenable quan. com es diu a l’article, hi ha quelcom més que la simple còpia bananera per fer diners.
M'agradaM'agrada
No es que sea antiyanqui, pero es que acaso en España, por ejemplo, hacemos remakes de hamburguesas de McDonalds? ¿Será un tema de falta de creatividad por parte de las grandes productoras de Hollywood?
Por otro lado, sería interesante ver cómo doblarían en otros idiomas la actuación de aquel ya mítico personaje almodovariano “Agrado” en Todo sobre mi madre. El sólo pensar ver el monólogo que realiza Antonia San Juan en esta peli, doblado al inglés o alemán…sería una pena!
Pero creo que el tema es meramente cultural, y harán falta algún par de generaciones más para olvidar finalmente el legado de ese “enano” que nombra “Medioplatillo Volante” en su blog.
M'agradaM'agrada
Per descomptat que la falta de creatividat és més que evident… per alguna cosa s’ha de recórrer a segones, terceres o quartes parts de sagas (algunes fins i tot recuperades 20 anys després), o s’adapten tots els còmics de Marvel i DC, o es fan versions cinematogràfiques de sèries de televisió, o finalment es tira de remakes.
El problema és que el remake s’ha convertit en una pràctica tan sistemàtica per part de Hollywood, que a un li costa molt pensar que les intencions del realitzador siguin sinceres. I segurament això fa mal als remakes que realment valen la pena (a l’altre blog he citat precisament Infiltrados), però de totes formes, rarament una peli millora tocada pels americans.
Per cert, fa un temps es va parlar del remake de OldBoy de Park Chan Wook… aquesta sí que espero que no la toquin per res del món.
M'agradaM'agrada
Ei, gràcies pel link al meu article de la Finestra Digital 😉
En el tema dels remakes suposo que es tracta d’intentar buscar (un altre cop) l’agulla entre la palla. Que n’hi ha!! Només s’ha de tenir paciència i no tenir el prejudici de no voler veure quelcom perque és un remake.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Sobre el doblatge de cinema en català « maconfidential