Arxivar per thriller

« Entrades més antigues
Entrades noves »

MIENTRAS DUERMES

Posted in Cine - 2011, Sitges 2011 amb les etiquetes , , , , , , , on 10 octubre 2011 by Martí

Mientras Duermes

Director: Jaume Balagueró

Intèrprets: Luis Tosar, Marta Etura, Alberto San Juan, Iris Almeida, Petra Martínez.

Gènere: Suspens, thriller, drama. Espanya, 2011. 105 min.


César és un home d’aparença amable i bondadosa, però que amaga una obscura obsessió interna que el fa ser incapaç de ser feliç. A partir d’aquí, la seva única satisfacció és aconseguir que la gent que l’envolta tampoc pugui ser-ho, concretament els veïns de la comunitat on treballa de porter, els quals pot estudiar a la perfecció des de la seva posició. Però la principal fixació de César és Clara, una jove alegre i optimista amb la qual haurà d’esforçar-se especialment per amargar-li la vida.

Una de les particularitats que ha presentat el cinema al llarg de la seva història és la seva capacitat per despertar-nos certa fascinació envers el mal, fins al punt de convertir allò que moralment hauríem de rebutjar en quelcom suggeridor i fins i tot empàtic. Personatges com Hannibal Lecter, Freddy Kruger o més recentment Anton Chigurh de No Es País para Viejos i la parella de protagonistes de Funny Games en són només alguns exemples. Ara, de la mà de Jaume Balagueró, la llista s’amplia amb un altre personatge que, tot i la crueltat dels seus actes i intencions, posseeix magnetisme especial. Mientras Duermes suposa un relatiu parèntesi en la filmografia del director català, que abandona el terror més pur per submergir-se de ple en el thriller psicològic, on demostra un control magistral del suspens i la tensió dins el ritme narratiu de tot el film. Una pel·lícula sòlida i constant com poques.

Els primers minuts de Mientras Duermes són de manual. Balagueró ens presenta César de forma progressiva, sense pressa, però sense pausa, de forma que poc a poc ens anem endinsant a la seva inquietant i recargolada personalitat. Al mateix temps, introdueix el personatge de Clara com l’element totalment oposat, creant l’atmosfera idònia en cada moment gràcies sobretot a l’ús de la música i la fotografia. És admirable com, en el seu tram inicial, la pel·lícula no requereix cap escena o imatge especialment impactant per neguitejar l’espectador i anar elevant, progressivament, el nivell de tensió. Un efecte que ja no s’atura fins el final. La presència de la veu en off ens permet saber tot el que passa per la ment del protagonista, allò que controla i allò que no, cosa que contribueix a l’expectació davant cada acció i cada reacció. Quan la pel·lícula t’atrapa, ja no en pots escapar fins el final.

La sensació final és que Mientras Duermes no requereix de gaires floritures per posar-te l’angoixa al cos. Tota l’acció té lloc en un mateix edifici i es podria dir que només hi ha una sola trama, amb mínimes ramificacions, que gira al voltant del protagonista. Com a bon thriller psicològic, tampoc necessita ensurts ni imatges especialment violentes (amb una important excepció), sinó que sap fer-nos caminar sobre aquesta línia de tensió cada vegada més pronunciada sense que la pel·lícula ens mostri descaradament les seves intencions. Balagueró aconsegueix mesclar l’estil de Hitchcock en quan a tenir la paella pel mànec en tot moment, amb el joc psicològic de Polanski en la seva època més visceral. Un horror que no es sustenta en ensurts, ni criatures estranyes, ni imatges per no dormir, sinó en el progressiu descobriment de la pertorbadora ment del protagonista i fins on és capaç d’arribar per aconseguir el que vol.

I és que el personatge del porter César serà d’aquells que es recordaran dins el cinema espanyol. Gràcies a l’immens Luis Tosar, ens trobem amb un d’aquells personatges que esgarrifen per la fredor de la seva mirada, per la seva capacitat calculadora i una expressivitat tan limitada com inquietant. Tosar sap donar els matisos idonis per brodar una actuació fantàstica i donar al personatge aquest atractiu tan macabra. Pel que fa a Marta Etura, també està esplèndida en el sofert paper de víctima, sense necessitat d’exagerar o sobreactuar, en la que possiblement és la millor actuació que li he vist fins el moment. D’altra banda, cal destacar com a secundària a la petita Iris Almeida, qui aporta un toc diferencial i també relativament divertit a la història. L’únic problema que puc trobar als personatges és la seva excessiva ingenuïtat en segons quines escenes, en el que és una de les comptades llicències de guió del film.

En aquest sentit, s’ha de dir que l’argument sorprèn en com César resol alguns dels seus contratemps, però hi ha un parell de moments en què es frega una mica el límit de la credibilitat. Tot i així, estem davant una història molt sòlida i treballada, amb final impactant que et fa sortir del cinema comprenent aquest repte que Balagueró presenta a l’espectador: el de fer-lo decidir en quin bàndol està i preguntar-se per què. Segurament és aquí on Mientras Duermes amaga el seu terror més psicològic i immoral (tal com fa Michael Haneke a Funny Games), fent-nos sentir, d’alguna manera, culpables per com hem viscut la pel·lícula. Sigui com sigui, un abandona la sala amb una sensació de satisfacció, quasi “adrenalítica”, per haver vist cinema de qualitat i veritablement estimulant. Possiblement, estem davant de la pel·lícula espanyola de l’any; si més no, la que consagrarà Jaume Balagueró, més enllà d’un director de terror, com un gran cineasta.

1 comentari »

LA PIEL QUE HABITO

Posted in Cine - 2011 amb les etiquetes , , , , , , , , on 9 setembre 2011 by Martí

La Piel que Habito

Director: Pedro Almodóvar

Intèrprets: Antonio Banderas, Elena Anaya, Jan Cornet, Marisa Paredes, Blanca Suárez, Roberto Álamo, Eduard Fernández.

Gènere: Thriller, drama. Espanya, 2011. 120 min.


En una finca a les afores de Toledo, el prestigiós cirurgià plàstic Roberto Ledgard viu turmentat des que va perdre la seva dona en un accident. A la planta inferior de la casa, hi té tancada una dona en unes circumstàncies sospitoses, però amb la complicitat de la seva mare, qui cuida d’ella en tot moment. També hi té el seu laboratori, on experimenta biològicament amb el que sembla una reproducció de la pell humana. No obstant, una inesperada visita ho trastoca tot i obliga a Roberto a canviar de plans.

Enfrontat amb part de la crítica espanyola després de la mala acollida que van tenir dues de les seves últimes pel·lícules, La Mala Educación (2004) i en particular Los Abrazos Rotos (2009), Pedro Almodóvar va anunciar que el seu nou projecte seria un desafiament cap als seus detractors i suposaria un important gir cap al terror psicològic. Tota una declaració d’intencions que a la pràctica potser no és tan contundent, però que, en efecte, suposa la incursió del director manxec en un gènere molt més obscur del que ens té acostumats. La Piel que Habito ens recorda un cop més que Almodóvar, agradi més o menys, és d’aquells cineastes estimulants per al món del cinema, que tenen una convicció absoluta amb el que fan i a qui agrada prendre riscos encara que aquests puguin acabar minvant el resultat final de les seves pel·lícules. Són precisament aquests riscos o capritxos del director els que eviten que La Piel que Habito sigui un film molt més rodó.

La pel·lícula està dividida en tres actes que es poden diferenciar clarament, no només a nivell temporal de la trama, també perquè marquen els pros i contres de la història. Així doncs, la força i intensitat que presenta el motiu principal de l’argument durant la part central del film, alimentat per un fantàstic gir d’aquells tan satisfactoris per a l’espectador quan descobreix com encaixa tot, es veuen perjudicades per un inici de pel·lícula totalment grotesc i desconcertant, fruit de ves a saber quin deliri d’Almodóvar. De tots és sabut ja que la firma del manxec inclou aquest tipus d’excentricitats a totes les seves pel·lícules, però crec que La Piel que Habito no era la indicada per a introduir-ne una que desentonés tant com aquesta. Les reaccions són gairebé unànimes en preguntar el per què d’aquest capítol tan ridícul enmig d’una trama tan obscura i profunda, a la qual no fa altra cosa que restar-li part de la seriositat que requereix.

A partir de l’impass entre aquest primer acte i el segon, La Piel que Habito pren força i es converteix en una experiència sensorial molt atractiva, quasi diria que addictiva. L’habilitat narrativa d’Almodóvar ens va desgranant poc a poc els motius que porten el protagonista a actuar d’aquesta manera, acostant-nos a la sempre tan suggeridora figura del “psycho-killer”. És aquí quan es percep la cura amb què Almodóvar tracta cada pla, cada enquadrament i cada element que porta el pes de la història. La fixació amb el cos humà i la seva expressivitat, i més en concret amb la pell, tant a nivell físic com simbòlic, es repeteix constantment amb imatges plenes de significat (en aquest sentit, trobo brillant el títol de la pel·lícula), en què la naturalesa dels personatges va quedant al descobert. Llàstima que, un cop més, el director s’empenyi en incloure diàlegs o situacions (involuntàriament?) còmiques puntuals que trenquen la tensió de forma incomprensible.

Tampoc és especialment intensa l’aportació dels protagonistes, en especial d’un Antonio Banderas que entén el personatge, però que crec que no està a l’altura que aquest requereix. A la seva inexpressivitat, tot i que és buscada i justificada, li falten matisos que ens facin entendre els canvis de motivacions que el personatge té al llarg de la pel·lícula, aquell moment en què canvia de parer, ja que queden una mica bruscos. Pel que fa a Elena Anaya, compleix amb nota la seva segona incursió com a “chica Almodóvar”, mentre que Blanca Suárez es veu perjudicada per un personatge, al meu entendre, poc treballat i aprofitat. Pel que fa a Marisa Paredes, està tan fluixa que fins i tot sembla una actriu amateur i contribueix al desencís de la primera part de pel·lícula, mentre que el català Jan Cornet fa un bon debut amb el director manxec en un paper gens fàcil. La Piel que Habito no serà una pel·lícula recordada per les actuacions.

Pel que sí que serà recordada, en canvi, és per tenir una de les millors bandes sonores que he escoltat últimament, a càrrec del gran Alberto Iglesias (un senyor amb nou Goya i dues nominacions a l’Oscar). La música acompanya l’acció de forma intensa, i aporta un ritme i valor afegit bestial a cada escena, en especial els violins que defineixen el personatge del cirurgià. Paral·lelament, la posada en escena és també fantàstica, res que no sapiguem ja d’Almodóvar, qui a nivell tècnic en general presenta una obra quasi perfecta. Llàstima que aquesta irregularitat a nivell argumental i ambigüitat en el tractament impedeixin parlar de la que podria haver estat una de les millors pel·lícules de la seva filmografia, perquè la història troncal té un potencial immens. En tot cas, el cinema necessita controvèrsies com les que aixeca La Piel que Habito i necessita l’atreviment d’Almodóvar. Els seus tocs de geni el poden trair, però en el fons són els que habiten en ell i no sempre és fàcil poder-los entendre.

5 Comentari »

MIENTRAS DUERMES – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , on 8 setembre 2011 by Martí

Després de la seva exitosa etapa de [REC], en què va co-dirigir amb Paco Plaza les dues primeres pel·lícules de la saga (la tercera ja anirà a càrrec només de Plaza), el director català Jaume Balagueró torna amb una proposta més que atractiva. Sense sortir del seu gènere, el terror, però escapant-se de la vessant paranormal que ha caracteritzat la seva filmografia fins ara (Darkness, Frágiles), ara presenta Mientras Duermes, un thriller psicològic en què ens trasllada a la desequilibrada ment d’un porter d’escala que, darrere una aparença amable, amaga un joc macabra que anem descobrint poc a poc. Com un Dexter Morgan a l’espanyola, però amb unes intencions totalment diferents.

La pel·lícula està protagonitzada pel probablement millor actor espanyol del moment, Luis Tosar, ideal per un paper tan obscur com aquest i amb la nominació als pròxims Goya més que cantada. La seva víctima és Marta Etura (curiosament, la parella de Tosar a la vida real), en el paper d’una veïna que s’ha traslladat fa poc a l’escala. Alberto San Juan, Iris Almeida i Pep Tosar completen els actors secundaris. Igual que la seva exitosa saga de zombies, Balagueró ha rodat Mientras Duermes en un edifici de l’eixample de Barcelona, on el director sembla que troba l’atmosfera perfecta per les seves històries.

Mientras Duermes s’estrenarà al Festival de Sitges i, just la setmana següent, el 14 d’octubre, arribarà a les sales.

Deixa un comentari »

TWIXT – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , , on 2 agost 2011 by Martí

Francis Ford Coppola és un cineasta peculiar. Coronat com un dels millors directors de la història del cine cap allà als anys 80 gràcies a El Padrino, El Padrino II, Apocalypse Now o La Conversación, entre altres títols, la seva carrera des de llavors no ha estat precisament marcada per la regularitat. Després de 10 anys d’inactivitat, va tornar amb Youth Without Youth (2007) i Tetro (2009), dos projectes que van passar amb més pena que glòria (el primer ni es va arribar a estrenar al cinemes de molts països) degut a la seva poca accessibilitat per al gran públic. Ara, Coppola torna per aventurar-se en el gènere de terror, amb un film que, per un servidor es presenta força més atractiu.

Twixt és la història d’un decadent escriptor de novel·les de terror que visita un poble per presentar el seu nou llibre. Allà, es veu implicat en una sèrie d’assassinats, en especial un d’una nena, sense que sigui conscient que hi té més a veure del que es pensa. Pel que sembla, la pel·lícula navegarà entre la realitat i els somnis d’aquest escriptor, en què es troba amb la jove morta. Un inflat Val Kilmer és el protagonista d’aquesta inquietant història, on també participen Elle Fanning, Bruce Dern i Ben Chaplin. Tot i que el (llarguíssim) tràiler deixa entreveure a la seva part final que no serà una pel·lícula del tot convencional, globalment m’ha deixat força satisfet, així que les expectatives són bones.

Twixt té prevista la seva estrena a finals de 2011 a Estats Units. Espero que algun dia arribi a les nostres sales.

Deixa un comentari »

CONTAGION i HAYWIRE – Dosi doble de Steven Soderbergh

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , , , , , on 25 juliol 2011 by Martí

 

Per si algú encara tenia algun dubte sobre la suposada retirada de Steven Soderbergh del cinema, que al final va resultar ser un malentès sobredimensionat per la premsa (com sempre), el director de Traffic, la saga d’Ocean’s Eleven o El Buén Alemán arriba disposat a demostrar que està en forma. Així doncs, amb escassos tres mesos de diferència podrem gaudir de dues noves propostes seves, les quals no passen precisament desapercebudes gràcies als seus respectius repartiments i a l’espectacularitat dels seus tràilers. També els respectius pósters m’han agradat especialment.

La primera en arribar serà Contagion, un thriller apocalíptic que explica la propagació d’una estranya malaltia mortal entre la població de tot el món, i un equip de metges que n’haurà de trobar l’origen i també l’antídot. Un argument que no seria el més original del món, però que a mans de Soderbergh pren un atractiu especial. I més encara si comprovem l’espectacular llista de protagonistes: Matt Damon, Gwyneth Paltrow, Lawrence Fishburne, Kate Winslet, Marion Cotillard i Jude Law. No hi ha dubte que, d’actors que vulguin treballar amb ell, a Soderbergh no n’hi falten.

Contagion arribarà el 29 de novembre.

La segona proposta és Haywire, una cinta d’acció sobre una espia d’elit que és contractada per dur a terme una missió secreta, però que acaba sent traïda i donada per morta, per la qual cosa buscarà venjança, al mateix que haurà d’intentar sobreviure als molts enemics que ha anat fent pel camí i voldran acabar amb ella. Acció pura i dura, doncs. I aquí la bateria de noms, que no es queda enrere: Gina Carano, Ewan McGregor, Michael Fassbender, Michael Douglas, Bill Paxton, Antonio Banderas i Matthiew Kassovitz. En efecte, una contra tots, però atenció que Carano prové del món de les arts marcials, així que repartir és el que millor se li dóna.

Haywire arribarà el gener de 2012.

Deixa un comentari »

SIN IDENTIDAD

Posted in Cine - 2011 amb les etiquetes , , , , , , , on 15 maig 2011 by Martí

Unknown

Director: Jaume Collet-Serra

Intèrprets: Liam Neeson, Diane Kruger, January Jones, Aidan Quinn, Bruno Ganz, Frank Langella, Sebastian Koch.

Gènere: Thriller, acció, intriga. USA, 2011. 110 min.


El Dr. Martin Harris arriba amb la seva dona a Berlín per participar en un important congrés sobre biomedicina. Quan arriba a l’hotel, s’adona que s’ha deixat el seu maletí a l’aeroport i agafa un taxi per tornar-hi i recuperar-lo. No obstant, el taxi té un greu accident i Martin acaba a l’hospital, on està quatre dies en coma. En despertar-se, aconsegueix tornar a l’hotel per trobar-se amb la seva dona, però allà es troba amb un altre home que ha adoptat la seva identitat i també la seva vida.

El desconegut director català Jaume Collet-Serra va sorprendre tothom aconseguint liderar la taquilla d’Estats Units quan Sin Identidad va arribar a les sales nord-americanes, ara fa dos mesos i mig. Vistos els ingredients de la pel·lícula, semblava que realment la fórmula era encertada per atraure el públic més majoritari: thriller de plantejament interessant, ritme trepidant, intriga assegurada i un protagonista, Liam Neeson, que s’ha consolidat com a actor més que solvent en aquest tipus de films. Sense anar més lluny, l’ombra de Taken (Venganza), un dels millors títols dels últims anys dins del gènere i també protagonitzada per Neeson, planeja en tot moment sobre la pel·lícula. Un cop vista, es pot corroborar l’efectivitat de la recepta, sobretot gràcies a una notable direcció de Collet-Serra, però també les evidents mancances d’un guió que funciona fins el moment en què vol anar més enllà quan no calia fer-ho.

El plantejament de Sin Identidad resulta tan atractiu com també reiteradament utilitzat per anteriors pel·lícules d’aquest tipus, i el film va alimentant-se de diverses referències (la saga Bourne n’és la més evident) per construir un argument que, malgrat tot, aconsegueix enganxar l’espectador. L’evolució de la trama i els personatges durant bona part de la pel·lícula és més que acceptable, i dins el que es pot esperar d’un thriller d’aquestes característiques, el resultat és efectiu, però el problema arriba a la resolució, quan el film s’embolica ell solet i cau pels seus propis excessos. Com en tota obra d’aquest gènere, el guió es basa en anar sempre un pas per davant de l’espectador, però el nostre criteri i permissivitat té certs límits que Sin Identidad acaba traspassant. Al guió se li permeten certes llicències al servei de l’emoció i el ritme narratiu, però els darrers girs de la trama són massa absurds i, per tant, difícils de sostenir.

Tot i aquesta rigorositat de l’argument durant la última part de la pel·lícula, que et fa sortir del cinema amb la sensació que el film t’hagués deixat millor sabor de boca si hagués sabut quan tancar l’aixeta, Sin Identidad té aspectes a destacar com la notable direcció de Jaume Collet-Serra. Les escenes d’acció estan rodades de forma trepidant i molt neta, sense necessitat de tremolors de càmera ni efectes exagerats. També el ritme narratiu està molt ben aconseguit, tot i que es veu perjudicat quan comencen a aparèixer més secundaris i sub-trames del que potser feia falta. En tot cas, la pel·lícula frega les dues hores, però passa amb molta celeritat, ja que sap jugar amb els nivells de tensió en cada moment. Globalment, i evitant una anàlisi més acurada de la validesa dels diferents detalls, la pel·lícula està ben treballada de cara a assolir els seus objectius.

El repartiment té un paper destacat a Sin Identidad, començant per la carismàtica figura de Liam Neeson. Com ja he dit, l’actor nord-irlandès ja s’ha convertit en una icona en aquest tipus de films i, tot i que aquí el personatge no arriba a tenir la força ni implicació emocional del de Taken, torna a demostrar una gran solvència. A més a més, crea una espècie de contrapunt més veterà i força interessant al perfil més jove tipus Matt Damon, Mark Wahlberg, etc. Pel que fa als secundaris, i tot i la brevetat del seu paper, sobresurt la figura de Bruno Ganz (el tan parodiat Hitler de El Hundimiento), a qui no li calen masses minuts per mostrar el seu gran talent. D’altra banda, Diane Kruger no ho fa malament com a acompanyant de Neeson, tot i que la credibilitat del seu personatge és discutible, mentre que January Jones (coneguda per Mad Men) resulta un pèl inexpressiva.

Tot i posar-hi voluntat i aconseguir un producte bastant efectiu, Sin Identidad no marcarà un abans i un després en els thrillers d’acció, com va fer per exemple la saga Bourne. És una bona pel·lícula, fidel als seus objectius i conscient que el públic no acudeix a la sala per estudiar i buscar un sentit a tot al que passa, sinó que s’ha de deixar portar. Llàstima que aquesta confiança porti al film a donar un parell de girs extra que no calia donar, però que li permeten un final més espectacular. En tot cas, la pel·lícula assegura un bon entreteniment, és directa i frenètica, i té bons moments d’intriga i grans escenes d’acció. Dins d’aquest gènere i en la vessant més comercial, hem vist coses molt pitjors.

2 Comentari »

EXILE

Posted in Sèries TV amb les etiquetes , , , , , , on 12 maig 2011 by Martí

Exile

Creador: Paul Abbott

Intèrprets: John Simm, Jim Broadbent, Claire Goose, Shaun Dooley, Olivia Colman, Timothy West.

Gènere: Thriller, drama. Gran Bretanya, 2011. 3 capítols de 55-60 min.


Després de ser acomiadat de males maneres del diari on treballa i abandonar la seva amant, Tom Ronstadt decideix marxar de Londres i tornar a la vella casa on va passar la seva infància, a Lancashire. Allà, es retroba amb la seva germana, que viu força amargada pràcticament dedicada només a cuidar el seu pare, qui pateix un estat avançat d’Alzheimer. A banda de trobar-se amb vells coneguts, Tom comença a desenterrar uns fets que havien quedat oblidats, però que li poden respondre moltes preguntes que arrossega des que va marxar: una antiga investigació periodística que el seu pare no va arribar a difondre mai.

Nova perla de la BBC. Després de la revolucionària Sherlock i la trepidant Luther, la cadena pública britànica reafirma els seu talent en el subgènere de les minisèries televisives i presenta un producte de molt alta qualitat. Exile és un intens thriller conformat per tres capítols d’una hora que, sense reinventar cap format ni trencar cap motlle, ens acosta una història contundent, magníficament escrita i brillantment interpretada. Tres hores escasses que permeten un desenvolupament idoni i molt concís, sense farciments ni subtrames innecessàries, i amb un nivell de tensió que creix inexorablement a mida que els capítols van avançant. La sèrie, que al Regne Unit es va emetre en tres dies consecutius i amb un immens èxit de públic, t’enganxa completament i pràcticament t’obliga a a fer el mateix degut a les ànsies de conèixer la seva resolució.

El cert és que plantejament és un dels més recurrents del món, el del protagonista que trenca amb la seva vida i torna al seu hàbitat d’infància per retrobar-se amb vells coneguts i fer reaparèixer fantasmes del passat que havien quedat oblidats. Precisament per això, Exile demostra que es pot presentar un model d’argument sense cap originalitat, però si la història que hi ha darrere té la força suficient i està narrada amb talent, el resultat pot ser tan notable com aquest. Fins i tot el protagonista respon a un patró relativament típic, amb caràcter conflictiu, mals hàbits de vida, facilitat per ficar-se en problemes, etc. (una mica equiparable al de Luther, sense anar més lluny), però també amb força carisma i un gran component humà. En tot cas, la sèrie té tanta força pròpia que deixa aquests convencionalismes en un segon pla i t’empeny a acompanyar a Tom a mida que va avançant en els seus descobriments.

Amb molta cura, però també amb molta cruesa, Exile combina la seva temàtica principal amb el tractament d’un subjecte tan delicat com és el de l’Alzheimer. El personatge del pare, Sam, té una importància cabdal en les investigacions del seu fill, no només per les dificultats que suposa la seva incapacitat per expressar-se, també per allò que amaga dins seu i que Tom, com pot, intenta extreure. La malaltia es presenta de forma terrible, no només pel qui la pateix, també (i sobretot) pels qui conviuen amb ell i es veuen forçats a orientar tota la seva vida cap a aquesta persona. Nancy, la germana de Tom, n’és l’exemple perfecte, un personatge magistralment ideat i expressat. Amb tot, la sèrie aconsegueix fugir del sentimentalisme, la compassió, el morbo o qualsevol altre punt de vista imposat, i mostra la malaltia en totes les seves vessants.

Els actors tenen bona part de culpa de les lloances que desperta Exile. John Simm, un dels actors més populars i consagrats al Regne Unit, sobretot en televisió, porta tot el pes de la sèrie i ofereix una actuació sòlida i molt contundent, donant aquest magnetisme especial que té el protagonista. Al seu costat, el veterà Jim Broadbent, conegut per aparèixer com a secundari en un gran nombre de pel·lícules com Moulin Rouge, Gangs of New York o la saga Harry Potter, ens regala una interpretació estel·lar. El patiment que ens transmet la seva mirada perduda, la inconsciència dels seus fets i la imprevisió de les seves reaccions es mescla amb un increïble toc de tendresa i afecte, sense necessitat de sobreactuacions; una actuació de 10. Pel que fa als secundaris, fantàstics tots també, amb menció especial per a Olivia Colman en el difícil paper de Nancy, la germana que ha deixat passar el millor de la seva vida per cuidar el seu pare.

El producte, en el seu conjunt, és digne dels millors elogis. A un argument que va augmentant en intensitat, dramatisme i també complexitat, s’hi aplica una narració molt clara i entenedora. Els últims minuts, sorprenents i amb una càrrega emocional molt gran (tot i que lleugerament previsibles, parcialment), et deixen literalment clavat al seient. Exile es guarda el millor pel final, però el camí per arribar-hi és d’una qualitat molt alta, característica que ja sembla lligada a qualsevol producte d’aquest tipus que resulti de la factoria de la BBC. Al contrari que Sherlock i Luther, que ja estan preparant les seves segones temporades de cara a la tardor, Exile no té prevista cap continuïtat. Potser és el més adient per una història que comença i acaba el seu recorregut de forma tan efectiva i meritòria. Esperarem més exponents d’aquest moment àlgid de la industria televisiva britànica.

1 comentari »

CÓDIGO FUENTE

Posted in Cine - 2011 amb les etiquetes , , , , , on 19 abril 2011 by Martí

Source Code

Director: Duncan Jones

Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Michelle Monaghan, Vera Farmiga, Jeffrey Wright, Michael Arden.

Gènere: Ciència-ficció, thriller, intriga. USA, 2011. 90 min.


El capità Colter Stevens es desperta sobtadament en un tren de passatgers amb destinació Chicago i s’adona que està a la pell d’un altre home. Al cap de 8 minuts, el tren explota, fruit d’una bomba, i Colter apareix en una espècie de càpsula. És allà on descobreix que forma part d’un programa experimental del govern per evitar atemptats terroristes, i que haurà de reviure una vegada i altra aquests últims 8 minuts fins que no trobi la bomba i esbrini qui és l’autor de l’atemptat.

Després de sorprendre tothom amb la seva òpera prima Moon (guanyadora del Festival de Sitges 2009), Duncan Jones reapareix amb un producte molt més comercial i hollywoodià, però consolidant-se com un dels noms amb més potencial dins el cinema de ciència-ficció dels propers anys. Código Fuente es un thriller de ritme trepidant i mètodes efectius, tot i que no sempre enginyosos, per aconseguir enganxar l’espectador del primer a l’últim minut de la seva hora i mitja, duració que l’afavoreix clarament. Després de controlar el pausat i exigent “tempo” de la història del personatge únic de Moon, Jones demostra ara una gran versatilitat amb un film molt menys personal i de propietats i objectius pràcticament oposats. No obstant, lluny de caure prematurament en la indústria de Hollywood, el propi director ja ha definit que es tractava d’una experiència que volia provar, ara que tot just es troba a l’inici de la seva carrera com a cineasta.

Código Fuente és d’aquelles pel·lícules amb un inconfusible segell de ciència-ficció “made in USA”, fet que no ha de ser connotat de forma negativa, però que defineix una estructura de guió molt concreta i amb uns paràmetres comuns amb altres films del mateix gènere. La pel·lícula parteix d’una premissa clara i atractiva, la creació d’una realitat paral·lela, però irreal, que permet reviure fragments del passat per poder extreure’n informació que, en aquell moment, es va perdre. Tot i que el seu fons científic s’exposi a corre-cuita, sense que puguem captar-ne massa l’explicació teòrica (cosa que en el fons tampoc és la principal preocupació del film, per què enganyar-nos), de seguida ens traslladem a l’univers que ens crea i ja no en sortim fins el final. A partir d’aquí, l’argument va explotant totes les variables que ofereix aquest plantejament, ajudant-se de la repetició dels mateixos fets, una i altra vegada, per anar avançant.

Els paral·lelismes amb Atrapado en el Tiempo són més que evidents, no només pel concepte de pel·lícula, també per elements més concrets del guió que resulten coincidir. D’altra banda, també és fàcil recordar, entre altres, Matrix, 12 Monos o fins i tot Origen, per aquests salts entre una realitat i una altra de forma paral·lela. Código Fuente sap explotar els seus recursos de forma efectiva, tot i que cau en tòpics i temàtiques massa utilitzades i presenta certs moments massa efectistes, i fins i tot un punt “cursis”, cap al final. Per sort, i de forma tan enginyosa com premeditada, sap guardar-se un bon factor sorpresa pel final i deixar amb un bon regust de boca. Un dels altres aspectes a destacar i que subratlla la qualitat de Jones com a director és la capacitat de desenvolupar gairebé tota l’acció en només un parell d’espais, com són el vagó del tren i la càpsula on retorna el protagonista cada vegada (la qual es podria considerar única reminiscència de Moon).

Pel que fa a les interpretacions, no estem davant del tipus de pel·lícula en què ens hi fixem especialment, però Jake Gyllenhaal funciona prou bé com a protagonista, tot i ser un paper on ens podríem imaginar un munt d’altres actors. Pel que fa a Michelle Monaghan, es podria dir que compleix sense més, tenint en compte que el personatge tampoc li permet gaire més. Pitjor ho té Vera Farmiga, a qui quasi veiem més estona a través d’una pantalla que de forma directa. D’altra banda, s’ha de dir que Código Fuente, rodada íntegrament en digital, sorprèn per la alta nitidesa de la imatge (fins i tot els subtítols es llegeixen millor) i presenta una fotografia molt viva, potser massa i tot. Quant a la banda sonora, pràcticament no dóna treva i acompanya i dinamitza pràcticament en tot moment l’acció, un bon mètode per accelerar una mica més les pulsacions de l’espectador.

Tot i no ser una pel·lícula rodona i generar aquella sensació que, si ens paréssim a pensar fredament, tot plegat ens semblaria una absurditat com una casa, Código Fuente pren les armes clàssiques de la ciència-ficció i les utilitza amb una gran habilitat, satisfent tot el públic que es deixi portar per l’univers que planteja. Sense ser grandiloqüent (punt a favor), sap donar certa exclusivitat al seu missatge, tot i que funciona millor per la forma que pel fons i a vegades es perd en tocs de filosofia vital totalment sobrants, i acaba sent un producte interessant i endimoniadament entretingut. A més, serveix per constatar que Duncan Jones ho té tot per treure’s etiquetes pesades de sobre (recordem que té un pare cèlebre) i forjar-se una carrera cinematogràfica esperançadora. De moment, qualsevol projecte futur que el vinculi ja serà motiu de notícia amb tota seguretat, i pocs ho aconsegueixen amb només dues pel·lícules.

4 Comentari »

BALADA TRISTE DE TROMPETA – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , on 26 novembre 2010 by Martí

Sense fer gaire soroll previ, Álex de la Iglesia va sorprendre tothom a la recent edició de la Mostra de Venècia, emportant-se els premis a millor director i millor guió per la seva nova pel·lícula, Balada Triste de Trompeta. A més a més, es parla que va guanyar-se un fan apassionat anomenat Quentin Tarantino, qui va gaudir de valent amb la pel·lícula. Es tracta d’una sanguinària història de dos pallassos en decadència que lluiten per l’amor d’una noia amb totes les seves armes i està ambientada en l’Espanya de la postguerra fins arribar als anys 70. Amb una estètica força “bruta” i desmesurada, el film promet no deixar indiferent a ningú.

Balada Triste de Trompeta està protagonitzada per Carlos Areces, Antonio de la Torre i Carolina Bang, amb uns secundaris de luxe com Santiago Segura, Fernando Guillén Cuervo o Sancho Gracia, entre altres. Veient el tràiler, no hi ha dubte que no serà precisament una pel·lícula per a tots els públics, però es perfila com una de les grans sensacions d’aquest Nadal i una nova mostra que el cinema espanyol està remuntant el vol. No és cap garantia, però Tarantino sempre és una referència pels que ens en declarem fans, o sigui que les seves lloances a la pel·lícula i a Álex de la Iglesia ja són una bona senyal.

Balada Triste de Trompeta s’estrena el proper 17 de desembre.

Deixa un comentari »

BURIED

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , on 24 octubre 2010 by Martí

Buried

Director: Rodrigo Cortés

Intèrprets: Ryan Reynolds.

Gènere: Intriga, thriller. Espanya, 2010. 90 min.


Paul Conroy es desperta i s’adona que l’han enterrat viu dins d’un taüt. Està emmordassat i lligat de mans, i només compta amb un encenedor que li permet il·luminar mínimament el seu voltant. Després de comprovar que no hi ha forma de sortir, comença a patir un atac d’angoixa, fins que sent la vibració d’una Blackberry als seus peus. No queda molta bateria, però és la seva única eina de salvació, tot i que no sap on està enterrat ni els veritables motius pels quals li han fet això.

Només cal llegir la sinopsi per comprendre que estem davant d’una pel·lícula insòlita, una d’aquelles experiències que vivim per primera vegada en una sala de cinema, i només per això ja cal atribuir un mèrit increïble al director gallec Rodrigo Cortés, principal artífex de Buried. El film és una lliçó de narrativa cinematogràfica, capaç d’accentuar els sentits de l’espectador i traslladar-lo a l’interior del fatídic taüt on es troba tancat l’únic protagonista de la història. Des de la primera respiració fins a l’últim segon del film, l’expectació et deixa atrapat a la butaca, amb moments realment angoixants i un nivell de tensió que augmenta incessantment fins el desenllaç. 90 minuts de gran intensitat, amb una varietat de recursos força ben trobada, però irregular, i un resultat que acaba sent molt efectiu i directe, sense arribar a ser excepcional.

Buried deixa força clar, des d’un bon inici, que no farà cap concessió a l’espectador. Els primers segons amb la pantalla en negre ja comencen a impacientar-nos, però això no és res més que l’arrencada d’un film que, per sobre de tot, demostra que es pot construir una hora i mitja de gran intriga en un espai mínim, un sol actor i amb ben pocs elements al seu voltant. El mateix Alfred Hitchcock hauria donat el seu beneplàcit a un plantejament com el de Buried, per la capacitat de mantenir l’espectador atent de forma constant i fins l’últim segon, situant de forma progressiva més i més entrebancs a un protagonista que no s’explica la seva situació, però que ha de pensar ràpid per poder sobreviure (Con La Muerte en Los Talones, però en un taüt). Cortés aconsegueix que la trama flueixi prou bé tot i les dificultats que s’autoimposa i aconsegueix, a més a més, deixar anar uns quants missatges de rerefons.

Tot i no sortir del taüt en cap moment, el que passa a l’exterior té la mateixa o més influència que el que passa a l’interior. I aquesta percepció s’aconsegueix sense que nosaltres ho veiem, cosa que és digna d’admirar. Gràcies a les seves trucades, anem coneixent més i més coses del personatge, tant a nivell personal com professional, al mateix temps que descobrim la gran contradicció que vol comunicar Buried. I és que la teòrica “llibertat” o capacitat per facilitar les coses que ens pot aportar un telèfon mòbil d’última generació, pot acabar girant-se en contra i no generar més que complicacions i malentesos degut al funcionament del món on vivim i la desconfiança que l’ésser humà té per naturalesa. Tot i no moure la càmera d’allà dins en cap moment, Rodrigo Cortés ens trasllada a l’exterior i ens fa visualitzar un munt de coses, de tal forma que l’espectador pot imaginar l’altra part del film a la seva ment.

En aquest sentit, cal destacar la magnífica direcció i la immensa varietat de plans que Cortés ens ofereix en un espai tan reduït, de forma que en cap moment la pel·lícula es fa reiterativa o monòtona. L’immens treball de Ryan Reynolds també hi ajuda enormement, ja que aconsegueix transmetre l’angoixa i el patiment sense exagerar, al mateix temps que inclou, fins i tot, certs tocs d’humor negre. La simbiosi amb l’espectador acaba sent tal que gairebé acabes respirant al mateix ritme que ell. La resta de personatges, tots telefònics, generen el suspens de saber si realment diuen o no la veritat, però s’ha de dir que no tots estan igualment aconseguits. També desconec si la resistència de la bateria de la Blackberry és fidel a la realitat, però crec que això ja seria buscar-li tres peus al gat. No obstant, això no treu que Buried tingui aspectes discutibles i que els recursos de guió siguin més i menys afortunats.

Un altre aspecte que no m’ha acabat de convèncer és la banda sonora, que cau en l’excés més d’una vegada per tal d’accentuar un dramatisme al qual no li fa falta ser accentuat. També he trobat que sobrava en alguna escena, més que res perquè crec que treu l’atmosfera original, propiciada per la magistral edició de so del film. Cada petit soroll, cada cruixit de la fusta, cada vibració ens posa en alerta. També la il·luminació és excel·lent. En general, la factura tècnica suposa un exercici d’estil molt i molt arriscat que acaba funcionant prou bé i assolint el seu objectiu. Buried no passarà a la història com una pel·lícula excepcional, però sí com un producte genuí dins del gènere d’intriga i terror psicològic, i que situa Rodrigo Cortés com un dels nous directors a tenir en compte durant els propers anys.

2 Comentari »

« Entrades més antigues
Entrades noves »
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.