M.A.Confidential

Contagion

Director: Steven Soderbergh

Intèrprets: Matt Damon, Kate Winslet, Laurence Fishburne, Marion Cotillard, Jude Law, Gwyneth Paltrow, Bryan Cranston, Jennifer Ehle.

Gènere:Thriller, drama. USA, 2011. 106 min.

Steven Soderbergh és un director ple d’idees, però no sempre aconsegueix plasmar-les com desitja. Capaç de combinar el cinema més comercial (Traffic, Erin Brockovich, saga Ocean’s) amb obres més elaborades i exigents (El Buen Alemán, Che) o títols desconeguts i quasi de culte (Solaris, Bubble), ara presenta un nou exemple que ballaria entre el primer i el segon grup. Contagio és una pel·lícula eminentment comercial, però ambiciosa i amb una clara voluntat de transmetre un missatge concret sobre els fets que explica. Tot i que, a priori, l’argument desprèn de tot menys originalitat, és veritat que la pel·lícula presenta punts de vista i conflictes clarament contextualitzats en la societat actual, els quals signifiquen el principal punt d’interès de la història. No obstant, això es converteix també en un dels principals problemes del film: vol abastar i entrellaçar tants temes, que acaba perdent impacte i entrant en una certa divagació.

Contagio es caracteritza per un inici decidit i trepidant, sense donar massa temps a l’espectador i amb força càrrega dramàtica. En deu minuts, tenim ja oberts pràcticament tots els fronts. Soderbergh fa gala d’un gran control narratiu i del muntatge, probablement l’aspecte més laboriós d’un argument tan ramificat com aquest, i va per feina, conscient que el panorama s’anirà complicant a mida que avança. El seguiment dels fets és fluid, en el sentit que no perds el fil de la història, però no sempre igual d’efectiu per culpa de la desigual transcendència o interès de les diferents sub-trames. Passen moltes coses a Contagio, però al final et preguntes quantes d’elles eren realment rellevants. Això sí, Soderbergh sap introduir molt bé elements tan presents a la globalitzada societat actual, com la cultura de la por, la influència de les noves tecnologies o el canvi de paradigma en els mitjans de comunicació, cosa que aporta molta modernitat a Contagio.

El problema arriba quan aquesta riquesa de continguts es torna una arma de doble fil per a la pel·lícula, no per mal gestionats, sinó perquè es prenen força els uns als altres. L’avanç en paral·lel de tantes sub-trames provoca que no arribis a implicar-te amb cap d’elles i, com a conseqüència, que el film es visqui amb certa fredor. Això afecta de retruc als personatges, amb qui no tenim temps d’empatitzar, ni tan sols amb els qui pateixen més o fins i tot els que moren. Soderbergh treballa amb personatges plans, que es caracteritzen per estar quasi tots al servei de la trama, i no al revés, i això els dóna molt poca personalitat i difícil connexió amb l’espectador. És més, a Contagio hi ha un parell de sub-trames que podrien eliminar-se i no passaria gran cosa, però suposo que la superpoblació d’estrelles de Hollywood requeria un mínim de presència en pantalla i s’havia de donar minuts a tothom.

En realitat, aquesta espectacular i inusual llista de noms de primer nivell (què tindrà Soderbergh que tots els grans actors volen treballar amb ell?) resulta ideal a l’hora de vendre la pel·lícula, però a la pràctica es torna perjudicial. Resulta estrany veure aquestes cares encarnant personatges tan poc substancials, especialment en el cas de Kate Winslet, Gwyneth Paltrow i Marion Cotillard. Això no treu que les dues primeres siguin les millors de la pel·lícula quant a treball interpretatiu. Pel que fa a Matt Damon, no descobrirem ara les seves limitacions en papers dramàtics, que aquí no registren cap variació, i sobre Laurence Fishburne tampoc hi ha gran cosa a dir, un cop més limitat pel seu personatge. Jude Law és qui probablement té el personatge amb més matisos, però és irònic que s’acabi convertint també en el més odiós. En tot cas, i encara que no ho sembli, les actuacions mantenen un bon nivell i aporten la sobrietat que demana la història.

Com he dit al principi, Contagio deixa entreveure les bones intencions de Soderbergh, però aquestes no s’acaben materialitzant per l’excés de continguts i interpretacions que el director s’empenya en incloure-hi. Això no treu que estigui dirigida amb la qualitat pròpia de Soderbergh i presenti escenes notables, i fins i tot una seqüència final entre tramposa i efectiva. Si bé no acaba sent el “remake” de Estallido que es podia ensumar veient el tràiler, tampoc resulta tan impactant i trencadora com de ben segur buscava el director. Tota l’ambició que presenta la pel·lícula contrasta amb la relativa fredor de les reaccions que provoca al final. No arribaré al punt de desaconsellar el seu visionat, però, un cop fet, estic segur que no trigarem gaire a oblidar-nos d’ella.