Millor pel·lícula
Arxivar per meryl streep
OSCARS 2012 – NOMINACIONS
Posted in General amb les etiquetes Alexander Payne, george clooney, Glenn Close, Jean Dujardin, martin scorsese, meryl streep, Michel Hazanavicius, Midnight in Paris, nominacions, oscars, The Artist, The Descendants on 24 gener 2012 by MartíLA DAMA DE HIERRO – Tràiler
Posted in Avanços amb les etiquetes Anthony Head, biopic, drama, Jim Broadbent, Margaret Thatcher, meryl streep, Phyllida Lloyd, política, tràiler on 15 novembre 2011 by Martí
Meryl Streep, i quatre més. Així pinten les nominacions a millor actriu a la propera gala dels Oscars després de veure els primers minuts de l’actriu nord-americana a la pell de Margaret Thatcher, copsar les crítiques de la crítica britànica i, sobretot, coneixent el particular gust de l’Acadèmia de Hollywood cap aquest tipus de papers. Com no podia ser d’altra forma, La Dama de Hierro és una pel·lícula que arribarà rodejada de polèmica, la mateixa que provocava la seva protagonista a la vida real, coneguda per la seva contundència i inflexibilitat durant els seus 11 anys (1979-1990) com a primera ministra britànica.
La pel·lícula, dirigida per Phyllida Lloyd (Mamma Mia), aborda la vida de Thatcher durant els seus anys de govern, centrant-se sobretot en tot el que va haver de sacrificar o posar en perill a nivell personal per tal d’arribar i mantenir-se al poder. A més de Meryl Streep, completen el repartiment noms com Jim Broadbent, Anthony Head o Harry Lloyd. L’argument, òbviament basat en fets reals, ja ha estat durament criticat per l’entorn més proper a Thatcher i també pels sectors més conservadors de Gran Bretanya. Bona senyal.
La Dama de Hierro s’estrena el 5 de gener de 2012.
FANTÁSTICO SR. FOX
Posted in Animació, Cine - 2010 amb les etiquetes Animació, bill murray, comèdia, george clooney, jason schwartzman, meryl streep, owen wilson, wes anderson, willem dafoe on 24 abril 2010 by Martí
Fantastic Mr. Fox
Director: Wes Anderson
Veus originals: George Clooney, Meryl Streep, Jason Schwartzman, Bill Murray, Willem Dafoe, Owen Wilson, Jarvis Cocker.
Gènere: Animació, comèdia, aventures. USA, 2009. 80 min.
El Sr. Fox és una guineu que decideix abandonar la seva especialitat, lladre de pollastres, ànecs i demés, quan sap que serà pare. Al cap d’uns anys, en plena vida familiar i treballant de columnista en un diari, el Sr. Fox decideix que és l’hora d’anar a viure a una llodriguera més luxosa, la qual està situada davant de les tres granges més importants de la zona. És llavors quan, amb l’ajuda d’Ash, una sariga amiga de la família, decideix muntar un pla especial per entrar-hi a robar i recuperar una vocació que en realitat mai ha perdut.
Cinc mesos després de la seva estrena a Estats Units, arriba a les nostres pantalles la última producció d’un dels cineastes contemporanis més singulars, Wes Anderson. El responsable de Life Aquatic o Viaje a Darjeeling fa el seu salt al gènere d’animació adaptant una novel·la infantil de Roald Dahl, el popular autor de llibres com Charlie i la Fábrica de Chocolate o Matilda. En un exercici equiparable al que ha fet Spike Jonze amb Donde Viven Los Monstruos, Anderson troba el seu nen interior amb aquest film i rubrica una de les seves obres més completes (si no la més completa) aplicant tots els seus trets cinematogràfics característics a una història que li va com anell al dit. Fantástico Sr. Fox no només obre una nova porta dins l’animació a nivell tècnic i visual, utilitzant la tradicional tècnica de stop motion combinada ocasionalment amb d’altres, sinó que també demostra que el llenguatge narratiu de Wes Anderson encaixa a la perfecció amb aquest gènere.
Fantástico Sr. Fox de seguida evidencia el seu estil. Animació artesanal i fugint del perfeccionisme, diàlegs ràpids i eloqüents, i aquest humor entre genial i absurd que porta la inconfusible firma de Wes Anderson. Una combinació que satisfarà sense cap dubte els seguidors del director americà, tot i que la història tingui un ritme força oposat a la resta de pel·lícules seves. I és que el film presenta un dinamisme molt elevat, la successió dels diversos fets no té pausa, cosa que fa que avanci molt ràpid, però sempre amb un gran control de la narració. Els gags humorístics són constants i de tots els colors, a vegades jugant amb la repetició, però sempre inesperats, i ratllant el surrealisme típic de Wes Anderson. La caracterització dels personatges, la gran majoria força particulars i tots amb una completa humanització, també hi contribueix.
Tot i que la trama reserva pràcticament tot el protagonisme al Sr. Fox, personatge força complex i amb un gran carisma, els secundaris tenen aparicions força estel·lars, tots sempre amb un caràcter molt marcat. Per primer cop a la seva carrera, Wes Anderson dirigeix una història adaptada i no escrita per ell mateix, però hi infligeix tota la seva personalitat, amb aquest component infantil afegit que es podria dir que encara li dóna més llibertat. Tot i que els nens no entendran part de l’humor del film, la pel·lícula és per a tots els públics i conté missatges interessants per als més petits (com totes les històries de Roald Dahl). Un dels recursos més aprofitats per Anderson és la combinació de la humanització dels personatges amb la seva condició natural d’animals salvatges, dos aspectes que no sempre apareixen contraposats i que tenen un clar rerefons.
L’aspecte visual de Fantástico Sr. Fox és brillant, incomparable a res que haguem vist fins el moment dins del gènere animat. La tècnica és la mateixa utilitzada a Los Mundos de Coraline, però els materials que s’han fet servir per dissenyar els personatges i els decorats són totalment diferents. En un rodatge fet íntegrament amb miniatures, Anderson desplega tota la seva qualitat i mestria darrere la càmera per oferir-nos plans i seqüències veritablement espectaculars, tant pels moviments dels personatges com per la combinació de diferents punts de vista. No crec agosarat dir que, en direcció, el film s’acosta al 10. D’altra banda, l’animació imperfecta en quan a continuïtat de “frames” (l’acció té petits salts) resulta totalment coherent amb la forma d’explicar la història i el ritme.
Finalment, s’ha de destacar la genial banda sonora d’Alexandre Desplat i la sorprenent inclusió de diverses cançons dels Beach Boys, que complementen a la perfecció les imatges. Fins i tot els Rolling Stones tenen cabuda a la banda sonora. D’altra banda, la presència de grans estrelles de Hollywood a les veus, tot i no deixar de ser un reclam, resulta curiosa. George Clooney, Meryl Streep i Willem Dafoe acompanyen als habituals de Wes Anderson: Jason Schwartzman, Bill Murray i Owen Wilson. Menció a part per la intervenció musical de Jarvis Cocker, amb un personatge que presenta una gran semblança amb ell. Tenint en compte que és un film de l’any passat, Fantástico Mr. Fox corrobora que 2009 va ser un any on l’animació va brillar amb llum pròpia per sobre de la resta de gèneres. Ara que la tenim als cinemes, és hora d’aprofitar-ho i no perdre-se-la.
LA DUDA
Posted in Cine - 2008 amb les etiquetes amy adams, anys 60, drama, intriga, meryl streep, philip seymour hoffman, religió on 4 febrer 2009 by Martí
Doubt
Director: John Patrick Shanley
Intèrprets: Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams, Viola Davis, Lloyd Clay Brown, Joseph Foster.
Gènere: Drama. USA, 2008. 100 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
El 1964, la parròquia de St. Nicholas, en ple Bronx de Nova York, viu sota el comandament de dues figures molt diferents. D’una banda, el carismàtic pare Flynn intenta fer evolucionar el col·legi i renovar-ne les seves estrictes normes, però de l’altra, la veterana germana Beauvier no permet cap tipus de transigència i dirigeix el centre amb mà de ferro i absoluta disciplina. No obstant, la parròquia acaba d’admetre el seu primer alumne negre, la professora del qual, la germana James, detecta certs fets que aixequen una seriosa sospita.El dia abans de marxar cap a les illes britàniques i quedar-m’hi atrapat fins avui (d’aquí el no moviment al blog) vaig poder veure aquesta interessantíssima pel·lícula. Sincerament, pel que havia vist d’ella i per les nominacions i premis rebuts, m’esperava grans interpretacions, però temia que el global no passés d’això i prou; en canvi, m’he trobat amb un argument molt ben construït dins de la seva simplicitat, un ritme més animat del que sembla i un rerefons amb molt de pes. A més a més, La Duda també amaga grans imatges o detalls, més o menys subtils, que demostren la seva qualitat. No obstant, mentiria si no digués que els actors i actrius són el gran punt fort, per alguna cosa tots els principals estan nominats a l’Oscar.
Pel que fa al primer pla, per dir-ho d’alguna forma, La Duda és un autèntic duel interpretatiu entre Philip Seymour Hoffman i Meryl Streep, i això és com una partida d’escacs que només pot acabar en taules. Els dos donen el millor de si mateixos, en papers molt diferents i en postures constantment oposades. I la veritat és que no hi ha cap dels dos que es mengi a l’altre, són els dos junts els que es mengen la pantalla. Les seves escenes conjuntes només són per callar i admirar. En segon pla, trobem a Amy Adams en un paper que pot semblar més senzill, però que no ho és gens. La seva forma de transmetre la ingenuïtat, bondat, però també seguretat de la joveníssima germana James i el contrapunt absolut amb el personatge de Meryl Streep també deixa grans moments.
La Duda és una peli d’aquelles amb molt més contingut del que sembla, en què totes les escenes i diàlegs tenen un sentit, de principi a fi. Per exemple, cap a les acaballes del film és impossible no recordar el sermó de l’inici de tot. Cada escena repercuteix en el global. Tot això té més mèrit si considerem que la trama és totalment lineal i pràcticament no n’hi ha de secundàries, i que tot passa a la parròquia, és a dir, en un mateix espai. Evidentment, la naturalesa de La Duda (és una adaptació d’una obra de teatre) dóna a explicació a això, però precisament encara li dóna més mèrit que funcioni cinematogràficament. El gran treball d’ambientació, sobretot el vestuari i fotografia, també hi ajuda molt.
Com he dit abans, un dels aspectes que més m’ha agradat de La Duda són les diverses imatges carregades de significat i simbolisme que ens deixa anar de tant en tant, algunes més evidents i d’altres que requereixen una mica més d’esforç. Això demostra la intel·ligència del guió (i del text original, naturalment) i l’habilitat per explicar més coses de les que es veuen a primera vista. D’altra banda, és impactant també la forma en què fa pensar a l’espectador i com realment fa honor al seu títol i t’omple de dubtes, no només a tu, també als personatges. Qui té raó, qui no en té, i per què, són tres preguntes difícils de respondre en aquest film. Com ja he dit més d’un cop, m’agrada que et deixin pensatiu un cop s’ha acabat, i La Duda així ho fa.
Segons com es miri, La Duda és una peli petita, ja que no compta amb ostentacions, ni és una gran producció, però conté molt d’allò que se li pot demanar a una bona peli. És una peli extremadament sòbria, molt dramàtica i sense gaires concessions, però val la pena per la seva qualitat i sobretot per gaudir del magistral cara a cara entre Philip Seymour Hoffman i Meryl Streep en grandíssims diàlegs. A més, sempre s’agraeix que el cinema ens faci pensar una miqueta i no tot acabi amb els títols de crèdit.
Martí
