Arxivar per indie

DETACHMENT – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , , , on 23 gener 2012 by Martí

El de Tony Kaye és un cas força especial. Director d’una de les millors pel·lícules de la dècada dels 90, American History X, ha estat pràcticament desaparegut des d’aquell any 1998, en què va sacsejar la ment de milions d’espectadors amb aquella brutal història, i tan sols havia sonat el seu nom arrel d’algun documental o anunciant un parell de projectes que van acabar sense estrenar-se. Ara, per fi, el controvertit cineasta britànic arriba amb la seva nova pel·lícula, Detachment, amb la qual ja es va emportar uns quants premis a diversos festivals d’arreu del món el 2011. Així doncs, serà una de les estrenes destacades en l’escena independent d’aquest any.

Llegeix més »

Deixa un comentari »

BEGINNERS

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , , on 2 octubre 2011 by Martí

Beginners

Director: Mike Mills

Intèrprets: Ewan McGregor, Mélanie Laurent, Christopher Plummer, Goran Visnjic, Kai Lennox.

Gènere: Drama, comèdia. USA, 2010. 100 min.


Amb 38 anys i quan menys s’ho esperava, Oliver viu dos successos que li canvien la vida, la mort de la seva mare i la confessió per part del seu pare que és i sempre ha estat homosexual. Mentre intenta acostumar-se a aquesta nova relació paterna, que es dramatitza quan li diagnostiquen càncer al seu pare, Oliver coneix a Anna, una misteriosa actriu que li alegra la vida i amb qui començarà una relació a la qual no li faltaran dificultats.

Amb indiferència de l’edat o de l’experiència que puguem acumular, la vida pot presentar de forma inesperada canvis i situacions completament noves, davant les quals ens tornem a sentir uns principiants. És la premissa sobre la qual gira Beginners, una obra de naturalesa independent i escrita i dirigida per Mike Mills, en el que tot just és el seu segon llargmetratge. Amb una posada en escena austera, però amb tocs força personal, i un interessant estil narratiu, Mills demostra que no fan falta gaires floritures per construir una pel·lícula notable si es compta amb una trama principal potent, quatre personatges ben treballats i una bona capacitat de connexió amb l’espectador. A Beginners no li fan falta gaires coses més per transmetre’ns un munt de sensacions de forma sincera i sense imposicions de caràcter emocional.

Resulta xocant que una pel·lícula comenci amb una veu en off que et resumeix en un parell de minuts tres quartes parts de l’argument, però així es com Beginners posa de manifest que ben poc li importa que ja coneguem part del que passarà i que el que li interessa és l’evolució dels personatges entremig. A partir d’aquí, la pel·lícula juga amb el muntatge per avançar de forma paral·lela en els dos espais temporals de la trama, incloent també flashbacks de la infantesa del protagonista. Llegit així, pot sonar a cacau mental, però l’habilitat narrativa i al mateix temps la senzillesa de Mills no permet que l’espectador es trobi ni mig perdut en cap moment. Al contrari, així podem apreciar més fàcilment les diferències en el comportament del protagonista (narrador en primera persona de la història). Poc a poc, et vas adonant com un argument aparentment simple i tòpic pot estar ple de riquesa i originalitat.

Per sobre de tot, són els personatges qui fan de Beginners una pel·lícula destacable. Mike Mills fa un gran retrat sobre les dificultats per adaptar-se i assimilar nous escenaris, noves mentalitats i noves formes de veure el món. Pel que fa a la parella de protagonistes, són personatges descol·locats, un punt ingenus, que es deixen portar per la inseguretat i veuen amb por la possibilitat de canviar les seves conviccions. D’altra banda, és curiosament el personatge del pare qui afronta amb més naturalitat i il·lusió la seva nova condició. Tot i presentar un tractament amb continus tocs d’humor i tendresa, i fins i tot alguna pinzellada surrealista, Beginners és un el fons una pel·lícula melancòlica, sobre la tristesa i les dificultats de la vida, i sobre la necessitat de prendre’s les coses amb un optimisme moderat davant la certesa que, al final, poques coses duren per sempre. Tot això, tractat amb calidesa i sinceritat, i fugint de l’apartat més morbós o efectista.

Aquesta gran força que desprenen els personatges es veu alimentada per les destacades actuacions del repartiment, començant per un Ewan McGregor que sembla trobar-se molt més còmode en pel·lícules més petites i humanes com aquesta que no pas en grans produccions de Hollywood. McGregor sap interioritzar tot el que li demana el personatge, per després transmetre-ho a la perfecció. Al seu costat, Mélanie Laurent, a banda d’omplir la pantalla amb el seu somriure, crea una química perfecta i molt natural entre els dos. Per sobre d’ells, però, cal remarcar un Christopher Plummer que difícilment deixarà algun espectador sense captivar amb una actuació plena de frescor i tendresa, però també autenticitat, d’aquelles que per si soles quasi mereixen haver pagat l’entrada. Fins i tot el gos, genial i commovedor, es converteix en un personatge més i amb un paper important al film.

La direcció de Mills té forces tocs personals, no només per l’ús de la càmera, sinó per la introducció de recursos visuals com successions de fotografies o fins i tot algun toc infogràfic. Com ja he comentat, el director combina la preocupació per donar, quan pertoca, una atmosfera còmica i desenfadada a Beginners amb la forta càrrega dramàtica que tenen els seus personatges. Al final, un tendeix a pensar que, tot i el “maquillatge” en el seu decurs, la pel·lícula es decanta per veure el got mig buit, però sempre amb un toc d’esperança. En tot cas, ens trobem davant una d’aquelles petites grans pel·lícules que solen passar desapercebudes cada any. Caràcter humil, aparença simple, però gran profunditat i aquella sensació que, en alguna cosa o altra, t’ha marcat com a espectador. Quan arribi aquell moment en què la nostra vida canvia i ens sentim com uns principiants, possiblement recordarem aquesta pel·lícula.

2 Comentari »

FISH TANK

Posted in Cine - 2009 amb les etiquetes , , , , , , on 10 maig 2010 by Martí

Fish Tank

Director: Andrea Arnold

Intèrprets: Katie Jarvis, Michael Fassbender, Kierston Wareing, Rebecca Griffiths, Harry Treadaway.

Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2009. 120 min.


Mia és una adolescent de 15 anys que viu amb la seva mare i la seva germana al comtat d’Essex, a les afores de Londres, en un barri de classe mitja-baixa. La seva vida és complicada degut als problemes de la seva mare, amb qui discuteix tot el dia, i a que és una noia força problemàtica. La situació encara s’enrareix més amb l’arribada d’un nou novio de la seva mare, a qui no pretén acceptar amb facilitat. La seva única evasió és la música hip-hop, que escolta i balla d’amagat quan vol estar sola.

Un aquari no ha de ser un lloc molt agradable per viure. Per molt espaiós que sigui i per moltes voltes que puguis donar-hi, sempre t’acabes topant amb una paret que no et permet avançar més enllà. Aquesta és la sensació frustrant que pateix la protagonista de Fish Tank (“aquari” en anglès) i possiblement la intencionalitat que la directora Andrea Arnold volia inculcar al títol del film. I si no ho era, és la que hi he trobat jo i ha quedat prou apanyat per començar el comentari. En tot cas, ens trobem davant d’una d’aquelles joies independents (independents de veritat) del cinema europeu que, sota criteris més qualitatius que comercials, gaudirien de molta més difusió i temps en cartellera del que tristament tenen. Una història dura, de caire pessimista i sense gaires concessions, però que, per sobre de tot, desprèn una autenticitat i una honradesa enormes.

L’escenari no és nou per qui estigui acostumat, per exemple, a la filmografia de Ken Loach o altres exponents d’un cinema britànic molt avesat a tocar els barris problemàtics de les seves principals ciutats, però Fish Tank de seguida t’acosta als personatges i forja la seva pròpia personalitat. Tot i la seva personalitat esquiva, la protagonista se’ns mostra com una víctima de “l’aquari” on està ficada i la seva voluntat per sortir-ne de seguida ens genera empatia cap a ella, ganes que se’n surti. Al seu costat, una mare no gaire maternal i una germana petita de costums molt avançades per la seva edat i vocabulari genial formen un nucli dispers que es veu trastocat amb l’arribada de Connor (Michael Fassbender). Aquí, la relació entre Mia i Connor passa a centrar el film, sempre envoltada de cert misteri. En tot cas, l’argument sap portar-nos quasi sempre per camins gens previsibles i impactants, sobretot durant la mitja hora final.

Tot i pertànyer a aquest subgènere de cinema social, que a vegades pot resultar tendenciós, Fish Tank s’allunya completament d’aquesta condició i presenta una història davant la qual no cal fer cap esforç per creure’s tot el que passa. L’ús de la càmera a l’espatlla en pràcticament la totalitat del film, amb diverses seqüències en què seguim o correm darrere la protagonista, encara hi afegeix més veracitat. Un altre fet important és que la pel·lícula es va rodar sense que els actors coneguessin el guió amb antelació, ja que la directora buscava que aquests expressessin el primer que els suggeria el personatge en aquella escena, sense estudiar-s’ho ni preparar-s’ho, buscant la màxima naturalitat i espontaneïtat. Situació que encara aporta més valor a l’extraordinari treball de Katie Jarvis i Michael Fassbender, per raons molt diferents.

I és que Jarvis no és actriu i aquesta era la primera ocasió en què es posava davant d’una càmera. L’equip la va contractar després de veure-la pel carrer i a la noia ni tan sols li agradava ballar, un aspecte molt important del personatge de Mia. No obstant, el risc va acabar sortint-li de meravella a Andrea Arnold, qui va aconseguir també que Michael Fassbender (un dels “bastardos” de Tarantino) s’afegís al repartiment tot i treballar en unes condicions molt diferents. A les seves grans actuacions, s’afegeixen les de Kierston Wareing (mare) i Rebecca Griffiths (germana), en especial aquesta última, qui aporta els millors moments humorístics de la peli, vitals perquè el dramatisme dominant respiri una mica. Fish Tank és clarament una pel·lícula femenina, però sense caure en grans estereotips. Una història que es nota que ha estat escrita i rodada amb passió.

Tot i que la història s’endureix especialment cap a la part final i algunes escenes semblin un pèl fora de lloc, és un film molt constant, que no decau tot i les seves dues hores de duració i que no només cuida el guió (que tampoc és perfecte, tot sigui dit) i la direcció. La fotografia regala algunes escenes molt ben aconseguides i plenes de significat, en què la llum juga un paper molt important, i contribueix a l’ambientació grisa del barri. D’altra banda, la música hi té un paper crucial, el mateix que té per la vida de la protagonista, ja que és allò que li permet trobar-se amb si mateixa i alliberar-se per un moment de les parets de l’aquari del qual vol fugir. Tot plegat fa de Fish Tank una pel·lícula per no perdre’s mentre duri en cartellera, que serà molt poc. Un premi BAFTA a Millor pel·lícula britànica de 2009 i el Premi del Jurat al Festival de Cannes semblen ser insignificants. I així anem.

3 Comentari »

HIGH SCHOOL – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , on 28 abril 2010 by Martí

No, no he perdut el nord ni això té res a veure amb High School Musical. Es tracta d’una comèdia independent que acaba de passar pel Festival de Sundance i provocar una unánime i entusiasmada reacció per part de la crítica. Si no fos per això i perquè el tràiler té una imatge final força impactant, probablement hauria passat totalment desapercebuda per mi, ja que, a primera vista, fa pudor (mai millor dit) a típica comèdia idiota d’adolescents fumats i alcohòlics d’institut. No obstant, High School es presenta com una comèdia revolucionària dins aquest subgènere que gira a l’entorn del consum de psicotròpics variats. Si tant va agradar a tothom a Sundance, considerant el tipus de festival que és, se li haurà de fer una mica de cas.

L’altre gran reclam de High School (on “high” es refereix a “fumat”, lògicament) és un protagonista inesperat: Adrien Brody. El popular actor es converteix en el principal camell que aprovisiona els estudiants de l’escola i, per fer-ho, adopta una imatge veritablement delirant. A ningú se li escapa que Brody funciona molt bé en papers de frikis o sonats, però les pintes que porta aquí són inigualables. La resta de repartiment prové de diverses sèries de televisió americanes, destacant a Michael Chiklis, nom que passarà a sonar-vos si dic Vic Mackey (The Shield).

La història es centrarà en la introducció d’uns tests antidroga en una escola on el consum de marihuana s’ha disparat durant els últims mesos i la posterior rebel·lió dels estudiants. Tot plegat fa ser una mica cautelós amb el que ens podem trobar, però sent les referències tan positives, s’haurà de tenir en compte quan arribi a les nostres sales. El film encara no té data d’estrena comercial ni a Estats Units (tot i que serà durant 2010), o sigui que segurament en tindrem per temps.

1 comentari »

500 DÍAS JUNTOS

Posted in Cine - 2009 amb les etiquetes , , , , , on 22 novembre 2009 by Martí

(500) Days of Summer

Director: Marc Webb

Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Zooey Deschanel, Geoffrey Arend, Chloe Moretz, Matthew Grey Gubler.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2009. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Les vides de Tom i Summer es creuen quan ella entra a treballar com a ajudant del director de l’empresa de targetes de felicitació de la qual ell és creatiu. Des del primer cop que la veu, Tom creu que ha trobat la persona perfecta, aquella amb qui vol passar la resta de la seva vida, però Summer no creu en l’amor ni en els compromisos. A partir d’aquí, els 500 dies que dura la seva relació porten el millor i el pitjor, un cúmul de sentiments de tota mena que neixen de dues formes molt diferents de veure la vida.

Sembla ja una tradició que cada any arribi aquella pel·lícula pseudoindependent destinada a deixar-nos a tots amb un somriure a la boca. Si el 2007 parlàvem de Pequeña Miss Sunshine i el 2008 de Juno, ara és 500 Días Juntos la que passa a ocupar aquesta posició. La pel·lícula de Marc Webb adopta aquest estil fresc i desenfadat, i també la llicència per incloure recursos cinematogràfics de tota mena per a construir una història tan realista i paradigmàtica com ingènua i fantasiosa. Aquesta ambigüitat és el que m’ha provocat certes sensacions enfrontades en acabar el film, sobretot perquè precisament el final és el que m’ha deixat una mica més desconcertat sobre l’autenticitat i el veritable missatge que vol transmetre el film.

500 Días Juntos de seguida s’escapa de l’estructura clàssica de qualsevol film. Tant pel que fa a l’estructura, com al contingut. I és que el muntatge no cronològic fa que, des de l’inici, ja sapiguem com estarà la situació cap al final, amb la qual cosa l’interès es focalitza en el desenvolupament dels fets que hi ha entremig. D’altra banda, una rotunda veu en off de seguida s’encarrega d’anunciar-nos que no estem davant la típica història de “noi coneix a noia”. Aquests dos factors converteixen el que passa a partir de llavors en relativament previsible i deixen tot el pes del film a l’evolució dels personatges (de la seva relació i a nivell individual) a partir dels diversos fets que es van succeint. El ritme narratiu és perfecte per una història d’aquestes característiques, ja que cap situació o escena s’allarga innecessàriament i l’aportació de cadascuna queda molt clara i acotada. Globalment, els 90 minuts de durada són un encert.

Un dels punts forts de 500 Días Juntos per arribar a l’espectador és aquesta vessant tan realista, que fa que qualsevol es pugui veure identificat en diversos moments del film, evocant situacions viscudes personalment. Salvant les seves particularitats, la història entre Tom i Summer pot resultar força comú i identificable amb la realitat, però aquesta sensació comença a desaparèixer quan el director decideix precipitar els fets cap al final, on crec que el film perd una mica el seu rumb. A banda d’una última escena, per mi, excessivament casual i massa forçada, crec que l’equilibri i el realisme presents fins ara en aquests 500 dies es perden i que la sensació final és que la peli acaba sent una mica massa ingènua.

Totes les actuacions són de notable alt. D’entre elles, Zooey Deschanel és l’indiscutible epicentre del film. Relativament desconeguda, l’actriu de Los Angeles captiva absolutament tothom i porta tot el pes argumental de la peli (per alguna cosa porta el seu nom al títol, la traducció del qual es carrega per complet tot el seu significat) a través d’un personatge força complex. Complex sobretot per Joseph Gordon-Levitt, qui va contínuament a remolc, però també plasma perfectament la naturalesa del seu personatge. Amb tot, estic segur que hi ha molts Toms i Summers escampats pel món. Destacar també el personatge de la germana de Tom, tan insòlit i graciós, com un pèl gratuit i exagerat.

Estem davant d’un d’aquells films que passen com l’aigua, dinàmic, agraït de veure, amb una història força propera i uns personatges fàcilment identificables amb la realitat. A més, la seva banda sonora inclou bones cançons de l’escena indie actual i també dels 80, un bon recurs per apropar-la encara més a un cert sector de públic. Llàstima, com ja he dit, d’aquest final difícil d’empassar. No obstant, molt recomanable en una època en què les estrenes no brillen especialment.

11 Comentari »

FROZEN RIVER

Posted in Cine - 2009 amb les etiquetes , , , , on 14 setembre 2009 by Martí

frozen river

Frozen River

Directora: Courtney Hunt

Intèrprets: Melissa Leo, Misty Upham, Charlie McDermott, James Reilly, Michael O’Keefe.

Gènere: Drama. USA, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

A la frontera entre Estats Units i Canadà, una família viu en una situació delicada. La mare, Ray, acaba de veure com el seu marit, ludòpata, s’ha fugat amb els diners que havien de pagar una nova casa per ells i els seus dos fills. Amb el seu sou de dependenta, Ray sap que no podrà mantenir la situació durant gaire temps, però prohibeix a TJ, el fill gran, que es posi a treballar. Buscant el seu marit, Ray troba el cotxe al pàrking d’un bingo, però descobreix que se l’ha expropiat Lila, una noia de la reserva dels indis mohawk, qui es guanya la vida amb pràctiques no gaire legals.

Entre les nominades a les principals categories dels Oscars 2009, es va colar un títol que llavors era totalment desconegut pel públic d’aquí. A millor guió original, apareixia Frozen River, pel·lícula per la qual també optava a l’Oscar a millor actriu principal la veterana Melissa Leo. Quan vaig buscar-ne informació, vaig descobrir que havia guanyat el Gran Premi del Jurat del Festival Sundance 2008, això prometia. Ara, mesos després (i més d’un any més tard de la seva estrena a Estats Units), per fi tenim l’ocasió de descobrir aquesta gran obra del cine independent nord-americà, de la qual pràcticament m’havia oblidat. Frozen River és un film intens i emotiu de principi a fi, que evita pretensions i excessos lírics per acostar-nos la crua història de dues dones que lluiten fins on faci falta per la seva família, al mateix temps que sobreviuen en un ambient glaçat i sense compassió.

La directora Courtney Hunt podria explicar perfectament allò de “començar des del cim”, ja que Frozen River ha estat la seva primera incursió al món del cine i ja li ha estat suficient per rebre el premi més important de cinema independent americà i desfilar per la catifa vermella de Los Angeles com a nominada als Oscars. Probablement no n’hi ha per menys, ja que construeix un dels guions més rodons que he vist últimament i desprèn una extraordinària sensibilitat darrere la càmera, però de forma austera. El mateix passa amb la seva protagonista, Melissa Leo, que impacta amb una actuació plena de força sense necessitat de ganyotes ni escenes de melodrama forçat. Leo porta el pes de la peli en tot moment i dóna al seu personatge una honestedat i humanitat que resulta clau per comprendre la història. Frozen River ens transmet que no només la finalitat justifica els mitjans, també la consciència amb què s’actua.

frozen river 2

I és que la protagonista és conscient en tot moment que el que fa és il·legal, sap que hi ha de recórrer només perquè no té cap altra sortida, perquè els seus fills ho necessiten. No ho gaudeix en cap moment i només respirarà tranquil·la quan sàpiga que els nens tindran el que es mereixen. Aquesta situació és paral·lela a la de l’altra protagonista, tot i que en un context molt diferent, i això és el que les uneix, tot i pertànyer a races i ètnies diferents. Tot i que l’actuació de Misty Upham és una mica més discreta, el seu personatge té una evolució molt significativa. I el tercer gran protagonista de Frozen River és, precisament, aquest riu glaçat, com a representació de la dificultat afegida que suposa viure les seves situacions a 30 graus sota zero. Amb imatges que recorden inevitablement a Fargo, dels Coen, els paisatges blancs i blavosos que omplen la pantalla quasi et deixen gelat a la butaca.

L’argument és impecable, perfectament construït i acotat respecte el que vol explicar. Frozen River retrata una part de la societat americana que probablement no coneixem, aquella que mai surt a la televisió ni a la resta de pel·lícules. Allà on sembla que mai ha de passar res. Les dures condicions de vida i la dificultat per trobar el benestar són molt difícils en un lloc del qual tothom li agradaria fugir, però hi ha qui es resisteix a fer-ho perquè creu que es pot arribar a ser feliç allà, simplement valorant molt més cada petita cosa que es té. Per això, probablement ningú lluitaria tant com les protagonistes per salvar o recuperar el que tenen. El film, tot i el seu marcat dramatisme, manté una tensió constant, que s’accentua clarament als minuts finals. Algú podria esperar una peli lenta, però res més lluny de la realitat. Frozen River et manté enganxat durant els 90 minuts que dura, i et deixa amb una estranya sensació reconfortant.

És el que passa quan acabes de veure una molt bona pel·lícula, però, sobretot, quan t’acaben d’explicar una història de forma tan sincera i natural. I quan el pla final et deixa amb un somriure, encara amb més raó. Frozen River és d’aquells films entranyables, però perquè ho decideix l’espectador, no el propi film (i de casos contraris n’hi ha un munt). Esperem que aquest descobriment anomenat Courtney Hunt segueixi al cim i ens torni a sorprendre amb un guió i una direcció tan notables. Molt recomanable a tothom, tant pels amants del cine independent, com pels no tant amants, que tenen aquí un cas perfecte per donar-li una oportunitat.

Deixa un comentari »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.