Arxivar per daniel craig

MILLENIUM: LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

Posted in Cine - 2011, Cine - Estrena amb les etiquetes , , , , , , , on 19 gener 2012 by Martí

The Girl With The Dragon Tattoo

Director: David Fincher

Intèrprets: Daniel Craig, Rooney Mara, Christopher Plummer, Stellan Skarsgard, Robin Wright, Steven Berkoff, Joely Richardson.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2011. 150 min.


Henrik Vanger, propietari d’una de les empreses més importants de Suècia, decideix contractar el periodista Mikael Blomkvist perquè descobreixi qui va matar la seva filla Harriet fa 40 anys. Blomkvist, que acaba de perdre un judici per un polèmic article a la revista Millenium, es trasllada a un petit poble del nord per conèixer la família Vanger i dur a terme la investigació. L’ajudarà Lisbeth Salander, una misteriosa noia que combina unes grans dots intel·lectuals amb un caràcter força conflictiu.

Segueixo pensant si realment era necessari rodar aquesta pel·lícula, si era justificable un “remake” tot just dos anys després de l’estrena de la seva homòloga sueca i si feia falta seguir explotant una història que, a banda ser ja coneguda per gran part del públic, havia mostrat ja les seves mancances. I la resposta és un pèl contradictòria, ja que, si bé Millenium: Los Hombres que No Amaban a Las Mujeres reafirma la falta de potència de la trama principal del llibre de Stieg Larsson, seria molt injust no reconèixer que David Fincher es treu de la màniga un thriller notable i estimulant. Les dues hores i mitja que a la versió sueca es traduïen en moments d’autèntic sopor es tornen fluïdes i intenses després de passar pel sedàs de Fincher, que sap interpretar a la perfecció la història en clau cinematogràfica i extreure’n allò més destacat. Una bona mostra de com prendre un producte que ja frega el desgast i fer-lo considerablement millor.

Llegeix més »

LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO

Posted in Animació, Cine - 2011, Cine - Estrena amb les etiquetes , , , , , , , , , , on 5 novembre 2011 by Martí

The Adventures of Tintin: Secret of the Unicorn

Director: Steven Spielberg

Intèrprets: Jamie Bell, Andy Serkis, Daniel Craig, Simon Pegg, Nick Frost, Daniel Mays, Toby Jones.

Gènere: Animació, aventures. USA, 2011. 105 min.


Passejant per un mercat d’antiguitats, Tintín queda enamorat d’una maqueta de vaixell i decideix comprar-la, però de seguida s’adona que hi ha molta gent interessada en aquesta peça i que la seva integritat corre perill. Amb l’ajuda del seu gos Milú, Tintín comença a investigar què hi ha darrere aquest vaixell, anomenat Unicorn, i acaba descobrint que amaga una història de pirates amb un valuós tresor amagat en algun lloc del món.

Al contrari que molta gent de la meva generació i a pesar de rebre més d’un comentari bromista sobre certa semblança física amb ell, mai he estat un gran “tintinòfil”. Potser és per això que, tot i que estava mínimament familiaritzat amb els còmics, encarava aquesta adaptació cinematogràfica sense cap component emocional que em condicionés especialment i més pendent de l’eficàcia de la pel·lícula, i també preocupat pel funcionament d’aquest controvertida tècnica d’animació anomenada “motion capture”. El resultat no deixa gaires dubtes: Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio és entreteniment pur i dur, trepidant, carregat d’emoció i humor, a més d’una immensa qualitat visual. Tot i discriminar una mica l’aspecte més dedicat a la investigació i aprofundir relativament poc en la majoria de personatges, Spielberg ha assolit un veritable còmic cinematogràfic sense trencar el seu esperit original.

El director mostra en tot moment un gran respecte i fins i tot admiració per l’obra original, començant per uns genials títols de crèdit inicials plens de referències als diferents còmics de Tintín, mesclades amb d’altres referents cinematogràfics. Els primers minuts, a banda de familiaritzar-nos amb l’estètica visual de l’animació i presentar un graciosa i descarada picada d’ull al còmic original, ajuden a acostar-nos ràpidament al protagonista i al genial gos Milú, però, per sobre de tot, evidencien que el film va per feina. Un cop entrem en acció, poques pauses trobem pel camí. Spielberg es posa al servei absolut de l’aventura, sacrificant un argument que hauria pogut tenir girs més elaborats i més atenció cap a la capacitat deductiva i intel·lectual de Tintín, però al mateix temps oferint un gran espectacle visual dissenyat per a gaudir com un nen petit. Crec no exagerar massa si dic que conté algunes de les millors escenes d’acció vistes últimament.

La direcció de Steven Spielberg no sols es caracteritza pel dinamisme i espectacularitat, també per la seva innata capacitat de donar una riquesa increïble a cada pla, ja sigui amb petits detalls o amb accions secundàries que poden aportar més realisme o algun toc d’humor. Tot plegat, acompanyat pel seu inseparable John Williams a la banda sonora, clau per accentuar l’emoció a les escenes d’acció i també important per donar l’atmosfera necessària a cada personatge. Pel que fa a l’argument, es basa principalment en el còmic “El Secret de l’Unicorn”, però també afegeix elements de “El Tresor de Rackham el Roig” i “El Cranc de les Pinces d’Or”, a més d’algunes aportacions lliures fetes expressament per a la pel·lícula. Tot i el gran treball de tres mestres com Edgar Wright, Joe Cornish i Steven Moffat, capaços de crear moments brillants a nivell narratiu, la sensació és que tot passa una mica massa ràpid, en especial el desenllaç final.

En relació a l’animació, haig de dir que era força escèptic davant la utilització d’una tècnica com aquesta, però que al final m’ha convençut, bàsicament per la fidelitat que permet aconseguir cap a les vinyetes del còmic. Això no treu que aquest mig camí entre acció real i animació encara resulti un pèl estrany en segons quina ocasió, i que els personatges sembla que estiguin una mica massa inflats i desproporcionats (i més tenint en compte que l’estil d’Hergé era plenament bidimensional). En tot cas, té el gran avantatge que permet combinar un gran realisme de moviments i expressions amb l’univers d’efectes especials i moviments de càmera inverossímils que permet l’animació. L’ambientació i el disseny de paisatges i entorns són també fantàstics. El treball dels actors, com Jamie Bell en el paper de Tintín i Andy Serkis com a capità Haddock, també contribueix molt positivament a aquest realisme.

Steven Spielberg torna a demostrar que és únic a l’hora de comprendre el cinema d’aventures i que, quan vol, sap oferir exactament el que el públic espera d’ell. Tintín no era un còmic fàcil d’adaptar, el mètode escollit era controvertit i una munió de fans incondicionals del reporter del tupé ja tenien les armes afilades, però poca gent sortirà del cinema negant haver-se divertit un munt durant hora i mitja llarga i haver recordat amb un somriure les històries que llegia ara fa 20 anys. Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio té imperfeccions, potser no resultarà tan transcendental com era desitjat, però com a producte d’entreteniment té una efectivitat terrible. Peter Jackson, l’altre gran responsable de l’adaptació, intentarà mantenir intactes aquestes propietats a Las Aventuras de Tintín: Los Prisioneros del Sol, seqüela per la qual es deixa el terreny clarament preparat i que té prevista l’estrena a finals de l’any 2013.

LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO – Primer tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , , , on 17 maig 2011 by Martí

Per fi s’ha desvetllat una de les principals incògnites d’aquest any cinematogràfic: quin aspecte tindrà el Tintín de Steven Spielberg. Quan encara falta pràcticament mig any per la seva estrena, arriba el primer tràiler de Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio, la primera entrega de la trilogia que el propi Spielberg i Peter Jackson han preparat per portar a la gran pantalla un dels còmics més llegits a tot el món. L’expectació entre la munió de fans (jo reconec que era més d’Astèrix) de l’intrèpid reporter i el seu gos Milú és màxima, i també ho serà l’exigència amb què rebran aquesta adaptació cinematogràfica. En tot cas, no hi ha dubte que els noms responsables del projecte són encoratjadors.

Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio està rodada utilitzant la tècnica “motion capture”, utilitzada en pel·lícules com The Polar Express o Beowulf, aspecte que probablement despertarà les principals controvèrsies sobre la pel·lícula. D’una banda, es manté fidel a l’estil visual del còmic, però de l’altra genera sensacions una mica oposades, ja que aquest mig camí entre la imatge real i l’animació és difícil d’assimilar. Personalment, no m’agrada gaire, sobretot per la caracterització dels personatges, les textures i els seus moviments (veure última imatge del tràiler), però caldrà veure com se n’han sortit Spielberg i companyia.

El film està “protagonitzat” per Jamie Bell en el paper de Tintín, amb Andy Serkis com a capità Haddock, Simon Pegg com a inspectors Dupond i Dupont, i Daniel Craig com a malvat Rackham el Roig. Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio té prevista la seva estrena el 28 d’octubre de 2011. Les dues entregues següents arribaran, respectivament, el 2013 i el 2015.

RESISTENCIA

Posted in Cine - 2008 amb les etiquetes , , , , , , on 11 gener 2009 by Martí

defiance

Defiance

Director: Edward Zwick

Intèrprets: Daniel Craig, Liev Schreiber, Jamie Bell, George MacKay, Alexa Davalos, Allan Corduner, Mark Feuerstein.

Gènere: Drama, bèl·lic, històric. USA, 2008. 130 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

El 1941, l’exèrcit nazi envaeix el territori de Bielorússia. Milers de jueus són tancats en ghettos o directament exterminats, però d’altres aconsegueixen fugir cap als boscos. Tuvia, Zus y Asael Bielski, tres germans que han vist com tota la seva família ha estat massacrada, comencen a agrupar els supervivents i formen una unitat de resistència. Poc a poc, la comunitat va creixent i es torna més poderosa, però la vida al bosc no resulta gens fàcil.

Pel·lícula construïda de forma impecable per funcionar com el que és: un producte d’entreteniment perfectament dissenyat, oferint entreteniment de principi a fi, però sense arriscar-se a aprofundir més del compte. Tal com va fer amb Diamante de Sangre, Edward Zwick aconsegueix fer-nos passar una molt bona estona, mesurant de forma molt efectiva el ritme de la peli i amb una trama que atrau des d’un bon principi i ja no ens deixa anar fins al final. En aquest cas, compta també amb un protagonista que rendeix molt bé en aquest tipus de papers, com és Daniel Craig, i uns secundaris que també compleixen amb la part que els toca aportar. La veritat és que Resistencia és d’aquelles pelis destinades a agradar a pràcticament tothom; és el que té no arriscar-se en excés.

Un dels aspectes meritoris de Resistencia és que, tot i la seva temàtica àmpliament utilitzada al cinema en general (2a Guerra Mundial), aconsegueix distanciar-se de les imatges més típiques i tòpiques i ofereix un enfoc relativament diferent al que havíem vist fins ara. Tot i que l’estructura de la trama no és nova i moltes de les situacions són d’esperar, no et vénen constantment altres pelis a la memòria mentre la veus, cosa que és força fàcil en films sobre aquest conflicte. Resistencia comença sense perdre el temps, posant-te en situació de seguida i entrant en acció de forma que quasi t’agafa per sorpresa. A partir d’aquí, presenta una evolució constant, tant en en la trama com en els protagonistes, i sap mantenir l’atenció i evitar la monotonia fins al final.

L’argument té els seus tres pilars bàsics en la part més bèl·lica, la vida de la comunitat al bosc i la relació entre els dos germans Tuvia i Zus. Com és d’esperar, a vegades no són els alemanys els que més maldecaps dónen als protagonistes, i a vegades el problema més gros apareix per sorpresa. Tot i que les situacions no són un prodigi de l’originalitat, estan ben trobades i ben situades en el temps perquè el film tingui substància en tot moment. El muntatge presenta obligats salts temporals, alguns d’ells amb la sensació que deixen caps per lligar, però també ajuden a fer avançar la peli de forma adequada. Amb tot, com ja he dit, la narració és fàcil i sense complicaci0ns, cosa que la fa molt efectiva per a tots els públics.

Segurament és per això que a Resistencia es troba a faltar una mica més d’atreviment en alguns aspectes que de ben segur deurien tenir més pes en la història real (cal recordar que està basada en fets verídics). Així doncs, qüestions com la controvertida posició dels soviètics o el mateix paper poc clar de Bielorússia a la guerra són tractats de forma molt superficial i evitant mullar-se massa. També falta un punt més d’èpica a la història, ja que els protagonistes volen portar l’etiqueta d’herois, i la veritat és que ho són, però el film no ho sap ressaltar de forma suficient. Al personatge de Daniel Craig li falta una mica de carisma, el mateix que al de Liev Schreiber (que quasi m’ha agradat més i tot). En canvi, cal destacar l’actuació de Jamie Bell (el nen de Billy Elliott), que sorprèn amb un personatge que va de menys a més.

Resistencia ofereix exactament el que esperava d’ella. És una bona peli, que sap aprofitar un relat de temàtica molt atractiva i que juga molt bé les seves cartes, tot i no ser totes les que podria. Supera les dues hores, però manté un ritme sense grans baixades i presenta escenes d’acció molt efectives i emocionants, cosa que no la fa, per res, llarga. Una bona opció pel que busca entreteniment, però ben treballat, i sense necessitat de recrear-se en la duresa del moment històric, cosa que ja han fet d’altres. Recomanable a absolutament tothom.

(Atenció: Spoilers als comentaris!)

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.