Arxivar per comèdia

« Entrades més antigues
Entrades noves »

ATTACK THE BLOCK

Posted in Cine - 2011, Sitges 2011 amb les etiquetes , , , , , , , , on 13 desembre 2011 by Martí

Attack the Block

Director: Joe Cornish

Intèrprets: John Boyega, Jodie Whittaker, Alex Esmail, Franz Drameh, Leeon Jones, Simon Howard, Nick Frost.

Gènere: Ciència-ficció, acció, comèdia. Gran Bretanya, 2011. 80 min.


En un barri de la perifèria de Londres, un grup de joves atraca una jove infermera que tornava a casa, però es veuen sorpresos per un estrany objecte que cau del cel just al seu costat. Després d’enfrontar-s’hi i matar-lo, descobreixen que és un extraterrestre i se l’emporten com si d’un trofeu es tractés. El problema arriba quan en comencen a caure desenes més, i aquests són més grans i sanguinaris, però ells no pensen fugir ni amagar-se, al contrari.

Una colla d’amics surt al carrer amb les seves bicicletes a la recerca d’extraterrestres. Les aparences apunten cap a una descarada còpia de Super 8, però res més lluny de la realitat. Aquests són adolescents, porten caputxes, gorres i mocadors a la cara, van armats amb bats de beisbol, katanes i ganivets, i entre les bicis hi ha també un parell de motos. Ho tenen molt clar: si els alienígenes havien d’aterrar a algun lloc, no han pogut escollir pitjor. Attack the Block pren un plantejament tan típic com el de la invasió extraterrestre i el reformula en forma de comèdia d’acció juvenil perifèrica, gamberra, irreverent i autèntica, fregant la sèrie B, però amb les idees molt clares. La gran sensació del Festival de Sitges 2011, on es va emportar quatre premis, entre els quals els de la crítica i el públic, es confirma com una de les grans revelacions de l’any i situa Joe Cornish com un dels nous directors britànics a tenir molt en compte.

Llegeix més »

4 Comentari »

UN DIOS SALVAJE

Posted in Cine - 2011 amb les etiquetes , , , , , , , on 20 novembre 2011 by Martí

Carnage

Director: Roman Polanski

Intèrprets: Jodie Foster, John C. Reilly, Kate Winslet, Christoph Waltz.

Gènere: Comèdia, drama. França, 2011. 75 min.


Dues parelles, els Longstreet i els Cowan, es troben a casa dels primers per parlar sobre una baralla entre els seus respectius fills en un parc, que va acabar amb dues dents trencades i altres ferides a la boca al fill dels Longstreet. Tot i les bones intencions per aclarir la qüestió de forma cordial i civilitzada, la conversa comença a derivar en una acalorada discussió entre els quatre.

Quatre personatges, quatre parets i una àcida crítica al comportament humà en el món occidental. Són els únics ingredients que necessita la dramaturga Yasmina Reza per construir la seva història, i els que pren Roman Polanski per traslladar-la a la gran pantalla. A més de significar el retorn del director polonès a la comèdia, un gènere quasi inèdit a la seva filmografia, Un Dios Salvaje és el segon treball (després de la notable El Escritor) posterior al seu arrest domiciliari, circumstància que podria lligar-se amb la decisió d’adaptar d’una obra d’aquestes característiques i aquest rerefons. Precisament, l’obra basa els seus punts forts en les connotacions que amaga cada situació i cada diàleg, i naturalment en l’innegable talent dels quatre actors protagonistes, convertint-se així en una pel·lícula de posada en escena eminentment teatral. És a dir, arriscada, però amb les limitacions que això comporta.

En efecte, el film pràcticament no surt del menjador (a excepció d’un parell de visites al replà de l’ascensor, lavabo i cuina) al llarg de 75 minuts de temps real, sense salts en el temps ni en l’espai, però Polanski va convertint progressivament aquesta sala d’estar en una sala en què el “saber estar” brilla per la seva absència. A mida que la pel·lícula avança, els personatges van perdent les màscares que portaven a l’inici, i els somriures i bones intencions es tornen atacs, insults i rampells de violència, en totes direccions. I tot, sense que cap element extern en sigui responsable, només per la derivació de la pròpia conversa. D’aquesta forma, el text de Yasmina Reza deixa al descobert la hipocresia que s’amaga darrere l’aparent benestar i bondat, i la mentida en què es pot convertir la vida de les classes mitges-altes d’una gran ciutat, en què les aparences camuflen la veritable naturalesa de cadascú.

Un Dios Salvaje juga de forma enginyosa amb la naturalesa del conflicte (quatre adults intentant resoldre una baralla entre dos nens), intercanviant els papers i posant sobre la taula el que es pot extrapolar com un gran mal de la societat actual: la capacitat de magnificar un petit malentès, només per la tossuderia de no voler cedir, per aquest ridícul temor a mostrar debilitat. És per això que l’humor que desprenen les situacions, per ridícules i surrealistes, en el fons amaga una reflexió sobre si en realitat som tan diferents als protagonistes del film. Això sí, el text no s’escapa de moments en què la versemblança frega el seu límit, acostant-se a l’exageració, i també els personatges s’excedeixen un pèl en les seves reaccions. També alguns elements de cohesió dins l’argument resulten una mica rigorosos. No obstant, la pel·lícula destaca per la gran caracterització dels quatre protagonistes i les seves respectives personalitats.

És aquí on entra el magnífic paper dels quatre actors. Christoph Waltz, Kate Winslet, John C. Reilly i Jodie Foster fan, en aquest ordre, tota una exhibició de talent dramàtic i d’interiorització dels seus respectius personatges. Waltz torna a evidenciar que té una capacitat especial pels papers carregats d’ironia, malícia i aires de suficiència, i torna a oferir una actuació brillant, al nivell del seu inoblidable coronel Landa a Malditos Bastardos. Kate Winslet va de menys a més i personifica el costat ocult de la classe alta, on darrere la postura en què tot sembla anar de perles hi ha en realitat una vida miserable. Per la seva banda, John C. Reilly i Jodie Foster, menys brillants que els dos anteriors però també meritoris, es posen a la pell d’una parella de classe mitja turmentada pel conformisme i l’aparent normalitat, i amb un fort complex d’inferioritat cap als seus convidats. Un bon còctel d’egos i rancúnia guardada, que acaba explotant.

Vistes les credencials i punts de suport de la pel·lícula, m’entra un petit dubte sobre el veritable paper de Roman Polanski en tot plegat. Un Dios Salvaje és un bon text per adaptar, però la sensació és que funciona per la pròpia força del seu missatge, mentre que el segell del director no s’identifica de forma tan incident com es podria acceptar d’un cineasta de la seva talla. La direcció és sòbria, simplement correcta, i el muntatge tampoc dóna peu a grans elaboracions, per tant no sé quin percentatge del mèrit li correspon. En tot cas, estem davant d’una de les pel·lícules més interessants de l’any; una comèdia molt intel·ligent, contundent i amb la qual tothom s’hauria d’emmirallar i arribar a les conclusions pertinents, perquè creieu-me que molts dels problemes al món actual comencen per discussions com la dels Longstreet i els Cowan arrel d’una simple baralla entre dos nens, com si això no hagués passat mai durant tota la vida.

4 Comentari »

EXTRATERRESTRE

Posted in Cine - 2011, Cine - No estrenada, Sitges 2011 amb les etiquetes , , , , , , on 31 octubre 2011 by Martí

Extraterrestre

Director: Nacho Vigalondo

Intèrprets: Julián Villagrán, Michelle Jenner, Carlos Areces, Raúl Cimas, Miguel Noguera.

Gènere: Comèdia, ciència-ficció. Espanya, 2011. 90 min.


Un diumenge al matí, Julio es desperta al llit de Julia, una noia a qui no coneix de res. La situació no passaria de ser el típic dia després d’una nit de festa i borratxera si no fos perquè, després d’adonar-se que el carrer està completament desert, descobreixen que la ciutat ha estat envaïda pels extraterrestres i que no poden sortir de casa. L’aparició d’Ángel, el peculiar veí de Julia, encara complica més les coses.

Tot i que últimament ha guanyat més popularitat, injustament, per les seves polèmiques a les xarxes socials degut al seu humor corrosiu no sempre comprès per tothom, Nacho Vigalondo és un dels cineastes espanyols amb més projecció de futur. Després de començar a fer-se un nom en el panorama cinematogràfic gràcies a la seva nominació a l’Oscar pel seu curt 7:35 de la mañana i mostrar bones maneres amb Los Cronocrímenes, el director càntabra presenta la seva segona pel·lícula. Extraterrestre és una comèdia romàntica simpàtica i diferent, capaç d’explotar diversos tipus d’humor sense tornar-se ridícula, i al mateix temps introduir la vessant sentimental sense caure en un excés de sucre. Tot i la relativa simplicitat de l’argument i la irregularitat que presenta en la seva segona meitat, el film diverteix gràcies a una bona feina dels actors i a la naturalitat amb què Vigalondo dóna una volta de rosca a aquesta mescla de gèneres.

Amb una premissa que recorda a la de la genial Zombies Party (Edgar Wright, 2004), Vigalondo presenta una història en què, tot i la condició sobrenatural i teòricament dramàtica de l’entorn com és una invasió extraterrestre, les prioritats i preocupacions dels personatges segueixen sent les més terrenals. No obstant, tot i que algú podria dir que la ciència-ficció té un paper que no passa de testimonial o anecdòtic, acaba tenint un pes important dins la pel·lícula, ja que es converteix en una arma de manipulació que cada un dels personatges intentar utilitzar al seu favor. Amb això, a Vigalondo li agrada jugar en tot moment a despistar, creant rumors que van evolucionant i canviant al llarg del film, i s’ajuda amb uns personatges que es caracteritzen per la seva ingenuïtat, però als quals tracta amb molta cura i certa tendresa. En definitiva, acaba sent un retrat de les relacions humanes entre ells, en què la por principal és perdre allò que estimen, i no pas ser exterminats per un grup d’alienígenes que controlen la seva ciutat.

Extraterrestre combina amb habilitat diferents registres humorístics. Des de fragments més propis de “sit-com” o programa d’esquetxos, generats pel peculiar quadrat amorós que formen els protagonistes, fins a fragments en què es frega l’humor més absurd, passant per alguns tocs de surrealisme. La pel·lícula aixeca rialles de forma regular. D’altra banda, Vigalondo demostra que no necessita grans elaboracions per resultar enginyós (en el bon sentit de la paraula), ja que tira els diàlegs molt espontanis i col·loquials, i basa la seva efectivitat en portar cap a l’absurd les diverses situacions al llarg del film. Que els personatges resultin propers, tot i les seves excentricitats, també ajuda a la implicació de l’espectador amb la història. Llàstima que al guió, simple, però sòlid, li fallin les forces en el tram final, amb un clímax un pèl fora de lloc i desconcertant respecte el que havia estat la pel·lícula. En tot cas, evita que surtis entusiasmat.

L’estructura de l’argument està suportada per les espatlles de només quatre personatges, un plantejament arriscat, però que pot funcionar si comptes amb actors de la talla de Carlos Areces i Raúl Cimas. El primer interpreta un personatge que li va a mida, amb el qual pot explotar a la perfecció la seva vessant de “friki” amargat, obsessiu i immadur, d’aquells que pràcticament et fan riure a cada frase que diuen; el segon es posa a la pell del més “heroïc” de tots, però a la vegada el més ingenu i inconscient, posant-hi més voluntat que destresa. El problema arriba quan aquests dos actors eclipsen els dos teòrics protagonistes, Julián Villagrán i Michelle Jenner, especialment ella, clarament la més fluixa de tot el repartiment. Finalment, destacar la sempre interessant presència d’aquest excèntric personatge anomenat Miguel Noguera, aportant la part més surrealista del film.

A Extraterrestre no se li pot negar la seva frescura i entreteniment com a comèdia, i fins i tot certa humilitat i capacitat de riure’s de si mateixa, però la sensació és que no quedarà com una obra transcendent del cinema espanyol. Probablement passarà amb una bona acceptació de forma generalitzada, però al conjunt li falta un “plus” per ser un producte memorable. En tot cas, no es pot negar la originalitat i habilitat de Vigalondo per construir una pel·lícula a partir d’una història a priori tan simple, i anar explotant els personatges i situacions de forma enginyosa, fugint de l’humor que desgraciadament caracteritza la comèdia espanyola. No és el mateix ser un extraterrestre que sentir-te com si en fossis un, o que et tractin com a tal, i Vigalondo ho sap per experiència, potser per això ha volgut simbolitzar-ho d’alguna forma en aquesta pel·lícula. Que en vinguin moltes més.

2 Comentari »

BEGINNERS

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , , on 2 octubre 2011 by Martí

Beginners

Director: Mike Mills

Intèrprets: Ewan McGregor, Mélanie Laurent, Christopher Plummer, Goran Visnjic, Kai Lennox.

Gènere: Drama, comèdia. USA, 2010. 100 min.


Amb 38 anys i quan menys s’ho esperava, Oliver viu dos successos que li canvien la vida, la mort de la seva mare i la confessió per part del seu pare que és i sempre ha estat homosexual. Mentre intenta acostumar-se a aquesta nova relació paterna, que es dramatitza quan li diagnostiquen càncer al seu pare, Oliver coneix a Anna, una misteriosa actriu que li alegra la vida i amb qui començarà una relació a la qual no li faltaran dificultats.

Amb indiferència de l’edat o de l’experiència que puguem acumular, la vida pot presentar de forma inesperada canvis i situacions completament noves, davant les quals ens tornem a sentir uns principiants. És la premissa sobre la qual gira Beginners, una obra de naturalesa independent i escrita i dirigida per Mike Mills, en el que tot just és el seu segon llargmetratge. Amb una posada en escena austera, però amb tocs força personal, i un interessant estil narratiu, Mills demostra que no fan falta gaires floritures per construir una pel·lícula notable si es compta amb una trama principal potent, quatre personatges ben treballats i una bona capacitat de connexió amb l’espectador. A Beginners no li fan falta gaires coses més per transmetre’ns un munt de sensacions de forma sincera i sense imposicions de caràcter emocional.

Resulta xocant que una pel·lícula comenci amb una veu en off que et resumeix en un parell de minuts tres quartes parts de l’argument, però així es com Beginners posa de manifest que ben poc li importa que ja coneguem part del que passarà i que el que li interessa és l’evolució dels personatges entremig. A partir d’aquí, la pel·lícula juga amb el muntatge per avançar de forma paral·lela en els dos espais temporals de la trama, incloent també flashbacks de la infantesa del protagonista. Llegit així, pot sonar a cacau mental, però l’habilitat narrativa i al mateix temps la senzillesa de Mills no permet que l’espectador es trobi ni mig perdut en cap moment. Al contrari, així podem apreciar més fàcilment les diferències en el comportament del protagonista (narrador en primera persona de la història). Poc a poc, et vas adonant com un argument aparentment simple i tòpic pot estar ple de riquesa i originalitat.

Per sobre de tot, són els personatges qui fan de Beginners una pel·lícula destacable. Mike Mills fa un gran retrat sobre les dificultats per adaptar-se i assimilar nous escenaris, noves mentalitats i noves formes de veure el món. Pel que fa a la parella de protagonistes, són personatges descol·locats, un punt ingenus, que es deixen portar per la inseguretat i veuen amb por la possibilitat de canviar les seves conviccions. D’altra banda, és curiosament el personatge del pare qui afronta amb més naturalitat i il·lusió la seva nova condició. Tot i presentar un tractament amb continus tocs d’humor i tendresa, i fins i tot alguna pinzellada surrealista, Beginners és un el fons una pel·lícula melancòlica, sobre la tristesa i les dificultats de la vida, i sobre la necessitat de prendre’s les coses amb un optimisme moderat davant la certesa que, al final, poques coses duren per sempre. Tot això, tractat amb calidesa i sinceritat, i fugint de l’apartat més morbós o efectista.

Aquesta gran força que desprenen els personatges es veu alimentada per les destacades actuacions del repartiment, començant per un Ewan McGregor que sembla trobar-se molt més còmode en pel·lícules més petites i humanes com aquesta que no pas en grans produccions de Hollywood. McGregor sap interioritzar tot el que li demana el personatge, per després transmetre-ho a la perfecció. Al seu costat, Mélanie Laurent, a banda d’omplir la pantalla amb el seu somriure, crea una química perfecta i molt natural entre els dos. Per sobre d’ells, però, cal remarcar un Christopher Plummer que difícilment deixarà algun espectador sense captivar amb una actuació plena de frescor i tendresa, però també autenticitat, d’aquelles que per si soles quasi mereixen haver pagat l’entrada. Fins i tot el gos, genial i commovedor, es converteix en un personatge més i amb un paper important al film.

La direcció de Mills té forces tocs personals, no només per l’ús de la càmera, sinó per la introducció de recursos visuals com successions de fotografies o fins i tot algun toc infogràfic. Com ja he comentat, el director combina la preocupació per donar, quan pertoca, una atmosfera còmica i desenfadada a Beginners amb la forta càrrega dramàtica que tenen els seus personatges. Al final, un tendeix a pensar que, tot i el “maquillatge” en el seu decurs, la pel·lícula es decanta per veure el got mig buit, però sempre amb un toc d’esperança. En tot cas, ens trobem davant una d’aquelles petites grans pel·lícules que solen passar desapercebudes cada any. Caràcter humil, aparença simple, però gran profunditat i aquella sensació que, en alguna cosa o altra, t’ha marcat com a espectador. Quan arribi aquell moment en què la nostra vida canvia i ens sentim com uns principiants, possiblement recordarem aquesta pel·lícula.

2 Comentari »

UN DIOS SALVAJE – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , , on 1 setembre 2011 by Martí

L’actual edició de la Mostra de Venècia, inaugurada aquest dimecres, ha tingut un arrancament molt celebrat entre la crítica. Si la pel·lícula que va obrir el certamen, The Ides of March de George Clooney (el tràiler de la qual havia publicat abans de l’estiu), ja va tenir una entusiasmada i quasi unànime acceptació, avui el senyor Roman Polanski no ha volgut ser menys. Després de ser notícia per raons extra-cinematogràfiques que ja quasi tothom coneix, el director polonès ha tornat a centrar el protagonisme per la seva faceta més preuada. El seu nou film, Un Dios Salvaje (Carnage com a títol original), ha omplert la sala d’aplaudiments i ja és una de les favorites del festival, segons expliquen totes les cròniques. Així doncs, sembla que tornem a tenir Roman Polanski en forma i amb ganes de reivindicar-se.

Un Dios Salvaje és l’adaptació de l’obra de teatre “Carnage” de l’aclamada dramaturga Yasmina Reza, coneguda per les seves històries de presentació austera (un sol espai, pocs personatges), però discurs ple de profunditat. En aquest cas, ens presenta la trobada entre dues parelles que decideixen aclarir i solucionar de forma raonable i civilitzada una baralla entre els seus respectius fills al parc; tot i les bones intencions, l’acció comença a descontrolar-se per moments i s’acaba convertint en una voraç comèdia negra. Queda clar, doncs, que tot el pes recau en el text i en la interpretació dels actors, i quins actors: Jodie Foster, Christoph Waltz, Kate Winslet i John C. Reilly. Molts ja han vaticinat més d’un Oscar per a aquest repartiment. En tot cas, l’expectació al voltant de Un Dios Salvaje ja s’ha multiplicat.

Un Dios Salvaje s’estrena el 18 de novembre.

4 Comentari »

PAUL

Posted in Cine - 2011 amb les etiquetes , , , , , , , on 31 juliol 2011 by Martí

Paul

Director: Greg Mottola

Intèrprets: Simon Pegg, Nick Frost, Jason Bateman, Kristen Wiig, Sigourney Weaver, Bill Hader.

Gènere: Comèdia, ciència-ficció. USA, 2011. 105 min.


Graeme i Clive són dos amics “nerds” anglesos que visiten la fira Comic Con de San Diego amb l’objectiu de conèixer alguns dels seus ídols, per després llogar una autocaravana i viatjar fins l’Àrea 51. En plena carretera, presencien un accident just davant seu, del qual en surt il·lès el conductor, que resulta ser un al·lienígena que ha escapat de la zona. Tot i l’estupor inicial, acaben acceptant-lo com a acompanyant de viatge, però al mateix temps l’FBI l’està buscant.

Simon Pegg i Nick Frost són una de les parelles que més m’ha fet riure els últims anys gràcies a Zombies Party i Arma Fatal, per la qual cosa la seva tercera aparició com a parella protagonista era especialment anticipada, encara que ho fessin acompanyats d’un estrany al·lienígena de caràcter despreocupat que em feia arrufar una mica el nas. També el director era diferent, ja que Edgar Wright deixava el seu lloc a Greg Mottola (Supersalidos, Adventureland). En tot cas, els tràilers no pintaven malament, però haig de dir que Paul ha resultat certament decebedora, no tant per aquests elements variants, sinó perquè globalment la història és bastant fluixa, amb punts d’enginy massa esporàdics i un humor “friki americanitzat” que no s’acosta al de les dues predecessores citades ni aconsegueix treure tot el potencial dels seus protagonistes.

La pel·lícula es presenta com una road movie còmica que engloba ingredients de diferents gèneres, com la ciència-ficció o el policíac, i fins i tot s’atreveix amb temàtiques teòricament més profundes com el conflicte entre ciència i religió. El principal problema és que tot plegat no acaba de cohesionar-se, i fins i tot pateix certa falta de lògica en alguna ocasió; al final, no saps molt bé quin era exactament l’objectiu del film. Tot i presentar bons diàlegs i gags amb tocs de geni, aquests apareixen amb comptagotes en el marc d’un argument sense gaire consistència ni claredat d’idees. Els personatges són tots tan “tous”, que no te’ls prens seriosament quan intenten posar-se relativament seriosos (ni tan sols a l’agent de l’FBI). Tot acaba resultant massa superficial, sense tensió, limitat a les ocurrències i paraulotes de Paul, i a alguns fragments amb un humor de registre més “nerd”, tot i que no sempre funcionen igual de bé.

Pel que fa al personatge de Paul, l’al·lienígena, el cert és que dubtava sobre la seva integració a la pel·lícula, sobretot a nivell visual, però aquest aspecte està força ben resolt amb uns bons efectes especials i també una caracterització molt aconseguida, que fa que de seguida el percebis com un personatge més; és més, com el veritable protagonista (per alguna cosa la pel·lícula porta el seu nom). També la seva personalitat dóna bastant de joc amb la dels dos altres protagonistes, però repeteixo que crec que queda força potencial sense esprémer en aquesta història. D’altra banda, tota la part que es centra en explicar el suposat origen de Paul i el toc nostàlgic al final queden un pèl pobres, mentre que el descarat homenatge a E.T. té punts graciosos, però al final resulta precisament això, massa descarat, a la vegada que una mica descol·locat dins del film.

Pel que fa al treball de la parella principal d’actors, Simon Pegg i Nick Frost, repeteixo que es veuen limitats per un guió (escrit per ells, tot sigui dit) que no els permet posar en pràctica la seva gran química de films anteriors. A banda del seu extrem “frikisme”, els dos personatges no donen per gaire més i es troben a faltar els tocs d’humor absurd i la mala llet que els caracteritzava fins ara. Òbviament, sempre queden les mil i una cares del gran Simon Pegg, combinades amb un pentinat horrible. De la resta de repartiment, destaquen les cares conegudes de Jason Bateman i Sigourney Weaver, però tampoc ofereixen res de l’altre món com per situar-ho com a punts destacats de Paul. Com a elements curiosos, apuntar un petit “cameo” telefònic del mateix Steven Spielberg, que lògicament només es pot apreciar si es veu en versió original.

Tot i que les intencions de buscar quelcom nou per part de la parella Pegg-Frost eren bones, s’ha de dir que Paul suposa un pas enrere en la seva filmografia. Així com Zombies Party és una de les comèdies més divertides d’aquest segle i Arma Fatal una enginyosa auto-paròdia del cinema d’acció, aquí estem davant d’una pel·lícula entretinguda i amb moments força còmics, però massa irregular en el seu conjunt. L’humor anglès i subtil queda pel camí i és substituït per un estil més “gamberro”, buscant un toc més “friki” i amb incursions a debats existencialistes que no venen al cas, així com un final que trenca amb la lògica de la pel·lícula. Una road movie que, al final, no sap molt bé quin és el seu rumb.

2 Comentari »

RESACÓN 2 ¡AHORA EN TAILANDIA!

Posted in Cine - 2011 amb les etiquetes , , , , , , , on 27 juny 2011 by Martí

The Hangover: Part II

Director: Todd Phillips

Intèrprets: Bradley Cooper, Ed Helms, Zack Galifianakis, Justin Bartha, Ken Jeong, Mason Lee, Paul Giamatti.

Gènere: Comèdia. USA, 2011. 100 min.


Stu, Doug, Alan i Phil viatgen a Tailàndia per assistir al casament del primer, qui ha trobat l’amor de la seva vida en la filla d’una rica família d’aquest país. Dues nits abans de la cerimònia, decideixen anar a fer una cervesa a la platja juntament amb Teddy, el germà de la núvia, però l’endemà es desperten en una habitació d’un hotel de Bangkok sense recordar res del que ha passat durant la nit. A banda de certs canvis en la seva fisonomia i la presència d’un mico amb jaqueta, el principal problema arriba quan s’adonen que Teddy ha desaparegut.

En un 2009 força desastrós a nivell cinematogràfic, una comèdia de títol gens esperançador com Resacón en Las Vegas es va convertir en una de les bones sorpreses de l’estiu gràcies a un estil fresc, uns personatges treballats, un bon sentit de la narració i un humor modern i equilibrat. Dos anys després, Resacón 2 ¡Ahora en Tailandia! (que horrible queda aquesta exclamació al títol) pren exactament els mateixos ingredients de l’èxit de la primera i trasllada l’acció a Tailàndia per poder adaptar l’acció i els diferents gags a aquell entorn. Així doncs, no hi ha dubte que no es pot anar amb gaire ambició al cinema perquè el que podem esperar és tan previsible com el que realment acaba sent. El resultat és una estructura gairebé idèntica (com ja indicaven els tràilers) que, tot i perdre el factor sorpresa i ser globalment inferior a la seva predecessora, segueix funcionant amb força eficàcia.

Sense voler fer discriminació positiva, crec que aquest tipus de pel·lícules estan fetes per prendre-se-les i analitzar-les de forma menys exigent. No hi ha dubte que estem davant d’una història totalment previsible, que exprimeix descaradament les seves armes i deixa també al descobert totes les seves limitacions, però el balanç final s’acostuma a mesurar pel volum de riures que ha provocat i per quin motiu. I en aquest sentit, Resacón 2 és una comèdia que compleix el seu objectiu, ja que aquest no és el de ser una pel·lícula intel·ligent o enginyosa, sinó el d’aprofitar l’èxit d’un grup de personatges per situar-los ara en un entorn totalment diferent i treure’ls tot el suc possible. A partir d’aquí, el guió tira de girs, més o menys aconseguits i versemblants, per anar conduint els protagonistes cap a situacions on puguin mostrar el seu costat més hilarant.

El principal problema que es pot percebre en aquesta segona entrega (tal com ha passat en sèries com The Big Bang Theory o Cómo Conocí a Vuestra Madre) és que el potencial humorístic dels personatges pateix un clar desequilibri i tot el pes s’acaba carregant a les espatlles d’un d’ells, sovint el més estrany i surrealista. A Resacón 2, aquesta càrrega li pertoca a Alan, qui realment és el més imprevisible tant en actes com paraules i també el qui més llibertat té per fer el pallasso. El cas és que funciona, i molt, però això treu protagonisme a la resta i no permet els contrastos entre ells que destacaven a Resacón en Las Vegas. Tot i les divertides reaccions de Stu a la seva “mala sort”, quasi es podria dir que és el mico qui s’emporta la medalla de plata. En tot cas, com ja he dit, són aspectes que un pensa més tard, perquè durant el film, només vol deixar de pensar i entregar-se a les bestieses que ens poden oferir els seus protagonistes.

Si s’ha de parlar d’actuacions, la qüestió va a tenor d’aquest desequilibri de potencial humorístic, per tant sobresurt per sobre de tots Zack Galifianakis. La seva interpretació d’Alan, amb el seu humor infantil, absurd i ingenu, i també la seva ignorància, és d’aquelles que fan riure només en aparèixer en pantalla i veure les pintes que fa. La veritat és que el personatge és una mina, i que li va a la perfecció. Pel que fa a Ed Helms, també fa un bon paper, aquesta vegada amb totes les dents, però un regalet a la pell, mentre que Bradley Cooper quasi està més pendent de no despentinar-se que de fer el burro. D’altra banda, tornar a comentar la immensa sobreactuació de Ken Jeong (particularment, no em fa excessiva gràcia) i la presència testimonial d’un Paul Giamatti extremadament gras i també un pèl sobreactuat. I no desvetllaré l’aparició estrella del final.

He llegit en algun lloc que, precisament, has d’esperar al final de la pel·lícula per riure de veritat, i potser no seré tan radical, però és cert que l’àlbum de fotos (previsible si has vist la primera) que acompanya els títols de crèdit és descollonant. Bàsicament, perquè és on la pel·lícula es torna gamberra de veritat i ensenya tot el que calgui i més. Globalment, potser sí que Resacón 2 és una mica més desinhibit que Resacón en Las Vegas, però, en tot cas, perd la frescor i factor sorpresa que tota seqüela d’aquest tipus acostuma a perdre i es queda una mica enrere respecte la seva predecessora. Era necessària? Segurament no, però el resultat ha estat millor del que m’esperava. Ara bé, crec que el xiclet ja s’ha estirat suficientment i que això s’hauria d’aturar aquí, però, com era d’esperar, la tercera part ja està en projecte. Veurem si els personatges tenen més corda, però ara sí que ho dubto considerablement.

2 Comentari »

MIDNIGHT IN PARIS

Posted in Cine - 2011 amb les etiquetes , , , , , , , on 15 juny 2011 by Martí

Midnight in Paris

Director: Woody Allen

Intèrprets: Owen Wilson, Marion Cotillard, Rachel McAdams, Michael Sheen, Carla Bruni, Kurt Fuller, Corey Stoll, Kathy Bates, Adrien Brody.

Gènere: Comèdia, fantàstic. USA, 2011. 100 min.


Gil i Inez són una parella nord-americana que arriba a París amb els pares d’ella poc abans de celebrar el seu casament. Tot i tenir diversos compromisos i visites “d’alt standing”, acompanyats per una altra parella d’amics que es troben per casualitat, Gil prefereix endinsar-se a peu pels carrers de París, especialment de nit, i deixar fluir el seu costat més bohemi. Renegant de la seva vida actual, el seu gran somni sempre ha estat poder retrocedir en el temps i viure en el París de l’Edat d’Or, rodejat dels millors artistes del segle XX.

Es diu d’ell que totes les seves pel·lícules són iguals, que repeteix una i altra vegada els mateixos clixés, que fer una pel·lícula per any només el porta a mediocritats, que les seves millors obres es van acabar als 90 i que se li han acabat els dies com a director. Doncs aquest mateix home, amb aquella discreció que el caracteritza i 76 anys a l’esquena, ens acaba de presentar un dels millors films de l’any. Que Woody Allen és sant de la meva devoció ja és conegut per qualsevol lector mínimament assidu del blog (si és que n’hi ha), ja que considero que el seu cinema, sigui millor o pitjor, és més fresc i autèntic que la immensa majoria d’estrenes que ens arriben cada any, però aquesta vegada ha anat més enllà. Midnight in Paris és una de les pel·lícules més originals i rodones del director novaiorquès, i indiscutiblement una de les capdavanteres de la seva filmografia més recent. I a més, ha arribat quan menys ens ho esperàvem.

Tal com passava amb Vicky Cristina Barcelona, la pel·lícula comença com si d’un àlbum de postals es tractés, mostrant, pla rere pla, els punts més emblemàtics de París. Però Allen demostra que no hi va anar precisament a fer el turista i que coneix perfectament la riquesa cultural i artística que contenen els carrers i locals de la capital francesa. No només la coneix, sinó que li fa un gran homenatge a través dels ulls d’un dels seus prototips clàssics de protagonista: un escriptor insatisfet, desubicat i escèptic amb la seva vida actual. És a dir, un altre de tants “alter egos” que el director ha situat a les seves pel·lícules. Midnight in Paris és un cant a la nostàlgia, possiblement el viatge temporal més subtil i immersiu que he vist en molt de temps, que t’atrapa fins aconseguir que tu també en formis part. Un cop més, Woody Allen es reafirma, encara que soni estrany, com un dels directors que millor entén i millor ús fa del gènere fantàstic al cinema.

La pel·lícula està construïda amb una intel·ligència admirable i es manté fidel a un missatge i una visió de la vida actual molt clars, però demostrant al final que en cap cas és una visió inamovible. És fàcil resumir l’esperit de Midnight in Paris amb la recorrent frase “qualsevol temps passat va ser millor”, però el film no s’estanca aquí i ens recorda que no és possible viure només del passat i menysprear per complet el present. Un cop més Woody Allen ens mostra un capítol de la seva filosofia de vida a través de la seva càmera, i ho fa amb un gran respecte i sense resultar pretensiós. En el fons, l’argument és possiblement un dels més “simples” que ens ha presentat últimament, però basa la seva qualitat en l’encant que sap donar a cada conversa, en la delicadesa i respecte amb què Allen tracta a cada personatge. Quan el director es creu el que està rodant, transmetre-ho a l’espectador després és molt fàcil.

Un dels altres pilars de la pel·lícula, i que segurament conformava la gran incògnita abans de la seva estrena, és la solvència del repartiment. Parlo, especialment, d’Owen Wilson. El qui fins ara era considerat un dels “pallassos” de Hollywood sorprèn amb una actuació fantàstica, entenent a la perfecció el seu personatge i donant-li aquesta ingenuïtat i mirada atònita de nen, al mateix temps que una gran convicció en perseguir el que realment vol. Per la seva banda, Marion Cotillard torna a demostrar un poder de seducció inigualable en un paper que li va com anell al dit i segueix evidenciant que és una de les actrius del moment. Pel que fa a Rachel McAdams i Michael Sheen, gaudeixen de menys protagonisme però suficient per demostrar que congenien amb Allen tot i debutar amb ell. Finalment, destacar la breu, però genial aparició d’Adrien Brody a la pell d’algú molt particular i la correcció (i gràcies) de Carla Bruni en el seu “cameo”.

I finalment, com és habitual en les pel·lícules de Woody Allen, queda parlar de París com a un personatge més. No hi ha dubte que el director ha escrit una història feta a mida per comptar amb la capital francesa com a escenari, però lluny de quedar-se amb el reclam turístic, ha aprofundit molt més en la història d’aquesta ciutat única. I és que Allen sempre diu que ha d’estimar la ciutat abans de poder anar-hi a rodar, i en el fons, la seva feina és saber plasmar-ho a través de la càmera, cosa que fa de meravella. Serà vell, serà repetitiu, serà irregular, serà tan criticat com es vulgui, però el dia que aquest senyor deixi de fer pel·lícules, ho notarà molta més gent de la que s’ho pensa. Li permeto les pel·lícules “menors” que faci falta, si en un moment donat és capaç de treure’s de la màniga un film com Midnight in Paris. Següent parada: Roma. L’esperaré amb ganes.

6 Comentari »

036

Posted in Curtmetratges amb les etiquetes , , , , on 19 maig 2011 by Martí

Un western en versió oficina. És el primer símil que m’ha vingut al cap en veure 036, el curtmetratge finalista de la IX edició del Notodofilmfest, que retrata un duel cara a cara entre el funcionari i una ciutadana que acudeix a fer una gestió. En un evident to de paròdia i crítica al funcionament de la burocràcia en aquest país, el curt presenta una situació amb la qual tothom es podrà veure identificat, la dificultat que comporta fer qualsevol tràmit en una oficina de l’administració pública. Els interminables papers, formularis i còpies a presentar, juntament amb l’actitud sovint poc col·laborativa del treballador en qüestió són els grans eixos de 036.

El curtmetratge està dirigit per Juan Fernando Andrés Parrilla i Esteban Roel García Vázquez, i protagonitzat per Carolina Bang (que recordarem per Balada Triste de Trompeta) i Tomás del Estal (secundari, entre altres, a Alatriste i Biutiful). En tan sols tres minuts i mig, tot i l’absurditat de l’escena, sap crear de forma efectiva una tensió cada cop més gran, sobretot gràcies a una banda sonora que li dóna grandiloqüència. Tot plegat, molt ben aconseguit i amb un gran sentit de l’humor. Llàstima que la realitat dels fets no estigui tan lluny com ens agradaria de la ficció.

Font: LidiaLM28

Deixa un comentari »

HAPPYTHANKYOUMOREPLEASE

Posted in Cine - 2011 amb les etiquetes , , , , , , on 25 abril 2011 by Martí

HappyThankYouMorePlease

Director: Josh Radnor

Intèrprets: Josh Radnor, Kate Mara, Malin Akerman, Michael Algieri, Tony Hale, Zoe Kazan, Pablo Schrieber.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2010. 95 min.


 
Sam és un jove escriptor de Nova York sense gaire èxit que es troba amb la inesperada responsabilitat de cuidar un nen que s’ha quedat sol al metro, però es nega a tornar amb la seva família, el mateix dia que coneix una noia a qui tothom anomena Mississipi. D’altra banda, Ann és una noia calva que pateix l’acosament d’un company de la feina, mentre decideix què fer amb la seva vida. Finalment, Mary Catherine i Charlie són una parella que viu moments difícils quan surt la possibilitat que ell hagi de marxar a Los Angeles.

L’actor Josh Radnor, popular per la seva presència a la sèrie Cómo Conocí a Vuestra Madre, debuta a la direcció cinematogràfica amb una comèdia romàntica que apunta bones intencions, però acaba caient a la trampa de l’autocomplaença i l’artificialitat. HappyThankYouMorePlease presenta tres històries, protagonitzades separadament per tres amics, que transcorren per la ciutat de Nova York, seguint aquesta nova corrent de cinema pseudoindependent centrat en aquesta ciutat americana i amb clares aspiracions “woodyallenianes” (en aquest cas, fins i tot s’atreveix a incloure una clara -i forçada- referència enmig del film). Una ambició excessiva per una pel·lícula que peca d’ingènua i basa les seves esperances en que l’espectador li vulgui seguir la corrent sense parar-se a pensar massa.

No es poden negar les bones intencions de Josh Radnor en la seva primera incursió com a director, però, tot i que ens ofereix algunes seqüències interessants, com la inicial per exemple, el film va perdent frescor i es convencionalitzant. D’altra banda, el guió, escrit pel mateix Radnor, no triga massa a deixar a l’aire les seves limitacions respecte uns personatges idealitzats i poc creïbles (a part de ser tots uns filòsofs de la vida acollonants), juntament amb un argument que es creu molt més especial o trencador del que en realitat és, i en el qual Radnor es reserva, pel meu gust, un excessiu protagonisme. Falta cohesió entre les tres històries i les tangents entre elles no tenen cap gràcia, simplement són una mostra de com HappyThankYouMorePlease s’ho fa venir bé en tot moment per poder fer-ho maco i acabar convertint-se en una apologia de l’optimisme tan descarada com inversemblant.

Quan et trobes davant d’una pel·lícula que ja has vist, ja sigui per l’estructura, per les característiques del guió o simplement perquè passa en uns carrers més que vistos, esperes que aquesta sàpiga trencar en algun moment i oferir algun element que la faci memorable. I en aquest cas, no em serveixen els personatges estereotipats el nen amb cara angelical, ni el protagonista despistat però amb encant, ni tampoc uns suposats conflictes que es veu d’una hora lluny que no poden acabar malament, perquè si no, ja no seria tan HappyThankYouMorePlease. Reconec el bon sentit de l’humor que presenta el film en diverses ocasions, també l’atractiva selecció musical que acompanya l’acció, però falta rellevància en el que ens explica la pel·lícula, alguna cosa imprevisible, que, al final, no arriba mai.

Pel que fa al treball dels actors, força bé en general, tot i que no tots aconsegueixen que el seu personatge em caigui bé (un altre dels objectius massa benintencionats de la peli). Josh Radnor, que interpreta un protagonista clarament inspirat en els de Woody Allen, no ho fa malament, tot i abusar d’aquest aspecte despentinat i cara de no entendre res. Per la seva banda, Kate Mara es confirma dins d’aquest arquetip d’actriu tipus Amy Adams o Carey Mulligan (de les quals en sóc força devot, perquè no dir-ho) amb aquesta aparença fràgil, però caràcter amagat, i es desenvolupa prou bé tot i tenir un personatge força contradictori. La resta de repartiment, en què potser sobresurt Malin Akerman, però per tenir el personatge més farsant de tots, està simplement correcte, però perjudicat per la falta de credibilitat que els acabes atorgant.

HappyThankYouMorePlease es presenta com una més a la llista de pel·lícules que s’autoanomenen “indies” i pretenen donar un renovat punt de vista al cinema, com 500 Días Juntos o Juno. El problema arriba quan, per molt maco i arreglat que et quedi el producte per fora, per dins resulta ser buit, o quan pretens que el que estàs explicant tingui una importància que després no saps transmetre. No estem davant d’una porqueria, ni d’un film desagradable, al contrari, es podria considerar que és amable de veure, però sí que ens vol vendre gat per llebre. Potser Josh Radnor ha pecat d’ingenu en el seu debut, i se li pot perdonar, però espero que s’atreveixi a sortir-se de la complaença i la concessió constant, perquè de les quatre paraules que formen el títol “happy thankyou more please“, no en comparteixo cap.

4 Comentari »

« Entrades més antigues
Entrades noves »
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.