Si bé és cert que la saga ha anat perdent genuïnitat i personalitat durant els últims anys, i que els guions no sempre han estat del tot afortunats (per dir-ho suaument), James Bond sempre és James Bond i l’aparició d’un nou títol sempre és motiu de certa expectació. En aquest cas, arribem al que fa 23, el que intentarà remuntar el vol després d’aquella castanya anomenada Quantum of Solace. La nova entrega es diu Skyfall i serà la quarta en què Daniel Craig encarnarà el famós agent 007. Les esperances de millora comencen darrere la càmera, ja que el director és ni més ni menys que Sam Mendes, responsable de meravelles com American Beauty (1999) o Camino a la Perdición (2002).

El repartiment que acompanyarà Craig també està carregat de noms importants. Javier Bardem serà el malvat contrincant de James Bond, mentre que Ralph Fiennes, Judy Dench, Albert Finney i Ben Whishaw interpretaran alguns dels secundaris principals. Les noves “noies Bond” són Bérénice Marlohe i Naomie Harris. Un cop més, el relat es planteja a partir de la lleialtat de James Bond cap al MI6, davant una amenaça que planeja destruir aquest servei britànic d’intel·ligència secreta. L’originalitat de l’argument mai ha estat el punt fort d’aquesta saga, ja ho sabem, però esperem que el desenvolupament de Skyfall estigui a l’alçada, per exemple, de Casino Royale.

Skyfall s’estrena el 31 d’octubre.

El Cinema a la Fresca a la Sala Montjuic celebra el seu 10è aniversari. Del 29 de juny al 8 d’agost, els jardins del Castell obren les portes un cop més per oferir el millor cinema a l’aire lliure, una activitat que ja s’ha convertit en un dels clàssics de cada estiu a la capital catalana i que marca simbòlicament l’arribada del bon temps. La gran qualitat i també diversitat de la seva programació fa que centenars de persones peregrinin fins el punt més alt de la muntanya de Montjuic, omplint pràcticament totes les sessions. Aquest any, el número de pel·lícules s’ha ampliat fins a 18, i tornen a combinar els títols més exitosos dels últims anys amb grans clàssics del cinema. Una oferta per a tots els gustos i edats, que presenta una oportunitat única per viure el cinema d’una forma diferent.

Aquest és el programa complet de Cinema a la Fresca 2012 a la Sala Montjuïc. Totes les pel·lícules comencen a les 22:15 i van precedides d’un curtmetratge.

• 29 JUNY – Chico & Rita de Fernando Trueba i Javier Mariscal. Aclamada pel·lícula d’animació a ritme de jazz (tràiler).

• 2 JULIOL – En un Mundo Mejor de Susanne Bier. Brillant i colpidor drama danès sobre la intolerància (tràiler/crítica).

• 4 JULIOL – Two Lovers de James Gray. Bon drama romàntic amb Joaquin Phoenix i Gwyneth Paltrow (tràiler).

• 6 JULIOL – Terminator 2 + Carretera al Infierno. La bogeria del Phenomena arriba a la Sala Montjuic! (tràiler 1/tràiler 2).

• 9 JULIOL - Valor de Ley de Joel i Ethan Coen. Un gran western amb la firma dels Coen i un immens Jeff Bridges (tràiler/crítica).

• 11 JULIOL - Pequeñas Mentiras sin Importancia de Guillaume Canet. Divertida comèdia coral francesa (tràiler).

• 13 JULIOL - La Semilla del Diablo de Roman Polanski. Un autèntic clàssic del cinema de terror més inquietant (tràiler).

• 16 JULIOL - Exit Through the Gift Shop de Banksy. Genial documental de l’artista urbà més famós (tràiler/crítica).

• 18 JULIOL - El Discurso del Rey de Tom Hooper. El rei tartamut que va arrasar als Oscars 2011 (tràiler/crítica).

• 20 JULIOL - El Moderno Sherlock Holmes de Buster Keaton. Clàssic de l’humor dels anys 20 amb BSO  en directe (fragment).

• 23 JULIOL – Poesía de Lee Chang-dong. Una àvia descobreix el costat més fosc de la vida a través de la poesia (tràiler).

• 25 JULIOL – Los Caballeros las Prefieren Rubias de Howard Hawks. Mítica comèdia musical de Marilyn Monroe (fragment).

• 27 JULIOL – Up de Bob Peterson i Peter Docter. Una de les últimes joies de l’animació de la factoria Pixar (tràiler/crítica).

• 30 JULIOL – También la Lluvia de Icíar Bollaín. Thriller i drama polític sobre les injustícies socials a Bolívia (tràiler/crítica).

• 1 AGOST – Incendies de Denis Villeneuve. Brutal drama de dos germans que investiguen el seu passat (tràiler/crítica).

• 3 AGOST - El Tercer Hombre de Carol Reed. Una obra mestra del cine negre, protagonitzada per Orson Welles (fragment).

• 6 AGOST - Origen de Christopher Nolan. Hipnòtica pel·lícula de ciència ficció que explora els nostres somnis (tràiler/crítica).

• 8 AGOST - Gran Torino o Invictus o Million Dollar Baby de Clint Eastwood. Sessió final a votació del públic.
  

Ens veiem al Castell!

Font: Sala Montjuic

Un Amour de Jeunesse

Directora: Mia Hansen-Love

Intèrprets: Lola Créton, Sebastian Urzendowsky, Magne Havard Brekke, Valérie Bonneton, Serge Renko.

Gènere: Drama, romàntic. França, 2010. 110 min.

Hi ha històries que no guarden el seu valor en l’originalitat o enginy del seu contingut, sinó en la forma en què se’ns expliquen. És el primer film que veig de la jove directora francesa Mia Hansen-Love, però queda força clar que, si hi ha algun tret la caracteritza, és el d’explicar històries amb un tacte i sensibilitat molt personals. Un Amour de Jeunesse té un títol clar i concís que resumeix a la perfecció la premisa principal de la pel·lícula: el primer amor entre dos adolescents, aquell en què un es creu que ja ho sap tot quan en realitat és un complet novell en la matèria. Una història vital, senzilla i sense cap mena d’additiu, que flueix amb naturalitat, però també amb un ritme un pèl irregular. Hansen-Love aporta el seu gran talent cinematogràfic i sap regular molt bé els nivells d’edulcoració de la trama, així com els de dramatisme, propiciant que la pel·lícula acabi tenint una mica de tot, però sempre explicat de forma sincera i versemblant.

Tot i que esperar un ritme trepidant d’una producció d’aquest tipus seria d’allò més ingenu, el cert és que a la Un Amour de Jeunesse li costa un pèl arrencar en el seu primer acte. Hansen-Love presenta els dos protagonistes amb cura i sense cap mena de pressa i descriu tots els sentiments que la seva relació els comporta, però arriba un moment en què l’acció es torna lleugerament reiterativa. Amb la marxa del noi, tota l’atenció passa a focalitzar-se en la figura de Camille, l’autèntica protagonista, i la pel·lícula agafa més nervi gràcies a la dinamització de les escenes i també a l’aparició d’el·lipsis temporals. Un canvi que reflecteix la mentalitat de la noia, cada cop més inquieta, inconformista i amb ganes d’explorar i experimentar tot el que la vida li té preparat. Amb això, la directora demostra que, més enllà del seu marcat estil personal, sap adaptar el seu tractament darrere la càmera a la condició que presenta la trama en cada moment.

Un Amour de Jeunesse és un fantàstic retrat sobre l’adolescència i el descobriment de l’amor. No cau en la seva vessant més idealista, ni tampoc furga en la més morbosa o melodramàtica, i la història acaba sent totalment terrenal i transparent. Si bé és cert que Hansen-Love no s’arrisca excessivament, els veritables conflictes importants són els interiors. La pel·lícula exposa les contradiccions que els sentiments provoquen en els personatges durant la seva recerca de tot allò que busca un jove d’aquesta edat: la llibertat, la capacitat de decidir per si sol el camí a prendre. A partir de la segona meitat del film, Hansen-Love fa gal·la del seu talent narratiu amb una gran metàfora de caire arquitectònic, i també introdueix enginyosos diàlegs amb persones de generacions superiors, que d’una forma o altra avisen els ingenus protagonistes del que els pot passar en el futur. Globalment, Un Amour de Jeunesse és una pel·lícula més profunda del que sembla.

La joventut dels actors protagonistes no suposa cap problema davant la complexitat dels seus papers. Amb tan sols 18 anys i una minsa experiència al cinema, Lola Créton porta el pes del film amb una solidesa impressionant i sap donar al personatge els matisos adequats en cada tram de la història. La seva naturalitat i espontaneïtat, a més de la seva falta de pudor a l’hora de mostrar lliurement el seu cos (a aquesta edat, no ha de ser fàcil) estenen un futur molt prometedor davant seu. Per la seva banda, Sebastian Urzendowsky també completa una actuació més que convincent, especialment en la primera part del film. El treball dels dos és realment meritori tenint en compte que l’estil de Mia Hansen-Love, més aviat contemplatiu i amb escenes llargues, requereix un especial esforç per als actors, sobretot per a Créton, qui es converteix en una espècie d’alter ego de la directora a la pantalla.

Mia Hansen-Love és d’aquelles directores que cuida fins el mínim detall de cada situació i cada pla, així com les localitzacions on succeeixen, sempre influents a nivell narratiu. Per a degustar-ho, Un Amour de Jeunesse no es pot abordar amb pressa o impaciència, l’espectador s’ha de deixar portar per la història i intentar entrar en la part més lírica de la pel·lícula. Sí, podria dir-se que és “la típica pel·lícula francesa”, però en cap cas es pot parlar d’un títol minoritari o reservat només als més gurmets. En el fons, Hansen-Love ens presenta una història senzilla, que no deixa d’evolucionar encara que alguns trams resultin més lents, i que busca descaradament el costat més emocional de les vivències dels seus personatges. Tots podem posar-nos a la pell de Camille o Sullivan i identificar-nos amb els seus sentiments, i aquest és el gran valor d’aquest més que correcte drama francès.

Ajeossi

Director: Lee Jeong-beom

Intèrprets: Won Bin, Kim Sae-ron, Kim Tae-hoon, Kim Hee-won, Thanayong Wongtrakul.

Gènere: Thriller, acció, drama. Corea del Sud, 2010. 120 min.

Deixeu-vos de tonteries i prejudicis, el cinema coreà mola. D’acord que l’idioma, l’expressivitat dels personatges o altres elements culturals poden resultar més difícils d’assimilar que en d’altres casos, però quan aquesta gent es posa a rodar thrillers d’acció, ho fa com ningú. Sense anar més lluny, el passat Festival de Sitges ja va premiar la brillant direcció de The Yellow Sea (Na Hong-jin, 2010), i ara acaba d’arribar a les nostres pantalles -escasses- un nou exemple que no rebaixa ni un centímetre el llistó de qualitat: El Hombre sin Pasado, de Lee Jeong-beom. Un western urbà trepidant i carregat d’acció, però també amb una important dosi d’emoció i tendresa. La pel·lícula no escatima dramatisme, cruesa i un bon nombre d’imatges impactants, però desprèn una versemblança que impressiona i toca la fibra de l’espectador.

El film comença amb les piles carregades gràcies a una espectacular escena inicial. Després presenta un certa rebaixa del ritme, però no triga a animar-se un cop té lloc el fet inductor. Poden dir els més intransigents que l’estructura argumental ja l’hem vist en un munt de pel·lícules, i precisament en molts altres títols procedents de Corea del Sud, però això no li resta atractiu ni potència a El Hombre sin Pasado. L’elegància de la direcció, la intensitat dels diàlegs i també el factor sorpresa que es reserva en els moments clau donen una gran personalitat a la pel·lícula i l’allunyen del tractament efectista que solen fer a Hollywood d’aquest tipus de cinema. El Fuego de la Venganza (Tony Scott, 2004) en seria el referent amb més semblances argumentals, però el relat m’ha resultat molt més proper a títols més crepusculars com Drive (Nicholas Winding Refn, 2011) o la mateixa saga de Jason Bourne.

Són històries d’antiherois, protagonistes solitaris i desconeguts que actuen sense l’ajuda de pràcticament ningú i ho fan primordialment per la seva pròpia supervivència, ja que no tenen massa cosa a perdre. A El Hombre sin Pasado, el protagonista parteix d’aquesta base, tot i que la seva implicació acabi tenint una porció sentimental que té una influència important. A banda d’això, l’argument fa un implacable retrat de les màfies coreanes, que s’aprofiten d’una població amb profundes desigualtats socials i en les quals el consum de droga s’ha elevat de forma exponencial els últims anys. La pel·lícula sap adaptar l’enfocament: subtil en la seva vessant més humana i detallista, però sanguinària, en els seus trams més violents.

També són dignes de menció el gran treball de l’actor protagonista, Won Bin, tant en la part més obscura com en les trepidants escenes de lluita, i les sorprenents dots dramàtiques de la jove Kim Sae-Ron, responsable del costat més tendre i emotiu del film. Tot i que la pel·lícula va relativament de menys a més i presenta aquell habitual moment en què no saps ben bé qui és qui (no ens enganyem, als coreans no sempre és fàcil distingir-los), el ritme narratiu és modèlic i la tensió que genera la segona meitat t’acaba atrapant per complet. El Hombre sin Pasado seria una pel·lícula perfectament comercial, però se suma a la llista de petites joies que passen completament desapercebudes a causa del maltractament de la distribució cap a aquest tipus de produccions.

(Crítica original publicada a Gent Normal)

Això no para! Les últimes setmanes s’han convertit en una allau de grans tràilers que han activat la nostra salivera davant el que podria ser una segona meitat d’any espectacular. Destaquen les històries corals amb grans repartiments, com Savages o Lawless, i ara s’hi afegeix Gangster Squad, que a més compartiex temàtica amb aquesta última. La pel·lícula està dirigida per Ruben Fleischer (Bienvenidos a Zombieland) i està basat en una sèrie d’articles escrits per Paul Lieberman al diari L.A. Times, englobats sota el títol de “Tales from Gangster Squad”. La història es basa en una unitat especial de la policia de Los Àngeles que lluita per evitar que les bandes mafioses de la costa est s’estableixin a la ciutat durant els anys 40 i 50.

L’impressionant repartiment està encapçalat per Sean Penn, que interpreta el cap mafiós de la banda que intenta operar a Los Àngeles, amb Josh Brolin, Ryan Gosling i Nick Nolte com a figures policials que intentaran barrar-li el pas. El càsting es completa amb una de les actrius de moda, Emma Stone, i secundaris de luxe com Giovanni Ribisi, Michael Peña o Mireille Enos (la prota de The Killing). A pesar de l’ambientació dels anys 40-50, el tràiler sembla indicar que Gangster Squad tindrà una direcció bastant dinàmica i buscarà clarament l’acció. Sigui com sigui, busquem l’enfoc que hi busquem, això té una pinta increïble. No us perdeu el tràiler!

Gangster Squad ens farà esperar: s’estrena el 9 de novembre al nostre país, un mes més tard que a Estats Units.

Font: Blog de Cine

Qui ens ho havia de dir que arribaria un dia en què una pel·lícula dirigida per Ben Affleck seria rebuda com una de les estrenes més esperades de l’any. Però si és així, és perquè l’home s’ho ha guanyat a pols. La colpidora Adiós Pequeña, Adiós (2007) ja va sorprendre tothom i va evidenciar que Affleck es sabia el que es feia, i The Town (2010), tot i ser inferior, va confirmar les seves bones maneres darrere la càmera. Ara, Affleck presenta la seva tercera pel·lícula, Argo, basada en uns fets reals de 1979, quan l’ambaixada americana d’Iran va ser l’escenari d’un segrest massiu. La història explica com sis dels hostatges van aconseguir escapar i refugiar-se a casa de l’ambaixador canadenc, i el curiós pla que es va crear per a poder rescatar-los abans que ho fessin els revolucionaris iranians.

Argo està protagonitzada pel propi Ben Affleck en el paper de l’agent especialitzat de la CIA que va idear tota la trama. L’acompanya un repartiment d’altura format per Bryan Cranston, John Goodman, Alan Arkin, Kyle Chandler i Taylor Schilling, entre altres. La pel·lícula compta amb George Clooney com un dels productors i, tot i ser extraordinàriament d’hora, ja entra en més d’una llista dels títols cridats a protagonitzar els Oscars de l’any que ve. Probablement no ve al cas parlar d’aquest tipus de prediccions, però la veritat és que el tràiler té molt bona pinta, tot i l’horrible pentinat d’Affleck.

Argo s’estrena el 12 d’octubre a Estats Units. En les setmanes posteriors, veurem si moltes o poques, hauria d’arribar a les nostres sales.

The Avengers

Director: Joss Whedon

Intèrprets: Robert Downey Jr., Chris Evans, Mark Ruffalo, Chris Hemsworth, Scarlett Johansson, Jeremy Renner, Tom Hiddleston, Samuel L. Jackson, Cobie Smulders.

Gènere: Superherois, acció, ciència-ficció. USA, 2012. 135 min.

Marvel ha trobat la seva gallina dels ous d’or. Es diu Joss Whedon i acaba d’escriure i dirigir una de les millors adaptacions de còmic d’aquesta editorial i productora. Després d’una sèrie de pel•lícules que no passaven d’entreteniments més o menys superficials i una mica reiteratius com Thor, Capitán América, El Increíble Hulk o la saga Iron Man, la solució ha arribat probablement de la forma menys esperada: ajuntant-los tots. Conscient de la seva naturalesa, dels seus objectius i dels seus punts forts i dèbils, Los Vengadores ofereix dues hores i quart carregades de ritme, humor i gran eficàcia cinematogràfica. No li demanem la profunditat de El Caballero Oscuro, ni una excessiva espectacularitat visual, simplement un entreteniment digne, consistent, fresc i amb les pretensions justes. I això és exactament el que aconsegueix.

Joss Whedon aporta a Los Vengadores els trets identificatius que l’han convertit en una de les figures a l’ombra més venerades entre els aficionats a la ciència-ficció i també incompreses per part de la indústria (imprescindible, per exemple, la seva sèrie Firefly). Això comença per un gran respecte cap a tots els personatges, els quals gaudeixen d’un protagonisme pràcticament equitatiu sense que això afecti a la cohesió de l’argument ni a la naturalitat de l’acció, cosa que suposava el gran repte d’aquesta pel·lícula. Això no treu que l’especial carisma d’Iron Man i Hulk els posi un graó per sobre la resta, però en tot cas, cap d’ells queda en segon pla. D’altra banda, és inconfusible també l’intel·ligent ús de l’humor que Whedon introdueix al film de principi a fi. Diàlegs enginyosos i irònics, situacions còmiques i fins i tot gags inesperats que eviten l’excés de transcendència en què cauen aquest tipus de films i acosten els protagonistes al públic.

La pel·lícula no es complica la vida a nivell argumental; defineix tres actes perfectament definits que compleixen de forma molt efectiva les seves respectives funcions i evita subtrames que només haurien afegit palla i minutatge extra innecessari al conjunt. A més de la trama pròpia, Los Vengadores contextualitza de forma molt encertada (i també estratègica per a Marvel) cadascun dels personatges, sempre prenent com a referència les respectives pel·lícules individuals estrenades fins el moment. Com era d’esperar, la història no s’escapa de caure en convencionalismes i també de certa previsibilitat, però en cap moment decau quant a ritme i interès, cosa que compensa amb escreix les seves dues hores i quart de durada, que en cap cas es fan llargues. Whedon sap treure el millor de cada superheroi i explota amb gran criteri les particulars relacions entre ells. Aquesta suma que semblava tan complicada acaba fluint com si res.

El paper dels actors també té un gran pes en el bon funcionament del conjunt. Es nota que tots ells tenen el personatge perfectament assimilat i també que compten amb l’acceptació per part del públic. Com no podia ser d’altra forma, Robert Downey Jr. torna a ser el rei de la festa gràcies a un Tony Stark/Iron Man que li va com anell al dit, mentre que també cal destacar un més que convincent Mark Ruffalo com a Bruce Banner/Hulk, segurament el més autèntic de tots els que hi ha hagut fins ara. Chris Hemworth, Chris Evans, Scarlett Johansson, Jeremy Renner i Samuel L. Jackson també saben adoptar de forma convincent aquesta visió una mica més desenfadada dels seus personatges. La química que es crea entre tots ells acaba sent clau. Fins i tot Tom Hiddleston presenta un malvat Loki amb especial gràcia. D’altra banda, cal mencionar la curiosa presència de Cobie Smulders (Robin de Cómo Conocí a Vuestra Madre) en un paper força diferent al que ens té acostumats.

Joss Whedon ofereix una direcció molt pràctica; sense excessos, però també sense escatimar espectacularitat en més d’una escena (pla seqüència inclòs en plena batalla final). Això sí, un cop més vaig decidir passar del 3D, i la sensació és que poca cosa deuria aportar. També introdueix un munt de referències i picades d’ullet a altres pel·lícules o elements externs relacionats amb els personatges. Cultura pop de masses en estat pur. Globalment, Los Vengadores dóna una lliçó de com ha de ser un “blockbuster” modèlic, focalitzat en uns objectius molt concrets, capaç de no prendre’s massa seriosament i suficientment dinàmic i enginyós per no cansar l’espectador. No demanem res més. Qualsevol aficionat al cinema que sàpiga apreciar la seva vessant més comercial i com a “simple” font de diversió, no es pot perdre el seu màxim exponent en molt de temps. Aquest cop, l’entrada val la pena.

Take Shelter

Director: Jeff Nichols

Intèrprets: Michael Shannon, Jessica Chastain, Shea Whigham, Tova Stewart, Katy Mixon.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 120 min.

La consolidació del cinema catastròfic o apocalíptic com un dels subgèneres estrella dels últims dos anys ja és un fet. Les dificultats socials i econòmiques presents arreu del món propicien una visió fatalista del futur que el cinema sol expressar amb una forta càrrega d’autocrítica i simbolisme, buscant els paral·lelismes amb la realitat i estimulant l’espectador a reflexionar-hi. L’últim exemple és Take Shelter, de Jeff Nichols, que en aquest cas trasllada aquesta visió catastròfica a la ment d’un home que es debat entre el deliri i la profecia, i que es veu atrapat i aïllat degut al rebuig de la resta de persones. Una producció que s’allunya de les convencions més comercials i aborda la temàtica des d’una vessant molt més psicològica, però que no perd la tensió en cap moment degut a l’expectació constant que genera i a un pes dramàtic que va creixent de forma pausada, però constant.

Tot just és la segona pel·lícula de la seva filmografia, però Jeff Nichols demostra que té un gran talent narratiu i que és capaç de generar atmosferes molt inquietants i immersives, no només per l’espectacularitat visual, sinó per l’aprofundiment psicològic cap al protagonista i la seva particular realitat. El film combina les característiques pròpies d’un thriller psicològic amb algunes pinzellades de ciència-ficció. O potser no, ja que Nichols juga amb l’ambigüitat del veritable significat de la història principi a fi i deixa la porta oberta a més d’una interpretació. En tot cas, Take Shelter t’atrapa de seguida i no et deixa escapar, a pesar d’un ritme que en alguns trams és força assossegat, amb diàlegs i silencis que poden incomodar els espectadors més impacients. Tot i que algunes escenes o detalls alenteixen un pèl massa el film de forma puntual, l’evolució del personatge i la seva obsessió té el suficient atractiu per sostenir l’atenció.

Take Shelter parteix de l’estructura de drama familiar, però el focus principal de tots els seus conflictes ve generat per un element que no es pot controlar: la por. Diuen que una persona dominada per la por és imprevisible, però que al mateix temps activa els seus instints de forma molt més potent. I és això el que pateix el turmentat protagonista, interpretat pel sempre inquietant Michael Shannon (a qui alguns coneixeran per Boardwalk Empire o altres papers secundaris), qui ja té mitja feina feta gràcies a aquesta cara tan particular i que rubrica una actuació imponent. El personatge és conscient dels seus problemes per distingir el que és real i el que no, però veu com els seus somnis es converteixen en premonitoris i actua en conseqüència. Boig o visionari, trastornat o incomprès, culpable o víctima… la línia que ho separa és molt fina, i Jeff Nichols deixa que sigui l’espectador qui tregui les seves conclusions.

D’altra banda, també la reacció de la seva família i el seu entorn més proper té un significat especial. I és que Take Shelter no només aborda la por del protagonista, també la del seu entorn cap a ell, generada per la desconfiança que desperta tota persona que es comporta diferent a la majoria. És ell que està boig, o és tota la resta que pequen d’ingenus? Al mateix temps, el film traça un paral·lelisme entre l’agreujament psicològic del protagonista, que intenta escapar de les seves visions i paranoies, amb els intents de la família per a revertir la sordera de la seva filla i obrir-li les portes a una part del món que no coneix. Encarnant la dona, l’omnipresent Jessica Chastain torna a fer gala d’una naturalitat i capacitat dramàtica fantàstiques, que ja va demostrar a El Árbol de la Vida, mentre que la joveníssima Tova Stewart sorprèn en un paper gens fàcil per la seva edat, que, a més, és el primer de la seva vida.

El tram final de Take Shelter és el més intens i espectacular de la pel·lícula, però no està exempt de detalls una mica desconcertants i genera la possibilitat d’arribar a conclusions diferents, segons com es vulgui entendre el desenllaç. En tot cas, Jeff Nichols, qui ja ha reconegut que el film conté més d’una interpretació vàlida, completa un intel·ligent retrat apocalíptic sobre la societat i les seves pors i angoixes, molt adequat pels temps que corren, i dibuixa un dels protagonistes més singulars i suggeridors que s’han vist últimament. Una metàfora sobre l’arribada de la crisi, sobre la malaltia de l’esquizofrènia, o simplement un relat sobre la capacitat de predir el futur, Take Shelter es pot encarar de diverses formes, fet que evidencia la riquesa de la pel·lícula, però que també li resta una mica de contundència. En tot cas, es perfila com una de les produccions independents més destacades d’aquest any.

A falta de dos mesos i mig per la seva estrena, arriba el tercer i definitiu tràiler de El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace, sens dubte el millor dels que hem vist fins ara. Un tràiler que dóna força més protagonisme als personatges secundaris, especialment Catwoman i Bane, que no pas al propi Batman, i que regala un munt d’imatges espectaculars i diàlegs nous que desvetllen algunes pistes sobre l’argument. Tot el tràiler desprèn el suspens i intensitat a què ens té acostumats Christopher Nolan, i confirma que podem estar davant d’una seqüel·la a l’altura de la fantàstica El Caballero Oscuro.

Com ja es va anunciar fa temps, El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace, a part de tenir un títol molt poc comercial i força empipador d’escriure cada vegada, suposa el final de la trilogia dirigida per Christopher Nolan i protagonitzada per Christian Bale, indiscutiblement la millor adaptació de Batman que s’ha fet mai. En aquesta tercera entrega, Tom Hardy s’encarrega d’encarnar al malvat Bane i Anne Hathaway a Catwoman, i també Marion Cotillard i Joseph Gordon-Levitt s’afegeixen al repartiment. D’altra banda repeteixen actors com Michael Caine, Gary Oldman, Morgan Freeman i Liam Neeson.

El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace s’estrena el 20 de juliol. Ja queda menys!

A mida que avança l’any, el panorama cinematogràfic va animant-se cada cop més i augmenta la sensació que podem estar davant d’un 2012 d’allò més atractiu a nivell d’estrenes. L’últim en trucar a la porta és l’australià John Hillcoat (La Proposición, La Carretera), que arriba disposat a consolidar-se com un dels cineastes més importants del moment amb Lawless, una història de gàngsters i contrabandistes ambientada a l’època de la Gran Depressió i la Llei Seca a Estats Units. Una història més o menys contemporània a Boardwalk Empire, que fa un retrat basat en fets reals sobre la lluita pel control del mercat negre del whisky amb tres germans com a protagonistes.

Per a aquesta pel·lícula, tot just la seva quarta, Hillcoat compta amb un repartiment impressionant: Shia LaBeouf, Tom Hardy, Gary Oldman, Jessica Chastain, Mia Wasikowska i Guy Pearce. Quasi res. La pel·lícula es presenta bàsicament com un drama policíac de gàngsters, però també es poden intuir tocs de western, i Hillcoat tornarà a comptar amb el seu amic Nick Cave com a compositor de la banda sonora. Així doncs, la suma d’ingredients de Lawless no va gens mancada d’atractius.

Lawless competirà al proper Festival de Cannes, i la seva data d’estrena a Estats Units és el 31 d’agost, així que tot apunta que ens arribarà en el decurs de la tardor.

David Cronenberg torna a posar-se les piles. Després de l’etapa de sobrietat en què havia entrat amb els seves últimes tres pel·lícules (Una Historia de Violencia, Promesas del Este i Un Método Peligroso), el director canadenc recupera la seva vessant més visceral i emocional en la que promet ser una pel·lícula amb una forta personalitat i també controvèrsia. Adaptant la novel·la homònima de Don DeLillo, Cosmopolis explica la història d’un jove i brillant “broker” de Nova York que ha de creuar Manhattan per acudir a la barberia del seu pare a tallar-se els cabells. En aquest trajecte, la seva vida canvia per complet i es veu immers en una sèrie de fets en què la realitat i la paranoia semblen mesclar-se.

Resulta curiós (o potser no tant, si hi busquem alguna irònica intenció darrere) que Cronenberg hagi escollit com a protagonista Robert Pattinson, tot un símbol del cinema adolescent per culpa de la saga Crepúsculo, però, en tot cas, serà un bon exercici per a reivindicar-se i abandonar aquesta condició. L’acompanyen en el seu accidentat trajecte Paul Giamatti, Juliette Binoche, Samantha Morton, Sarah Gadon i Jay Baruchel, entre altres. El tràiler evidencia que la pel·lícula ens pot sortir per qualsevol banda i que Cronenberg recupera el seu impacte visual. Molt suggeridor tot plegat.

Cosmopolis es veurà per primer cop el 23 de maig competint per la Palma d’Or al proper Festival de Cannes, però encara no hi ha cap data concreta per la seva estrena aquí. Tant de bo no s’allargui l’espera.

Incendies

Director: Denis Villeneuve

Intèrprets: Lubna Azabal, Mélissa Désormeaux-Poulin, Maxim Gaudette, Rémy Girard, Abdelghafour Elaaziz.

Gènere: Drama. Canadà, 2010. 125 min.

Hi ha pel·lícules que ets conscient que has de veure, però que se t’escapen durant el (poc) temps que estan en cartellera i acaben constantment arraconades per la prioritat d’altres estrenes més actuals. I quan arriba el dia en què decideixes saldar aquest compte pendent, acostumes a penedir-te de tot aquest temps que has deixat passar. Incendies és una d’aquestes pel·lícules. Nominada l’any passat a l’Oscar a millor film de parla no anglesa, aquesta producció canadenca adapta una obra de teatre homònima de Wajdi Mouawad i construeix un drama intens, emocional i colpidor, enriquit per un interessant component social i històric que acompanya una trama principal en forma de “road movie”. Un viatge als orígens que arrossega l’espectador, especialment en la seva segona meitat, i que aconsegueix transmetre a l’espectador la forta càrrega dramàtica que suporten els personatges. Qui deia que Canadà era un país insuls?

Fent gala d’un gran talent com a cineasta, Denis Villeneuve controla en tot moment el ritme de la història i desplega una gamma de recursos fílmics i narratius que aporten una gran qualitat a la pel·lícula. El treball de muntatge, que combina la trama principal dels dos fills amb el flashback que rememora la història de la mare, està cuidat al detall i presenta elements cohesionants molt ben aconseguits, de forma que la història pràcticament no presenta alts i baixos en el canvi entre una i altra trama. No obstant, s’ha de tenir en compte que Incendies presenta un estil eminentment europeu, sobretot en la seva primera hora, en què la cadència és relativament pausada i l’avanç una mica menys àgil. Val la pena que els espectadors més impacients aguantin i mantinguin l’atenció, ja que el que ens espera després és una bona sacsejada emocional i un tram final que ens deixa amb un autèntic nus a l’estómac.

Tot i l’impacte del desenllaç, Villeneuve no es refugia tan sols en aquesta última carta i la pel·lícula compta amb diversos moments rellevants al llarg de tot el metratge, que a més prenen un significat especial a mida que anem coneixent més detalls. Alguns diàlegs o escenes que no semblaven tenir una importància o interpretació cabdal en el seu moment, acaben desvetllant el seu simbolisme. De la mateixa forma, descobrim la idea visual amb la qual Incendies juga des del mateix inici, i que demostra la veritable intencionalitat del director. La pel·lícula ens presenta uns personatges turmentats, infeliços, decebuts amb la seva situació familiar i amb una dicotomia sentimental que els angoixa constantment, però que decideixen aprofitar l’oportunitat de trobar respostes, per molt doloroses que aquestes puguin ser. Un viatge cap al passat per entendre el seu present i encarar amb més claredat el futur.

Tot i el seu alt dramatisme, la història d’Incendies desprèn una credibilitat tan natural com pertorbadora. I ho demostra el fet que en cap moment la qüestionem mentre mirem la pel·lícula, sinó que ens submergim en el relat i el vivim al costat de les dues protagonistes, pràcticament com si en forméssim part. El marcat protagonisme femení del film està brillantment liderat per Lubna Azabal com a mare (paper pel qual ha guanyat diversos premis) i Mélissa Désormeaux-Poulin com a filla, dues dones de gran fortalesa i convicció, un fet de pes especial tenint en compte que els fets tenen lloc en un país com el Líban. Són dos interpretacions difícils, però resoltes amb gran nota. D’altra banda, tampoc desmereix gens l’ambientació i contextualització històrica de part dels fets, així com una banda sonora que s’atreveix a combinar notables peces originals amb un parell de cançons de Radiohead.

A banda d’aprofitar a la perfecció la solidesa del guió i la riquesa de la història que adapta, Incendies es caracteritza per l’elaborat i intel·ligent treball de narrativa cinematogràfica que aplica Denis Villeneuve. A pesar del plantejament erroni, segons el meu parer, que fa d’algunes escenes (agreujat pel fet que una d’elles és la més important del film), la direcció és meritòria i deixa més d’una imatge grabada a la memòria. Tot i la duresa i violència que retrata, la pel·lícula demostra una gran sensibilitat i s’acaba convertint en un drama exemplar. La meva llista que recollia el millor de 2011 potser hauria patit alguna variació si hagués vist Incendies quan tocava, però, en tot cas, passa a ser un dels títols més destacats d’aquests últims anys i una recomanació especial d’un servidor.

Tyrannosaur

Director: Paddy Considine

Intèrprets: Peter Mullan, Olivia Colman, Eddie Marsan, Ned Dennehy, Sally Carman.

Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2011. 90 min.

El cinema britànic reafirma el seu immillorable estat de forma i completa el seu particular “hat-trick” al podi de les millors pel·lícules d’aquests primers mesos de l’any. I no ho fa precisament amb comèdies, sinó amb drames carregats de cruesa i pessimisme, i que posen a prova l’espectador explorant el costat més tenebrós de la condició humana. Així doncs, a Shame i Tenemos que Hablar de Kevin, s’hi afegeix ara Redención (Tyrannosaur), un intens i despiadat drama sobre l’odi, l’autodestrucció, la misèria i la culpa, conceptes que casualment també comparteixen els altres dos títols. Sota la implacable batuta de Paddy Considine, la pel·lícula presenta dos personatges atrapats en la desesperació de les seves respectives vides, quasi sense esperança de poder-ne escapar, però que busquen un suport recíproc que doni una mica de llum a la seva existència. Dues personalitats diferents, però molt més connectades del que sembla.

El film arrenca sense escrúpols des del primer minut, deixant clar a l’espectador que no pensa tenir cap concessió amb ell. El ritme és relativament pausat, però l’evolució és contínua i l’acció et va submergint poc a poc. Tot i que la trama no destaca per la seva elaboració o originalitat, la pel·lícula destina principalment els seus esforços a anar desgranant els personatges i el seu rerefons personal. L’alt dramatisme de la història presenta poques treves i algunes escenes resulten força dures degut a una violència directa i sense contemplacions, però això no minva l’extraordinari realisme que desprèn el conjunt. És admirable la capacitat de Redención (Tyrannosaur) per crear llaços entre l’espectador i els dos protagonistes, provocant-nos sensacions sovint oposades o ambigües, però per sobre de tot amb la ferma intenció de voler comprendre’ls i trobar un motiu a les seves accions, per molt condemnables que siguin.

Les enormes actuacions de Peter Mullan i Olivia Colman apuntalen el magnetisme dels personatges i aquesta proximitat que adoptem cap a ells. Mullan fa gala d’una imatge dura, despiadada i violenta, però al mateix temps deixa entreveure un punt de bondat i penediment a la seva mirada. No és un pertorbat, sinó un home que no ha sabut trobar una sortida millor a totes les misèries que li ha presentat la vida. Per la seva banda, Olivia Colman presenta una evolució interpretativa més clara, associada a un personatge al qual li anem traient el vel poc a poc, descobrint que els seus esforços per mostrar una cara amable i transmetre certa felicitat amaguen darrere una existència totalment amargada i un odi adormit que és a punt de despertar. La duresa d’algunes escenes dóna peu a un gran desplegament dramàtic, especialment per part d’ella, però en cap moment es detecta un sol gram de sobreactuació. “Chapeau” pels dos.

A banda del viatge interior que Redención (Tyrannosaur) realitza sobre els dos protagonistes, el film introdueix altres aspectes que tenen un pes significatiu en els fets. La localització, en un conflictiu barri residencial d’una ciutat britànica i força semblant a la de This is England, aporta una atmosfera depriment i asfixiant, fortament marcada per les dificultats socials de les classes baixes d’aquest país. Paddy Considine retrata les misèries d’una part de la societat que probablement no les mereix, però a les quals s’hi veu abocada. D’altra banda, el factor religiós també agafa força, no només pels diàlegs explícits sobre el tema, sinó pel simbolisme que hi podem trobar en els actes dels personatges. La traducció del títol al nostre país, Redención, així ho vol evidenciar. No obstant, el caire fatalista de la pel·lícula deixa força clar que les creences no salven ningú de les conseqüències dels seus actes.

I és que Redención (Tyrannosaur) és precisament una pel·lícula sobre les conseqüències. O millor dit, sobre les víctimes que han de pagar aquestes conseqüències. Dones, nens, animals… Considine no escatima cruesa a l’hora de mostrar-nos-ho, posant de manifest que els afectats solen ser els qui menys s’ho mereixen. És cert que, globalment, el film encomana un missatge pessimista, desesperançador i injust, però no explica res que s’allunyi de la realitat, encara que sigui en la seva vessant més miserable. Al final, la successió de pecat, càstig, penitència i redempció resulta molt més terrenal i complexa del que alguns ens volen fer creure, i, per molt que tothom ho busqui, no sempre s’arriba a la seva última fase. I per càstig, el que mereixen els responsables de la marginació que ha patit aquesta pel·lícula, que es postula com un dels millors drames d’aquest any.

(Crítica original publicada a Gent Normal)

Crematorio

Director: Jorge Sánchez-Cabezudo

Intèrprets: José Sancho, Alicia Borrachero, Juana Acosta, Pau Durà, Manuel Morón, Vicente Romero, Vlad Ivanov, Montserrat Carulla.

Gènere: Drama, policíac. Espanya, 2011. 8 capítols de 50-55 min.

Sovint he estat acusat (i probablement amb raó) de defugir sistemàticament qualsevol sèrie espanyola, però no ens enganyem, no és gens habitual trobar una producció televisiva de qualitat parida en aquest país. I no és un tema de prejudicis, per molt que alguns vulguin veure-ho així, sinó que és una fama guanyada a pols. Només cal veure, per exemple, el nivell que està adquirint la BBC per adonar-se que estem a anys lluny. És per això que fa una il·lusió especial poder parlar d’una sèrie com Crematorio, la qual demostra que no tot està perdut, i que quan es prenen els referents adequats i es treballa seriosament, el resultat no té res a envejar a cap producció estrangera. Vuit capítols carregats d’intensitat, talent narratiu i elegància que enganxen l’espectador gràcies a l’atractiu dels personatges i la credibilitat de les històries. No sé si ho firmaria la HBO, però les diferències es veuen notablement reduïdes.

A Crematorio el mirall de Los Soprano és evident, ja que qualsevol espectador mínimament “serièfil” pot detectar diversos elements clarament equiparables, però no té sentit que les comparacions vagin més enllà. Seria un duel descaradament injust i no faria honor als veritables mèrits de la producció de Canal+. Crematorio és una sèrie que es val per si sola, ambiciosa en les seves pretensions i amb un avanç molt segur en el decurs dels vuit capítols. La temàtica, més actual que mai, es centra en la corrupció política i empresarial a la costa valenciana (us sona?), i es focalitza en el tràfic d’influències, els favors, les venjances i també el joc brut entre les diferents parts que hi participen. Entre totes elles, sobresurt la que molts han definit com a versió espanyola de Tony Soprano: Rubén Bertomeu, ànima i epicentre de la sèrie. Al seu voltant, familiars, empresaris, polítics, mafiosos i mercenaris formen un conjunt ric i atractiu.

La sèrie fa gala d’una factura tècnica impecable i una especial cura dels entorns i escenaris, aspectes que demostren que estem davant d’un producte de gamma alta. El guió també denota un minuciós treball de qualitat darrere, amb escenes i diàlegs que donen mil voltes als de qualsevol altra sèrie espanyola, i amb una riquesa de personatges i trames que li donen aquell punt de complexitat necessari per diferenciar-se de la resta. Tot i que no totes les trames tenen la mateixa força o convicció, el nivell d’interès pràcticament no decau i els vuit capítols saben tancar els diferents fronts oberts amb força eficàcia. Sense pressa, però sense pausa, Crematorio desenvolupa el seu retrat de la corrupció (basat en la novel·la homònima de Rafael Chirbes) amb una credibilitat i rigor admirables, i no resulta gens difícil traslladar els seus fets i personatges a la vida real.

D’altra banda, parlar de Crematorio és parlar de José Sancho, que ofereix tota una lliçó d’interpretació i construeix un personatge d’un magnetisme enorme, amb qui establim una relació d’amor-odi gairebé des de l’inici de la sèrie. Sancho es posa a la pell d’un autèntic cabró sense escrúpols, capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius i que sap beneficiar-se de la seva posició en tot moment, però també incondicionalment lleial als seus i que sap sacrificar-se quan la situació ho requereix. Entre els secundaris, destaquen noms com Alicia Borrachero, Pau Durà o Monsterrat Carulla, responsables també de l’alta qualitat del conjunt, però també cal dir que n’hi ha alguns que no aconsegueixen estar a l’altura i resten credibilitat en alguna escena. En tot cas, el nivell interpretatiu és globalment notable i contribueix a la bona valoració final del conjunt.

Tot i no destacar pel predomini de contingut violent, Crematorio no escatima duresa en les escenes puntuals que ho demanen, però el veritable dramatisme es troba en la relació entre els personatges i focalitzat en una família tan econòmicament rica com emocionalment fracturada. Consciències remogudes, somnis trencats i frustracions interiors que marquen un destí que no depara res positiu. Com ja he dit, Crematorio no té aspecte de sèrie americana, però presenta característiques i detalls que demostren que n’ha après tot allò necessari per a construir una sèrie espanyola amb cara i ulls. El seu gran defecte: deixar-te amb tantes ganes de més. I és que els responsables ja han confirmat repetidament que aquests vuit capítols no tindran continuïtat, per tant, només queda gaudir-los de principi a fi i esperar que altres projectes prenguin el seu relleu per corroborar que no és tan difícil fer les coses bé. Volem més Crematorios, i els volem aviat!

Sembla que Oliver Stone s’ha deixat de tonteries i està disposat a fer-nos gaudir de nou. Després d’una dècada vagant pel panorama cinematogràfic amb despropòsits com World Trade Center o Alejandro Magno i controvertits documentals com Comandante i South of the Border, el director recupera el seu esperit dels 90 i adapta Savages, un dels “best sellers” de més èxit de Don Winslow, per presentar-nos un thriller ambientat en el món del tràfic de drogues a la frontera entre Estats Units i Mèxic. La història, carregada de trames i personatges, arrenca amb el segrest de la nòvia d’uns cultivadors de marihuana, que s’enfronten a un perillós càrtel mexicà per recuperar-la. Colors pujats, estètica “videoclipera” i que corri la sang!

Oliver Stone compta amb un repartiment bestial, encapçalat per un John Travolta que per fi ens recorda al genial Travolta de fa 20 anys. Al seu costat, quasi res: Blake Lively, Salma Hayek, Taylor Kitsch, Aaron Johnson, Benicio del Toro, Uma Thurman i Emile Hirsch. Savages recorda, per temàtica i/o estètica, a altres thrillers d’acció com Traffic (Steven Soderbergh), El Fuego de la Venganza (Tony Scott) i Asesinos Natos del mateix Oliver Stone, i es pot convertir en una de les grans estrenes de l’any. Esperem que, aquest cop sí, el senyor Stone remati la feina.

Savages s’estrena el 28 de setembre. Aquest és l’espectacular tràiler:

P.D.: Sabia que aquest pòster em recordava molt a un altre.