Rodrigo Cortés s’ha consagrat com un dels directors espanyols amb més projecció de futur. Després de ficar Ryan Reynolds en una caixa durant hora i mitja a la seva arriscada Buried i passejar-la amb força èxit per festivals de tot el món, el director gallec fa un important salt en ambició en la seva propera pel·lícula: Luces Rojas. El film s’acaba de projectar al Festival de Sundance i no ha deixat indiferent a absolutament ningú, rebent lloances i també dures crítiques pel seu controvertit final. Sigui com sigui, sembla que Cortés segueix en la seva línia atrevida i personal.

La consagració del cineasta espanyol queda avalada pel repartiment de Luces Rojas, ni més ni menys que Robert de Niro, Sigourney Weaver i Cillian Murphy. Noms d’autèntic luxe que estaran acompanyats per Leonardo Sbaraglia, Toby Jones i Elizabeth Olsen, entre altres. El film explica la història de dos psicòlegs que investiguen sobre activitats paranormals i el frau que s’amaga darrere moltes d’elles, cosa que els porta a contactar amb un popular mèdium, el millor en el seu camp. Un thriller que promet emocions fortes i molts secrets per desvetllar, però que podria caure en masses trampes de guió. S’haurà de comprovar.

Luces Rojas arribarà d’aquí poc més d’un mes a les nostres sales, concretament el 2 de març. Aquest és el tràiler:

Millor pel·lícula

• THE ARTIST
• LOS DESCENDIENTES
• TAN FUERTE, TAN CERCA
• CRIADAS Y SEÑORAS
• LA INVENCIÓN DE HUGO
• MIDNIGHT IN PARIS
• MONEYBALL
• EL ÁRBOL DE LA VIDA
• WAR HORSE

Millor director

• Michel Hazanavicius (The Artist)
  
• Alexander Payne (Los Descendientes)
  
• Martin Scorsese (La Invención de Hugo)
  
• Woody Allen (Midnight in Paris)
• Terrence Malick (El Árbol de la Vida)
  

Millor actor

• Demián Bichir (A Better Life)
  
• George Clooney (Los Descendientes)
• Jean Dujardin (The Artist)
  
• Gary Oldman (El Topo)
  
• Brad Pitt (Moneyball)
  

Millor actriu

• Glenn Close (Albert Nobbs)
  
• Viola Davis (Criadas y Señoras)
  
• Rooney Mara (Millenium: Los Hombres que No Amaban a las Mujeres)
  
• Meryl Streep (La Dama de Hierro)
  
• Michelle Williams (Mi Semana con Marilyn)
  

Millor actor secundari

• Kenneth Brannagh (Mi Semana con Marilyn)
  
• Jonah Hill (Moneyball)
  
• Nick Nolte (Warrior)
  
• Christopher Plummer (Beginners)
  
• Max von Sydow (Tan Fuerte, Tan Cerca)
  

Millor actriu secundària

• Bérénice Bejo (The Artist)
  
• Jessica Chastain (Criadas y Señoras)
  
• Melissa McCarthy (La Boda de Mi Mejor Amiga)
  
• Janet McTeer (Albert Nobbs)
  
• Octavia Spencer (Criadas y Señoras)
  

Millor guió original

• The Artist
  
• La Boda de Mi Mejor Amiga
  
• Margin Call
  
• Midnight in Paris
  
• Nader y Simin, Una Separación
  

Millor guió adaptat

• Los Descendientes
  
• La Invención de Hugo
  
• Los Idus de Marzo
  
• Moneyball
  
• El Topo
  

Millor pel·lícula estrangera

• Bullhead (Bèlgica)
  
• Footnote (Israel)
  
• In Darkness (Polònia)
  
• Monsieur Lazhar (Canadà)
  
• Nader y Simin, Una Separación (Iran)
  

Millor pel·lícula d’animació

• Un Gato en París
  
• Chico & Rita
  
• Kung Fu Panda 2
• Gato con Botas
• Rango
  

Valoració de les nominacions

Com era d’esperar, l’Acadèmia de Hollywood ha menyspreat Drive, considerada la millor pel·lícula de 2011 per un servidor (i per bastanta gent). Tots sabem com funcionen els Oscars i la quantitat de condicionants que existeixen, molt allunyats de la major o menor qualitat de cada títol, però veure un total de nou nominades a millor pel·lícula i que Drive no hi sigui és una de les grans injustícies dels últims anys. Per no parlar de Nicolas Winding-Refn a director, Ryan Gosling a actor, Albert Brooks a secundari, la banda sonora, la fotografia, el muntatge i un llarg etcètera.

Com a algunes de les principals sorpreses, tenim la presència de Terrence Malick com a millor director per la controvertida El Árbol de la Vida, en detriment, per exemple, de Steven Spielberg per War Horse o David Fincher per Millenium. D’altra banda, tothom donava per fet que Leonardo diCaprio estaria nominat per J.Edgar i Michael Fassbender per Shame, però al final tant el film de Clint Eastwood com el de Steve McQueen s’han quedat sense una trista nominació.

A banda d’això, em queda celebrar les tres importants nominacions per a Midnight in Paris i Woody Allen (peli, director i guió), la merescuda inclusió de Rooney Mara per la seva Lisbeth Salander, la presència de Gary Oldman a millor actor, el premi al guió de Nader y Simin i la nominació a Chico & Rita dins una categoria d’animació que incomprensiblement ha deixat fora Tintín i en canvi ha inclòs Kung Fu Panda 2 i Gato con Botas. Aquí s’hi han lluït.

En tot cas, les categories principals apunten a un duel entre The Artist (10 nominacions) i Los Descendientes (5 nominacions), en què només Scorsese i la seva La Invención de Hugo (11 nominacions) podrien donar la campanada. La cerimònia es celebra el 26 de febrer.

El de Tony Kaye és un cas força especial. Director d’una de les millors pel·lícules de la dècada dels 90, American History X, ha estat pràcticament desaparegut des d’aquell any 1998, en què va sacsejar la ment de milions d’espectadors amb aquella brutal història, i tan sols havia sonat el seu nom arrel d’algun documental o anunciant un parell de projectes que van acabar sense estrenar-se. Ara, per fi, el controvertit cineasta britànic arriba amb la seva nova pel·lícula, Detachment, amb la qual ja es va emportar uns quants premis a diversos festivals d’arreu del món el 2011. Així doncs, serà una de les estrenes destacades en l’escena independent d’aquest any.

Detachment explica la història d’un professor substitut que entra a donar classe durant tres setmanes a un institut conflictiu, on intenta aportar el seu mètode i punt de vista sobre la forma d’educar els joves. Adrien Brody és el protagonista del film i afirmen que és la seva millor actuació des de El Pianista. La resta del repartiment és realment atractiu, amb Marcia Gay Harden, Christina Hendricks, el gran Bryan Cranston, Lucy Liu, William Petersen i el llegendari James Caan. Igual que a American History X, Tony Kaye torna a focalitzar-se en el món de l’educació, però tot apunta que no serà una pel·lícula més sobre professors i alumnes conflictius.

La pel·lícula té prevista la seva estrena el 16 de març a Estats Units, esperem que no trigui gaire més a arribar aquí. El tràiler té molt, molt bona pinta.

The Girl With The Dragon Tattoo

Director: David Fincher

Intèrprets: Daniel Craig, Rooney Mara, Christopher Plummer, Stellan Skarsgard, Robin Wright, Steven Berkoff, Joely Richardson.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2011. 150 min.

Segueixo pensant si realment era necessari rodar aquesta pel·lícula, si era justificable un “remake” tot just dos anys després de l’estrena de la seva homòloga sueca i si feia falta seguir explotant una història que, a banda ser ja coneguda per gran part del públic, havia mostrat ja les seves mancances. I la resposta és un pèl contradictòria, ja que, si bé Millenium: Los Hombres que No Amaban a Las Mujeres reafirma la falta de potència de la trama principal del llibre de Stieg Larsson, seria molt injust no reconèixer que David Fincher es treu de la màniga un thriller notable i estimulant. Les dues hores i mitja que a la versió sueca es traduïen en moments d’autèntic sopor es tornen fluïdes i intenses després de passar pel sedàs de Fincher, que sap interpretar a la perfecció la història en clau cinematogràfica i extreure’n allò més destacat. Una bona mostra de com prendre un producte que ja frega el desgast i fer-lo considerablement millor.

Les intencions de Fincher queden clares des del principi: tirar pel dret. Després d’uns crèdits inicials espectaculars (i probablement presumptuosos i innecessaris, tot sigui dit) que et deixen hipnotitzat a la butaca, Millenium no perd el temps amb excessives contextualitzacions i comença a avançar a una velocitat que segurament sorprendrà els lectors del llibre. A base d’un magistral muntatge paral·lel, Fincher va presentant progressivament els dos protagonistes fins que aquests es troben i comença el veritable motor de la pel·lícula. Agradi més o menys, Fincher deixa molt clar què li interessa i què no de la novel·la de Larsson; sense deixar de ser-hi fidel, en fa la seva pròpia adaptació. I encerta. Controla el pols narratiu en tot moment i imprimeix un sentit del ritme que el reafirmen com un dels grans mestres del thriller actual. Justament el que necessitava aquesta història.

Millenium: Los Hombres que No Amaban a Las Mujeres centra gran part de la seva atenció en l’estranya atracció entre la parella protagonista. Tant Mikael com Lisbeth tenen una caracterització més forta, per això la química entre ells resulta més especial i magnètica. L’altre gran pilar és, naturalment, la investigació sobre la mort de Harriet Vagner i tot el que envolta aquesta família, però el film l’encara de forma força sintètica, estalviant-se un munt de converses i subtrames presents al llibre original que haurien espessit i complicat el ritme de l’acció. Tot i que Fincher sap polir la història i aconsegueix que la vivim amb certa intensitat, no pot evitar ocultar-ne algunes febleses. També deixa la sensació que resol alguns aspectes o girs de guió per la via ràpida, massa ràpida, com si donés per entès que l’espectador ja ha llegit el llibre o ha vist la pel·lícula anterior.

Tot i que volia evitar en la major mesura possible les comparacions constants amb el film suec, a vegades aquestes resulten inevitables, com és el cas dels actors. Com ja he dit, la pel·lícula es caracteritza per endurir l’aspecte i la personalitat dels dos protagonistes. Daniel Craig té una imatge molt més imponent de la que coneixíem fins ara del personatge de Mikael Blomqvist, que es caracteritzava més per mantenir les formes i la correcció. No sé si era la millor elecció de càsting, tenint en compte el seu referent en papers molt més físics, com el de James Bond, però segueix sent convincent. Quant a Rooney Mara, la seva transformació en Lisbeth Salander resulta molt més extrema que la que va fer Noomi Rapace, i sense desmerèixer aquesta última, qui va fer un bon paper, aporta al personatge encara més misteri, més ambigüitat i més contrastos, i el reafirma com el gran atractiu d’aquesta història.

Una altra de les armes de David Fincher és la posada en escena, molt més dinàmica, a més de la seva habitual qualitat en la direcció. D’altra banda, cal subratllar la contundent banda sonora de Trent Reznor i Atticus Ross, amb els quals ja va guanyar l’Oscar en aquesta categoria per La Red Social. El ritme que aporta la música resulta vital pel dinamisme de la pel·lícula, que a nivell tècnic és impecable. Com he dit al principi, les sensacions que provoca Millenium: Los Hombres que No Amaban a Las Mujeres són una mica estranyes, ja que com a thriller és impecable, però es veu massa penalitzat per una història que, com ja se sabia prèviament, perd tot l’efecte sorpresa per a bona part dels espectadors. En altres circumstàncies, parlaríem d’un film prescindible, però Fincher s’ho val, i molt. Personalment, com a lector del llibre i espectador de la versió sueca, no em penedeixo gens d’haver-li donat una oportunitat.

Comença un nou any i comencen noves sèries. A banda de les novetats de la que a Estats Units anomenen “mid-season”, és a dir, les sèries d’entre 10 i 13 capítols que comencen a l’hivern per acabar-se a finals de primavera, tornen algunes de les sèries que van fer més furor el 2011. Aquestes són algunes de les més destacades.

SÈRIES QUE CONTINUEN

- MAD MEN (5a Temporada) – 25 març 2012

Possiblement el retorn més esperat de l’any. Després dels conflictes entre la cadena AMC i els responsables de la sèrie, Don Draper i companyia tornen amb més històries en què el que mostren els personatges és tan important com el que amaguen. Una de les sèries de més qualitat dels últims anys, ambientada en el món de la publicitat a Estats Units durant els anys 60.

- JUEGO DE TRONOS (2a Temporada) – 1 abril 2012

La brillant adaptació de la saga “Canción de Hielo y Fuego” s’endinsarà en el segon volum, “Choque de Reyes”, per explicar la primera gran batalla entre els principals aspirants al Tron de Ferro i les seves conseqüències. Nous personatges, noves traïcions, nous aliats, nous enemics i encara més intensitat en el relat. Des de ja, la més esperada de 2012.

- THE KILLING (2a Temporada) – 1 abril 2012

Després del polèmic final de la 1a Temporada, l’agent Linden té encara molts caps per lligar i tot apunta que la cosa va per llarg. La sèrie policíaca més magnètica de l’any passat té la difícil missió de mantenir un llistó força alt i demostrar que la decisió d’allargar-la ha estat ben presa.

- BREAKING BAD (5a Temporada) – Estiu 2012

M’hi he posat fa poc i ja hi estic enganxat, i tenint en compte que serà la temporada que tancarà la sèrie, ja puc predir que serà un dels grans esdeveniments televisius de l’any. Protagonitzada per un genial Bryan Cranston, és una sèrie especial, amb un atractiu molt particular i destinada a convertir-se en un producte de culte.

- THE HOUR (2a Temporada) – Estiu 2012

L’elegant drama de la BBC sobre el món del periodisme i la televisió als anys 50 tindrà continuïtat després de l’èxit de la primera temporada, en format de mini-sèrie. L’argument obre una nova etapa periodística, però seguirà el triangle amorós entre Ben Whishaw, Romola Garai i Dominic West?

- LUTHER (3a Temporada) – Estiu 2012

Idris Elba acaba de rebre el Globus d’Or a millor actor en una mini-sèrie gràcies a aquest intens drama policíac que ha arrasat a Gran Bretanya. Tot i que la segona temporada va ser un pèl més irregular que la brillant primera, era força clar que havia de renovar per un any més. Una de les imprescindibles.

ESTRENES

- ALCATRAZ – 16 gener 2012

Arriba un nou projecte del no sempre exitós J.J. Abrams. Basat en el misteriós retorn de diversos presos que 50 anys enrere van estar tancats a Alcatraz i van desaparèixer de forma misteriosa. Amb Jorge García i Sam Neill com a principals cares conegudes, és la gran aposta de la FOX per aquest inici d’any.

- LUCK – 29 gener 2012

La HBO comença l’any amb una ambiciosa producció ambientada al món de les apostes a les curses de cavalls. Dustin Hoffman i Nick Nolte encapçalen el repartiment de la sèrie, que compta amb Michael Mann com a productor i director del capítol pilot. Conectarà amb el públic o necessitarà certa digestió?

- LILYHAMMER – 6 febrer 2012

Primera sèrie de producció pròpia de la nova cadena de continguts en “streaming” Netflix. Protagonitzada per un Steve van Zandt, que interpretarà un paper no gaire diferent al de l’inoblidable Silvio de Los Soprano. Explica la història d’un gàngster de Nova York que entra en un programa de protecció oficial i és enviat a Noruega.

- AWAKE – 10 febrer 2012

Una aposta d’aquelles que pot triomfar, o fracassar al tercer capítol si l’argument no s’aguanta. Jason Isaacs protagonitza un thriller de ciència-ficció d’un home que té un accident i des de llavors viu una doble vida, una en la qual el seu fill ha mort i l’altra en la qual ho ha fet la seva dona, sense saber quina és la real. Inquietant i atractiu.

- TOUCH – 19 març 2012

Comença la era “post 24” per a Kiefer Sutherland amb un thriller sobrenatural en què interpreta un pare que descobreix les habilitats especials del seu fill autista, capaç de predir el futur i conectar fets aparentment aliens. Sota la batuta de Tim Kring (creador de Héroes), l’argument sona a molt típic, però ja ho veurem…

Naturalment, aquí he agrupat les més destacades segons el meu gust i criteri, però és probable que, com cada any, sorgeixi alguna que altra sorpresa. Tampoc he inclòs les sèries que han parat per Nadal i es reprendran. La majoria ho faran aquestes pròximes setmanes. Això no para!

Estem d’enhorabona, torna Wes Anderson. El director de Life Aquatic, Viaje a Darjeeling i Fantastic Mr. Fox, entre altres, presenta la seva nova pel·lícula: Moonrise Kingdom. Considerat, i amb mèrits sobrats, un dels cineastes més imaginatius i peculiars de l’actualitat, Anderson no abandona el seu territori, aquesta comèdia subtil i al mateix temps surrealista que tant el caracteritza, i presenta una història sobre dos nens que s’escapen del seu poble i provoquen la desesperació i posterior recerca liderada per un extravagant xèrif. Podria ser qualsevol telefilm de mitja tarda, però sabent qui hi ha darrere, podem esperar qualsevol genialitat.

I més, si tenim en compte l’espectacular repartiment que presenta el film. Bruce Willis, Edward Norton, Frances McDormand i Tilda Swinton s’afegeixen als habituals Bill Murray, Jason Schwartzman i Owen Wilson. Ni més ni menys. Veient el tràiler, que per cert em sembla genial, és evident que a alguns d’ells no els veurem en els papers que ens tenen habituats. Amb tot, no hi ha dubte que a la pel·lícula no li falten atractius.

Moonrise Kingdom s’estrenarà el mes de maig a Estats Units i també a algun altre país, però encara no hi ha data d’estrena definida aquí. N’estarem al cas.

Ara feia bastant que no recuperava cap “MashUp” en forma de tràiler, concretament des d’aquella bona mescla anomenada Upception, i he decidit afegir-ne un amb l’inici d’aquest nou any. Pel que veig aquest també fa bastant temps que existeix, però no l’he descobert fins avui, via Twitter. Es tracta d’un muntatge que pren les imatges del tràiler de la genial Matrix i el sincronitza amb el so del tràiler de Scott Pilgrim Contra el Mundo, pel·lícula que, per cert, torno a reivindicar com una de les més divertides que he vist en els últims anys. L’efecte de canviar el significat de les imatges, un cop més, està perfectament aconseguit; això sí, cal saber quin és l’argument de Scott Pilgrim… per poder apreciar-ho bé. Aquí us el deixo:

Hwanghae

Director: Na Hong-Jin

Intèrprets: Ha Jung-woo, Yun-seok Kim, Jo Seong-ha, Lee Cheol-min, Kwak Byeong-gyu, Lim Ye-won.

Gènere: Thriller, acció, drama. Corea del Sud, 2010. 150 min.

No descobrirem ara que el cinema asiàtic s’ha convertit en un referent dins el gènere del thriller policíac i d’acció pels qui ens agrada explorar més enllà dels repetitius “blockbusters” de Hollywood. En aquests primers anys de segle, directors com Park Chan-Wook (Oldboy) o Johnnie To (Breaking News, Election) han marcat els passos perquè apareguessin diversos successors, particularment a Corea del Sud, com és el cas de Kim Ji-Woon (A Bittersweet Life) o Na Hong-Jin, que fa tres mesos va rebre el premi a millor director al Festival de Sitges gràcies a la pel·lícula que ens ocupa. No hi ha dubte, doncs, que la carta de presentació The Yellow Sea és atractiva, per això valia la pena començar l’any viatjant cap al Mar Groc. El resultat és un thriller intens, de direcció trepidant i persecucions tan espectaculars com impossibles, però també un pèl descompensat en el ritme i penalitzat per una durada excessiva i un argument que es complica una mica.

The Yellow Sea és una pel·lícula progressiva en tots els sentits, tot va de menys a més. La meva sensació és que un inici que anés més per feina li hagués fet un favor, ja que la contextualització s’allarga en excés fins que no esclata el conflicte i comença l’acció pròpiament dita, i aquesta càrrega de minuts s’acaba notant en el conjunt. No obstant, un cop es decideix a arrencar, la pel•lícula ja no concedeix pràcticament cap treva i es converteix en una persecució constant del protagonista, en la qual cada cop hi van intervenint més personatges i interessos relacionats. A banda d’afegir interès i emoció a la història, això també augmenta la complexitat del conjunt. El creuament de personatges i bàndols de The Yellow Sea no sempre és de fàcil seguiment (la dificultat afegida de recordar els noms en coreà no hi ajuda, per què no dir-ho), la qual cosa es tradueix en alguna possible confusió i allunyament per part de l’espectador.

Deixant de banda aquests factors que entorpeixen la pel•lícula, The Yellow Sea destaca per oferir tots els ingredients que tant s’aprecien d’aquesta escola oriental dins el gènere de thriller i acció. Sota una direcció magistral de Na Hong-Jin, la pel•lícula combina grans seqüències de persecució amb inquietants moments de suspens i els tocs d’hiperviolència propis d’uns directors asiàtics que ja sabem que no es queden en mitges tintes. Si s’ha de tallar un dit, es talla. No obstant, el film no es queda només en això, ja que amaga una forta crítica social i política sobre els conflictes xenòfobs i de tràfic d’immigrants que tenen lloc entre xinesos i coreans, tan greus i despiadats com els que podem trobar a qualsevol altra part del món. El pes de les bandes mafioses, les influències de la policia i els ulls grossos per part dels governants no s’escapen de la vessant de denúncia de The Yellow Sea.

A més de la gran qualitat darrere la càmera del director, altres aspectes com el tractament de la fotografia, freda i difosa, ajuden a crear aquesta atmosfera inhòspita i crua que defineix la història. Pel que fa a les actuacions, destaca el seu protagonista, Ha Jung-woo, qui ja va protagonitzar The Chaser, la primera pel·lícula del director. La seva efectivitat tant en l’apartat més dramàtic com en les escenes d’acció més pura dóna un carisma especial al personatge, que es troba immers, sense voler-ho, en un conflicte de grans dimensions i acaba resultant un fugitiu buscat per absolutament tothom. És un home a qui el destí li juga una mala passada, quan l’únic que volia ell era retrobar-se amb la seva dona i recuperar la seva vida de forma digna. En aquest sentit, no sempre resulta igual de creïble la forma com va superant els diferents obstacles, però l’espectador es posiciona fàcilment per voler acompanyar-lo en la seva cursa per sobreviure.

Tot i que The Yellow Sea no és una pel·lícula rodona, perjudicada per la seva llarga durada, dues hores i mitja, i per la falta de comprensió que poden generar alguns elements del seu argument cap a la seva part final, és un thriller més que digne i amb un ritme que en ocasions quasi et deixa sense respiració. Està destinat a fer les delícies dels amants del cinema asiàtic d’acció i a demostrar, un cop més, que ja fa temps que aquest gènere no és només propietat exclusiva de Hollywood. Salvant les distàncies, no tindria res a desmerèixer al costat de la saga Misión Imposible, per exemple. Tot i el seu premi a Sitges, el seu destí és passar força desapercebuda a la cartellera, així que els interessats s’hauran d’afanyar si volen gaudir-la en pantalla gran.

Black Mirror

Creador: Charlie Brooker

Intèrprets: Rory Kinnear, Lindsay Duncan, Tom Goodman-Hill, Daniel Kaluuya, Jessica Brown-Findlay, Toby Kebbell, Jodie Whittaker.

Gènere: Drama, ciència-ficció, suspens. Gran Bretanya, 2011. 3 capítols de 50-60 min.

Repassant el llegat de ficció televisiva de 2011, es pot constatar de forma inapel·lable que, a Europa, Gran Bretanya camina uns quants passos (molts) per davant la resta. Per si no n’hi havia prou amb perles com The Hour, Sherlock, Exile o Luther, entre altres, ara ens demostren que, a banda de qualitat, també són líders en productes revolucionaris. Black Mirror exemplifica perfectament aquesta revolució, aquesta voluntat de risc, de trencar motlles sense descuidar ni un gram de talent. Si hi ha alguna sèrie sobre la societat actual que mostri, en forma de sàtira, però sense cap voluntat humorística, en què ens hem convertit i el que podríem esdevenir en un futur no gaire llunyà si la situació se’ns descontrola, aquesta és Black Mirror. Històries crues i impactants, que no busquen versemblança, sinó la reflexió per part de l’espectador sobre el retrat social que amaguen, més vigent i amenaçador que mai. Aquests són els tres capítols:

The National Anthem

Les noves tecnologies, les xarxes socials i l’espai 2.0 en general han donat a les masses un poder molt important sobre la informació, impossible de controlar per cap govern o mitjà de comunicació. Aquest és el pretext sobre el qual gira, portant-lo a l’extrem, el primer capítol de Black Mirror. Durant una hora trepidant, l’argument exposa la immediatesa i la rapidesa amb què qualsevol informació, verídica o no, pot arribar a tota una població, i el perill que això pot suposar en mans d’algú que pugui controlar-ne els efectes i fer que algú altre se’n vegi inevitablement arrossegat. Més enllà de la seva discutible credibilitat en molts sentits, un no pot evitar pensar, inquietantment, si quelcom així podria passar de veritat. Amb un Rory Kinnear esplèndid, el capítol demostra la total vulnerabilitat que té un sol individu, per molt important que sigui, davant aquesta massa globalitzada.

15 Million Merits

En un futur, milers de persones viuen en un edifici format completament per pantalles. La seva única activitat és pedalejar en una bicicleta estàtica amb l’objectiu de guanyar punts (o “mèrits”), que després pot gastar en menjar o qualsevol altra cosa que necessiti. Tots els habitants tenen un avatar que els identifica, i tenen com a últim objectiu poder entrar al càsting del concurs de talents “Hot Shot”, la única forma de poder abandonar la seva monòtona vida.

Brutal sàtira sobre els “reality shows” i l’alienació que provoca la cultura de l’entreteniment present de forma constant als mitjans de comunicació. Amb una estètica força semblant a la pel·lícula La Isla, el capítol presenta un futur en què les relacions personals gairebé han desaparegut, i on la fama s’ha convertit en l’únic objectiu vital de les persones, ja que és la única forma d’escapar de la presó en què s’han convertit les seves vides. La forta crítica a tot allò virtual que ens crea una realitat ideal per tal que no puguem veure la veritable, s’uneix a un accentuat missatge pessimista després de l’aparició d’un cas puntual de rebel·lió contra el sistema. Tot i que el capítol cau lleugerament en la reiteració, resulta una al·legoria lamentablement acurada de les actuals fórmules d’entreteniment a totes les televisions del món, capaç d’enganyar a grans masses de públic sense que se n’adonin. En el fons, ells ens veuen, o volen veure’ns, d’aquesta forma.

The Entire History of You

En un futur no gaire llunyà, la majoria d’humans porten implantat un xip que emmagatzema tot el que veuen i escolten al llarg de la seva vida, com si els ulls fossin una càmera que grava de forma permanent. En el moment que vulguin, poden accedir a aquests records, ja sigui de forma personal o projectant-los a qualsevol pantalla, i també poden esborrar-los si així ho decideixen. En aquest context, Liam és un jove advocat que comença a sospitar de la seva parella quan un vell amic d’ella apareix.

Què està fent Facebook amb els seus últims canvis? Què fa Google cada vegada que fas una recerca? En efecte, construir un historial de cada usuari, volen saber-ho tot de nosaltres, estudiar el nostre passat per oferir-nos el que ens interessa, fent-ne un ús que no podem controlar i sovint invasiu. La tecnologia millora la nostra vida, però també ens la pot destrossar. És aquesta crítica, però traslladada a les persones de forma individualitzada, la que planteja el tercer capítol. Poder accedir a tot el que hem vist permet reviure els bons moments com si fóssim allà, però també ens fa esclaus de tots els nostres actes i exposa tota la nostra informació si no la vigilem. Amb una intensitat altíssima, l’argument planteja els riscos de perdre tota intimitat, la mancança de secrets i la impossibilitat de les relacions personals degut a la desconfiança que tot això genera. Els records que decideixes guardar poden estar a l’abast de qualsevol, realment sona terrible.

GENER

• Los Descendientes (George Clooney). Comèdia dramàtica ferma candidata a l’Oscar.
• J. Edgar (Clint Eastwood). Biopic del primer director del FBI, protagonitzat per Leonardo DiCaprio.
• Millenium: Los Hombres que No Amaban a Las Mujeres (David Fincher). Remake de l’adaptació del best-seller.
• Sherlock Holmes: Juego de Sombras (Guy Ritchie). Segona entrega, amb Robert Downey Jr.
• La Dama de Hierro (Phyllida Lloyd). Biopic de Margaret Thatcher, amb Meryl Streep.
• La Chispa de la Vida (Álex de la Iglesia). José Mota protagonitza aquest drama sobre la crisi.

FEBRER

• Shame (Steve McQueen). Drama sobre el sexe amb el qual Michael Fassbender ha enlluernat mig món.
• La Invención de Hugo (Martin Scorsese). Pel·lícula familiar d’aventures molt ben valorada per la crítica.
• Moneyball (Bennett Miller). Drama esportiu al més pur estil “yankie”, amb Brad Pitt al capdavant.
• Redención (Paddy Considine). Un dels films independents més premiats el 2011, que arriba una mica tard.
• War Horse (Steven Spielberg). Drama bèl·lic amb el que Spielberg vol tornar a aspirar a l’Oscar.
• Young Adult (Jason Reitman). Nova comèdia del director de Juno i Up in the Air, ara amb Charlize Theron.

MARÇ

• John Carter (Andrew Stanton). Esperada superproducció fantàstica i d’aventures de la Disney.
• Indomable (Steven Soderbergh). Thriller d’acció frenètica sota la batuta del gran Soderbergh.
• Luces Rojas (Rodrigo Cortés). Després de Buried, Cortés es rodeja d’estrelles de Hollywood en un nou thriller.
• Extraterrestre (Nacho Vigalondo). Divertida i original comèdia que ja va passar pel festival de Sitges.
• [REC] 3: Génesis (Paco Plaza). Tercera part de la popular saga de terror, preqüela de les dues primeres.

ABRIL

• Los Vengadores (Joss Whedon). Adaptació del còmic que reuneix alguns dels millors superherois de la Marvel.
• Los Juegos del Hambre (Gary Ross). Thriller futurista que adapta una exitosa novel·la de ciència-ficció.
• Los Tres Chiflados (Bobby y Peter Farrelly). Adaptació d’una sèrie d’esquetxos d’humor dels anys 50.

MAIG

• Dark Shadows (Tim Burton). Burton torna a les històries de terror gòtic adaptant aquesta sèrie de TV.
• El Dictador (Larry Charles). Després de Borat i Bruno, l’inigualable Sacha Baron Cohen torna a l’atac.
• Men in Black 3 (Barry Sonnenfeld). Tornen els homes de negre deu anys després, amb Will Smith i T. Lee Jones.

JUNY

• Jack el Caza Gigantes (Bryan Singer). Adaptació del conte infantil de H.C. Andersen amb director de categoria.
• Abraham Lincoln: Vampire Hunter (Timur Bekmambetov). Una versió “diferent” del president americà.

JULIOL

• El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace (Christopher Nolan). Es tanca la millor trilogia de Batman.
• The Amazing Spider-Man (Marc Webb). La saga torna a començar amb nou director i nou protagonista, Andrew Garfield.
• Ice Age 4: La Formación de los Continentes (Steve Martino). Continua la “gelada” saga d’animació.

AGOST

• Prometheus (Ridley Scott). Mai una preqüela havia estat tan esperada, ni més ni menys que els orígens d’Alien.
• Brave (Mark Andrews). Després de dues seqüeles, Pixar per fi torna a presentar un projecte nou.
• El Legado de Bourne (Tony Gilroy). Quarta entrega, sense Matt Damon, però amb Jeremy Renner.
• Desafío Total (Len Wiseman). “Remake” d’un clàssic d’acció dels anys 90, amb Colin Farrell.
• Los Mercenarios 2 (Simon West). Stallone, Willis, Statham, Norris, Van Damme, Li, Schwarzenegger…

SETEMBRE

• Argo (Ben Affleck). Tercer film d’Affleck com a director, sobre una curiosa operació de la CIA als anys 70.
• Anna Karenina (Joe Wright). Adaptació del gran clàssic de la literatura, amb Keira Knightley i Jude Law.
• Savages (Oliver Stone). Drama ambientat a Mèxic, amb el tràfic de drogues i els càrtels de droga com a centre.
• Ted (Seth MacFarlane). Primera pel·lícula del creador de Padre de Família, mesclant imatge real i animació.

OCTUBRE

• Skyfall (Sam Mendes). 23a pel·lícula de James Bond, amb Daniel Craig un cop més, i Bardem de dolent.
• Lo Imposible (J.A. Bayona). Drama ambientat al tsunami de 2006 al Pacífic, amb Naomi Watts i Ewan McGregor.
• Frankenweenie (Tim Burton). Segona ració de Burton, aquí readaptant un curt seu d’animació.

NOVEMBRE

• 47 Ronin (Carl E. Rinsch). “Remake” -innecessari- del clàssic de Kurosawa, amb Keanu Reeves.
• Gangster Squad (Ruben Fleischer). Cinema de màfies dels anys 40, amb Sean Penn, Ryan Gosling i Josh Brolin.
• Gravity (Alfonso Cuarón). Suspens i ciència-ficció espacial amb George Clooney i Sandra Bullock.

DESEMBRE

• El Hobbit: Un Viaje Inesperado (Peter Jackson). Esperadíssima adaptació del llibre de J.J.R. Tolkien.
• Django Unchained (Quentin Tarantino). No menys esperadíssim western del mestre Tarantino.
• Lincoln (Steven Spielberg). Biopic sobre el president durant la Guerra Civil americana, amb Daniel Day-Lewis.
• Guerra Mundial Z (Marc Forster). Una de terror i zombies amb Brad Pitt i Bryan Cranston.

SENSE DATA CONFIRMADA

• Los Idus de Marzo (George Clooney). Valorat drama polític amb el mateix Clooney i Ryan Gosling.
• The Flowers of War (Zhang Yimou). Superproducció xinesa sobre la batalla de Nanjing, amb Christian Bale.
• Nero Fiddled (Woody Allen). Allen es trasllada a Roma en aquesta nova comèdia, amb EllenPage i Jesse Eisenberg.
• Twixt (Francis Ford Coppola). Drama fantàstic de suspens que ja es va poder veure al Festival de Sitges.
• El Atlas de las Nubes (Tom Twyker, Andy i Lana Wachowski). Sis històries de ciència-ficció, amb Tom Hanks i Halle Berry.
• The Burial (Terrence Malick). El polèmic director d’El Árbol de la Vida es prepara per tornar a posar-nos a prova.
• Gambit (Joel i Ethan Coen). Nova comèdia dels germans Coen sobre un curiós robatori, amb Colin Firth i Cameron Diaz.
• Killer Joe (William Friedkin). Comèdia “surenya” protagonitzada per Matthew McConaughey.
• Cosmopolis (David Cronenberg). Drama sobre un estrany viatge amb taxi d’un multimilionari de NY, amb Robert Pattison.
• On the Road (Walter Salles). “Road movie” que adapta una novel·la de Jack Kerouac, amb Sam Riley i Kristen Stewart.

• The Grandmasters (Wong Kar-Wai). Biopic sobre el mestre d’arts marcials Ip Man, que va entrenar al mateix Bruce Lee.
• Seven Days (Michael Winterbottom). Nou drama del sempre interessant i controvertit director britànic.
• Moonrise Kingdom (Wes Anderson). Nova proposta d’Anderson, amb Bruce Willis, Edward Norton, Bill Murray i Tilda Swinton.
• The Angels’ Share (Ken Loach). Comèdia sobre un pare que vol iniciar la seva propia destil·leria de whisky.
• Lay the Favorite (Stephen Frears). La nova comèdia de Frears, sobre les apostes esportives a Las Vegas.
• Love (Michael Haneke). La combinació d’aquest títol i aquest director ja desperta totes les expectatives possibles.
• Red State (Kevin Smith). Thriller d’acció i terror, guanyador del Festival de Sitges 2011.
• The Rum Diary (Bruce Robinson). Comèdia ambientada a Puerto Rico, amb Johnny Depp i Aaron Eckhart.
• 13 (Géla Babluani). Remake de la impactant 13 Tzameti, amb Jason Statham i Mickey Rourke.
• Once Upon a Time in Anatolia (Nuri Bilge Ceylan). Drama turc premiat al passat Festival de Cannes.

S’acaba l’any i toca fer balanç de l’herència cinematogràfica que ens deixa amb el pertinent Top10, sempre tan injust i controvertit. En tot cas, no sé si és necessari apuntar que, com que un servidor no ha vist TOTES les pel·lícules que s’han estrenat durant l’any, estem davant una llista totalment subjectiva i oberta a crítiques i aportacions de tota mena, que per això estem aquí, en definitiva. La veritat és que es confirma que el recent canvi de dècada ha portat un gran salt qualitatiu, ja que després d’un 2010 més que digne, el 2011 encara ha estat millor, amb la qual cosa he suat força per establir l’ordre final i deixar alguns títols fora de la llista.

Aquestes són les 10 pel·lícules amb les que més he gaudit durant aquest 2011 (click al títol per llegir la crítica i a la imatge per veure el tràiler):

10 - VALOR DE LEY (Ethan Coen, Joel Coen)
No tots els “remakes” són dolents, especialment si els germans Coen en són els responsables. Amb un Jeff Bridges estel·lar, aquest western, però de factura clàssica, t’arrossega des del primer minut.

9 - SUPER 8 (J.J. Abrams)
Durant dues hores, tots vam tornar a la nostra infantesa gràcies a J.J.Abrams i Steven Spielberg. Un declarat homenatge al cinema familiar d’aventures dels 80 que no va defraudar.

8 – NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓN (Asghar Farhadi)
Brillant i enriquidor drama, guanyador al Festival de Berlín, que trenca amb molts prejudicis vers el cinema iranià. Una història carregada de dilemes morals i personatges amb dures decisions per prendre.

7 - EN UN MUNDO MEJOR (Susanne Bier)
Intens drama danès sobre la violència que genera la pròpia violència. Una història dura, però també molt humana, carregada de contrastos i amb una forta crítica a les societats desenvolupades.

6 - INSIDE JOB (Charles Ferguson)
El multi-premiat documental que tothom hauria de veure, tot i la impotència i mala llet que genera. Un film que desemmascara els culpables de la crisi econòmica i denuncia la seva impunitat.

5 – THE ARTIST (Michel Hazanavicius)
La gran sensació de l’any ha arribat muda i en blanc i negre. La seva capacitat narrativa i emocional té mèrit doble, i trenca un munt de prejudicis cap al cinema clàssic. Imprescindible.

4 – MIENTRAS DUERMES (Jaume Balagueró)
Sens dubte, la millor aportació del cinema espanyol d’aquest any. Thriller inquietant, intel·ligent i que remou la consciència del públic, incapaç de resistir-se al malvat més estranyament carismàtic de 2011.

3 – MIDNIGHT IN PARIS (Woody Allen)
Poc ens pensàvem que Woody Allen ens sorprendria amb aquesta joia. Un homenatge als grans referents artístics del segle XX en un escenari immillorable i banyat en l’humor i ironia típics del director.

2 – CISNE NEGRO (Darren Aronofsky)
Relegada al segon lloc per una distància mínima. Aronofsky firma la seva millor pel·lícula des de Réquiem por un Sueño amb aquesta pertorbadora i inquietantment bella història.

1 – DRIVE (Nicolas Winding Refn)
Vaig marxar del Festival de Sitges conscient que probablement havia vist la pel·lícula de l’any, i ara ho reafirmo. Una mostra contemporània de cinema negre elegant, obscur, subtil i amb una fantàstica BSO. Potser sí que anteposa l’estètica al contingut, potser sí que a la història li falta substància, però les sensacions que em va deixar no me les ha deixat cap altra. Tros de pel·lícula.

Mencions especials:
- EL ÁRBOL DE LA VIDA: La peli més discutida de l’any. Obra mestra? Farsa? Possiblement una mica de cada, però Terrence Malick ens va deixar algunes de les imatges imborrables de l’any.
- SENNA: Grandiós documental sobre el llegendari Ayrton Senna, emocionant i rigorós des del primer fins l’últim minut, en què el final ja conegut no evita certa commoció.
- BEGINNERS: Humil producció independent carregada de tendresa i també amargor. Història simple, però molt sincera i humana; una de les grans desapercebudes de l’any.
- UN DIOS SALVAJE: L’adaptació teatral de Roman Polanski va resultar notable gràcies a quatre actors com la copa d’un pi i una història plena de sàtira i contradiccions.
- ATTACK THE BLOCK: La última gran sorpresa d’aquest 2011. Ha caigut del Top10 per molt poc, però aquesta divertida i irreverent comèdia d’extraterrestres mereixia la seva menció.

Doncs res, espero crítiques, aportacions, insults, lloances i opinions que sigui, i també els vostres vots i Top10 particulars de les millor pel·lícules de 2011!

Boss

Creador: Farhad Safinia

Intèrprets: Kelsey Grammer, Connie Nielsen, Hannah Ware, Jeff Hephner, Kathleen Robertson, Martin Donovan.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 8 capítols de 50-60 min.

Sense previ avís ni pronòstic, degut al seu escàs currículum en la matèria, la cadena nord-americana de pagament Starz s’ha tret de la màniga una de les sèries de televisió més sòlides i brillants de 2011. Boss tan sols necessita vuit capítols per entrar amb contundència i directe a les primeres posicions del menú “serièfil” imprescindible del moment, fent gala d’una altíssima qualitat i presentant un d’aquells personatges destinats a fer-se un lloc entre els grans “dolents” de la televisió contemporània. Només vuit capítols perquè Kelsey Grammer es desprengui per complet de Frasier Crane, aquest personatge que semblava destinat a acompanyar-lo tota la vida, i passi a formar part de l’imaginari col·lectiu com el despiadat Tom Kane. Amb una intensitat constant, uns personatges perfectament construïts i una immensa capacitat d’atrapar l’espectador, així com una arriscada direcció, Boss ha aterrat de forma immillorable.

Seguint aquesta corrent dels últims anys de comptar amb grans directors de Hollywood com a productors i també com a directors del primer capítol, Boss troba en la figura de Gus van Sant un aliat perfecte que, a més, aconsegueix marcar uns cànons estilístics que es mantenen al llarg dels set capítols posteriors. Els primeríssims primers plans, els enquadraments poc ortodoxos i la càmera lenta són tres dels elements que evidencien la firma de van Sant des de la mateixa escena inicial de la sèrie, i que accentuen no només els primers símptomes de la malaltia de Tom Kane, sinó la pressió i càrrega dramàtica que suporten la resta de personatges. Tot això, però, sense caure en l’exageració i mantenint la sobrietat que defineix el producte. A més del dur enfoc de la classe política, Boss fa també un retrat de la societat de la informació i el paper del periodisme en l’actualitat.

“Satan, your kingdom must come down” és la única frase que es pot apreciar a la cançó dels títols de crèdit, tot un preludi del que significa el personatge de Tom Kane. Comparat ja amb Tony Soprano i altres, i de ben segur que portador del mateix cognom que Charles Foster Kane (Ciudadano Kane) no per casualitat, Boss ens presenta un polític d’imatge carismàtica, però amb una vida que s’està esfondrant per moments, més encara amb la malaltia diagnosticada. Capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius i amb un sentit impecable de l’ús de la política per a dur-ho a terme, Tom Kane es guia amb l’únic propòsit de no caure de la seva posició, de no fer visibles totes les seves misèries. L’actuació de Kelsey Grammer és brillant, probablement la millor de l’any en una sèrie. Tan sols amb la seva mirada, Grammer atemoreix, al mateix temps que mostra el seu patiment interior a través del seu somriure fals de cara a l’exterior. Es menja la pantalla.

Si per una altra cosa es caracteritza Boss, és per com cuida els personatges secundaris. La dona i la filla de Tom Kane, els seus dos assessors, els dos candidats a les primàries i també l’incansable periodista que persegueix l’alcalde i tots els seus escàndols, tenen molt a dir a la trama de la temporada i també presenten una història pròpia i rerefons personal molt atractius. En aquest sentit, destaquen tres dones: Connie Nielsen com a Meredith Kane, Hannah Ware com a Emma Kane i Kathleen Robertson com a Kitty O’Neill. Totes protagonitzen més d’una escena realment devastadora, tenen vida pròpia més enllà de la seva relació amb Kane, un element que enriqueix enormement Boss i l’allunya d’aquelles sèries que semblen reservar els seus grans moments exclusivament per al personatge protagonista. Per tant, Tom Kane és l’indiscutible epicentre de la sèrie, però que no tot es redueix només en la seva figura.

Tot i que vuit capítols poden semblar escassos, el cert és que suposen una condició bàsica per l’efectivitat d’aquesta primera temporada. D’una banda, permet mantenir la intensitat de principi a fi, i de l’altra obliga l’argument a separar el gra de la palla des d’un bon inici, evitant capítols de farciment o trames insubstancials. No obstant, també s’ha de dir que provoca que hi hagi alguns moments, molt puntuals, de cert caos en alguna de les trames. En tot cas, la temporada queda rodona, amb uns minuts finals per treure’s el barret i una última imatge veritablement impactant; sentant les bases per un recorregut que esperem que sigui llarg. Boss té un clar potencial, no només per un fantàstic protagonista que tot just ens acaben de presentar i del qual esperem moltes més coses, també per la gran qualitat de la seva narració i la solidesa del conjunt. Amb incògnites per resoldre i evolucions per descobrir, l’any que ve tornarà a ser una de les obligades.

Homeland

Creadors: Gideon Raff, Alex Gansa, Michael Cuesta

Intèrprets: Damian Lewis, Claire Danes, Morena Baccarin, Mandy Patinkin, David Harewood, Morgan Saylor, Jackson Pace.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2011. 12 capítols de 50-55 min.

Iraq, CIA, lluita contra el terrorisme, seguretat nacional… com pot ser que una sèrie amb uns ingredients tan sobreexplotats per part del cinema i la televisió nord-americanes durant l’última dècada es converteixi en una de les millors produccions televisives de l’any? Doncs fent les coses bé, així de simple. Homeland parteix amb tots els números de caure en la reiteració i el convencionalisme, però la seva gran intel·ligència a l’hora de jugar les seves cartes i moure els fils de l’argument la converteixen en un esquer quasi inevitable per tot espectador que comenci a veure-la. Coincidint amb una fluixa temporada de Dexter, la cadena Showtime s’ha tret de la màniga una de les grans sensacions del moment, un thriller sòlid i equilibrat, que sap mesurar molt bé els seus cops d’efecte i dosificar la informació que dóna o deixa de donar a mida que la temporada va avançant. Una de les principals sorpreses d’aquest any.

Curiosament, Homeland no es caracteritza per un capítol pilot impactant i espectacular, sinó que té un interessant procés de maduració que ens va submergint mica en mica en la història. Això sí, al tercer capítol ja estem inevitablement enganxats degut a un parell de girs que ja ens han deixat amb la boca oberta. A partir d’aquí, l’argument sap fer funcionar els diferents conflictes a llarg termini, combinant les trames d’investigació, familiar, política, juntament amb d’altres que van sorgint, i explotant-les de forma molt equilibrada. També es va intensificant l’enfoc als diferents personatges i les relacions entre ells, un element que cada cop té més pes en l’acció i que acaba determinant les seves decisions en els moments clau. Tot i que Homeland no deixa de jugar a despistar i sap fer girar la truita quan li interessa, no cau en trampes de guió descarades o girs forçats, per això resulta tan atractiva i estimulant per l’espectador.

Tot i tractar-se bàsicament d’un thriller d’espionatge, Homeland sorpren per la forta càrrega dramàtica a la que sotmet els seus personatges principals. En aquest sentit, els seus primers capítols, on es retrata el difícil retorn de Brody a la seva vida familiar, ofereixen imatges força dures i impactants, centrades sobretot en l’estrany comportament d’ell. També el personatge de Carrie té una força especial gràcies a les misèries de la seva vida personal, així com el de Saul. Els continus dilemes i la necessitat de sacrificar alguna cosa per poder aconseguir-ne una altra és un element que marca l’evolució de tots ells i, en el fons, tot l’argument de la temporada, fins el mateix final. Una resolució valenta i globalment satisfactòria, la qual, tot i que no s’escapa de la controvèrsia en alguns moments, serveix per tancar de forma més que digna una gran primera temporada.

No és d’estranyar, doncs, que Homeland figuri entre les nominades al Globus d’Or a millor sèrie, com tampoc ho és que la seva parella protagonista també hagi rebut sengles nominacions. Damian Lewis i Claire Danes ofereixen actuacions molt diferents, però ambdues de molta qualitat. Lewis, recordat per tots com a tinent Winters a la magistral Hermanos de Sangre, aprofita aquesta aparença tan inquietant que pot tenir a vegades per construir un personatge carregat de misteri, explotant a la perfecció la seva inexpressivitat i mirada perduda. Danes encarna tot el contrari, una dona hiperactiva, passional i impulsiva, capaç del millor i del pitjor, una condició que s’intensifica en els últims capítols, on l’actriu es llueix de forma especial. Morena Baccarin (Firefly, V), Mandy Patinkin (Mentes Criminales) i David Harewood (Diamante de Sangre) són secundaris de luxe i també mantenen el llistó molt alt.

Si bé es podria dir que darrere Homeland s’amaga un missatge crític amb la política antiterrorista d’Estats Units, també és veritat que aquest està ple de matisos, de forma que la sèrie no es posiciona de forma descarada i presenta els diferents conflictes des d’una perspectiva força àmplia. No evita les lloances als marines nord-americans, però al mateix temps fa un dur retrat del que suposa la guerra per tot aquell que hi participa. El terrorisme no queda reduït a quelcom religiós, sinó com una qüestió personal dels que hi participen, que posseeixen raons de molt més pes que no pas els polítics. Amb tot, és fàcil pensar que la història, tot i ser evident ficció, no es deu allunyar excessivament de la realitat. Tot i que Homeland no parteix amb la originalitat de contingut com a bandera, feia molt que no es veia una sèrie com aquesta. Aguantar el nivell en la segona temporada serà tot un repte.

Quants tràilers són capaços d’emocionar-te al cap de tan sols 10 segons? Només cal que sonin les primeres notes d’aquesta melodia i tots rememorem aquella immensa aventura que Peter Jackson va regalar-nos a principis de segle, una trilogia que ens va marcar a molts, i que ara deriva en el que de ben segur serà un successor a l’altura. Queda pràcticament un any, però El Hobbit: Un Viaje Inesperado ja ens fa donar el primer pas en el nostre particular viatge fins la seva estrena. I pel que es pot veure, Jackson ha mantingut respectuosament (com no podia ser d’altra forma) l’essència i l’atmosfera d’aquella meravella anomenada El Señor de los Anillos.

Una de les primeres coses que es poden constatar és que Martin Freeman és un hobbit de cap a peus, confirmant així el gran encert de càsting de Jackson a l’hora d’escollir-lo per fer de jove Bilbo Bolsón. Ian McKellen com a Gandalf, Cate Blanchett com a Galadriel i Andy Serkis com a Gollum també repeteixen, a més d’altres aparicions previstes, que de moment no apareixen al tràiler. Per si algú encara no ho sap, la pel·lícula (la primera de dues parts) es basa en la primera novel·la de J.R.R. Tolkien, “El Hobbit”, que relata les aventures de Bilbo abans de l’inici de “El Senyor dels Anells”, i ens té preparats els ingredients de sempre: aventura, fantasia, acció, suspens i, per sobre de tot, la màgia d’aquest món que només la inigualable imaginació de Tolkien va poder crear.

El Hobbit: Un Viaje Inesperado s’estrenarà el 14 de desembre de 2012. Queda un any, però això ja ha començat…

The Artist

Director: Michel Hazanavicius

Intèrprets: Jean Dujardin, Bérénice Bejo, James Cromwell, John Goodman, Penelope Ann Miller, Missi Pyle.

Gènere: Drama, comèdia, cine mut. França, 2011. 100 min.

Senyors productors de les grans distribuidores de Hollywood, defensors acèrrims del 3D i les pantalles Imax, devoradors d’efectes especials i imatges generades per ordinador: ja podeu parar la cara perquè una pel·lícula en blanc i negre, muda i en format 4:3, allò més antiquat i menys comercial que us podríeu imaginar, arriba per passar-vos-hi la mà. El director francès Michel Hazanavicius ja ha començat a col·leccionar premis de festivals i associacions de crítics, i ja sona com a ferm candidat a emportar-se Oscar i Globus d’Or, i ho ha fet amb aquell film que ningú amb dos dits de front s’atreviria a rodar en plena segona dècada del segle XXI. És aquesta valentia i aquest atreviment, i tot el que representa una pel·lícula d’aquest tipus en els temps que corren, el que converteix The Artist en una de les grans sensacions cinematogràfiques de l’any, tot i que, en el meu cas, moderi lleugerament (només lleugerament) l’eufòria que havia copsat fins ara entre la crítica.

Tot i que el film té un important i declarat component d’homenatge als grans clàssics del cinema dels anys 20, no l’hem d’entendre com una simple còpia d’aquell tipus de pel·lícules, sinó com una obra concebuda per als temps que corren i també com un desafiament per a l’espectador actual. Així doncs, a banda de posar de cap per avall els cànons narratius actuals i ser capaç d’explicar-nos una història de forma més emotiva i intensa que una immensa part del cinema convencional d’avui dia, The Artist planteja una sèrie de conceptes tan contemporanis com la inexorable velocitat a què avança la societat, la fugacitat de la fama o la popularitat i la importància d’adaptar-se constantment a allò que ve per no quedar-se enrere. De la mateixa forma que que no es pot viure ancorat al passat o rebutjar tots els canvis que depara el futur, tampoc es pot despreciar allò que va propiciar que ara siguem on som, i és per això que una pel·lícula com aquesta ha de tenir cabuda al 2011.

A més d’aquest pes simbòlic i de la profunditat del seu missatge, The Artist es converteix en una gran oda al cinema, no només en forma d’homenatge, a través de les múltiples referències que conté, sinó també de reivindicació. En una època en què els avanços tecnològics semblen ser l’únic motor d’evolució del setè art (que sempre ho han estat, d’altra banda), és important que no es perdi allò més essèncial, la capacitat única que té el cinema per explicar històries i transmetre emocions cop cap altre mitjà. Precisament, el guió de The Artist està clarament encarat a aquest objectiu, més que no pas buscar l’efecte sorpresa; la pel·lícula és intel·ligent i juga molt bé les seves cartes, però no s’escapa d’algun que altre sotrac i lleuger ralentiment en quan a ritme. Això sí, el film està ple de detalls, subtileses i significats que l’enriqueixen enormement, per no parlar d’una factura visual impecable i una brillant banda sonora que mereix una menció a part.

La mescla de tendresa, humor, drama i fins i tot suspens que presenta The Artist es sustenta, a banda de la seva increïble qualitat narrativa, en el treball d’uns actors que, irònicament, han hagut d’experimentar el contrari que el protagonista del film: actuar en una pel·lícula muda tot i estar acostumats a fer-ho sempre en cinema sonor. I la veritat és que la feina de Jean Dujardin i Bérénice Bejo és encomiable. A base de mirades, somriures, gestos i expressions facials, els dos són capaços de transmetre un munt d’emocions sense caure en la sobreactuació i de forma completament natural. També secundaris com John Goodman i James Cromwell estan a un gran nivell i funcionen a la perfecció sense so, però la tercera gran estrella no és altra que el gos, responsable de gran part del component humorístic del film, però també de gran pes en l’argument. Com a personatge, potser desentona un pèl, però és una llicència força perdonable.

Em costa considerar The Artist una rotunda obra mestra, qualificatiu que havia llegit molt entre la crítica, però sí una genialitat. No només en si mateixa, com a gran pel·lícula que és, també per l’atreviment que suposa llançar un producte com aquest en una època com l’actual. I per molt que pugui semblar el contrari, no és un film dirigit a un públic eminentment cinèfil o alternatiu, ja que qualsevol espectador que la vegi, s’adonarà que el cinema, sigui mut, sonor, en color o en blanc i negre, no coneix dates de caducitat o obsolència, i desactiva tots els prejudicis que es solen tenir davant els clàssics amb més anys de vida. Les escasses còpies distribuides (a Barcelona només la projecten sis cinemes, sense anar més lluny) la castiguen a nivell d’accessibilitat, però The Artist és una de les assignatures obligatòries d’aquest any. Poques vegades una pel·lícula muda havia tingut tantes coses a dir.