Hi ha pel·lícules que, de tan frikis i delirants, poden acabar convertint-se en títols de culte. Iron Sky té força números per ser una d’elles. Aquesta producció finlandesa ha recorregut un llarg camí de producció, en el qual ha comptat fins i tot amb col·laboracions de particulars a través d’una comunitat online (el que es coneix com a “crowdfunding“), i ha anat guanyant en popularitat fins arribar ni més ni menys que al Festival de Berlín, on s’estrenarà aquest mateix cap de setmana. La trama, que no pot ser més surrealista, explica com després de la 2a Guerra Mundial, els nazis van establir una base secreta espacial a la cara oculta de la Lluna i han estat preparant un atac pel 2018, amb el qual volen tornar a la Terra i conquerir-la.

L’estil visual de la pel·lícula tampoc té desperdici, carregada d’efectes especials i sense cap mena de mirament en quan a exageracions de tot tipus. Evidentment, el film té un important component humorístic i de paròdia (com a exemple, es veu que el personatge de la presidenta dels Estats Units està “inspirat” en Sarah Palin), però això no vol dir que no s’ho hagin pres seriosament. El director d’Iron Sky és el finlandès Timo Vuorensola i els protagonistes són bàsicament actors alemanys, com Julia Dietze, Götz Otto, Udo Kier o Tilo Prückner.

Iron Sky s’estrena el 4 d’abril a Finlàndia, Alemanya i el Regne Unit. Veurem si, algun dia, arriba a les nostres sales o a algun festival o cicle especialitzat. Per acabar de veure de què es tracta aquest deliri, millor fer un cop d’ull als tràilers. No tenen pèrdua!

“There was never just one” és l’oportunista excusa frase amb què els responsables de El Legado de Bourne justifiquen la prolongació d’aquesta saga d’acció i intriga, a pesar de la renúncia de Matt Damon a seguir formant-ne part i, per tant, la desaparició del personatge que la definia, Jason Bourne. En efecte, aquesta quarta part prescindeix del seu protagonista, però curiosament manté el seu nom al títol; una decisió descaradament comercial per a no perdre el reclam, i al mateix temps del tot incoherent. Crítiques a banda, El Legado de Bourne presenta la història d’un altre agent, Aaron Cross, que forma part del mateix programa secret que Jason Bourne i també en pateix les conseqüències. Cronològicament es situa just després del final de la gran El Ultimátum de Bourne.

Tony Gilroy, director de El Caso Bourne, recupera la direcció d’aquesta quarta part després que Paul Greengrass es posés darrere la càmera en les dues següents. L’actor encarregat de substituir Matt Damon és l’emergent Jeremy Renner (En Tierra Hostil, Misión Imposible 4), tota una garantia en films aquest gènere, que estarà acompanyat per dues altres incorporacions de luxe a la saga, Edward Norton i Rachel Weisz. D’altra banda, repeteixen David Strathairn, Joan Allen i Albert Finney. Amb el difícil repte de mantenir el llistó de la saga i evitar que trobem a faltar el seu protagonista original, El Legado de Bourne promet acció i suspens, i el cert és que el tràiler no pinta gens malament.

El Legado de Bourne serà una de les grans estrelles del proper estiu. Arriba a les nostres sales el 17 d’agost.

Moneyball

Director: Bennett Miller

Intèrprets: Brad Pitt, Jonah Hill, Phillip Seymour Hoffman, Robin Wright, Chris Pratt.

Gènere: Drama. USA, 2011. 130 min.

No és la típica pel·lícula americana de temàtica esportiva. No veurem un equip modest que es proclama campió gràcies a una jugada a l’últim segon, ni una lacrimògena història d’amor i/o amistat darrere, ni un triomf de la humilitat sobre la prepotència banyat d’una grandiloqüent banda sonora. En efecte, Moneyball: Rompiendo las Reglas (quina mania en posar afegiments inútils als títols) és un film molt més seriós, amb un missatge més profund i un objectiu molt diferent, però no deixa de ser un producte molt ianqui. Sis anys després d’aquell avorriment anomenat Capote, el director Bennett Miller fa un salt qualitatiu amb la que tot just és la seva segona pel·lícula, ajudat per un virtuós del guió com és Aaron Sorkin i un protagonista amb tantes garanties com Brad Pitt. Una història interessant i enriquidora, apartada de molts tòpics, però a la qual li manca una mica de “punch” i li sobren minuts de durada.

Tot i que el beisbol monopolitza la temàtica de principi a fi i que hi ha certa presència de tecnicismes i argot propi, no cal ser-ne un expert (jo no en tinc ni idea) per a poder seguir l’argument amb relativa facilitat. En el fons, la història es podria extrapol·lar a qualsevol altre esport professional, ja que la situació que planteja el film sobre la desigualtat econòmica i de recursos entre els diferents clubs està present a qualsevol competició. Moneyball exposa, precisament, com aquests contrastos poden ser neutralitzats gràcies al risc, a trencar amb les tradicions, a la voluntat de reinventar-se i fer les coses d’una altra forma; després sortirà millor o pitjor, però s’haurà intentat. Tota una lliçó de vida, i més tenint en compte els temps que vivim. No obstant, la pel·lícula no vol adoctrinar ni tampoc establir bons i dolents, simplement exposar quelcom que en el seu dia va revolucionar tot un esport, i que encara ara hi té una forta influència.

L’argument gira, pràcticament en la seva totalitat, al voltant de la figura de Billy Beane. El personatge de seguida adquireix un carisma especial, però en cap cas està tractat com un heroi ni com un salvador. Els continus “flashbacks” revelant el seu desafortunat passat com a jugador i les dificultats de la seva vida personal l’allunyen de la figura del guanyador, però ens ajuden a comprendre’l. El bon ritme de Moneyball és gràcies, en gran part, als diàlegs d’un Aaron Sorkin que torna a demostrar que no té igual alhora de fer parlar paraules els seus personatges, generant escenes i converses plenes d’enginy. Això sí, la pel·lícula no acaba de ser rodona i es detecten alguns errors en decisions de muntatge, com la inclusió d’escenes que al final no acaben d’aportar res, com les de la relació entre el protagonista i la seva ex-dona. També he trobat a faltar alguna pujada d’intensitat, ja que el film acaba resultant un pèl monòton en aquest sentit.

La presència de Brad Pitt dóna molta presència i solidesa al personatge de Billy Beane. Pitt ofereix una actuació sòbria i decidida, donant al personatge una seguretat i una força especials, però, tal com passa amb George Clooney a Los Descendientes, tampoc no arriba a l’excel·lència com per a aspirar a un Oscar. Sempre he considerat Brad Pitt un bon actor, però dubto que sigui recordat per aquest paper. Pel que fa a Jonah Hill, tres quarts del mateix, ja que el jove actor completa una molt bon paper en un tipus de personatge oposat als que ens té acostumats i aconsegueix el difícil repte de formar un tàndem equilibrat amb Pitt, però tampoc n’hi ha per tant. Per la seva banda, Phillip Seymour Hoffman apareix en un paper que, per mi, no li escau gaire i en el qual em costa creure-me’l, i Robin Wright sorprèn per la seva escassa presència en pantalla, no més de dos minuts, un fet força estrany tenint en compte la seva categoria.

Havia llegit en una crítica que el gran mèrit de Moneyball era aconseguir que un esport que ens importa tan poc com el beisbol arribés a importar-nos durant dues hores. I en efecte, és difícil no acabar sent un aficionat més dels Oakland Athletics, però en el fons la implicació amb l’equip és més que res pel desig que Billy Beane acabi triomfant, perquè es demostri que les noves estratègies poden batre els mètodes tradicionals. Moneyball és una bona pel·lícula, capaç de diferenciar-se de tots els clixés i elements repetitius del cinema de temàtica esportiva, però que, segons la meva opinió, segueix tenint un segment de públic força definit. Difícilment algú que no estigui interessat en els esports, o almenys d’una forma suficientment dedicada, trobarà l’estímul suficient per implicar-se amb un film com aquest. Això sí, en cas contrari, la pel·lícula queda rotundament recomanada.

Als comentaris poso les que he trobat jo (32 de 50), tot i que en algunes tinc dubtes. Ajudeu-me a completar-les totes!

(click a la imatge per ampliar-la)

Font: Vamos al cine

Margin Call

Director: J.C. Chandor

Intèrprets: Kevin Spacey, Paul Bettany, Zachary Quinto, Penn Badgley, Jeremy Irons, Simon Baker, Stanley Tucci, Demi Moore.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 105 min.

La conjuntura social i econòmica sempre ha tingut força pes a l’hora de definir temàtiques predominants en el cinema durant una època concreta de la història, i com no podia ser d’altra forma, l’actual crisi financera s’ha convertit en un pretext força recorrent en diversos títols que han anat apareixent aquests últims anys. Més d’una persona ha definit Margin Call com la part que complementaria a Inside Job, el brillant documental que desemmascara els causants d’aquesta recessió mundial, però amb la diferència que aquí estem davant d’una cinta de ficció. Jo no diria tant, bàsicament perquè l’alarmant denúncia global d’Inside Job aquí queda un clar segon pla, relegada per uns objectius molt més centrats específicament en el món empresarial. Amb un bon ritme narratiu i una loquacitat meritòria, i ajudat per un repartiment de campionat, J.C. Chandor firma un debut com a director que molts voldrien.

Chandor, que a més de dirigir també ha escrit el guió, presenta una història intensa i amb les idees clares. Tot i la complexitat dels termes financers en certes parts del film, que d’altra banda tampoc eviten que l’espectador mitjà comprengui mínimament de què va tot plegat, l’acció rarament es fa espessa o avorrida gràcies al bon pols narratiu i a la qualitat dels diàlegs de Chandor. La trama gira estrictament al voltant del que passa l’edifici d’oficines de l’empresa, amb comptades sortides a l’exterior, durant un període de temps real que no sobrepassa les 12 hores, un fet que contribueix a aquest dinamisme del film. Els diferents “duels” entre personatges també hi posen gran part de l’atractiu, tot i que no sempre amb la mateixa eficàcia. La sensació és que Margin Call sap explotar bé els seus recursos, però que també fuig de grans riscos i de mullar-se excessivament, per això el resultat final és bo, però no entusiasmant.

Tot i que es tracta d’una obra de ficció, Margin Call ens dóna una idea que de ben segur és bastant fidel sobre el que va passar dins d’aquestes companyies d’inversions poc abans que esclatés la crisi. Sense fer ni una referència explícita a la realitat en què es basa (ni tan sols es dóna a conèixer el nom de l’empresa en cap moment del film), la pel·lícula sap fer arribar el seu missatge amb claredat gràcies a la credibilitat dels fets i a l’escàs posicionament per part del director. En aquest sentit, la pel·lícula no juga a demonitzar els protagonistes ni tampoc a justificar-los, sinó que deixa que l’espectador assisteixi als seus raonaments i decisions, sense voler ser descaradament didàctica. Això sí, aquest excés de correcció o el no voler anar un pas més enllà comporta que el film acabi sent massa neutre i fins i tot un pèl ingenu, un aspecte difícil d’acceptar tenint en compte les conseqüències que van causar els fets que explica.

Sembla, doncs, que el context sigui secundari per a un J.C. Chandor que el que vol és explicar un conflicte empresarial del més alt nivell. I per fer-ho compta amb un repartiment realment impressionant, però al mateix temps ben equilibrat. Noms com Kevin Spacey, Demi Moore o Jeremy Irons (qui portava dos anys sense fer cap pel·lícula), donen un gran prestigi a la pel·lícula, però resulten relativament secundaris al costat de Zachary Quinto, Simon Baker o Paul Bettany, els veritables motors de l’acció. Això no treu que les converses entre Irons i Spacey tinguin una entitat per sobre de la resta, sobretot per la inigualable presència en pantalla que tenen els dos. Exceptuant una Demi Moore molt discreta i que sembla afegida amb calçador a la història, el nivell global de les actuacions és veritablement notable. Dubto que el tal J.C. Chandor torni a tenir un càsting com aquest en la seva filmografia.

Tot i la seva voluntat intrínseca de treure a la llum uns fets que resulten reveladors i il·lustratius d’una realitat que estem vivint, a Margin Call no trobarem un exercici anticapitalista ni tampoc un atac directe contra ningú. J.C. Chandor basa el seu talent en la capacitat de convertir una història aparentment grisa i carregada de tecnicismes en un autèntic thriller en què la tensió es manté fins el final. Tot i la desafortunada última escena, totalment fora de lloc, el film regala diàlegs especialment profunds i contundents en la seva part final, si més no, per entendre la mentalitat dels responsables que estiguem on estem. Si voleu saber per què hem entrat en aquesta crisi, el títol imprescindible segueix sent Inside Job, però si busqueu un bon drama que, a més a més, ofereixi paral·lelismes ben treballats de com es deuria viure aquella situació des del punt de vista empresarial, Margin Call és una bona elecció.

The Descendants

Director: Alexander Payne

Intèrprets: George Clooney, Shailene Woodley, Amara Miller, Nick Krause, Matthew Lillard, Judy Greer.

Gènere: Drama, comèdia. USA, 2011. 110 min.

És sorprenent que, amb tan sols cinc pel·lícules estrenades en 16 anys, Alexander Payne hagi aconseguit forjar un prestigi tan generalitzat a Hollywood. Han hagut de passar set anys des del seu anterior film, Entre Copas, perquè el director nord-americà tornés a posar-se darrere la càmera, i el cert és que no ens importaria que s’hi posés més sovint. Fidel a l’estil que distingeix la seva escassa, però talentosa filmografia, Payne demostra un cop més a Los Descendientes que és un narrador com pocs i que sap dotar històries aparentment simples i poc arriscades d’una gran càrrega emocional i d’un equilibri de forces gens fàcil d’assolir. Ara bé, tot i que la pel·lícula és notable, l’enaltiment generat per la seva recent victòria als Globus d’Or (millor pel·lícula drama i millor actor) i la condició de gran favorita als Oscars li queda un pèl gran. És més, pot generar expectatives desaforades que després desemboquin en una lleugera decepció.

L’estructura de Los Descendientes és relativament simple, ja que tot gira al voltant d’un sol personatge i la trama pràcticament no presenta ramificacions. La història està explicada en tot moment des del punt de vista del protagonista (no hi ha cap escena on no aparegui George Clooney), per tant ho percebem tot tal com ell, cosa que facilita que ens hi identifiquem ràpidament. La complexitat del film es troba en el joc de contrastos que presenta Payne, posant a prova els sentiments de l’espectador, però amb una naturalitat increïble. Així doncs, sap encarar de forma un tant desenfadada situacions que en el fons són molt dramàtiques, però al mateix temps no es guarda res i fins i tot ofereix imatges certament impactants. La mescla entre drama i comèdia està molt ben equilibrada (com ja passava a Entre Copas), i aconsegueix transmetre aquesta sensació que, tot i els seus tocs humorístics, es pren molt seriosament el que explica.

El tractament dels personatges és una altra arma important de la pel·lícula. Començant pel protagonista, tots s’enfronten a situacions completament noves, que els provoquen sentiments oposats i dilemes a l’hora de prendre decisions. No obstant, tinc la sensació que Payne es queda a mig camí en segons quins aspectes, com la funció d’algun dels secundaris o en el poc recorregut que tenen alguns dels conflictes entre ells. En tot cas, sí que sap treure bon partit del contrast entre la història i l’entorn on passa, Hawaii, un lloc on (com diu la primera veu en off del film) sembla on no hi puguin passar desgràcies. L’ambient obscur i trist que hauria d’acompanyar el protagonista resulten ser platges paradisíaques i camises florejades, un element que contribueix a aquesta relativització de les coses que desprèn el film de tant en tant. En tot cas, la història resulta tan sincera i humana que és quasi impossible sortir-ne un cop hi has entrat.

Com ja he dit, Los Descendientes és un film que gira a l’entorn del seu protagonista, i aquest no és altre que un George Clooney en plena forma, amb una actuació que té el seu valor en els matisos i en la gran personalitat que l’actor dóna al seu personatge sense necessitat de ser gaire expressiu. En altres ocasions, ja m’he declarat molt partidari de Clooney en papers amb un toc més còmic, en què el seu atractiu físic queda en un segon terme, i aquest n’és un d’ells. Després de rebre el Globus d’Or per aquest paper, és gran favorit als Oscars (potser excessiu?), però qui no hagués fet nosa a les nominacions és la jove Shailene Woodley, qui completa una actuació brillant com a filla gran, en el seu primer paper realment important al cinema. També Amara Miller, la filla petita, demostra un gran talent en un paper gens fàcil. La veritat és que el repartiment al complet ajuda a la proximitat que desprèn la història.

Los Descendientes és d’aquelles pel·lícules que s’allunya de reclams directes o cops d’efecte; es focalitza en el tractament progressiu de la trama i no tant en buscar girs sorpresa, grans moments memorables o una resolució impactant. El seu pla final, extraordinari, ho confirma a la perfecció. Fins i tot es podria dir que l’argument és un pèl previsible, però les quasi dues hores flueixen com si res, quasi sense alts i baixos. Poc a poc, t’adones de tot el que t’ha transmès la pel·lícula, i la honestedat amb la qual t’ha explicat els fets i la seva dura càrrega emocional. Alexander Payne completa un film de qualitat notable, que apunta a ser un dels destacats d’aquest any, però que s’exposa al perill de la sobrevaloració si els grans elogis segueixen arribant com fins ara. Mereix el seu reconeixement, és un mirall per a tot director que vulgui fer una comèdia dramàtica exemplar i és una recomanació ferma per a tothom, però tocant de peus a terra.

Rodrigo Cortés s’ha consagrat com un dels directors espanyols amb més projecció de futur. Després de ficar Ryan Reynolds en una caixa durant hora i mitja a la seva arriscada Buried i passejar-la amb força èxit per festivals de tot el món, el director gallec fa un important salt en ambició en la seva propera pel·lícula: Luces Rojas. El film s’acaba de projectar al Festival de Sundance i no ha deixat indiferent a absolutament ningú, rebent lloances i també dures crítiques pel seu controvertit final. Sigui com sigui, sembla que Cortés segueix en la seva línia atrevida i personal.

La consagració del cineasta espanyol queda avalada pel repartiment de Luces Rojas, ni més ni menys que Robert de Niro, Sigourney Weaver i Cillian Murphy. Noms d’autèntic luxe que estaran acompanyats per Leonardo Sbaraglia, Toby Jones i Elizabeth Olsen, entre altres. El film explica la història de dos psicòlegs que investiguen sobre activitats paranormals i el frau que s’amaga darrere moltes d’elles, cosa que els porta a contactar amb un popular mèdium, el millor en el seu camp. Un thriller que promet emocions fortes i molts secrets per desvetllar, però que podria caure en masses trampes de guió. S’haurà de comprovar.

Luces Rojas arribarà d’aquí poc més d’un mes a les nostres sales, concretament el 2 de març. Aquest és el tràiler:

Millor pel·lícula

• THE ARTIST
• LOS DESCENDIENTES
• TAN FUERTE, TAN CERCA
• CRIADAS Y SEÑORAS
• LA INVENCIÓN DE HUGO
• MIDNIGHT IN PARIS
• MONEYBALL
• EL ÁRBOL DE LA VIDA
• WAR HORSE

Millor director

• Michel Hazanavicius (The Artist)
  
• Alexander Payne (Los Descendientes)
  
• Martin Scorsese (La Invención de Hugo)
  
• Woody Allen (Midnight in Paris)
• Terrence Malick (El Árbol de la Vida)
  

Millor actor

• Demián Bichir (A Better Life)
  
• George Clooney (Los Descendientes)
• Jean Dujardin (The Artist)
  
• Gary Oldman (El Topo)
  
• Brad Pitt (Moneyball)
  

Millor actriu

• Glenn Close (Albert Nobbs)
  
• Viola Davis (Criadas y Señoras)
  
• Rooney Mara (Millenium: Los Hombres que No Amaban a las Mujeres)
  
• Meryl Streep (La Dama de Hierro)
  
• Michelle Williams (Mi Semana con Marilyn)
  

Millor actor secundari

• Kenneth Brannagh (Mi Semana con Marilyn)
  
• Jonah Hill (Moneyball)
  
• Nick Nolte (Warrior)
  
• Christopher Plummer (Beginners)
  
• Max von Sydow (Tan Fuerte, Tan Cerca)
  

Millor actriu secundària

• Bérénice Bejo (The Artist)
  
• Jessica Chastain (Criadas y Señoras)
  
• Melissa McCarthy (La Boda de Mi Mejor Amiga)
  
• Janet McTeer (Albert Nobbs)
  
• Octavia Spencer (Criadas y Señoras)
  

Millor guió original

• The Artist
  
• La Boda de Mi Mejor Amiga
  
• Margin Call
  
• Midnight in Paris
  
• Nader y Simin, Una Separación
  

Millor guió adaptat

• Los Descendientes
  
• La Invención de Hugo
  
• Los Idus de Marzo
  
• Moneyball
  
• El Topo
  

Millor pel·lícula estrangera

• Bullhead (Bèlgica)
  
• Footnote (Israel)
  
• In Darkness (Polònia)
  
• Monsieur Lazhar (Canadà)
  
• Nader y Simin, Una Separación (Iran)
  

Millor pel·lícula d’animació

• Un Gato en París
  
• Chico & Rita
  
• Kung Fu Panda 2
• Gato con Botas
• Rango
  

Valoració de les nominacions

Com era d’esperar, l’Acadèmia de Hollywood ha menyspreat Drive, considerada la millor pel·lícula de 2011 per un servidor (i per bastanta gent). Tots sabem com funcionen els Oscars i la quantitat de condicionants que existeixen, molt allunyats de la major o menor qualitat de cada títol, però veure un total de nou nominades a millor pel·lícula i que Drive no hi sigui és una de les grans injustícies dels últims anys. Per no parlar de Nicolas Winding-Refn a director, Ryan Gosling a actor, Albert Brooks a secundari, la banda sonora, la fotografia, el muntatge i un llarg etcètera.

Com a algunes de les principals sorpreses, tenim la presència de Terrence Malick com a millor director per la controvertida El Árbol de la Vida, en detriment, per exemple, de Steven Spielberg per War Horse o David Fincher per Millenium. D’altra banda, tothom donava per fet que Leonardo diCaprio estaria nominat per J.Edgar i Michael Fassbender per Shame, però al final tant el film de Clint Eastwood com el de Steve McQueen s’han quedat sense una trista nominació.

A banda d’això, em queda celebrar les tres importants nominacions per a Midnight in Paris i Woody Allen (peli, director i guió), la merescuda inclusió de Rooney Mara per la seva Lisbeth Salander, la presència de Gary Oldman a millor actor, el premi al guió de Nader y Simin i la nominació a Chico & Rita dins una categoria d’animació que incomprensiblement ha deixat fora Tintín i en canvi ha inclòs Kung Fu Panda 2 i Gato con Botas. Aquí s’hi han lluït.

En tot cas, les categories principals apunten a un duel entre The Artist (10 nominacions) i Los Descendientes (5 nominacions), en què només Scorsese i la seva La Invención de Hugo (11 nominacions) podrien donar la campanada. La cerimònia es celebra el 26 de febrer.

El de Tony Kaye és un cas força especial. Director d’una de les millors pel·lícules de la dècada dels 90, American History X, ha estat pràcticament desaparegut des d’aquell any 1998, en què va sacsejar la ment de milions d’espectadors amb aquella brutal història, i tan sols havia sonat el seu nom arrel d’algun documental o anunciant un parell de projectes que van acabar sense estrenar-se. Ara, per fi, el controvertit cineasta britànic arriba amb la seva nova pel·lícula, Detachment, amb la qual ja es va emportar uns quants premis a diversos festivals d’arreu del món el 2011. Així doncs, serà una de les estrenes destacades en l’escena independent d’aquest any.

Detachment explica la història d’un professor substitut que entra a donar classe durant tres setmanes a un institut conflictiu, on intenta aportar el seu mètode i punt de vista sobre la forma d’educar els joves. Adrien Brody és el protagonista del film i afirmen que és la seva millor actuació des de El Pianista. La resta del repartiment és realment atractiu, amb Marcia Gay Harden, Christina Hendricks, el gran Bryan Cranston, Lucy Liu, William Petersen i el llegendari James Caan. Igual que a American History X, Tony Kaye torna a focalitzar-se en el món de l’educació, però tot apunta que no serà una pel·lícula més sobre professors i alumnes conflictius.

La pel·lícula té prevista la seva estrena el 16 de març a Estats Units, esperem que no trigui gaire més a arribar aquí. El tràiler té molt, molt bona pinta.

The Girl With The Dragon Tattoo

Director: David Fincher

Intèrprets: Daniel Craig, Rooney Mara, Christopher Plummer, Stellan Skarsgard, Robin Wright, Steven Berkoff, Joely Richardson.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2011. 150 min.

Segueixo pensant si realment era necessari rodar aquesta pel·lícula, si era justificable un “remake” tot just dos anys després de l’estrena de la seva homòloga sueca i si feia falta seguir explotant una història que, a banda ser ja coneguda per gran part del públic, havia mostrat ja les seves mancances. I la resposta és un pèl contradictòria, ja que, si bé Millenium: Los Hombres que No Amaban a Las Mujeres reafirma la falta de potència de la trama principal del llibre de Stieg Larsson, seria molt injust no reconèixer que David Fincher es treu de la màniga un thriller notable i estimulant. Les dues hores i mitja que a la versió sueca es traduïen en moments d’autèntic sopor es tornen fluïdes i intenses després de passar pel sedàs de Fincher, que sap interpretar a la perfecció la història en clau cinematogràfica i extreure’n allò més destacat. Una bona mostra de com prendre un producte que ja frega el desgast i fer-lo considerablement millor.

Les intencions de Fincher queden clares des del principi: tirar pel dret. Després d’uns crèdits inicials espectaculars (i probablement presumptuosos i innecessaris, tot sigui dit) que et deixen hipnotitzat a la butaca, Millenium no perd el temps amb excessives contextualitzacions i comença a avançar a una velocitat que segurament sorprendrà els lectors del llibre. A base d’un magistral muntatge paral·lel, Fincher va presentant progressivament els dos protagonistes fins que aquests es troben i comença el veritable motor de la pel·lícula. Agradi més o menys, Fincher deixa molt clar què li interessa i què no de la novel·la de Larsson; sense deixar de ser-hi fidel, en fa la seva pròpia adaptació. I encerta. Controla el pols narratiu en tot moment i imprimeix un sentit del ritme que el reafirmen com un dels grans mestres del thriller actual. Justament el que necessitava aquesta història.

Millenium: Los Hombres que No Amaban a Las Mujeres centra gran part de la seva atenció en l’estranya atracció entre la parella protagonista. Tant Mikael com Lisbeth tenen una caracterització més forta, per això la química entre ells resulta més especial i magnètica. L’altre gran pilar és, naturalment, la investigació sobre la mort de Harriet Vagner i tot el que envolta aquesta família, però el film l’encara de forma força sintètica, estalviant-se un munt de converses i subtrames presents al llibre original que haurien espessit i complicat el ritme de l’acció. Tot i que Fincher sap polir la història i aconsegueix que la vivim amb certa intensitat, no pot evitar ocultar-ne algunes febleses. També deixa la sensació que resol alguns aspectes o girs de guió per la via ràpida, massa ràpida, com si donés per entès que l’espectador ja ha llegit el llibre o ha vist la pel·lícula anterior.

Tot i que volia evitar en la major mesura possible les comparacions constants amb el film suec, a vegades aquestes resulten inevitables, com és el cas dels actors. Com ja he dit, la pel·lícula es caracteritza per endurir l’aspecte i la personalitat dels dos protagonistes. Daniel Craig té una imatge molt més imponent de la que coneixíem fins ara del personatge de Mikael Blomqvist, que es caracteritzava més per mantenir les formes i la correcció. No sé si era la millor elecció de càsting, tenint en compte el seu referent en papers molt més físics, com el de James Bond, però segueix sent convincent. Quant a Rooney Mara, la seva transformació en Lisbeth Salander resulta molt més extrema que la que va fer Noomi Rapace, i sense desmerèixer aquesta última, qui va fer un bon paper, aporta al personatge encara més misteri, més ambigüitat i més contrastos, i el reafirma com el gran atractiu d’aquesta història.

Una altra de les armes de David Fincher és la posada en escena, molt més dinàmica, a més de la seva habitual qualitat en la direcció. D’altra banda, cal subratllar la contundent banda sonora de Trent Reznor i Atticus Ross, amb els quals ja va guanyar l’Oscar en aquesta categoria per La Red Social. El ritme que aporta la música resulta vital pel dinamisme de la pel·lícula, que a nivell tècnic és impecable. Com he dit al principi, les sensacions que provoca Millenium: Los Hombres que No Amaban a Las Mujeres són una mica estranyes, ja que com a thriller és impecable, però es veu massa penalitzat per una història que, com ja se sabia prèviament, perd tot l’efecte sorpresa per a bona part dels espectadors. En altres circumstàncies, parlaríem d’un film prescindible, però Fincher s’ho val, i molt. Personalment, com a lector del llibre i espectador de la versió sueca, no em penedeixo gens d’haver-li donat una oportunitat.

Comença un nou any i comencen noves sèries. A banda de les novetats de la que a Estats Units anomenen “mid-season”, és a dir, les sèries d’entre 10 i 13 capítols que comencen a l’hivern per acabar-se a finals de primavera, tornen algunes de les sèries que van fer més furor el 2011. Aquestes són algunes de les més destacades.

SÈRIES QUE CONTINUEN

- MAD MEN (5a Temporada) – 25 març 2012

Possiblement el retorn més esperat de l’any. Després dels conflictes entre la cadena AMC i els responsables de la sèrie, Don Draper i companyia tornen amb més històries en què el que mostren els personatges és tan important com el que amaguen. Una de les sèries de més qualitat dels últims anys, ambientada en el món de la publicitat a Estats Units durant els anys 60.

- JUEGO DE TRONOS (2a Temporada) – 1 abril 2012

La brillant adaptació de la saga “Canción de Hielo y Fuego” s’endinsarà en el segon volum, “Choque de Reyes”, per explicar la primera gran batalla entre els principals aspirants al Tron de Ferro i les seves conseqüències. Nous personatges, noves traïcions, nous aliats, nous enemics i encara més intensitat en el relat. Des de ja, la més esperada de 2012.

- THE KILLING (2a Temporada) – 1 abril 2012

Després del polèmic final de la 1a Temporada, l’agent Linden té encara molts caps per lligar i tot apunta que la cosa va per llarg. La sèrie policíaca més magnètica de l’any passat té la difícil missió de mantenir un llistó força alt i demostrar que la decisió d’allargar-la ha estat ben presa.

- BREAKING BAD (5a Temporada) – Estiu 2012

M’hi he posat fa poc i ja hi estic enganxat, i tenint en compte que serà la temporada que tancarà la sèrie, ja puc predir que serà un dels grans esdeveniments televisius de l’any. Protagonitzada per un genial Bryan Cranston, és una sèrie especial, amb un atractiu molt particular i destinada a convertir-se en un producte de culte.

- THE HOUR (2a Temporada) – Estiu 2012

L’elegant drama de la BBC sobre el món del periodisme i la televisió als anys 50 tindrà continuïtat després de l’èxit de la primera temporada, en format de mini-sèrie. L’argument obre una nova etapa periodística, però seguirà el triangle amorós entre Ben Whishaw, Romola Garai i Dominic West?

- LUTHER (3a Temporada) – Estiu 2012

Idris Elba acaba de rebre el Globus d’Or a millor actor en una mini-sèrie gràcies a aquest intens drama policíac que ha arrasat a Gran Bretanya. Tot i que la segona temporada va ser un pèl més irregular que la brillant primera, era força clar que havia de renovar per un any més. Una de les imprescindibles.

ESTRENES

- ALCATRAZ – 16 gener 2012

Arriba un nou projecte del no sempre exitós J.J. Abrams. Basat en el misteriós retorn de diversos presos que 50 anys enrere van estar tancats a Alcatraz i van desaparèixer de forma misteriosa. Amb Jorge García i Sam Neill com a principals cares conegudes, és la gran aposta de la FOX per aquest inici d’any.

- LUCK – 29 gener 2012

La HBO comença l’any amb una ambiciosa producció ambientada al món de les apostes a les curses de cavalls. Dustin Hoffman i Nick Nolte encapçalen el repartiment de la sèrie, que compta amb Michael Mann com a productor i director del capítol pilot. Conectarà amb el públic o necessitarà certa digestió?

- LILYHAMMER – 6 febrer 2012

Primera sèrie de producció pròpia de la nova cadena de continguts en “streaming” Netflix. Protagonitzada per un Steve van Zandt, que interpretarà un paper no gaire diferent al de l’inoblidable Silvio de Los Soprano. Explica la història d’un gàngster de Nova York que entra en un programa de protecció oficial i és enviat a Noruega.

- AWAKE – 10 febrer 2012

Una aposta d’aquelles que pot triomfar, o fracassar al tercer capítol si l’argument no s’aguanta. Jason Isaacs protagonitza un thriller de ciència-ficció d’un home que té un accident i des de llavors viu una doble vida, una en la qual el seu fill ha mort i l’altra en la qual ho ha fet la seva dona, sense saber quina és la real. Inquietant i atractiu.

- TOUCH – 19 març 2012

Comença la era “post 24” per a Kiefer Sutherland amb un thriller sobrenatural en què interpreta un pare que descobreix les habilitats especials del seu fill autista, capaç de predir el futur i conectar fets aparentment aliens. Sota la batuta de Tim Kring (creador de Héroes), l’argument sona a molt típic, però ja ho veurem…

Naturalment, aquí he agrupat les més destacades segons el meu gust i criteri, però és probable que, com cada any, sorgeixi alguna que altra sorpresa. Tampoc he inclòs les sèries que han parat per Nadal i es reprendran. La majoria ho faran aquestes pròximes setmanes. Això no para!

Estem d’enhorabona, torna Wes Anderson. El director de Life Aquatic, Viaje a Darjeeling i Fantastic Mr. Fox, entre altres, presenta la seva nova pel·lícula: Moonrise Kingdom. Considerat, i amb mèrits sobrats, un dels cineastes més imaginatius i peculiars de l’actualitat, Anderson no abandona el seu territori, aquesta comèdia subtil i al mateix temps surrealista que tant el caracteritza, i presenta una història sobre dos nens que s’escapen del seu poble i provoquen la desesperació i posterior recerca liderada per un extravagant xèrif. Podria ser qualsevol telefilm de mitja tarda, però sabent qui hi ha darrere, podem esperar qualsevol genialitat.

I més, si tenim en compte l’espectacular repartiment que presenta el film. Bruce Willis, Edward Norton, Frances McDormand i Tilda Swinton s’afegeixen als habituals Bill Murray, Jason Schwartzman i Owen Wilson. Ni més ni menys. Veient el tràiler, que per cert em sembla genial, és evident que a alguns d’ells no els veurem en els papers que ens tenen habituats. Amb tot, no hi ha dubte que a la pel·lícula no li falten atractius.

Moonrise Kingdom s’estrenarà el mes de maig a Estats Units i també a algun altre país, però encara no hi ha data d’estrena definida aquí. N’estarem al cas.

Ara feia bastant que no recuperava cap “MashUp” en forma de tràiler, concretament des d’aquella bona mescla anomenada Upception, i he decidit afegir-ne un amb l’inici d’aquest nou any. Pel que veig aquest també fa bastant temps que existeix, però no l’he descobert fins avui, via Twitter. Es tracta d’un muntatge que pren les imatges del tràiler de la genial Matrix i el sincronitza amb el so del tràiler de Scott Pilgrim Contra el Mundo, pel·lícula que, per cert, torno a reivindicar com una de les més divertides que he vist en els últims anys. L’efecte de canviar el significat de les imatges, un cop més, està perfectament aconseguit; això sí, cal saber quin és l’argument de Scott Pilgrim… per poder apreciar-ho bé. Aquí us el deixo:

Hwanghae

Director: Na Hong-Jin

Intèrprets: Ha Jung-woo, Yun-seok Kim, Jo Seong-ha, Lee Cheol-min, Kwak Byeong-gyu, Lim Ye-won.

Gènere: Thriller, acció, drama. Corea del Sud, 2010. 150 min.

No descobrirem ara que el cinema asiàtic s’ha convertit en un referent dins el gènere del thriller policíac i d’acció pels qui ens agrada explorar més enllà dels repetitius “blockbusters” de Hollywood. En aquests primers anys de segle, directors com Park Chan-Wook (Oldboy) o Johnnie To (Breaking News, Election) han marcat els passos perquè apareguessin diversos successors, particularment a Corea del Sud, com és el cas de Kim Ji-Woon (A Bittersweet Life) o Na Hong-Jin, que fa tres mesos va rebre el premi a millor director al Festival de Sitges gràcies a la pel·lícula que ens ocupa. No hi ha dubte, doncs, que la carta de presentació The Yellow Sea és atractiva, per això valia la pena començar l’any viatjant cap al Mar Groc. El resultat és un thriller intens, de direcció trepidant i persecucions tan espectaculars com impossibles, però també un pèl descompensat en el ritme i penalitzat per una durada excessiva i un argument que es complica una mica.

The Yellow Sea és una pel·lícula progressiva en tots els sentits, tot va de menys a més. La meva sensació és que un inici que anés més per feina li hagués fet un favor, ja que la contextualització s’allarga en excés fins que no esclata el conflicte i comença l’acció pròpiament dita, i aquesta càrrega de minuts s’acaba notant en el conjunt. No obstant, un cop es decideix a arrencar, la pel•lícula ja no concedeix pràcticament cap treva i es converteix en una persecució constant del protagonista, en la qual cada cop hi van intervenint més personatges i interessos relacionats. A banda d’afegir interès i emoció a la història, això també augmenta la complexitat del conjunt. El creuament de personatges i bàndols de The Yellow Sea no sempre és de fàcil seguiment (la dificultat afegida de recordar els noms en coreà no hi ajuda, per què no dir-ho), la qual cosa es tradueix en alguna possible confusió i allunyament per part de l’espectador.

Deixant de banda aquests factors que entorpeixen la pel•lícula, The Yellow Sea destaca per oferir tots els ingredients que tant s’aprecien d’aquesta escola oriental dins el gènere de thriller i acció. Sota una direcció magistral de Na Hong-Jin, la pel•lícula combina grans seqüències de persecució amb inquietants moments de suspens i els tocs d’hiperviolència propis d’uns directors asiàtics que ja sabem que no es queden en mitges tintes. Si s’ha de tallar un dit, es talla. No obstant, el film no es queda només en això, ja que amaga una forta crítica social i política sobre els conflictes xenòfobs i de tràfic d’immigrants que tenen lloc entre xinesos i coreans, tan greus i despiadats com els que podem trobar a qualsevol altra part del món. El pes de les bandes mafioses, les influències de la policia i els ulls grossos per part dels governants no s’escapen de la vessant de denúncia de The Yellow Sea.

A més de la gran qualitat darrere la càmera del director, altres aspectes com el tractament de la fotografia, freda i difosa, ajuden a crear aquesta atmosfera inhòspita i crua que defineix la història. Pel que fa a les actuacions, destaca el seu protagonista, Ha Jung-woo, qui ja va protagonitzar The Chaser, la primera pel·lícula del director. La seva efectivitat tant en l’apartat més dramàtic com en les escenes d’acció més pura dóna un carisma especial al personatge, que es troba immers, sense voler-ho, en un conflicte de grans dimensions i acaba resultant un fugitiu buscat per absolutament tothom. És un home a qui el destí li juga una mala passada, quan l’únic que volia ell era retrobar-se amb la seva dona i recuperar la seva vida de forma digna. En aquest sentit, no sempre resulta igual de creïble la forma com va superant els diferents obstacles, però l’espectador es posiciona fàcilment per voler acompanyar-lo en la seva cursa per sobreviure.

Tot i que The Yellow Sea no és una pel·lícula rodona, perjudicada per la seva llarga durada, dues hores i mitja, i per la falta de comprensió que poden generar alguns elements del seu argument cap a la seva part final, és un thriller més que digne i amb un ritme que en ocasions quasi et deixa sense respiració. Està destinat a fer les delícies dels amants del cinema asiàtic d’acció i a demostrar, un cop més, que ja fa temps que aquest gènere no és només propietat exclusiva de Hollywood. Salvant les distàncies, no tindria res a desmerèixer al costat de la saga Misión Imposible, per exemple. Tot i el seu premi a Sitges, el seu destí és passar força desapercebuda a la cartellera, així que els interessats s’hauran d’afanyar si volen gaudir-la en pantalla gran.

Black Mirror

Creador: Charlie Brooker

Intèrprets: Rory Kinnear, Lindsay Duncan, Tom Goodman-Hill, Daniel Kaluuya, Jessica Brown-Findlay, Toby Kebbell, Jodie Whittaker.

Gènere: Drama, ciència-ficció, suspens. Gran Bretanya, 2011. 3 capítols de 50-60 min.

Repassant el llegat de ficció televisiva de 2011, es pot constatar de forma inapel·lable que, a Europa, Gran Bretanya camina uns quants passos (molts) per davant la resta. Per si no n’hi havia prou amb perles com The Hour, Sherlock, Exile o Luther, entre altres, ara ens demostren que, a banda de qualitat, també són líders en productes revolucionaris. Black Mirror exemplifica perfectament aquesta revolució, aquesta voluntat de risc, de trencar motlles sense descuidar ni un gram de talent. Si hi ha alguna sèrie sobre la societat actual que mostri, en forma de sàtira, però sense cap voluntat humorística, en què ens hem convertit i el que podríem esdevenir en un futur no gaire llunyà si la situació se’ns descontrola, aquesta és Black Mirror. Històries crues i impactants, que no busquen versemblança, sinó la reflexió per part de l’espectador sobre el retrat social que amaguen, més vigent i amenaçador que mai. Aquests són els tres capítols:

The National Anthem

Les noves tecnologies, les xarxes socials i l’espai 2.0 en general han donat a les masses un poder molt important sobre la informació, impossible de controlar per cap govern o mitjà de comunicació. Aquest és el pretext sobre el qual gira, portant-lo a l’extrem, el primer capítol de Black Mirror. Durant una hora trepidant, l’argument exposa la immediatesa i la rapidesa amb què qualsevol informació, verídica o no, pot arribar a tota una població, i el perill que això pot suposar en mans d’algú que pugui controlar-ne els efectes i fer que algú altre se’n vegi inevitablement arrossegat. Més enllà de la seva discutible credibilitat en molts sentits, un no pot evitar pensar, inquietantment, si quelcom així podria passar de veritat. Amb un Rory Kinnear esplèndid, el capítol demostra la total vulnerabilitat que té un sol individu, per molt important que sigui, davant aquesta massa globalitzada.

15 Million Merits

En un futur, milers de persones viuen en un edifici format completament per pantalles. La seva única activitat és pedalejar en una bicicleta estàtica amb l’objectiu de guanyar punts (o “mèrits”), que després pot gastar en menjar o qualsevol altra cosa que necessiti. Tots els habitants tenen un avatar que els identifica, i tenen com a últim objectiu poder entrar al càsting del concurs de talents “Hot Shot”, la única forma de poder abandonar la seva monòtona vida.

Brutal sàtira sobre els “reality shows” i l’alienació que provoca la cultura de l’entreteniment present de forma constant als mitjans de comunicació. Amb una estètica força semblant a la pel·lícula La Isla, el capítol presenta un futur en què les relacions personals gairebé han desaparegut, i on la fama s’ha convertit en l’únic objectiu vital de les persones, ja que és la única forma d’escapar de la presó en què s’han convertit les seves vides. La forta crítica a tot allò virtual que ens crea una realitat ideal per tal que no puguem veure la veritable, s’uneix a un accentuat missatge pessimista després de l’aparició d’un cas puntual de rebel·lió contra el sistema. Tot i que el capítol cau lleugerament en la reiteració, resulta una al·legoria lamentablement acurada de les actuals fórmules d’entreteniment a totes les televisions del món, capaç d’enganyar a grans masses de públic sense que se n’adonin. En el fons, ells ens veuen, o volen veure’ns, d’aquesta forma.

The Entire History of You

En un futur no gaire llunyà, la majoria d’humans porten implantat un xip que emmagatzema tot el que veuen i escolten al llarg de la seva vida, com si els ulls fossin una càmera que grava de forma permanent. En el moment que vulguin, poden accedir a aquests records, ja sigui de forma personal o projectant-los a qualsevol pantalla, i també poden esborrar-los si així ho decideixen. En aquest context, Liam és un jove advocat que comença a sospitar de la seva parella quan un vell amic d’ella apareix.

Què està fent Facebook amb els seus últims canvis? Què fa Google cada vegada que fas una recerca? En efecte, construir un historial de cada usuari, volen saber-ho tot de nosaltres, estudiar el nostre passat per oferir-nos el que ens interessa, fent-ne un ús que no podem controlar i sovint invasiu. La tecnologia millora la nostra vida, però també ens la pot destrossar. És aquesta crítica, però traslladada a les persones de forma individualitzada, la que planteja el tercer capítol. Poder accedir a tot el que hem vist permet reviure els bons moments com si fóssim allà, però també ens fa esclaus de tots els nostres actes i exposa tota la nostra informació si no la vigilem. Amb una intensitat altíssima, l’argument planteja els riscos de perdre tota intimitat, la mancança de secrets i la impossibilitat de les relacions personals degut a la desconfiança que tot això genera. Els records que decideixes guardar poden estar a l’abast de qualsevol, realment sona terrible.