Des de fa uns quants dies, els usuaris més habituals del metro de Barcelona ja hauran percebut que les pantalles dels vagons i les andanes s’han omplert de nou de petites històries en forma de curtmetratge. Es tracta del Subtravelling Festival 2011, la III Mostra Internacional de Curtmetratges al metro, organitzada per TMB. Després del gran èxit de les dues primeres edicions, aquest any el festival creix amb més seccions i novetats, convertint els passatgers en participants actius del certamen, animant-los a ser part del jurat i fins i tot a presentar les seves pròpies creacions.
A banda dels 30 curtmetratges que participen a la Secció Oficial del Subtravelling 2011, procedents d’arreu del món, el festival té altres categories com la Campus, un concurs paral·lel de curtmetratges realitzats per estudiants. D’altra banda, la categoria Gaudí presenta una selecció dels millors curts que han estat premiats per l’Acadèmia del Cinema Català, mentre que la secció Palmarès engloba alguns dels curtmetratges més premiats als festivals internacionals més importants. Finalment, la categoria Roda a TMB està oberta a qualsevol persona que vulgui enregistrar un curtmetratge amb el seu mòbil dins les instal·lacions de TMB
D’altra banda, el festival organitza tot un seguit d’accions paral•leles, com jornades acadèmiques, exposicions i tallers infantils. Al mini-cinema de l’estació d’Universitat (L1-L2) també es podran veure tots els curts, que es poden votar des d’aquí.
A banda de Berlín, Cannes, Venècia, Donostia, Sundance, i la resta de més populars, cada any se celebren arreu del món milers de festivals i certàmens relacionats amb el cinema de pretensions molt més modestes però amb un caràcter més autèntic, fins i tot romàntic. Un dels més característics és el Rolling Roadshow, organitzat pel cinema Alamo Drafthouse d’Austin, Texas, que es dedica a la reposició de grans clàssics i també pel·lícules més actuals, però en un entorn molt significatiu, lligat a la naturalesa de les pel·lícules que projecta.
Aquest any, el Rolling Roadshow es queda a Texas per oferir diversos films que han estat rodats en aquest àrid estat nord-americà. Des de referents del western com Centauros del Desierto (John Ford, 1956) o Río Rojo (Howard Hawks, 1948), passant per les icòniques La Matanza de Texas (Tobe Hopper, 1974) i Bonny y Clyde (Arthur Penn, 1967), fins a dues de les millors pel·lícules dels germans Coen com Sangre Fácil (1984) i No Es País Para Viejos (2007), entre altres. En cada edició, es dissenyen pósters especials per a la ocasió, sempre de caràcter conceptual, expressant de forma molt subtil el contingut de cada pel·lícula, i aquest any no ha estat una excepció. Dissenyats per l’artista Jason Munn, il·lustren a la perfecció i amb gran originalitat tots aquests títols que tenen Texas com a escenari.
Per novè any, la Sala Montjuic ens obre les portes dels jardins del Castell per acostar-nos el millor cinema a la fresca durant tot el mes de juliol i part de l’agost. La creixent popularitat d’aquesta activitat i la gran qualitat de la seva programació ja l’han convertit en una de les cites estiuenques indispensables de la ciutat. Aquest any, les 15 pel·lícules escollides tornen a combinar la més rabiosa actualitat amb grans clàssics, així com títols del tot comercials amb cinema independent més desconegut. Resulta difícil no trobar un dia que satisfaci als diferents tipus de públic.
(Actualització el 30/05 amb els tres cartells dissenyats per l’edició d’aquest any fent honor a tres grans pel·lícules de la història del cinema -click per veure augmentat-).
Aquest és el programa complet de Cinema a la Fresca 2011 a la Sala Montjuïc. Totes les pel·lícules comencen a les 22:00.
4 JULIOL – Garbo. El espía de Edmon Roch. Documental sobre un dels espies més influents de la 2a G.M. (tràiler).
6 JULIOL – Un profeta de Jacques Audiard. Aclamat drama carcelari francès (tràiler).
8 JULIOL – Con Faldas y a lo Loco de Billy Wilder. Una de les més populars del geni de la comèdia (tràiler).
11 JULIOL – Malditos Bastardos de Quentin Tarantino. La darrera obra mestre del gran Tarantino (tràiler/crítica).
13JULIOL - A Propósito de Elly de Asghar Farhadi. Inquietant drama iranià, Os de Plata a Berlín 2009 (tràiler).
15 JULIOL - Donde Viven Los Monstruos de Spike Jonze. La última fantasia sorgida de la ment de Jonze (tràiler/crítica).
18 JULIOL - Frozen River de Courtney Hunt. Notable drama independent americà, amb una gran Melissa Leo (tràiler/crítica).
20 JULIOL - El Escritor de Roman Polanski. Intriga política de qualitat, de les destacades del passat 2010 (tràiler/crítica).
22 JULIOL - Nosferatu de F.W. Murnau. Un dels grans exponents del cinema expressionista alemany dels anys 20 (fragment).
25 JULIOL - Al Final de la Escapada de J.L. Godard. Probablement, l’obra àlgida del director francès (fragment).
27 JULIOL – Leonera de Pablo Trapero. Dur drama argentí sobre l’empresonament injust d’una dona embarassada (tràiler).
29 JULIOL – In The Loop de Armando Iannucci. Irreverent comèdia amb pur humor britànic (tràiler/crítica).
1 AGOST – Still Walking de Hirokazu Koreeda. Modest drama japonès ambientat en un retrobament familiar (tràiler).
3 AGOST – Charada de Stanley Donen. Cary Grant i Audrey Hepburn en un dels grans clàssics d’intriga dels anys 60 (tràiler).
5 AGOST – El Caballero Oscuro de Cristopher Nolan. La millor pel·lícula de superherois fins el moment (tràiler/crítica).
Tot i passar desaparcebuts o rebre relativament poca atenció per part de molts espectadors, els títols de crèdit poden ser una part molt important d’una pel·lícula, ja sigui pel seu contingut simbòlic, pel seu sentit de l’humor o perquè ens estan mostrant informació sobre la trama sense que ho sapiguem. En altres ocasions, directament són petites obres d’art audiovisual. En els més de 115 anys d’història del cinema, els títols de crèdit han experimentat una evolució paral·lela, lligada als avanços tecnològics i també a la mentalitat a l’hora de fer pel·lícules. En tot cas, actualment ja hi ha molts cineastes que els inclouen i els treballen com una part més de la història que explicaran, i també les sèries de televisió han començat a destacar amb crèdits d’una gran qualitat.
La pàgina The Art of the Title, dedicada a analitzar els títols de crèdit de desenes de pel·lícules, ha editat un vídeo que fa un breu repás a la història del disseny visual en aquest camp. Des del clàssic cartell de Intolerància (D.W. Griffith) dissenyat el 1916, fins les recents La Red Social, Buried o Scott Pilgrim Contra el Mundo, totes de 2010. Entremig, clàssics com Tiempos Modernos (1936) o Ciudadano Kane (1941), revolucionaris com Anatomia de un Asesinato (1959) o Con la Muerte en los Talones (1959), els inconfusibles James Bond amb Dr. No (1962) o Goldfinger (1964), el valor icònic de Fiebre del Sábado Noche o Star Wars (1977), els detalls amagats a Seven (1994) i l’animació més moderna de Atrápame si Puedes (2002) , Juno (2006) i Sherlock Holmes (2009). Sense oblidar les aportacions televisives de A Dos Metros Bajo Tierra (2001), Dexter (2006) o Mad Men (2007). Un viatge per la història del cinema en escassos dos minuts i mig.
Sí, tots hem girat el cap noranta graus cap a la dreta. Fidel al seu estil, J.J. Abrams (creador de Lost i Fringe, per si algú encara no el coneix a aquestes altures) obliga els espectadors a esforçar-se una mica per intentar descobrir tot el que amaguen els seus projectes. Super 8 és la seva nova pel·lícula i serà amb tota probabilitat un dels títols que marcarà el curs cinematogràfic d’aquest 2011. Produïda ni més ni menys que per Steven Spielberg, es situa un cop més en el gènere de la ciència ficció i el suspens, disposat a enganxar-nos a la butaca fins l’últim segon de pel·lícula.
La història narra les investigacions que un grup de nens inicien a partir d’una gravació involuntària amb la seva càmera Super 8 d’un terrible accident de tren, que provoca una sèrie de fets sobrenaturals possiblement relacionats amb la càrrega que transportava aquest tren. Amb l’aparició, per fi, del primer tràiler amb cara i ulls de la pel·lícula, es perceben clares reminiscències, entre altres, a E.T., res casual si Spielberg hi és darrere. De ben segur que la campanya viral de Super 8, iniciada ja fa uns quants mesos, seguirà aportant nous enigmes, però el que ja s’espera amb candeletes és la seva estrena, el 12 d’agost.
No descobrirem ara que, si hi ha un director que s’inspira en mil i un referents cinematogràfics en les seves pel·lícules, aquest és Quentin Tarantino. El cineasta mai ha amagat que els seus anys de treballador en un videoclub van forjar el seu gran amor pel cinema, i que els seus films són un premeditat homenatge a tots aquests títols de sèrie B que el van fer arribar on és ara. Tarantino no dubta en prendre elements originals d’aquestes pel·lícules i incloure’ls a les seves històries, en el que ell no considera en cap cas un plagi, sinó una declaració d’amor i devoció cap al cinema que ha marcat la seva vida i un gest amb la intenció de compartir-lo amb tots els seus espectadors, conscient que, en el fons, ell pràcticament no ha inventat res en això del setè art.
Robert Grigsby Wilson, un editor de Los Angeles, ha buscat tots els referents en què s’inspira Tarantino, concretament a Kill Bill, i ha confeccionat aquest muntatge anomenat Everything is a Remix: Kill Bill. L’objectiu no és desprestigiar el genial director, ja que aquest ho fa conscientment i sense pretendre apropiar-se de cap idea, sinó mostrar tots aquests films (la gran majoria desconeguts) que van alimentar aquesta brillant pel·lícula. Al final, també mostra alguns dels famosos trets característics que Tarantino utilitza a totes les seves pel·lícules. A banda del gran treball de documentació, el muntatge del vídeo és excel·lent, així que val la pena.
Hem vist una de les gales més avorrides dels últims anys, amb una decebedora presentació per part de James Franco i Anne Hathaway. Ella encara hi posava entusiasme i vis artística, però ell no feia cap mena d’esforç per tenir un mínim de gràcia i realment semblava que anés sota els efectes de certa herba que es fuma.
Pel que fa als guanyadors, l’Acadèmia ha tirat pel camí fàcil i còmode premiant El Discurso del Rey, pel·lícula sobrevalorada i clarament inferior a com a mínim cinc de la resta de nominades. I si Tom Hooper és el millor director de l’any, per davant de Fincher, Aronofsky o els Coen, que m’ho expliquin. Així doncs, clara injustícia en els dos premis principals.
Els Oscars interpretatius, en canvi, merescuts tots quatre, amb especial il·lusió pel de Christian Bale, un dels meus actors preferits. També Colin Firth era un d’aquells actors que no podia estar sense estatueta, tot i que jo li hagués donat l’any passat per Un Hombre Soltero, i a Jeff Bridges aquest any per Valor de Ley. Quan a Natalie Portman, la seva actuació a Cisne Negro és tan superior a la resta de nominades que no hi ha res a dir.
Com a apunt final, destacar l’Oscar a millor muntatge a La Red Social, un tipus de pel·lícula que rarament guanyaria una categoria com aquesta (el normal era donar-li a Origen), però que mereixia aquest premi, juntament amb el del guió d’Aaron Sorkin, per descomptat. No obstant, un premi de consolació per la que havia de ser la triomfadora de la nit.
Frase de la nit: “I am Banksy” (Justin Timberlake)
No dubto ni un segon a l’hora d’anomenar Stanley Kubrick quan em pregunten pels meus directors preferits. En la seva curta filmografia, el director novaiorquès va ser capaç de regalar-nos diversos títols (Senderos de Gloria, La Naranja Mecánica, La Chaqueta Metálica, El Resplandor…) que quedaran per sempre inclosos entre les millors pel·lícules de la història. Imprescindibles a la filmoteca de qualsevol amant del cinema. Kubrick no només va ser fidel als seus ideals, cosa que va fer aixecar controvèrsies de tota mena amb l’estrena de cadascuna de les seves obres, també va ser un director d’un talent immens, capaç de forjar un estil propi i molt identificatiu darrere la càmera. Algunes de les seves imatges ja són immortals.
Tot això queda plasmat a A Stanley Kubrick Odyssey, un vídeo tribut ideat i muntat per Richard Vezina, qui va passar-se més de 100 hores per realitzar-lo. Són 12 minuts senzillament espectaculars, que repassen tota la filmografia de Kubrick a través de les imatges més icòniques del seu cinema i el segell inconfusible del director darrere seu. Gràcies al component èpic que hi aporta la música utilitzada, hi ha moments de veritable pell de gallina (he dit ja que sóc fan?). Val la pena del primer a l’últim “frame”.
Avui, aquest humil blog arriba a la respectable edat de 5 anys. 1825 dies donant la llauna a base de “freakisme” cinematogràfic i televisiu que considero tot un èxit perquè me’ls he passat fent exactament allò que pretenia quan vaig obrir-lo: compartir la meva opinió sobre les pel·lícules i sèries que veig, i fer-ho de forma lliure i oberta a qualsevol tipus de reacció. I així seguirà sent fins que perdi la il·lusió per fer-ho, un fet que no contemplo de cap manera ara mateix.
Vull agrair l’ajuda de tots els qui participeu amb els vostres comentaris i valoracions, i també a tots els lectors habituals, ocasionals o accidentals. I recordeu que no cal saber de cinema per dir la vostra! Jo tampoc en sé tant i ja veieu els rotllos que deixo anar…
Com és habitual, els últims dies de l’any vénen acompanyats de les pertinents llistes del millor que hem vist durant els últims dotze mesos. Sempre ho he trobat una mica injust, perquè sembla que tot el que no hi entra quedi en l’oblit, però al mateix temps s’ha de dir que és força divertit i que et fa veure amb una mica més de perspectiva aquelles pel·lícules que realment t’han deixat empremta durant aquest 2010. Globalment, no hi ha dubte que el nivell ha estat netament superior al de 2009. L’any passat costava trobar-ne deu, en canvi aquest any he hagut de fer tria.
Aquestes són les 10 millors pel·lícules estrenades el 2010 segons M.A.Confidential:
10 – FISH TANK (Andrea Arnold)
Sens dubte, la millor pel·lícula independent d’aquest any. Un colpidor i sincer drama social i humà que, com de costum, va passar desapercebut degut a la poca promoció i distribució que se’n va fer.
9 – LAS VIDAS POSIBLES DE MR.NOBODY (Jaco Van Dormael)
Un prodigi narratiu en forma d’espiral hipnòtic que encara no m’he tret del tot del cap i que, per alguna raó, encara resulta fascinant quan el recordo.
8 – SHUTTER ISLAND (Martin Scorsese)
Un excitant thriller que va dividir el públic, però que, personalment, em va semblar més que notable i em va enganxar de principi a fi. No, jo no vaig preveure el final als deu minuts de pel·lícula.
7 – UN HOMBRE SOLTERO (Tom Ford)
La “petita joia” d’aquest any. Una història senzilla, però explicada i rodada de forma magistral i amb una intensitat admirable. Colin Firth, senzillament impecable.
6 – EXIT THROUGH THE GIFT SHOP (Banksy)
El (fals) documental de l’any. Banksy ens acosta al món del “street art” per després riure’s de si mateix a través de la figura d’un suposat artista que arriba a la fama sense fer pràcticament res.
5 – LA RED SOCIAL (David Fincher)
Un magnífic exercici narratiu sobre la creació de Facebook, amb grans interpretacions, personatges magnètics i un ritme constant que manté la intensitat de principi a fi.
4 – LA CINTA BLANCA (Michael Haneke)
La pel·lícula més pertorbadora de l’any. Sense necessitat d’explicitar res, Haneke fa un retrat de la maldat com a mètode d’evasió d’uns nens que repudien la vida que els ha tocat viure.
3 – ORIGEN (Christopher Nolan)
L’estrena més esperada de 2010 no ha decebut. Tot i ser imperfecta i deixar diversos caps per lligar, és un tros de pel·lícula i una experiència única a través dels somnis.
2 – LA CARRETERA (John Hillcoat)
Magistral adaptació de la gran novel·la de Cormac McCarthy. Molt dura, incòmode de veure, però amb una realització impecable. Una de les pelis que més m’ha emocionat aquest any.
1 – TOY STORY 3 (Lee Unkrich)
Un film excepcional de cap a peus. Pixar es supera a si mateixa, torna a construir una grandíssima aventura i arriba al cor de l’espectador amb una senzillesa increïble. Woody, Buzz i companyia ja són immortals. Cinema amb majúscules.
Aquest és el meu Top10 personal, però vosaltres també podeu votar la vostra pel·lícula preferida d’aquest 2010, ja sigui una de les que he inclòs o qualsevol altra. A votar!
"Si una pel·lícula aconsegueix que un individu oblidi tots els seus problemes durant dues hores, llavors el cine ha assolit el seu objectiu." Billy Wilder
Martí
