Arxivar per agost, 2011

SUPER 8

Posted in Cine - 2011 amb les etiquetes , , , , , , , on 29 agost 2011 by Martí

Super 8

Director: J.J. Abrams

Intèrprets: Joel Courtney, Riley Griffiths, Elle Fanning, Ryan Lee, Gabriel Basso, Zach Mills, Kyle Chandler, Noah Emmerich.

Gènere: Aventures, ciència-ficció, drama. USA, 2011. 110 min.


En una petita localitat d’Alabama, l’any 1979, un grup de nens roden una pel·lícula de zombies amb una càmera Super 8. En una de les escenes, localitzada en una estació abandonada, presencien un brutal accident quan una camioneta entra a les vies i impacta contra un tren a tota velocitat. Des d’aquell moment, una sèrie d’estranys successos comencen a pertorbar la població, que a més es veu envaïda per l’exèrcit. Els detalls del carregament del tren són un misteri, però la càmera ho ha grabat tot.

Mai m’ha agradat refugiar-me en la idea que tot producte cultural dels 80 sempre serà molt millor que qualsevol cosa que vingui en un futur, però el cert és que en ocasions és difícil no pensar-ho. Super 8 és una d’aquestes ocasions. Tot i estar exposada a rebre, i no sense raó, els retrets cap als errors propis d’una producció eminentment comercial, J.J. Abrams i Steven Spielberg donen una lliçó de com hauria de ser el cinema de masses, evocant un estil i una aparença que va marcar tota una generació 30 anys enrere. I és aquesta generació la que gaudirà més d’aquesta pel·lícula, la que es va emocionar amb E.T. i Los Goonies, la que va flipar amb Encuentros en la Tercera Fase i Regreso al Futuro. Sí, Super 8 és un gran homenatge, un devorador d’influències i referències, però fet a consciència i a mans d’un dels cineastes que millor compren actualment què és això de l’entreteniment (Abrams) sota la supervisió del seu gran mestre en la matèria (Spielberg).

A la pel·lícula li fan falta pocs minuts per traslladar-te de seguida a la seva atmosfera i deixar clares les seves intencions. Després d’un pròleg tràgic i commovedor, però també necessari per entendre el jove protagonista, comencem a acompanyar un grup de nens que comencen les seves vacances d’estiu “jugant” a rodar una pel·lícula de zombis, un element metalingüístic que ja comença a determinar clarament l’homenatge cinèfil que tenim per davant. A partir d’aquí, la pel·lícula va guanyant en intensitat i tensió, amb un pols narratiu que Abrams controla i dosifica a la perfecció, guardant les seves cartes i jugant amb l’expectació de l’espectador, no a través del que mostra, sinó precisament del que no mostra. Una habilitat que ja és marca de la casa del director, especialment si hi ha un monstre involucrat, com vam comprovar a Lost i Cloverfield (Monstruoso), i que a Super 8 ens manté alerta fins els últims 20 minuts de pel·lícula.

Llàstima que aquests últims 20 minuts siguin l’escenari en què Super 8 trontolla més. La resolució arriba de forma precipitada i està marcada per un parell de moments realment desconcertants, sustentats per un efectisme i sentimentalisme que desafinen massa en un conjunt que fins el moment havia aconseguit moderar-se en aquest sentit. També hi ha moments essencials que es resolen per la via ràpida i queden un pèl descafeïnats, així com el paper d’alguns personatges. En efecte, Super 8 té defectes i cau en pecats que semblen inevitables a Hollywood, però al mateix temps també encerta evitant-ne molts d’altres. La pel·lícula tracta amb tendresa els seus joves protagonistes i no deixa que perdin el seu punt d’innocència en cap moment, de la mateixa forma que sap introduir tocs d’humor de forma molt efectiva, fins i tot desdramatitzant l’acció quan aquesta és més trepidant. Globalment, es nota un gran respecte darrere la càmera.

Un dels aspectes pels quals destaca Super 8 és la manca de grans estrelles al seu repartiment, gran punt a favor a l’hora de donar més credibilitat al seu estil. Encapçalats per Joel Courtney i Elle Fanning (la única relativament coneguda), les interpretacions infantils destaquen per la seva maduresa i també aquest esperit aventurer que tant ens recorda a Los Goonies; fantàstics tots en el seu paper. Actuen, parlen i exageren com a nens, no com adults, i això és vital per la versemblança de la història. Les actuacions adultes són pràcticament circumstancials al seu costat. Un altre element important és l’ambientació, tot un retorn als inicis dels 80, així com l’extraordinària banda sonora de Michael Giacchino (compositor de Lost i bona part dels films de Pixar, entre altres), que aporta un gran dinamisme i component emocional a l’acció. Tot plegat, sota la batuta d’un J.J. Abrams que ja es consolida com un gran director de cinema.

Super 8 no serà la millor pel·lícula de l’any, i qui esperava que ho fos anava molt equivocat. Més enllà de les seves mancances i punts a discutir a nivell de guió, és un film que té el seu valor en allò emocional, en la voluntat de recuperar una forma de fer cinema que va marcar molta gent i la capacitat de fer-nos-hi tornar. Penso en com hagués gaudit veient aquesta pel·lícula amb 10 o 12 anys, sense fixar-me si els girs argumentals tenen sentit o no i altres detalls que ara és inevitable percebre, i també penso que l’hauria vist desenes de vegades sense cansar-me’n. Lamentablement, dubto que les generacions d’avui en dia quedin marcades per Super 8, massa contaminades per Crepúsculos i altres mediocritats. Som nosaltres els veritables receptors del que Super 8 vol transmetre, els qui, enmig de tanta seqüela, “remake” i fast-food cinematogràfic, podem entendre que aquesta altra forma de fer cinema comercial segueix sent vàlida i molt més satisfactòria.

BOARDWALK EMPIRE – Tràilers 2a temporada

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , on 11 agost 2011 by Martí

Tot i resultar no excessivament “mogudeta” a nivell d’acció i oferir una evolució més pausada del que molts esperaven, Boardwalk Empire va ser, sens dubte, una de les millors sèries de 2010. Per alguna cosa es va emportar els Globus d’Or a Millor sèrie dramàtica i Millor actor (Steve Buscemi). És per això que la seva segona temporada serà una de les obligatòries a seguir durant aquesta propera tardor. Pel que sembla, un cop presentats els personatges i els diferents fronts d’acció, la sèrie promet més acció i menys diàlegs, per tant ens esperen capítols més trepidants.

A banda de presentar nous personatges amb aspiracions a gàngster que voldran la seva part del pastís, un dels grans atractius d’aquesta segona temporada és l’augment de protagonisme d’Al Capone, que s’anirà postulant progressivament com el que tots sabem que va acabar sent. De la mateixa forma, serà interessant veure com Nucky Thompson, amb poders renovats, fa front al creixent nombre d’enemics que va obtenint. El segon dels tràilers ho il·lustra perfectament. Per la seva banda, el primer fa un ràpid avanç del que podrem veure d’aquí poc més d’un mes.

La 2a temporada de Boardwalk Empire comença el 25 de setembre a Estats Units, amb probable estrena a Canal+ poques setmanes després.

Nota de l’autor: Aquest és el post nº 600 del blog!

THE IDES OF MARCH – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , , , , on 9 agost 2011 by Martí

Com és habitual quan entrem a la segona meitat de l’any, comencen a aparèixer els primers tràilers dels candidats a jugar-se els Oscars de l’any que ve. Pel que sembla, una de les pel·lícules que apareix a tots els pronòstics és ni més ni menys que el nou projecte de George Clooney com a director: The Ides of March. Es tracta d’un drama, basat en l’obra de teatre “Farragut North“, de prominent caire polític, on s’explica el decurs d’una campanya electoral a la presidència d’Estats Units marcada per les traïcions, els escàndols i tot el que faci falta amb l’objectiu d’aconseguir el poder. Vaja, una història de ficció, però clarament basada en la realitat.

A més del propi George Clooney, que s’ha reservat el paper del candidat demòcrata, The Ides of March presenta un cartell de luxe amb Paul Giamatti, Ryan Gosling, Phillip Seymour Hoffman, Evan Rachel Wood, Marisa Tomei i Jeffrey Wright. Llàstima que el protagonisme sembla que se l’emporta Gosling, un d’aquells actors que no destaquen precisament per la seva expressivitat. En tot cas, no hi ha dubte que a la pel·lícula li sobren els atractius i que ho té tot per convertir-se en una de les destacades d’aquest 2011.

The Ides of March inaugurarà el proper Festival de Venècia, el 31 d’agost, i arribarà a les sales d’Estats Units el 7 d’octubre. Encara no hi ha data d’estrena aquí, però segurament serà a finals d’octubre o principis de novembre.

EN UN MUNDO MEJOR

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , on 5 agost 2011 by Martí

Hævnen

Directora: Susanne Bier

Intèrprets: Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Ulrich Thomsen, William Jøhnk Nielsen, Markus Rygaard, Bodil Jørgensen.

Gènere: Drama. Dinamarca, 2010. 110 min.


Anton és un metge que treballa per a una ONG en un camp de refugiats de l’Àfrica, on intenta curar el màxim de persones que pot, moltes d’elles víctimes de la violència de les bandes armades del país. A Dinamarca, Christian és un nen que acaba de perdre la mare i es veu obligat a traslladar-se a viure amb la seva àvia i el seu pare, amb qui no té gaire bona relació. A la nova escola, Christian coincideix amb Elias, el fill d’Anton, qui pateix l’assetjament constant d’un altre alumne.

La maldat humana s’ha convertit en un dels temes més destacats del cinema europeu aquests últims anys, i ho ha fet precisament en societats on, històrica o actualment, han viscut de prop casos especialment significatius. Si l’any passat va ser la colpidora La Cinta Blanca de Michael Haneke a Alemanya, ara podríem considerar En un Mundo Mejor com una de les seves successores, salvant les evidents diferències d’estil. Després de guanyar l’Oscar a Millor Pel·lícula Estrangera (que es va afegir al Globus d’Or que s’havia adjudicat en la mateixa categoria) derrotant a una gran producció com Biutiful, no hi ha dubte que En un Mundo Mejor havia de tenir quelcom d’especial. I aquest el trobem no tant en el que explica, que no seria res extremadament trencador, sinó per com ho explica i pel potent rerefons moral que conté, de forma que genera una constant reflexió per part de l’espectador sobre el comportament humà.

No és estrany que En un Mundo Mejor es situï a Dinamarca, ja que les societats escandinaves acostumen a ser un bon exemple d’imatge de gran benestar social, però que amaga vides depressives, frustrades i tendència cap a l’odi (en relació a això, és fàcil pensar en el recent succés a Noruega). Susanne Bier construeix els seus personatges en base a aquest principi de bondat o maldat, però no com a conseqüència d’alguna cosa, sinó com a part natural de la personalitat de cadascú, i elabora un interessant assaig sobre la violència. A través d’una història relativament quotidiana, tot i que conté fets més versemblants que altres, la pel·lícula mostra de forma natural i sense voluntat d’adoctrinar aquest xoc entre la raó i violència, entre la culpabilitat i la innocència. Al final, guanyadors i perdedors són difícils de distingir, ja que, mentre l’instint violent segueixi present d’aquesta forma en el món on vivim, tots hi tenim força a perdre.

La pel·lícula combina l’acció entre Dinamarca i el camp de refugiats a l’Àfrica, d’una banda per posar de manifest que aquests conflictes són presents a qualsevol racó del món i amb les mateixes conseqüències, i de l’altra per posar en contrast una societat civilitzada amb una de subdesenvolupada. La fórmula funciona gràcies a la intensitat dels fets al camp de refugiats africà, però al mateix temps i també per la gran bellesa de la fotografia dels paisatges que ofereix, però al mateix temps no acaba de cohesionar amb l’altra trama i provoca algun desconcert en la línia temporal del film. Així com la part de la història troncal, la que transcorre a Dinamarca, té molta força per si sola i sobresurt per la fredor amb què està explicada, la part d’Àfrica es decanta un pèl massa cap a l’efectisme, amb unes càmeres lentes i imatges descaradament explícites que sobten dins del conjunt del film. És l’únic detall que es podria retreure a En un Mundo Mejor.

Les fantàstiques actuacions de tot el repartiment també ajuden a l’elevat grau de realisme de la pel·lícula. Els dos nens protagonistes, que deuen ser de la mateixa generació dels de Pa Negre, sorprenen amb interpretacions brillants, entenent a la perfecció els seus personatges i desprenent naturalitat dramàtica per tot arreu. Destaquen en especial les seves mirades, les que mostren la seva innocència perduda. Pel que fa als adults, el nivell és també molt alt, dins de la duresa del dramatisme que comporta tota la trama. En general, sobta veure com aquest suposat paradigma de societat perfecta, pràcticament sense classes baixes ni grans problemes de delinqüència, també es veu amenaçat constantment per la violència. Cap societat se’n salva perquè és quelcom que forma part de la condició humana, tal com posa de manifest un dels clars missatges que transmet la pel·lícula.

Amb un gran ritme narratiu, i sense necessitar d’accentuar o exagerar cap acció, Susanne Bier ens posa tots a reflexionar sobre el que veiem. Algunes escenes, tan simples com reals en qualsevol lloc del planeta, són suficients per preguntar-nos si el món seria millor si sabéssim afrontar les nostres vides, els problemes, encara que sigui un petit i ridícul malentès, sense deixar-nos portar per l’instint violent, perquè és aquest precisament el que pot convertir un petit malentès en un conflicte de conseqüències insospitades. La necessitat de sentir-nos superiors a l’altre, de sentir-nos guanyadors, és el gran mal d’aquesta raça. I si sembla que m’estic posant massa transcendent o que aquest estiu plujós no m’està convenint gaire, mireu En un Mundo Mejor i veureu com acabeu amb la mateixa sensació. Ara mateix, resulta difícil pensar que aquest món millor pot fer-se realitat.

TWIXT – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , , on 2 agost 2011 by Martí

Francis Ford Coppola és un cineasta peculiar. Coronat com un dels millors directors de la història del cine cap allà als anys 80 gràcies a El Padrino, El Padrino II, Apocalypse Now o La Conversación, entre altres títols, la seva carrera des de llavors no ha estat precisament marcada per la regularitat. Després de 10 anys d’inactivitat, va tornar amb Youth Without Youth (2007) i Tetro (2009), dos projectes que van passar amb més pena que glòria (el primer ni es va arribar a estrenar al cinemes de molts països) degut a la seva poca accessibilitat per al gran públic. Ara, Coppola torna per aventurar-se en el gènere de terror, amb un film que, per un servidor es presenta força més atractiu.

Twixt és la història d’un decadent escriptor de novel·les de terror que visita un poble per presentar el seu nou llibre. Allà, es veu implicat en una sèrie d’assassinats, en especial un d’una nena, sense que sigui conscient que hi té més a veure del que es pensa. Pel que sembla, la pel·lícula navegarà entre la realitat i els somnis d’aquest escriptor, en què es troba amb la jove morta. Un inflat Val Kilmer és el protagonista d’aquesta inquietant història, on també participen Elle Fanning, Bruce Dern i Ben Chaplin. Tot i que el (llarguíssim) tràiler deixa entreveure a la seva part final que no serà una pel·lícula del tot convencional, globalment m’ha deixat força satisfet, així que les expectatives són bones.

Twixt té prevista la seva estrena a finals de 2011 a Estats Units. Espero que algun dia arribi a les nostres sales.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.