Super 8
Director: J.J. Abrams
Intèrprets: Joel Courtney, Riley Griffiths, Elle Fanning, Ryan Lee, Gabriel Basso, Zach Mills, Kyle Chandler, Noah Emmerich.
Gènere: Aventures, ciència-ficció, drama. USA, 2011. 110 min.
Mai m’ha agradat refugiar-me en la idea que tot producte cultural dels 80 sempre serà molt millor que qualsevol cosa que vingui en un futur, però el cert és que en ocasions és difícil no pensar-ho. Super 8 és una d’aquestes ocasions. Tot i estar exposada a rebre, i no sense raó, els retrets cap als errors propis d’una producció eminentment comercial, J.J. Abrams i Steven Spielberg donen una lliçó de com hauria de ser el cinema de masses, evocant un estil i una aparença que va marcar tota una generació 30 anys enrere. I és aquesta generació la que gaudirà més d’aquesta pel·lícula, la que es va emocionar amb E.T. i Los Goonies, la que va flipar amb Encuentros en la Tercera Fase i Regreso al Futuro. Sí, Super 8 és un gran homenatge, un devorador d’influències i referències, però fet a consciència i a mans d’un dels cineastes que millor compren actualment què és això de l’entreteniment (Abrams) sota la supervisió del seu gran mestre en la matèria (Spielberg).
A la pel·lícula li fan falta pocs minuts per traslladar-te de seguida a la seva atmosfera i deixar clares les seves intencions. Després d’un pròleg tràgic i commovedor, però també necessari per entendre el jove protagonista, comencem a acompanyar un grup de nens que comencen les seves vacances d’estiu “jugant” a rodar una pel·lícula de zombis, un element metalingüístic que ja comença a determinar clarament l’homenatge cinèfil que tenim per davant. A partir d’aquí, la pel·lícula va guanyant en intensitat i tensió, amb un pols narratiu que Abrams controla i dosifica a la perfecció, guardant les seves cartes i jugant amb l’expectació de l’espectador, no a través del que mostra, sinó precisament del que no mostra. Una habilitat que ja és marca de la casa del director, especialment si hi ha un monstre involucrat, com vam comprovar a Lost i Cloverfield (Monstruoso), i que a Super 8 ens manté alerta fins els últims 20 minuts de pel·lícula.
Llàstima que aquests últims 20 minuts siguin l’escenari en què Super 8 trontolla més. La resolució arriba de forma precipitada i està marcada per un parell de moments realment desconcertants, sustentats per un efectisme i sentimentalisme que desafinen massa en un conjunt que fins el moment havia aconseguit moderar-se en aquest sentit. També hi ha moments essencials que es resolen per la via ràpida i queden un pèl descafeïnats, així com el paper d’alguns personatges. En efecte, Super 8 té defectes i cau en pecats que semblen inevitables a Hollywood, però al mateix temps també encerta evitant-ne molts d’altres. La pel·lícula tracta amb tendresa els seus joves protagonistes i no deixa que perdin el seu punt d’innocència en cap moment, de la mateixa forma que sap introduir tocs d’humor de forma molt efectiva, fins i tot desdramatitzant l’acció quan aquesta és més trepidant. Globalment, es nota un gran respecte darrere la càmera.
Un dels aspectes pels quals destaca Super 8 és la manca de grans estrelles al seu repartiment, gran punt a favor a l’hora de donar més credibilitat al seu estil. Encapçalats per Joel Courtney i Elle Fanning (la única relativament coneguda), les interpretacions infantils destaquen per la seva maduresa i també aquest esperit aventurer que tant ens recorda a Los Goonies; fantàstics tots en el seu paper. Actuen, parlen i exageren com a nens, no com adults, i això és vital per la versemblança de la història. Les actuacions adultes són pràcticament circumstancials al seu costat. Un altre element important és l’ambientació, tot un retorn als inicis dels 80, així com l’extraordinària banda sonora de Michael Giacchino (compositor de Lost i bona part dels films de Pixar, entre altres), que aporta un gran dinamisme i component emocional a l’acció. Tot plegat, sota la batuta d’un J.J. Abrams que ja es consolida com un gran director de cinema.
Super 8 no serà la millor pel·lícula de l’any, i qui esperava que ho fos anava molt equivocat. Més enllà de les seves mancances i punts a discutir a nivell de guió, és un film que té el seu valor en allò emocional, en la voluntat de recuperar una forma de fer cinema que va marcar molta gent i la capacitat de fer-nos-hi tornar. Penso en com hagués gaudit veient aquesta pel·lícula amb 10 o 12 anys, sense fixar-me si els girs argumentals tenen sentit o no i altres detalls que ara és inevitable percebre, i també penso que l’hauria vist desenes de vegades sense cansar-me’n. Lamentablement, dubto que les generacions d’avui en dia quedin marcades per Super 8, massa contaminades per Crepúsculos i altres mediocritats. Som nosaltres els veritables receptors del que Super 8 vol transmetre, els qui, enmig de tanta seqüela, “remake” i fast-food cinematogràfic, podem entendre que aquesta altra forma de fer cinema comercial segueix sent vàlida i molt més satisfactòria.
Martí
