Arxivar per juny, 2011

BRAVE – Primer tràiler

Posted in Animació, Avanços amb les etiquetes , , , , , on 28 juny 2011 by Martí

Quan encara falten deu dies perquè Cars 2 arribi a les nostres pantalles, la gent de Pixar ja ha publicat el primer tràiler de la seva següent pel·lícula, la que arribarà l’estiu de 2012. Després de dues seqüeles consecutives, la millor factoria d’animació torna a presentar un projecte completament nou i, pel que sembla, diferent a tot el que havia fet fins ara. Brave és una història fantàstica ambientada a l’antiga Escòcia que explica les aventures de Merida, una jove princesa que posa en perill el regne del seu pare degut a la seva voluntat de desafiar el seu destí i convertir-se en una gran arquera. Mark Andrews, que debuta en la direcció, reconeix la gran influència dels contes dels germans Grimm o Hans Christian Andersen.

Vista la història, no és d’estranyar que els encarregats de posar veu als diferents personatges siguin pràcticament tots escocesos. Kelly Macdonald, Emma Thompson, Kevin McKidd, Craig Ferguson o Robby Coltrane són alguns dels actors que doblen la pel·lícula amb el seu accent inconfusible. Com a dades a destacar, és la primera vegada que Pixar presenta una protagonista femenina i també el primer cop que aposta per una història ambientada en temps passats. El cert és que, tot i que aquest primer tràiler no ensenya massa, té força bona pinta. En fi, és Pixar, què més es pot dir…

L’estrena de Brave està prevista pel 22 de juny de 2012 a Estats Units. Previsiblement, aquí arribarà algunes setmanes més tard.

Deixa un comentari »

RESACÓN 2 ¡AHORA EN TAILANDIA!

Posted in Cine - 2011 amb les etiquetes , , , , , , , on 27 juny 2011 by Martí

The Hangover: Part II

Director: Todd Phillips

Intèrprets: Bradley Cooper, Ed Helms, Zack Galifianakis, Justin Bartha, Ken Jeong, Mason Lee, Paul Giamatti.

Gènere: Comèdia. USA, 2011. 100 min.


Stu, Doug, Alan i Phil viatgen a Tailàndia per assistir al casament del primer, qui ha trobat l’amor de la seva vida en la filla d’una rica família d’aquest país. Dues nits abans de la cerimònia, decideixen anar a fer una cervesa a la platja juntament amb Teddy, el germà de la núvia, però l’endemà es desperten en una habitació d’un hotel de Bangkok sense recordar res del que ha passat durant la nit. A banda de certs canvis en la seva fisonomia i la presència d’un mico amb jaqueta, el principal problema arriba quan s’adonen que Teddy ha desaparegut.

En un 2009 força desastrós a nivell cinematogràfic, una comèdia de títol gens esperançador com Resacón en Las Vegas es va convertir en una de les bones sorpreses de l’estiu gràcies a un estil fresc, uns personatges treballats, un bon sentit de la narració i un humor modern i equilibrat. Dos anys després, Resacón 2 ¡Ahora en Tailandia! (que horrible queda aquesta exclamació al títol) pren exactament els mateixos ingredients de l’èxit de la primera i trasllada l’acció a Tailàndia per poder adaptar l’acció i els diferents gags a aquell entorn. Així doncs, no hi ha dubte que no es pot anar amb gaire ambició al cinema perquè el que podem esperar és tan previsible com el que realment acaba sent. El resultat és una estructura gairebé idèntica (com ja indicaven els tràilers) que, tot i perdre el factor sorpresa i ser globalment inferior a la seva predecessora, segueix funcionant amb força eficàcia.

Sense voler fer discriminació positiva, crec que aquest tipus de pel·lícules estan fetes per prendre-se-les i analitzar-les de forma menys exigent. No hi ha dubte que estem davant d’una història totalment previsible, que exprimeix descaradament les seves armes i deixa també al descobert totes les seves limitacions, però el balanç final s’acostuma a mesurar pel volum de riures que ha provocat i per quin motiu. I en aquest sentit, Resacón 2 és una comèdia que compleix el seu objectiu, ja que aquest no és el de ser una pel·lícula intel·ligent o enginyosa, sinó el d’aprofitar l’èxit d’un grup de personatges per situar-los ara en un entorn totalment diferent i treure’ls tot el suc possible. A partir d’aquí, el guió tira de girs, més o menys aconseguits i versemblants, per anar conduint els protagonistes cap a situacions on puguin mostrar el seu costat més hilarant.

El principal problema que es pot percebre en aquesta segona entrega (tal com ha passat en sèries com The Big Bang Theory o Cómo Conocí a Vuestra Madre) és que el potencial humorístic dels personatges pateix un clar desequilibri i tot el pes s’acaba carregant a les espatlles d’un d’ells, sovint el més estrany i surrealista. A Resacón 2, aquesta càrrega li pertoca a Alan, qui realment és el més imprevisible tant en actes com paraules i també el qui més llibertat té per fer el pallasso. El cas és que funciona, i molt, però això treu protagonisme a la resta i no permet els contrastos entre ells que destacaven a Resacón en Las Vegas. Tot i les divertides reaccions de Stu a la seva “mala sort”, quasi es podria dir que és el mico qui s’emporta la medalla de plata. En tot cas, com ja he dit, són aspectes que un pensa més tard, perquè durant el film, només vol deixar de pensar i entregar-se a les bestieses que ens poden oferir els seus protagonistes.

Si s’ha de parlar d’actuacions, la qüestió va a tenor d’aquest desequilibri de potencial humorístic, per tant sobresurt per sobre de tots Zack Galifianakis. La seva interpretació d’Alan, amb el seu humor infantil, absurd i ingenu, i també la seva ignorància, és d’aquelles que fan riure només en aparèixer en pantalla i veure les pintes que fa. La veritat és que el personatge és una mina, i que li va a la perfecció. Pel que fa a Ed Helms, també fa un bon paper, aquesta vegada amb totes les dents, però un regalet a la pell, mentre que Bradley Cooper quasi està més pendent de no despentinar-se que de fer el burro. D’altra banda, tornar a comentar la immensa sobreactuació de Ken Jeong (particularment, no em fa excessiva gràcia) i la presència testimonial d’un Paul Giamatti extremadament gras i també un pèl sobreactuat. I no desvetllaré l’aparició estrella del final.

He llegit en algun lloc que, precisament, has d’esperar al final de la pel·lícula per riure de veritat, i potser no seré tan radical, però és cert que l’àlbum de fotos (previsible si has vist la primera) que acompanya els títols de crèdit és descollonant. Bàsicament, perquè és on la pel·lícula es torna gamberra de veritat i ensenya tot el que calgui i més. Globalment, potser sí que Resacón 2 és una mica més desinhibit que Resacón en Las Vegas, però, en tot cas, perd la frescor i factor sorpresa que tota seqüela d’aquest tipus acostuma a perdre i es queda una mica enrere respecte la seva predecessora. Era necessària? Segurament no, però el resultat ha estat millor del que m’esperava. Ara bé, crec que el xiclet ja s’ha estirat suficientment i que això s’hauria d’aturar aquí, però, com era d’esperar, la tercera part ja està en projecte. Veurem si els personatges tenen més corda, però ara sí que ho dubto considerablement.

2 Comentari »

UN MÉTODO PELIGROSO – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , , on 23 juny 2011 by Martí

Quatre llargs anys després de la contundent i relativament agredolça (aquell final…) Promesas del Este, i sis després de la petita obra mestra Una Historia de Violencia, torna un dels cineastes amb més talent de l’actualitat: David Cronenberg. I ho fa amb un ambiciós i arriscat projecte que de ben segur aixecarà controvèrsia arreu. A Dangerous Method explica la història, basada en fets reals, de l’agitada relació entre Carl Gustav Jung, Sigmund Freud i Sabina Spielrein, tres figures clau en la història del pensament i la psicoanàlisi, durant la 1a Guerra Mundial. La pel·lícula es basa en l’exploració sobre la sensualitat, l’ambició i la mentida que aquests tres personatges, juntament amb un pacient anomenat Otto Gross van dur a terme de forma força intensa.

A Dangerous Method suposa la tercera col·laboració consecutiva entre David Cronenberg i Viggo Mortensen, qui és l’encarregat de posar-se a la pell de Sigmund Freud. En el paper de Carl Gustav Jung, trobem l’emergent Michael Fassbender (Malditos Bastardos, Fish Tank), mentre que la “ex pirata” Keira Knightley encara a Sabina Spielrein i el gran Vincent Cassel, que ja va treballar amb el director a Promesas del Este, interpreta Otto Gross. Un repartiment de luxe per una pel·lícula que molt probablement serà una de les grans caps de cartell al proper Festival de Venècia, que comença el 31 d’agost.

L’estrena de A Dangerous Method (possiblement traduïda com a Un Método Peligroso) podria arribar, amb sort, a finals de 2011.

1 comentari »

DEXTER – Promo 6a temporada

Posted in Avanços, Sèries TV amb les etiquetes , , , on 19 juny 2011 by Martí

Hi ha estratègies i estratègies per alimentar les ànsies dels espectadors davant la nova temporada d’una sèrie de televisió, però està demostrat que a vegades no cal destinar gaire pressupost a construir una “promo” de pocs segons que et faci posar la pell de gallina. Aquest primer avanç de la 6a temporada de Dexter és un exemple perfecte. Amb la simple descripció “A message from Dexter” i tan sols un suau zoom-in a la mirada fixa i sense parpellejar ni una sola vegada de Michael C. Hall, juntament amb la seva inconfusible veu en off, pots posar dels nervis a milers de fans, entre els quals m’incloc.

A més a més, el missatge, en forma d’advertència directa a l’espectador, té una contundència brutal i ens deixa les coses força clares respecte el que podem esperar d’aquesta 6a temporada. “Renewed, recharged, refocused…” apunta cap a un punt i apart, cap un retorn a la naturalesa del personatge, sense condicionants que el distreguin i exposin el seu secret. Crec no aventurar-me massa en predir que, la pròxima tardor (probablement a partir del 25 de setembre), veurem la cara més obscura de Dexter Morgan.

2 Comentari »

MIDNIGHT IN PARIS

Posted in Cine - 2011 amb les etiquetes , , , , , , , on 15 juny 2011 by Martí

Midnight in Paris

Director: Woody Allen

Intèrprets: Owen Wilson, Marion Cotillard, Rachel McAdams, Michael Sheen, Carla Bruni, Kurt Fuller, Corey Stoll, Kathy Bates, Adrien Brody.

Gènere: Comèdia, fantàstic. USA, 2011. 100 min.


Gil i Inez són una parella nord-americana que arriba a París amb els pares d’ella poc abans de celebrar el seu casament. Tot i tenir diversos compromisos i visites “d’alt standing”, acompanyats per una altra parella d’amics que es troben per casualitat, Gil prefereix endinsar-se a peu pels carrers de París, especialment de nit, i deixar fluir el seu costat més bohemi. Renegant de la seva vida actual, el seu gran somni sempre ha estat poder retrocedir en el temps i viure en el París de l’Edat d’Or, rodejat dels millors artistes del segle XX.

Es diu d’ell que totes les seves pel·lícules són iguals, que repeteix una i altra vegada els mateixos clixés, que fer una pel·lícula per any només el porta a mediocritats, que les seves millors obres es van acabar als 90 i que se li han acabat els dies com a director. Doncs aquest mateix home, amb aquella discreció que el caracteritza i 76 anys a l’esquena, ens acaba de presentar un dels millors films de l’any. Que Woody Allen és sant de la meva devoció ja és conegut per qualsevol lector mínimament assidu del blog (si és que n’hi ha), ja que considero que el seu cinema, sigui millor o pitjor, és més fresc i autèntic que la immensa majoria d’estrenes que ens arriben cada any, però aquesta vegada ha anat més enllà. Midnight in Paris és una de les pel·lícules més originals i rodones del director novaiorquès, i indiscutiblement una de les capdavanteres de la seva filmografia més recent. I a més, ha arribat quan menys ens ho esperàvem.

Tal com passava amb Vicky Cristina Barcelona, la pel·lícula comença com si d’un àlbum de postals es tractés, mostrant, pla rere pla, els punts més emblemàtics de París. Però Allen demostra que no hi va anar precisament a fer el turista i que coneix perfectament la riquesa cultural i artística que contenen els carrers i locals de la capital francesa. No només la coneix, sinó que li fa un gran homenatge a través dels ulls d’un dels seus prototips clàssics de protagonista: un escriptor insatisfet, desubicat i escèptic amb la seva vida actual. És a dir, un altre de tants “alter egos” que el director ha situat a les seves pel·lícules. Midnight in Paris és un cant a la nostàlgia, possiblement el viatge temporal més subtil i immersiu que he vist en molt de temps, que t’atrapa fins aconseguir que tu també en formis part. Un cop més, Woody Allen es reafirma, encara que soni estrany, com un dels directors que millor entén i millor ús fa del gènere fantàstic al cinema.

La pel·lícula està construïda amb una intel·ligència admirable i es manté fidel a un missatge i una visió de la vida actual molt clars, però demostrant al final que en cap cas és una visió inamovible. És fàcil resumir l’esperit de Midnight in Paris amb la recorrent frase “qualsevol temps passat va ser millor”, però el film no s’estanca aquí i ens recorda que no és possible viure només del passat i menysprear per complet el present. Un cop més Woody Allen ens mostra un capítol de la seva filosofia de vida a través de la seva càmera, i ho fa amb un gran respecte i sense resultar pretensiós. En el fons, l’argument és possiblement un dels més “simples” que ens ha presentat últimament, però basa la seva qualitat en l’encant que sap donar a cada conversa, en la delicadesa i respecte amb què Allen tracta a cada personatge. Quan el director es creu el que està rodant, transmetre-ho a l’espectador després és molt fàcil.

Un dels altres pilars de la pel·lícula, i que segurament conformava la gran incògnita abans de la seva estrena, és la solvència del repartiment. Parlo, especialment, d’Owen Wilson. El qui fins ara era considerat un dels “pallassos” de Hollywood sorprèn amb una actuació fantàstica, entenent a la perfecció el seu personatge i donant-li aquesta ingenuïtat i mirada atònita de nen, al mateix temps que una gran convicció en perseguir el que realment vol. Per la seva banda, Marion Cotillard torna a demostrar un poder de seducció inigualable en un paper que li va com anell al dit i segueix evidenciant que és una de les actrius del moment. Pel que fa a Rachel McAdams i Michael Sheen, gaudeixen de menys protagonisme però suficient per demostrar que congenien amb Allen tot i debutar amb ell. Finalment, destacar la breu, però genial aparició d’Adrien Brody a la pell d’algú molt particular i la correcció (i gràcies) de Carla Bruni en el seu “cameo”.

I finalment, com és habitual en les pel·lícules de Woody Allen, queda parlar de París com a un personatge més. No hi ha dubte que el director ha escrit una història feta a mida per comptar amb la capital francesa com a escenari, però lluny de quedar-se amb el reclam turístic, ha aprofundit molt més en la història d’aquesta ciutat única. I és que Allen sempre diu que ha d’estimar la ciutat abans de poder anar-hi a rodar, i en el fons, la seva feina és saber plasmar-ho a través de la càmera, cosa que fa de meravella. Serà vell, serà repetitiu, serà irregular, serà tan criticat com es vulgui, però el dia que aquest senyor deixi de fer pel·lícules, ho notarà molta més gent de la que s’ho pensa. Li permeto les pel·lícules “menors” que faci falta, si en un moment donat és capaç de treure’s de la màniga un film com Midnight in Paris. Següent parada: Roma. L’esperaré amb ganes.

6 Comentari »

NOWHERE BOY

Posted in Cine - 2009 amb les etiquetes , , , , , , , , on 13 juny 2011 by Martí

Nowhere Boy

Directora: Sam Taylor-Wood

Intèrprets: Aaron Johnson, Kristin Scott-Thomas, Anne-Marie Duff, Thomas Brodie-Sagnster, Josh Bolt.

Gènere: Drama, biopic. Gran Bretanya, 2009. 90 min.


John Lennon no va passar una adolescència fàcil. La seva conflictivitat a l’escola i obsessió per la música no es veien ajudades per una situació familiar complicada, en què John va patir de forma especial la mort del seu tiet, amb qui estava molt unit. L’abandonament per part dels seus pares quan era petit el va obligar a quedar-se vivint només amb la seva estricta tieta, però l’aparició de la seva mare va acabar de desajustar la seva vida. No obstant, John va entestar-se a dur a terme els seus somnis com a músic, la seva única i autèntica passió.

Tot i que la seva presentació porta a pensar que estem davant d’un nou exponent dins del recorrent subgènere dels biopics musicals d’estructura repetitiva i final gairebé sempre ja conegut, Nowhere Boy proposa una aproximació diferent a la que va ser una de les indiscutibles figures que van marcar la música del segle XX. Que els millors músics de la història van acompanyats d’un rerefons personal dificultós, a la vegada que clau per haver esdevingut qui són, no ho descobrirem ara, però precisament el de John Lennon no era dels més coneguts. La pel·lícula, lluny de ser un reflex de la creació dels Beatles (tot i que sens dubte és un aspecte que hi té un cert pes), aborda l’adolescència de Lennon des del seu punt de vista més familiar i íntim. Tot i les bones actuacions i l’interès de la història, el resultat final no té la rellevància esperada per culpa d’una certa àuria de telefilm que no encaixa amb la grandesa de la figura de Lennon.

La història de l’adolescent dispers, conflictiu, ingenu i de base familiar desestructurada ja l’hem vist un munt de cops. No obstant, si aquest jove és John Lennon, les expectatives comprenen aspectes i valors afegits que li donin un interès especial, cosa que Nowhere Boy no acaba d’assolir. Tot i ser odioses, és difícil no caure en comparacions quan parlem d’aquest tipus de pel·lícules, i en aquest cas, la referència més propera és Control. El brillant biopic sobre Ian Curtis, cantant de Joy Division, destacava per la seva capacitat, per exemple, de posar en comú la vida de Curtis amb les lletres de les seves cançons, però a Nowhere Boy no s’aprecia un distintiu d’aquest tipus (no calia que fos el mateix). Així doncs, estem davant d’una història que, tot i tenir el seu interès, no presenta un tret distintiu que la lligui al que va ser Jonh Lennon després, a banda de conèixer i començar a tocar amb uns joves Paul i George.


Així doncs, ens trobem davant un film que, en el fons, hauria pogut protagonitzar qualsevol altre adolescent conflictiu amb aspiracions artístiques musicals. D’una banda, cal aplaudir l’absència de fanatisme o beatlemania per part de la pel·lícula en aquest sentit, però de l’altra, no li permet separar-se tant de la resta com hauria estat preferible. En tot cas, s’ha de destacar el bon treball en les relacions de John amb la seva família, subratllant aquesta antítesi tan ben definida entre la mare i la tieta, dues personalitats completament oposades. També és interessant conèixer alguns dels referents musicals de Lennon, entre els quals resulta curiosa la seva aspiració de mimetisme amb Elvis Presley. Llàstima que el film sigui una mica massa irregular en aquest aspecte i que recorri sempre al costat més dramàtic i tràgic.

Les actuacions són un dels grans punts forts de Nowhere Boy. El jove Aaron Johnson (qui, tot sigui dit, no s’assembla excessivament a Lennon), completa una molt bona feina com a protagonista i destaca sobretot en l’apartat més dramàtic, a banda de comptar amb una molt bona caracterització dels anys 50. Pel que fa a la veterana Kristin Scott-Thomas, és idònia en el paper de la tieta estricta, taxativa, sòbria i impassible (força irònic que es digui Mimi) i construeix un contrapunt perfecte a Anne-Marie Duff, que també està magnífica interpretant l’alegre i espontània mare de John. D’altra banda, apuntar la presència de Thomas Brodie-Sagnster, qui, aquest sí, presenta una curiosa semblança amb un joveníssim Paul McCartney. Pel que fa a l’ambientació i vestuari, són dos aspectes també força ben aconseguits a Nowhere Boy.

Finalment, no es pot deixar passar la referència a la banda sonora, la qual sorprèn (o no tant, un cop vista la pel·lícula) per no tenir cap cançó dels Beatles. Elvis Presley, Chuck Berry o Jerry Lee Lewis són alguns dels integrants d’una BSO realment bona i certament il·lustrativa dels referents que Lennon va aplicar anys després amb els Beatles. De totes formes, la sensació després de veure Nowhere Boy és que Lennon potser es mereixia una mica més que una pel·lícula que, d’aquí poc temps, passarà totalment desapercebuda. D’acord que els conflictes familiars durant aquesta etapa van ser un element clau a la seva vida, i és bo que els puguem conèixer de més a prop, però la pel·lícula s’acaba fent un pèl reiterativa i busca girs dramàtics que grinyolen una mica en una història com aquesta. Li falta desprendre cert carisma i donar al personatge la importància que realment es mereix, perquè ningú dubta que John Lennon no va ser un adolescent qualsevol que al final va decidir marxar a Hamburg…

2 Comentari »

SUPER 8 – Nou poster, tràiler i clip de 6 minuts

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , on 10 juny 2011 by Martí

Cada any, sol ser habitual que els qui formem part del segment cinematogràfic a la xarxa ens posem una mica pesats amb algun dels títols que s’acosten, alimentats, a més a més, per campanyes de promoció que van servint nous avanços i materials poc a poc. Després de Malditos Bastardos el 2009 i Origen el 2010, ara és el torn de Super 8. El nou projecte escrit i dirigit per J.J.Abrams i produït per Steven Spielberg té tots els números per convertir-se en la pel·lícula de l’any.

Les últimes novetats són un nou póster en estil “retro”, dissenyat per Drew Struzan (responsable, entre altres dels pósters de sagues com Indiana Jones, Star Wars o Regreso al Futuro), en què es poden apreciar molts dels elements que conformaran el film, a més d’un clar “guinyo” als seguidors de la gran sèrie que va popularitzar el director de la pel·lícula (a veure qui el troba). D’altra banda, ha aparegut un nou i més complet tràiler, i també un avanç de sis minuts en què podem veure sencera l’escena de l’accident de tren que desencadena tota la història d’intriga i ciència-ficció.

Super 8 s’estrena avui a Estats Units, però lamentablement aquí encara haurem d’esperar més dos mesos per poder-la veure, concretament fins el 19 d’agost.

(click a la imatge per veure el clip de 6 minuts)

Deixa un comentari »

SENNA

Posted in Cine - 2010, documental amb les etiquetes , , , , , , on 7 juny 2011 by Martí

Senna

Director: Asif Kapadia

Intèrprets: Ayrton Senna, Alain Prost, Ron Dennis, Frank Williams, Jean-Marie Balestre.

Gènere: Documental. Gran Bretanya, 2010. 100 min.


El 1984, un jove pilot brasiler va aterrar a la Fórmula 1 i la va posar de cap per avall. En el GP de Mónaco del mateix any, pilotant un dels pitjors cotxes de la graella i sota una forta pluja, Ayrton Senna va demostrar al món sencer que les seves dots al volant eren d’un altre món quan va remuntar 11 posicions i va estar a punt de guanyar la cursa. Després de passar per Lotus, Senna va arribar el 1988 a McLaren, equip amb el qual va aconseguir els seus tres títols mundials i on també va protagonitzar un gran enfrontament amb el francès Alain Prost. El 1994, al GP de San Marino a Imola, un tràgic accident va acabar amb la seva vida.

La vida pot ser molt capritxosa amb certes persones. Tràgicament capritxosa. Tot i sonar descaradament a tòpic i convertir-se en un inici de crítica força desastrós, les sensacions que globalment transmet el magnífic documental Senna es poden resumir d’aquesta forma. Amb un estil que potser s’acosta més al reportatge televisiu, però narrativament impecable i amb una immensa riquesa de continguts, el director britànic Asif Kapadia desgrana la figura del que segueix sent considerat per molts com el millor pilot de la història de la F1, des de la seva arribada a la competició fins el seu fatal desenllaç. I és que, tot i que el gran públic té molt present la imatge d’aquella sortida de pista a la corba “Tamburello” del circuit d’Imola, val la pena conèixer tots els esdeveniments previs per comprendre la veritable dimensió d’aquella pèrdua. Senna és una font modèlica per a tothom qui hi vulgui aprofundir.

El documental presenta un clàssic format cronològic que compren exactament 10 anys, els que el pilot brasiler va competir al Mundial de F1, però dedicant un temps molt desigual a cadascun d’ells i centrant-se, com és obvi, en els moments clau a la vida d’Ayrton Senna. La seva agressivitat a la pista, però al mateix temps la seva defensa aferrissada dels principis bàsics de l’automobilisme (“conducció pura”, com repeteix diverses vegades durant el documental) van xocar amb dos elements tan propis de la F1 i que trenquen inexorablement aquesta puresa: els diners i la política. Això, sumat a una marcada personalitat i l’hàbit de no callar-se el que pensava, va portar el brasiler a més d’un conflicte, dels quals no sempre en va sortir ben parat, però al mateix temps el va convertir en una figura tremendament carismàtica. Un autèntic ídol de masses.


Qualsevol documental d’aquesta temàtica es centraria majoritàriament en l’apartat esportiu, però a Senna estem davant d’un dels pocs esportistes que realment valia la pena escoltar, ja que sabia expressar de forma transparent el que sentia, una qualitat condicionada, en part, per les seves fortes creences religioses. I és en les parts més personals del documental, quan Senna parla de la seva visió de la vida, del seu continu aprenentatge com a persona i les seves ganes de seguir el bon camí quan t’adones de que no va ser un simple pilot el que va morir a Imola, i que el destí li va girar l’esquena de forma cruel. Més, si repassem totes les circumstàncies prèvies: els problemes d’estabilitat del Williams just quan ell acabava d’arribar, els debats entre pilots sobre la seguretat als circuits, la mort de l’austríac Ratzenberger durant els entrenaments i que hauria d’haver suspès la cursa, la seva decisió final de córrer… tot semblava fatalment escrit.

Tot i que el públic ja coneix el desenllaç, és impossible no inquietar-se a mesura que el moment es va acostant i gairebé patir-ho com si acabés de passar. La connexió amb Senna durant l’hora i mitja prèvia de pel·lícula és tal, que el moment de la seva mort resulta emotiu. En aquest sentit, s’ha de destacar que el documental no cau en sentimentalismes ni vol dramatitzar en excés, fins i tot es podria dir que ho planteja tot amb certa fredor. Cal destacar també que la narració a Senna és únicament a partir de testimonis de familiars, companys de la F1, periodistes i altres persones properes al pilot, sense cap veu en off neutra que expliqui els fets. Aquest fet realça el gran treball de documentació i capacitat de recopilació i sel·lecció d’imatges d’arxiu de televisió i documents sonors per el·laborar l’obra final. Completíssim i impecable.

Finalment, és inevitable esmentar el retrat que Senna fa, a partir de la història del seu protagonista, del funcionament i transformació de la F1, l’aspecte que més el relaciona amb l’actualitat. I és que els primers cinc minuts de pel·lícula, pertanyents al GP de Mónaco de 1984, ja resulten més trepidants que la immensa majoria de curses que podem veure ara. Veure avançaments de fa 25 anys que ara serien impossibles perquè la tecnologia no ho permet resulta una mica frustrant i alimenten la idea que, qui sap, potser si el gran Ayrton hagués sobreviscut, ara les coses serien diferents. O potser no, i es posaria les mans al cap. Irònicament, les conseqüències i replantejaments després del seu accident mortal van marca la direcció cap a la situació actual. En tot cas, tinc el ple convenciment que tot aficionat a la F1, tingui el bagatge que tingui, o directament tot amant de l’esport, ha de veure aquest magnífic documental.

2 Comentari »

Posters conceptuals del Festival ROLLING ROADSHOW 2011

Posted in General amb les etiquetes , , , , on 2 juny 2011 by Martí

A banda de Berlín, Cannes, Venècia, Donostia, Sundance, i la resta de més populars, cada any se celebren arreu del món milers de festivals i certàmens relacionats amb el cinema de pretensions molt més modestes però amb un caràcter més autèntic, fins i tot romàntic. Un dels més característics és el Rolling Roadshow, organitzat pel cinema Alamo Drafthouse d’Austin, Texas, que es dedica a la reposició de grans clàssics i també pel·lícules més actuals, però en un entorn molt significatiu, lligat a la naturalesa de les pel·lícules que projecta.

Aquest any, el Rolling Roadshow es queda a Texas per oferir diversos films que han estat rodats en aquest àrid estat nord-americà. Des de referents del western com Centauros del Desierto (John Ford, 1956) o Río Rojo (Howard Hawks, 1948), passant per les icòniques La Matanza de Texas (Tobe Hopper, 1974) i Bonny y Clyde (Arthur Penn, 1967), fins a dues de les millors pel·lícules dels germans Coen com Sangre Fácil (1984) i No Es País Para Viejos (2007), entre altres. En cada edició, es dissenyen pósters especials per a la ocasió, sempre de caràcter conceptual, expressant de forma molt subtil el contingut de cada pel·lícula, i aquest any no ha estat una excepció. Dissenyats per l’artista Jason Munn, il·lustren a la perfecció i amb gran originalitat tots aquests títols que tenen Texas com a escenari.

 

 

 

Font: Cinemania

2 Comentari »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.