Exile
Creador: Paul Abbott
Intèrprets: John Simm, Jim Broadbent, Claire Goose, Shaun Dooley, Olivia Colman, Timothy West.
Gènere: Thriller, drama. Gran Bretanya, 2011. 3 capítols de 55-60 min.
Després de ser acomiadat de males maneres del diari on treballa i abandonar la seva amant, Tom Ronstadt decideix marxar de Londres i tornar a la vella casa on va passar la seva infància, a Lancashire. Allà, es retroba amb la seva germana, que viu força amargada pràcticament dedicada només a cuidar el seu pare, qui pateix un estat avançat d’Alzheimer. A banda de trobar-se amb vells coneguts, Tom comença a desenterrar uns fets que havien quedat oblidats, però que li poden respondre moltes preguntes que arrossega des que va marxar: una antiga investigació periodística que el seu pare no va arribar a difondre mai.
Nova perla de la BBC. Després de la revolucionària Sherlock i la trepidant Luther, la cadena pública britànica reafirma els seu talent en el subgènere de les minisèries televisives i presenta un producte de molt alta qualitat. Exile és un intens thriller conformat per tres capítols d’una hora que, sense reinventar cap format ni trencar cap motlle, ens acosta una història contundent, magníficament escrita i brillantment interpretada. Tres hores escasses que permeten un desenvolupament idoni i molt concís, sense farciments ni subtrames innecessàries, i amb un nivell de tensió que creix inexorablement a mida que els capítols van avançant. La sèrie, que al Regne Unit es va emetre en tres dies consecutius i amb un immens èxit de públic, t’enganxa completament i pràcticament t’obliga a a fer el mateix degut a les ànsies de conèixer la seva resolució.
El cert és que plantejament és un dels més recurrents del món, el del protagonista que trenca amb la seva vida i torna al seu hàbitat d’infància per retrobar-se amb vells coneguts i fer reaparèixer fantasmes del passat que havien quedat oblidats. Precisament per això, Exile demostra que es pot presentar un model d’argument sense cap originalitat, però si la història que hi ha darrere té la força suficient i està narrada amb talent, el resultat pot ser tan notable com aquest. Fins i tot el protagonista respon a un patró relativament típic, amb caràcter conflictiu, mals hàbits de vida, facilitat per ficar-se en problemes, etc. (una mica equiparable al de Luther, sense anar més lluny), però també amb força carisma i un gran component humà. En tot cas, la sèrie té tanta força pròpia que deixa aquests convencionalismes en un segon pla i t’empeny a acompanyar a Tom a mida que va avançant en els seus descobriments.
Amb molta cura, però també amb molta cruesa, Exile combina la seva temàtica principal amb el tractament d’un subjecte tan delicat com és el de l’Alzheimer. El personatge del pare, Sam, té una importància cabdal en les investigacions del seu fill, no només per les dificultats que suposa la seva incapacitat per expressar-se, també per allò que amaga dins seu i que Tom, com pot, intenta extreure. La malaltia es presenta de forma terrible, no només pel qui la pateix, també (i sobretot) pels qui conviuen amb ell i es veuen forçats a orientar tota la seva vida cap a aquesta persona. Nancy, la germana de Tom, n’és l’exemple perfecte, un personatge magistralment ideat i expressat. Amb tot, la sèrie aconsegueix fugir del sentimentalisme, la compassió, el morbo o qualsevol altre punt de vista imposat, i mostra la malaltia en totes les seves vessants.
Els actors tenen bona part de culpa de les lloances que desperta Exile. John Simm, un dels actors més populars i consagrats al Regne Unit, sobretot en televisió, porta tot el pes de la sèrie i ofereix una actuació sòlida i molt contundent, donant aquest magnetisme especial que té el protagonista. Al seu costat, el veterà Jim Broadbent, conegut per aparèixer com a secundari en un gran nombre de pel·lícules com Moulin Rouge, Gangs of New York o la saga Harry Potter, ens regala una interpretació estel·lar. El patiment que ens transmet la seva mirada perduda, la inconsciència dels seus fets i la imprevisió de les seves reaccions es mescla amb un increïble toc de tendresa i afecte, sense necessitat de sobreactuacions; una actuació de 10. Pel que fa als secundaris, fantàstics tots també, amb menció especial per a Olivia Colman en el difícil paper de Nancy, la germana que ha deixat passar el millor de la seva vida per cuidar el seu pare.
El producte, en el seu conjunt, és digne dels millors elogis. A un argument que va augmentant en intensitat, dramatisme i també complexitat, s’hi aplica una narració molt clara i entenedora. Els últims minuts, sorprenents i amb una càrrega emocional molt gran (tot i que lleugerament previsibles, parcialment), et deixen literalment clavat al seient. Exile es guarda el millor pel final, però el camí per arribar-hi és d’una qualitat molt alta, característica que ja sembla lligada a qualsevol producte d’aquest tipus que resulti de la factoria de la BBC. Al contrari que Sherlock i Luther, que ja estan preparant les seves segones temporades de cara a la tardor, Exile no té prevista cap continuïtat. Potser és el més adient per una història que comença i acaba el seu recorregut de forma tan efectiva i meritòria. Esperarem més exponents d’aquest moment àlgid de la industria televisiva britànica.
41.387917
2.169919
Like this:
Be the first to like this post.
Martí
