Boardwalk Empire
Creador: Terence Winter
Intèrprets: Steve Buscemi, Michael Pitt, Kelly Macdonald, Michael Shannon, Shea Whigham, Aleksa Paladino, Michael Stuhlbarg, Stephen Graham.
Gènere: Drama, policíac, històric. USA, 2010. 1a temporada – 12 capítols de 45-60 min.
Any 1920, Estats Units viu sota la recentment imposada Llei Seca, cosa que converteix l’alcohol en un dels béns més preuats del país i genera una dura lluita per controlar el mercat de contraban, del qual Atlantic City és el gran centre neuràlgic. Nucky Thompson, tresorer de la ciutat, té el control absolut de tot el que hi passa, fent i desfent al seu interès, però també compta amb un munt d’enemics disposats a prendre-li aquest domini. Amb l’agent federal de prohibició Nelson Van Alden buscant el moment oportú per atrapar-lo, Nucky no només es preocupa pel mercat negre de l’alcohol, també per fer valdre les seves influències polítiques i fins i tot per fer-se càrrec dels més necessitats de la ciutat, com la humil immigrant irlandesa Margaret Schroeder.
Sona una guitarra i apareixen les impecables sabates de Steve Buscemi a tocar d’on arriben les suaus onades del mar platja endins. A partir d’aquí, un repàs de dalt a baix al personatge i una quantitat creixent d’ampolles de whisky que van arribant amb la corrent marina. Com era d’esperar, Buscemi s’acaba mullant les sabates, però això no l’impedeix encendre’s tranquil·lament un cigarro i, finalment, marxar cap a la ciutat com si res hagués passat. Amb poc menys de minut i mig de títols de crèdit, Boardwalk Empire ja fa una gran presentació de Nucky Thompson, ànima indiscutible d’aquesta nova exquisitat de la HBO. Podríem trobar força paral·lelismes amb els crèdits inicials de Los Soprano, i no seria la única comparació palpable entre ambdues sèries, però encara és aviat per equiparar-les degudament. Això sí, un cop vista la primera temporada de Boardwalk Empire, tot apunta que s’està gestant un producte televisiu de molta qualitat.
El capítol pilot dirigit per Martin Scorsese és simplement brillant, pràcticament de 10, però a la llarga acaba exercint una influència no massa positiva a la resta de la temporada, ja que el ritme trepidant i les grans dosis d’acció experimenten un clar descens a partir del segon episodi i evidencien que la veritable intenció de Boardwalk Empire és prendre’s les coses amb calma i assaborir-les. Així doncs, és important que l’espectador encaixi aquest contrast i s’habituï a aquest avanç més pausat, que no per això és pitjor. No obstant, això no treu que globalment es trobi a faltar un punt més d’acció en certes fases de la temporada i que l’excés de personatges i trames ens despisti una mica. A banda d’aquesta lleugera sensació que la sèrie vol abastar massa, la percepció global és que estem davant d’una grandíssima sèrie, d’aquelles que atorguen una gran dimensió als seus personatges i que són capaces de deixar el seu segell de qualitat en qualsevol moment.
Boardwalk Empire arrenca amb el pretext de l’inici de la Llei Seca, el mercat il·legal que va generar i les disputes entre gàngsters per tenir-ne el control, però es converteix en un gran retrat social i polític dels Estats Units dels anys 20 (amb un magnífic treball d’ambientació), quan les ferides de la 1a Guerra Mundial encara seguien obertes i les lleis no feien més que privar els ciutadans de tot allò que més els evadia de la realitat. I és que, a banda de festes, bacanals o temes relacionats amb els negocis, es podria dir que cap personatge de la sèrie gaudeix d’una vida feliç a nivell personal. És en aquest clima de desencís entre la població quan la política pren un pes vital, i Boardwalk Empire ens presenta el polític perfecte: Nucky Thompson. Sota el càrrec de tresorer de la ciutat, n’és el veritable propietari gràcies a la seva capacitat de tenir tothom content, sabent que això li permet mantenir el poder. Delinqüent, mafiós o traficant són qualificatius que es queden curts, ja que Nucky Thompson és un perfecte estratega. Un perfecte polític, en resum.
I si a un protagonista tan significatiu com aquest li poses la cara d’un Steve Buscemi pletòric, el personatge ho té tot per convertir-se en una de les properes icones televisives. Recent guanyador del Globus d’Or, Buscemi construeix el que definiríem com a “cabró encisador”, sense escrúpols i amb una fredor total a l’hora d’acabar amb la carrera o la vida d’un home que no entra als seus plans, però amb un profund sentit de la compassió i comprensió quan la situació ho requereix. En tot cas, imprevisible i imponent, tot i la no excessiva presència física. Els secundaris són d’autèntic luxe, començant per un Michael Shannon pertorbador com a agent federal i continuant per un Michael Pitt brillant en un difícil i quasi inexpressiu personatge turmentat per la seva participació a la guerra. Per la seva banda, Kelly Macdonald aporta l’interessant contrapunt al personatge de Nucky amb el seu posat aparentment inofensiu, però desprenent una gran seguretat.
La sèrie, inspirada en fets i personatges reals, posa de manifest que té un recorregut pensat a llarg termini. No només per aquesta successió mesurada dels fets, també per detalls com la presentació d’un jove i poc experimentat membre de la banda de Chicago anomenat Al Capone, que acaba la primera temporada sense massa pes a la sèrie i que, òbviament, té un gran potencial per davant. A més a més, el final de la primera temporada deixa obert un nou escenari amb bones expectatives. Boardwalk Empire és d’aquelles sèries destinades a cuinar-se a foc lent i anar demostrant la seva qualitat de forma subtil però continuada. Si la segona temporada manté la intensitat dels personatges, però aconsegueix accelerar una mica el ritme i començar a pujar la quota de pantalla d’acció més pròpiament de gàngsters, al mateix temps que moderar el nombre de trames i sub-trames, la sèrie pot consolidar-se definitivament. Espero que sigui el primer d’un bon nombre d’anys acompanyats de Boardwalk Empire.
41.387917
2.169919
Like this:
Be the first to like this post.
Martí
