Arxivar per gener, 2011

FOUR LIONS – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , on 29 gener 2011 by Martí

Des de l’11 de setembre de 2001, el terrorisme islàmic ha guanyat presència com a temàtica protagonista d’un bon nombre de pel·lícules, però mai ningú s’havia atrevit a abordar-ho en forma de comèdia. Chris Morris, un humorista molt popular a Gran Bretanya, ha decidit trencar aquest tabú i presentar Four Lions, una sàtira terrorista protagonitzada per quatre jihaidistes força ineptes que es preparen per perpetrar atemptats suïcides. La seva poca discreció i els seus mètodes no gaire ortodoxos per a l’entrenament donen lloc a situacions absurdes, delirants i que posen de manifest la falta de complexos per part del director.

Four Lions vol demostrar aquella teoria que diu que, en el fons, es pot fer humor amb qualsevol cosa, però no hi ha dubte que el camp per on es mou és delicat i pot aixecar força polèmica. Si més no, per aquell perill que una pel·lícula d’aquest tipus t’acabi despertant certa simpatia per uns personatges que, a la vida real, no se’n mereixen gens. En tot cas, la comèdia promet i molt, i caldrà afrontar-la com el que és. El tràiler ja té unes quantes perles.

Four Lions s’estrena el 6 de maig.

THE WALKING DEAD

Posted in Sèries TV amb les etiquetes , , , , , , on 26 gener 2011 by Martí

The Walking Dead

Creador: Frank Darabont

Intèrprets: Andrew Lincoln, Jon Bernthal, Sarah Wayne Callies, Steven Yeoun, Laurie Holden, Jeffrey DeMunn.

Gènere: Terror, ciència-ficció. USA, 2010. 1a temporada – 6 capítols de 45 min.


L’agent de policia Rick Grimes es desperta a l’hospital després d’haver caigut greument ferit per dos trets de bala en una persecució. Poc a poc, descobreix que l’edifici està completament buit i mig destrossat, mentre a fora hi ha desenes de cadàvers embolicats al terra. De seguida es dirigeix a casa seva per buscar la seva dona i el se fill, però no hi ha ningú. Els carrers només són ocupats per zombis que deambulen i ataquen a qualsevol ésser viu.

L’actualitat televisiva de les últimes setmanes ha estat pràcticament un monòleg sobre la sèrie que, segons deien, obriria una nova era en el gènere de zombis. Gràcies al poc marge de temps entre la seva emissió a Estats Units (novembre i desembre de 2010) i a Espanya (acaba de finalitzar), poca gent no coneix The Walking Dead a aquestes altures. Ha estat la curiositat, doncs, la que m’ha portat a comprovar si realment n’hi havia per tant i si em trobaria amb un punt d’inflexió en una temàtica que, sincerament, trobo desgastada i repetitiva. La resposta, tal com em temia, és negativa. Tot i el prometedor i talentós inici amb el pilot dirigit per Frank Darabont (Cadena Perpétua, La Milla Verde), la sèrie decau sensiblement, sobretot a partir del tercer capítol, i desemboca en un descol·locador final de temporada que posa de manifest la falta de cohesió entre els capítols i la incapacitat per transmetre una idea clara sobre què ens volen explicar.

I és que no sembla que els responsables de la sèrie tinguin les coses massa clares sobre l’element que ha de portar el veritable pes de la sèrie. Fent bona la dita de “qui molt abraça, poc estreny”, la preocupació per altres conflictes, sub-trames i personatges fa que fins i tot en alguna ocasió ens oblidem que hi ha uns quants zombis pel carrer que en teoria eren els protagonistes de tot plegat. Considerant que els personatges són totalment plans i sense cap gràcia, i que les sub-trames i conflictes no duen enlloc, no és d’estranyar que la sèrie decaigui en interès i originalitat. Així doncs, la brillantor narrativa i de posada en escena del primer capítol es converteix en un miratge i la resta de capítols no estan, ni molt menys, a l’altura. En aquest sentit, la brevetat de la temporada (tan sols sis capítols) ajuda a prendre voluntat per acabar-la, però més per inèrcia que no pas pels nivells d’intriga que pugui generar l’acció.

Els últims quatre capítols són un despropòsit en matèria de guió. No només per la simplicitat dels diàlegs i l’escassa originalitat dels fets, també pel desconcert que generen les decisions dels personatges i la nul·la empatia que generen. Però el principal problema és la descarada grandiloqüència que la sèrie vol transmetre, posant en boca de tots els protagonistes grans frases transcendentals que no tenen cap mena de versemblança i sobretot a través d’un últim capítol de dramatisme imposat que no s’aguanta per enlloc. The Walking Dead cau en aquesta mania tan “hollywoodiana” de subratllar fins la sacietat que allò que estem veient és molt important i que com a espectadors ens hi hem d’implicar emocionalment, i a mi això em provoca tot el contrari. Així doncs, el que al principi semblava realment una bona sèrie de zombis, s’acaba convencionalitzant i perdent la seva identitat.

Les actuacions es veuen condicionades per aquesta poca connexió que els personatges tenen amb l’espectador, però tampoc és que els intèrprets hi ajudin gaire. Andrew Lincoln és un d’aquells protagonistes que ni fu ni fa, solvent en les escenes d’acció, però sense cap raó perquè ens caigui especialment simpàtic. Jon Bernthal està simplement correcte en el paper de suposat company del protagonista i Sarah Wayne Callies (que molts identificaran com la Dra. Sara Tancredi a Prison Break) apareix preocupantment sosa, amb la mateixa cara d’espantada pràcticament al llarg de tota la temporada i fins el punt de fer una mica de ràbia i tot. De la resya de secundaris, molts cauen en la sobre-actuació, però potser es podria destacar Steven Yeoun, l’únic que genera comptats tocs d’humor i transmet certa simpatia. En realitat, alguns dels zombis semblen actuar millor que alguns dels actors “vius”.

No es pot negar que l’ambientació està treballada i que els zombis estan força ben aconseguits, i també em sembla bé que la sèrie no escatimi imatges amb un punt “gore” per donar realisme a l’acció. El problema és que The Walking Dead s’equivoca de camí quan aparta els zombis del primer pla i passa a preocupar-se exclusivament dels vius. No perquè aquesta sigui una mala decisió de per si, sinó perquè els vius no ens ofereixen gaire cosa interessant. Queda clar, doncs, que no és The Walking Dead aquesta entrada a una nova era del gènere de zombis, potser precisament perquè la pròpia sèrie es creu millor del que és arrel d’aquest sobredimensionament que s’ha produït. El gran èxit d’audiència ha propiciat que hi hagi prevista una segona temporada amb 13 capítols. Dubto molt que la miri.

BOARDWALK EMPIRE

Posted in Sèries TV amb les etiquetes , , , , , , , , , on 22 gener 2011 by Martí

Boardwalk Empire

Creador: Terence Winter

Intèrprets: Steve Buscemi, Michael Pitt, Kelly Macdonald, Michael Shannon, Shea Whigham, Aleksa Paladino, Michael Stuhlbarg, Stephen Graham.

Gènere: Drama, policíac, històric. USA, 2010. 1a temporada – 12 capítols de 45-60 min.


Any 1920, Estats Units viu sota la recentment imposada Llei Seca, cosa que converteix l’alcohol en un dels béns més preuats del país i genera una dura lluita per controlar el mercat de contraban, del qual Atlantic City és el gran centre neuràlgic. Nucky Thompson, tresorer de la ciutat, té el control absolut de tot el que hi passa, fent i desfent al seu interès, però també compta amb un munt d’enemics disposats a prendre-li aquest domini. Amb l’agent federal de prohibició Nelson Van Alden buscant el moment oportú per atrapar-lo, Nucky no només es preocupa pel mercat negre de l’alcohol, també per fer valdre les seves influències polítiques i fins i tot per fer-se càrrec dels més necessitats de la ciutat, com la humil immigrant irlandesa  Margaret Schroeder.

Sona una guitarra i apareixen les impecables sabates de Steve Buscemi a tocar d’on arriben les suaus onades del mar platja endins. A partir d’aquí, un repàs de dalt a baix al personatge i una quantitat creixent d’ampolles de whisky que van arribant amb la corrent marina. Com era d’esperar, Buscemi s’acaba mullant les sabates, però això no l’impedeix encendre’s tranquil·lament un cigarro i, finalment, marxar cap a la ciutat com si res hagués passat. Amb poc menys de minut i mig de títols de crèdit, Boardwalk Empire ja fa una gran presentació de Nucky Thompson, ànima indiscutible d’aquesta nova exquisitat de la HBO. Podríem trobar força paral·lelismes amb els crèdits inicials de Los Soprano, i no seria la única comparació palpable entre ambdues sèries, però encara és aviat per equiparar-les degudament. Això sí, un cop vista la primera temporada de Boardwalk Empire, tot apunta que s’està gestant un producte televisiu de molta qualitat.

El capítol pilot dirigit per Martin Scorsese és simplement brillant, pràcticament de 10, però a la llarga acaba exercint una influència no massa positiva a la resta de la temporada, ja que el ritme trepidant i les grans dosis d’acció experimenten un clar descens a partir del segon episodi i evidencien que la veritable intenció de Boardwalk Empire és prendre’s les coses amb calma i assaborir-les. Així doncs, és important que l’espectador encaixi aquest contrast i s’habituï a aquest avanç més pausat, que no per això és pitjor. No obstant, això no treu que globalment es trobi a faltar un punt més d’acció en certes fases de la temporada i que l’excés de personatges i trames ens despisti una mica. A banda d’aquesta lleugera sensació que la sèrie vol abastar massa, la percepció global és que estem davant d’una grandíssima sèrie, d’aquelles que atorguen una gran dimensió als seus personatges i que són capaces de deixar el seu segell de qualitat en qualsevol moment.

Boardwalk Empire arrenca amb el pretext de l’inici de la Llei Seca, el mercat il·legal que va generar i les disputes entre gàngsters per tenir-ne el control, però es converteix en un gran retrat social i polític dels Estats Units dels anys 20 (amb un magnífic treball d’ambientació), quan les ferides de la 1a Guerra Mundial encara seguien obertes i les lleis no feien més que privar els ciutadans de tot allò que més els evadia de la realitat. I és que, a banda de festes, bacanals o temes relacionats amb els negocis, es podria dir que cap personatge de la sèrie gaudeix d’una vida feliç a nivell personal. És en aquest clima de desencís entre la població quan la política pren un pes vital, i Boardwalk Empire ens presenta el polític perfecte: Nucky Thompson. Sota el càrrec de tresorer de la ciutat, n’és el veritable propietari gràcies a la seva capacitat de tenir tothom content, sabent que això li permet mantenir el poder. Delinqüent, mafiós o traficant són qualificatius que es queden curts, ja que Nucky Thompson és un perfecte estratega. Un perfecte polític, en resum.

I si a un protagonista tan significatiu com aquest li poses la cara d’un Steve Buscemi pletòric, el personatge ho té tot per convertir-se en una de les properes icones televisives. Recent guanyador del Globus d’Or, Buscemi construeix el que definiríem com a “cabró encisador”, sense escrúpols i amb una fredor total a l’hora d’acabar amb la carrera o la vida d’un home que no entra als seus plans, però amb un profund sentit de la compassió i comprensió quan la situació ho requereix. En tot cas, imprevisible i imponent, tot i la no excessiva presència física. Els secundaris són d’autèntic luxe, començant per un Michael Shannon pertorbador com a agent federal i continuant per un Michael Pitt brillant en un difícil i quasi inexpressiu personatge turmentat per la seva participació a la guerra. Per la seva banda, Kelly Macdonald aporta l’interessant contrapunt al personatge de Nucky amb el seu posat aparentment inofensiu, però desprenent una gran seguretat.

La sèrie, inspirada en fets i personatges reals, posa de manifest que té un recorregut pensat a llarg termini. No només per aquesta successió mesurada dels fets, també per detalls com la presentació d’un jove i poc experimentat membre de la banda de Chicago anomenat Al Capone, que acaba la primera temporada sense massa pes a la sèrie i que, òbviament, té un gran potencial per davant. A més a més, el final de la primera temporada deixa obert un nou escenari amb bones expectatives. Boardwalk Empire és d’aquelles sèries destinades a cuinar-se a foc lent i anar demostrant la seva qualitat de forma subtil però continuada. Si la segona temporada manté la intensitat dels personatges, però aconsegueix accelerar una mica el ritme i començar a pujar la quota de pantalla d’acció més pròpiament de gàngsters, al mateix temps que moderar el nombre de trames i sub-trames, la sèrie pot consolidar-se definitivament. Espero que sigui el primer d’un bon nombre d’anys acompanyats de Boardwalk Empire.

5è ANIVERSARI M.A.CONFIDENTIAL

Posted in General on 18 gener 2011 by Martí

 

Avui, aquest humil blog arriba a la respectable edat de 5 anys. 1825 dies donant la llauna a base de “freakisme” cinematogràfic i televisiu que considero tot un èxit perquè me’ls he passat fent exactament allò que pretenia quan vaig obrir-lo: compartir la meva opinió sobre les pel·lícules i sèries que veig, i fer-ho de forma lliure i oberta a qualsevol tipus de reacció. I així seguirà sent fins que perdi la il·lusió per fer-ho, un fet que no contemplo de cap manera ara mateix.

Vull agrair l’ajuda de tots els qui participeu amb els vostres comentaris i valoracions, i també a tots els lectors habituals, ocasionals o accidentals.  I recordeu que no cal saber de cinema per dir la vostra! Jo tampoc en sé tant i ja veieu els rotllos que deixo anar…

GRÀCIES A TOTS!!!

TAMBIÉN LA LLUVIA

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , , on 14 gener 2011 by Martí

También la Lluvia

Directora: Icíar Bollaín

Intèrprets: Luis Tosar, Gael García Bernal, Juan Carlos Aduviri, Karra Elejalde, Raúl Arévalo, Carlos Santos.

Gènere: Drama, social. Espanya, 2010. 100 min.


Un equip de rodatge es troba a Cochabamba, a Bolívia, per fer una pel·lícula sobre l’arribada de Cristòfol Colom a Sud-amèrica. Per interpretar els indígenes de les tribus d’aquell segle, fan un càsting entre la població local i n’escullen els que creuen més adequats. Mentre Sebastián, el director, s’esforça per transmetre a tots els actors el que vol d’ells, Costa, l’ajudant de direcció, vetlla perquè el projecte s’adeqüi a l’ajustat pressupost del que disposen. Tot es complica quan un conflicte sobre la privatització de l’aigua posa la població de Cochabamba en peu de revolució contra el govern.

L’anunci de la pel·lícula escollida per a representar Espanya als propers Oscars va despertar certa fredor i sorpresa. Un cop més, Celda 211 (podia ser presentada perquè a Estats Units es va estrenar el 2010) s’havia quedat fora i tampoc Balada Triste de Trompeta, de la qual tothom parlava perquè acabava de triomfar a Cannes i tenia tots els números per arribar lluny, havia estat la predilecta de l’Acadèmia Espanyola de Cine. El títol triat era También la Lluvia, d’Icíar Bollaín, un film llavors desconegut i que no veuríem fins el 2011. Ara que ja l’hem vist, tot pren més sentit. Estem davant d’un notable drama social amb una estructura complexa, però perfectament resolta, i una bona capacitat per emocionar l’espectador sense caure en la sobre-dramatització o la llagrimeta fàcil. Un retrat sincer, magníficament rodat i que corrobora la bona salut del cinema espanyol de caire més comercial

El drama social no és un gènere fàcil. L’alt risc de caure en l’excessiu posicionament per part del director sol portar a una distorsió o manipulació d’algun punt vista i la conseqüent imposició d’una visió partidària dels fets i poques pel·lícules aconsegueixen esquivar-ho. A También la Lluvia no direm que el posicionament és inexistent, però els fets formen part d’un relatiu segon pla respecte la trama principal, actuen com a context (basat en fets reals, per cert), i tot i que influeixen de forma clau en el desenllaç, no són el focus central del film. Bollaín introdueix una història de ficció de forma metalingüística, una pel·lícula dins la pel·lícula, per presentar-nos el veritable problema: la realització del rodatge. D’aquesta forma, es creen tres línies argumentals (context social, integrants del rodatge i pel·lícula rodada) que la directora madrilenya fa avançar amb molta habilitat i establint paral·lelismes molt significatius entre elles.

El pes de cadascuna d’aquestes capes es reparteix al llarg de la pel·lícula, començant per la història de Colom que roden els protagonistes, després els problemes del rodatge i finalitzant amb la revolució social. En tot cas, la correlació entre les tres va sent cada cop més intensa. No és arbitrari que Bollaín hagi volgut recuperar la colonització de les Amèriques com a història per explicar juntament amb aquesta revolució del poble de Bolívia, i també afegint la relació entre els integrants espanyols del rodatge amb els actors autòctons contractats. És inevitable reflexionar sobre si aquests 500 anys de diferència suposen realment tanta diferència. A nivell dramàtic, También la Lluvia avança de forma inicialment subtil en la relació entre els que acabaran sent els dos principals protagonistes, però la intensitat augmenta ràpidament cap al final. Llàstima que un parell de decisions poc convincents i massa efectistes del guió a l’últim tram no ens permetin parlar d’una pel·lícula rodona del tot.

A nivell interpretatiu, el film no es caracteritza per grandíssimes actuacions. Tot i transmetre la sobrietat i contundència habituals, Luis Tosar no ofereix res que es pugui considerar extraordinari (i menys si recordem el “Malamadre” de Celda 211) i fa de la nominació al Goya una decisió més mediàtica que res. Gael García Bernal està simplement correcte amb un personatge, tot sigui dit, que tampoc permet gaires registres. En canvi, sí que s’ha de destacar el gran paper de Juan Carlos Aduviri, actor bolivià debutant, que construeix el que realment és el personatge sobre qui gira tot. Tot i les seves limitades dots interpretatives, Aduviri aconsegueix transmetre moltes emocions i molt honestes, sobretot a través de la seva mirada. Pel que fa als secundaris, s’ha de subratllar Karra Elejalde, responsable d’alguns dels millors diàlegs de tot el film gràcies al seu turmentat personatge.

También la Lluvia és d’aquells casos en què, a partir de cert punt i amb el pas dels minuts, et vas adonant que estàs davant de cinema de gran qualitat. La pel·lícula es viu amb una intensitat creixent, sobretot durant la segona meitat, on cada dilema i cada decisió tenen un pes i unes connotacions darrere molt importants. L’habilitat narrativa d’Icíar Bollaín (que ja va demostrar a la notable Mataharis) queda una vegada més al descobert i fins i tot va un pas més enllà quant a nivell d’exigència. Tot i els detalls discutibles que presenta, l’adjudicació de la plaça en la carrera cap a l’Oscar queda justificada i es converteix, juntament amb Pa Negre, en una de les meves predilectes als premis Goya, on té un total de 13 nominacions. La indústria cinematogràfica espanyola ja té un altre bon referent per identificar el camí a seguir.

GAME OF THRONES – Tràiler

Posted in Avanços, Sèries TV amb les etiquetes , , , , on 12 gener 2011 by Martí

Diuen que els “anys 10″ del segle XXI serà la dècada de les sèries de televisió. I m’ho crec. El fenomen Lost, combinat amb les descàrregues d’internet i l’auge de les xarxes socials dels últims dos o tres anys, ha evidenciat que estem davant d’un producte amb un potencial increïble gràcies a la seva capacitat d’arribar de forma simultània a tots els punts del planeta i la consegüent interacció entre tots els seus seguidors. Si a tot això li sumem la creixent qualitat de les sèries de televisió, fruit també del creixent pressupost que s’hi està destinant, podem estar davant de grans productes televisius durant els propers anys.

El més immediat és Game of Thrones, de la prolífica i exquisita HBO, que ja vaig presentar al blog ara fa quatre mesos i que arriba per agafar el relleu primaveral de Boardwalk Empire, la qual també comentaré en breu. Com ja vaig explicar, es tracta de l’adaptació del primer volum de la saga best-seller de George R.R. Martin, “A Song of Ice and Fire“, i presenta una història que mescla l’acció medieval amb la ciència ficció. Sean Bean i Lena Headey encapçalen el repartiment.

Game of Thrones s’estrenarà el 17 d’abril a Estats Units. A Espanya es dirà Juego de Tronos i serà emesa per Canal+ amb molt poca diferència de temps (com ja va fer amb The Pacific).

Font: HBO

ICE AGE 4 – SCRAT’S CONTINENTAL CRACK-UP

Posted in Animació, Avanços amb les etiquetes , , , on 10 gener 2011 by Martí

Després de confirmar-se la quarta entrega de la saga Ice Age, anomenada Ice Age: Continental Drift, els seus creadors no han trigat gens a jugar la carta que més bé ha funcionat des de la creació de la saga: aquesta mena d’esquirol anomenat Scrat. Després d’il·lustrar el seu enamorament com a preludi d’Ice Age 3, ara la seva eterna persecució del seu aglà preferit té conseqüències una mica més significatives pel planeta. Scrat’s Continental Crack-Up és el nom del curtmetratge en qüestió, i és realment divertit, amb la qual cosa s’alimenta la teoria que, vista la decreixen qualitat de les pel·lícules, és aquest personatge l’autèntica estrella de la saga.

Ice Age 4 té prevista la seva estrena pel juliol de 2012. Un any i mig encara perquè els responsables de la 20th Century Fox treballin per aconseguir un veritable salt qualitatiu respecte la tercera part, que va ser realment fluixa.

LA BELLESA DE PIXAR

Posted in Animació amb les etiquetes , , on 8 gener 2011 by Martí

Mai ens cansarem de dir que el cinema d’animació mereixeria un subgènere dedicat exclusivament a les produccions de Pixar. Cada any ens en donen un motiu més. La sensibilitat que conté cada història, la veracitat de cada personatge i la inigualable capacitat de fer-nos emocionar de la forma més aparentment simple deixen a anys llum la resta de productores del gènere, que es limiten a presentar entreteniments que acaben satisfent més al públic infantil. Tot això, sense mencionar la impressionant qualitat de l’animació en 3D, que ens ha ofert imatges que ja són inoblidables dins la nostra memòria cinematogràfica.

Un total de 500 d’aquestes imatges són les que ha recopilat el brasiler Leandro Copperfield per fer aquest brillant muntatge en forma d’homenatge, anomenat “The Beauty of Pixar”. Tota una peça d’art que resumeix en poc menys de 7 minuts totes les sensacions que ens han transmès les seves pel·lícules. Des de la debutant Toy Story (1995), fins la que en tanca la trilogia, Toy Story 3 (2010). La selecció musical també és força encertada, començant amb la majestuosa “Intro” de The XX i acabant amb el “You’ve got a friend in me” de Randy Newman, la que va ser cançó símbol de Toy Story.

LUTHER

Posted in Sèries TV amb les etiquetes , , , , , on 6 gener 2011 by Martí

Luther

Creador: Neil Cross

Intèrprets: Idris Elba, Ruth Wilson, Steve Mackintosh, Indira Varma, Paul McGann, Saskia Reeves.

Gènere: Policíac, drama. Gran Bretanya, 2009. 6 capítols de 55-60 min.


John Luther és un controvertit detectiu de la policia de Londres que lluita contra el crim amb la mateixa intensitat que lluita amb si mateix i els seus fantasmes. Conegut pel seu caràcter explosiu i també per recórrer de tant en tant a tècniques poc ètiques en la seva feina, Luther és també el millor detectiu del cos, per la qual cosa es converteix en un membre tan incòmode com imprescindible. Després de ser apartat amb l’acusació de deixar caure un sospitós, que ara es troba en coma, Luther torna a l’acció amb un cas que posa a prova el seu enginy davant una presumpta assassina que juga a ser més intel·ligent que ell.

La cadena britànica BBC s’està consolidant com una font cada cop més rica de sèries de televisió de gran qualitat. Després de descobrir una notable adaptació de Sherlock Holmes, Sherlock, en forma de minisèrie de tres capítols, ara hi afegim aquesta sèrie policíaca impecable, amb la qual apuja el llistó encara més. Estenent el format a sis capítols que freguen l’hora de durada, Luther presumeix d’unes trames perfectament treballades, un protagonista amb un magnetisme molt especial i un ritme incansable de gran intensitat. La clara evolució de menys a més que segueixen la mitja dotzena de capítols de seguida atrapa l’espectador, qui pràcticament no té descans en les prop de sis hores que acumula la primera temporada. Un cop més, els carrers de Londres planten cara a Hollywood i demostren que no cal anar tan lluny per trobar acció policíaca trepidant al costat d’un component dramàtic de gran qualitat.

Com indica clarament el títol de la sèrie, tot gira a l’entorn del personatge de John Luther. Les trames combinen els casos a resoldre, un per capítol (excepte l’últim) amb l’evolució de la vida personal del protagonista i també el pes psicològic del seu passat. La influència sol ser recíproca entre aquests elements. La relació de Luther amb la seva exdona, Zoe, que ha començat a veure un altre home, i el temor que el sospitós en coma pugui despertar, explicar els fets i inculpar-lo, acaben sent el veritable motor de la trama al llarg d’aquests sis episodis. El personatge de Luther es converteix en un clar exemple d’antiheroi, que genera empatia tot i realitzar certs actes molt qüestionables i presentar una gran complexitat psicològica. Tot i que es troba un pèl a faltar una aportació més substancial d’alguns secundaris, s’ha de destacar el misteriós personatge d’Alice Morgan i també alguna sorpresa que ens té preparada algun de la resta.

D’altra banda, cal afegir que els casos policials són realment interessants, gens convencionals i amb un bon rerefons. Al contrari que altres sèries policíaques, Luther no necessita recórrer a històries rebuscades que acaben resultant poc versemblants (com és el cas de CSI), sinó que manté un caire molt realista i actual. L’intens ritme narratiu amb què avança l’acció i la capacitat de presentar un clímax final amb la resolució del cas, al mateix temps que es deixa obert algun aspecte important de la trama troncal al voltant de Luther, fan que la sèrie es visqui a flor de pell des del primer fins el sisè capítol. També el joc de rivalitat i complicitat entre les dues ments privilegiades de Luther i la seva antagonista Alice genera i afegeix un atractiu molt especial a la sèrie. La solidesa del conjunt és admirable i clarament superior a moltes altres produccions del mateix gènere.

El treball interpretatiu dels actors és un altre factor clau de qualitat. La portentosa presència i el tros de veu d’Idris Elba (The Wire, RocknRolla) dóna una força immensa al protagonista John Luther, atorgant-li aquest punt de descontrol mental i obscuritat que tan bé defineix el personatge, que es balanceja constantment entre el bé i el mal i juga al límit amb allò de si la finalitat justifica els mitjans. Al seu costat, l’aparent fragilitat de Ruth Wilson, posseïdora d’una mirada i somriure plens d’astúcia i malícia, suposen el contrapunt perfecte i completen una parella protagonista imprevisible i amb una química molt particular. Les actuacions de la resta de secundaris i dels actors puntuals en cada capítol són també brillants, sense fer excessos, però també sense escatimar el gran dramatisme que hi ha darrere les diferents trames.

Luther esdevé una cita ineludible per tots els amants del gènere policíac i una proposta més que recomanable pel públic en general. L’extensió a pràcticament una hora de durada de cada capítol es veu pal·liada amb un pols narratiu perfectament calibrat, la qual cosa els fa fluir com si res, sense deixar ni un sol segon per l’avorriment. El format de sis capítols juga clarament a favor de mantenir el llistó molt alt en tots els episodis (potser el segon i el tercer baixen, però molt lleugerament) i aconseguir una temporada molt més cohesionada i rodona, però té un problema: que se’t fa molt curt. Gràcies al gran èxit que va tenir a Gran Bretanya, amb audiències que van rondar els 4 milions d’espectadors, Luther ja ha confirmat una segona temporada per aquest any. No obstant, el format tornarà a canviar i arribarà amb dos episodis de dues hores cadascun. Veurem si aconsegueixen que funcioni tan bé.

ESTRENES 2011

Posted in Avanços amb les etiquetes , , on 4 gener 2011 by Martí

Aquestes són algunes de les estrenes més destacades de l’any que acabem de començar. El mes previst de cada estrena és el vigent a dia d’avui, però podria haver-hi variacions coneixent com funcionen les distribuïdores en aquest país.

GENER


FEBRER


  • 127 Horas (Danny Boyle). Un drama de supervivència que promet emocions fortes, amb James Franco.
  • I’m Still Here (Casey Affleck). El fals documental amb què Joaquin Phoenix va revolucionar Hollywood.
  • Valor de Ley (Joel i Ethan Coen). Remake del western clàssic, amb el gran Jeff Bridges.
  • Cisne Negro (Darren Aronofsky). Una de les grans candidates a l’Oscar d’aquest any, amb Natalie Portman.
  • Winter’s Bone (Debra Granik). Una de les pelis independents més premiades de 2010.

MARÇ


  • Rango (Gore Verbinski). Esperada pel·lícula d’animació western amb Johnny Depp posant la veu principal.
  • Nowhere Boy (Sam Taylor Wood). Biopic de l’adolescència de John Lennon i la creació dels Beatles.
  • Torrente 4: Lethal Crisis (Santiago Segura). Nova seqüela del famós i desastrós detectiu.
  • Sucker Punch (Zack Snyder). Cine fantàstic i d’acció als anys 50 al més pur estil visual de 300.
  • La Deuda (John Madden). Interessant thriller amb Sam Worthington i Helen Mirren.
  • Gnomeo y Julieta (Kelly Asbury). Adaptació en clau d’humor de la famosa història d’amor.

ABRIL


  • Thor (Kenneth Branagh). Adaptació a la gran pantalla del famós còmic mitològic.
  • Hanna (Joe Wright). Thriller d’aventures sobre una jove assassina a sou.
  • Invasión a La Tierra: Batalla Los Ángeles (Jonathan Liebesman). Enèsima invasió alienígena.
  • Río (Carlos Saldanha). Prometedora peli d’animació amb sabor brasiler del creador d’Ice Age.
  • Scream 4 (Wes Craven). Nova seqüela de la màscara de terror més famosa del cinema.
  • Four Lions (Christopher Morris). Controvertida comèdia britànica sobre el terrorisme islàmic.

MAIG


  • Piratas del Caribe 4: En Mareas Misteriosas (Gore Verbinski). Nova ració de pirates, ara amb Penélope Cruz.
  • Unknown (Jaume Collet-Serra). Thriller d’intriga de director català i amb Liam Neeson al capdavant.
  • Senna (Asif Kapadia). Documental sobre la vida del malaurat pilot brasiler de Fórmula 1.
  • La Soledad de los Números Primos (Savero Costanzo). Drama sobre la discapacitat a l’adolescència.
  • Source Code (Duncan Jones). El director de Moon torna amb un thriller de ciència-ficció amb Jake Gyllenhaal.

JUNY


  • Cars 2 (Brad Lewis, John Lasseter). L’aposta de Pixar per aquest any és una nova seqüela.
  • Kung Fu Panda 2 (Jennifer Yuh). Una altra seqüela, aquest cop del popular panda amant de les arts marcials.
  • X-Men: First Class (Matthew Vaughn). Nova entrega de la prolífica saga de X-Men.
  • Resacón en Las Vegas 2 (Todd Phillips). Continuació de la divertida i exitosa comèdia de 2009.
  • Super 8 (J.J. Abrams). Intrigant nova proposta del sempre interessant creador de Lost.

JULIOL


AGOST


  • Cowboys and Aliens (Jon Favreau). Estranya mescla entre western i extraterrestres, amb Daniel Craig i Harrison Ford.
  • Los Pitufos (Raja Gosnell). Adaptació a la gran pantalla i en 3D de la famosa sèrie de dibuixos animats.
  • Captain America: The First Avenger (Joe Johnston). Més adaptacions de còmic, ara el Capità Amèrica.
  • Destino Final 5 (Steven Quale). Cinquena entrega de la saga de terror i intriga.
  • Conan El Bárbaro (Marcus Nispel). Remake de la popular peli dels anys 80, sense Schwartzenegger.

SETEMBRE


  • War Horse (Steven Spielberg). Torna Spielberg, amb una història ambientada a la 1ª Guerra Mundial.
  • Medianoche en París (Woody Allen). La dosi anual d’Allen, aquest cop a París i amb Carla Bruni de convidada d’honor.
  • Jane Eyre (Cary Fukunaga). Adaptació de la famosa novel·la, amb Mia Wasikowska com a protagonista.

OCTUBRE


NOVEMBRE


  • Immortals (Tarsem Singh). Acció mitològica a l’Antiga Grècia amb Mickey Rourke i John Hurt.
  • La Piel Que Habito (Pedro Almodóvar). Fosca història de venjança d’un cirurgià.
  • Acero Puro (Shawn Levy). Acció futurista ambientada al món de la boxa, però amb robots enlloc d’humans.
  • Contagion (Steven Soderbergh). Drama sobre un grup de doctors que ha d’acabar amb un virus mundial.
  • Happy Feet 2 (George Miller). Seqüela de la simpàtica història d’animació dels pingüins balladors.

DESEMBRE


  • Misión Imposible 4 (Brad Bird). Nova entrega de la famosa saga d’acció, amb Tom Cruise com a protagonista un cop més.
  • Hugo Cabret (Martin Scorsese). Incursió al 3D de Scorsese adaptant aquesta novel·la infantil.
  • Los Hombres que No Amaban a las Mujeres (David Fincher). Remake americà de la famosa trilogia de Stieg Larsson.
  • Dream House (Jim Sheridan). Thriller de terror amb Daniel Craig, Rachel Weisz i Naomi Watts.
  • Sherlock Holmes 2 (Guy Ritchie). Seqüela de la nova adaptació del detectiu londinenc, amb Robert Downey Jr i Jude Law.
  • Gato con Botas (Chris Miller). Spin-off de Shrek protagonitzat pel gat amb botes i la seva espasa.

SENSE DATA CONFIRMADA


  • The Fighter (David O. Russell). Una de les que apunten als Oscars, amb Mark Wahlberg i Christian Bale.
  • Somewhere (Sofía Coppola). Quarta pel·lícula de la directora, guanyadora a Cannes 2010.
  • Rabbit Hole (John Cameron Mitchell). Drama amb Nicole Kidman i Aaron Eckhart.
  • [REC] Genesis (Paco Plaza). Preqüela que explicarà els orígens del virus de [REC].
  • The Tree of Life (Terrence Malick). Aventures i ciència-ficció amb Brad Pitt i Sean Penn.
  • Eva (Kike Maíllo). Producció catalana de ciència-ficció amb Daniel Bruhl.
  • 13 (Géla Babluani). Remake de la impactant 13 Tzameti, amb Jason Statham i Mickey Rourke.
  • Casino Jack (George Hickenlooper). Comèdia biogràfica d’un multimilionari, amb Kevin Spacey.
  • Cemetery Junction (Ricky Gervais). Comèdia dels anys 70 dels creadors de The Office.
  • Creation (Jon Amiel). Biografia de Charles Darwin, amb Paul Bettany i Jennifer Connelly.
  • A Dangerous Method (David Cronenberg). Sigmund Freud segons Cronenberg, amb Viggo Mortensen.
  • Restless (Gus Van Sant). Nou drama del controvertit director, amb Mia Wasikowska de protagonista.
  • The Kids Are All Right (Lisa Chodolenko). Drama amb Julianne Moore, Annette Bening i Mark Ruffalo.
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.