Arxivar per octubre, 2010

LA RED SOCIAL

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , on 30 octubre 2010 by Martí

The Social Network

Director: David Fincher

Intèrprets: Jesse Eisenberg, Andrew Garfield, Justin Timberlake, Joseph Mazello, Rooney Mara, John Hayden, Josh Pence.

Gènere: Drama. USA, 2010. 120 min.


Després de tallar amb la seva nòvia, Mark Zuckerberg arriba a la seva habitació de la universitat de Harvard i decideix crear una web on tothom qui vulgui pugui comparar i triar quines són les millors noies de tota la universitat. En poques hores, la web rep desenes de mil·lers de visites i té una repercussió increïble entre tota la comunitat. És llavors quan els bessons Winklevoss contacten amb Mark perquè els ajudi a desenvolupar un projecte de xarxa social que tenen pensat des de fa temps.

“A M.A.Confidential le gusta esto”. Facebook resumiria així la opinió recollida en aquest post, però La Red Social mereix aprofundir molt més en el seu contingut. Bàsicament, perquè estem davant d’un dels films més ben elaborats d’aquest any, no només per descobrir-nos el que s’amaga darrere la creació de la xarxa social més famosa del món (més de 500 milions d’usuaris), sinó per fer una excel·lent anàlisi social sobre una nova generació de joves que són capaços de canviar el món gràcies a Internet. El binomi format per la direcció de David Fincher (Seven, El Club de la Lucha, Zodiac) i el guió d’Aaron Sorkin (El Ala Oeste de la Casa Blanca) ha convertit una història real, de la qual tots som partícips, en una de les trames més trepidants i intenses d’aquests últims anys. Un brillant retrat de l’ambició, de la falta d’escrúpols i de l’alienació humana amb tal d’aconseguir un sol objectiu: més.

La Red Social evidencia moltes coses només amb la primera seqüència. Que és una pel·lícula complexa, que no podem permetre’ns desconnectar en cap moment i que el seu protagonista és tan intel·ligent com estúpid. No obstant, tot i la seva complexitat, l’efectivitat del muntatge guia l’espectador gràcies a la seva gran capacitat de posar en context cada fase de la polèmica sobre la qual es sustenta el film, que no és altra que la demanda judicial d’Eduardo Saverin a Mark Zuckerberg. Poc a poc, la pel·lícula va desgranant tota l’evolució de Facebook, des de ser una simple idea al cap de Zuckerberg (i d’altres persones), fins a convertir-se el que tothom coneix ara. L’evolució paral·lela del personatge ens va introduint en una ment privilegiada, astuta, retorçada i, al mateix temps, immadura i inconscient. Probablement, la única capaç d’haver creat un gegant com Facebook. Un autèntic Ciudadano Kane del s.XXI.

El desenvolupament de la història i dels personatges és de llibre, una clara mostra del gran talent d’Aaron Sorkin, qui també deixa la seva inconfusible firma en uns diàlegs afilats, carregats d’enginy i ironia, i a una velocitat de vertigen en segons quins moments. Sorkin sap donar als personatges aquest punt de pedanteria que tant bé els defineix. El retrat de la universitat de Harvard, tot i no ser el primer cop que el veiem, il·lustra a la perfecció els valors pels quals es regeixen Zuckerberg i companyia, els que només persegueixen l’èxit, sense contemplar la segona posició com a acceptable. El simbolisme de la competició universitària de rem, tot i ser fàcil, està perfectament encaixat i regala una de les millors i més potents seqüències de la pel·lícula. No obstant, La Red Social et fa plantejar seriosament qui és el veritable guanyador en tota aquesta història i si realment la finalitat justifica els mitjans.

Les actuacions de tot el repartiment són sorprenentment bones. I dic sorprenentment perquè Jesse Eisenberg era un actor que s’havia donat a conèixer en papers secundaris o gràcies a comèdies com Zombieland, però es treu de la màniga una caracterització impecable de Zuckerberg. Eisenberg li dóna al personatge aquest aspecte juvenil, però presumptuós i conscient de ser més llest que la resta que tanta ràbia ens fa. Al seu costat, destaca Justin Timberlake com a Sean Parker, creador de Napster, qui fa un treball molt convincent tot i no haver mostrat gaires dots pel cinema fins ara. La resta del repartiment, escollit amb molt d’encert per no tractar-se d’actors massa coneguts, també contribueixen amb un bon paper i dibuixant personatges molt significatius per il·lustrar aquesta nova generació de joves tan prematurs en el món de l’èxit empresarial.

La Red Social no és només un prodigi narratiu, també amaga missatges, contradiccions i reflexions. La més clara és la que resumeix el lema del film, “No fas 500 milions d’amics sense guanyar-te alguns enemics”, i que es concentra en el personatge de Mark Zuckerberg, un home que ha permès a milions de persones fer nous amics, mentre que ell, en el seu camí per aconseguir-ho, se n’ha quedat sense. D’altra banda, el film impacta per la seva proximitat, per parlar d’un fenomen del qual participem tots cada dia i que oculta un procés realment obscur i unes intencions no precisament altruistes. Però el més rellevant de La Red Social és la deshumanització que planteja a través dels seus personatges. Tot i el que han aconseguit, no voldries ser com ells ni tampoc voldries ser amic de cap d’ells, els trobes menyspreables. Tota una paradoxa.

La Red Social és una de les pel·lícules de l’any. Imprescindible. No només per conèixer els secrets de Facebook, sinó per conèixer com funciona el món actual pels qui estan decidits a canviar-lo, sigui pel preu que sigui.

10 Comentari »

TRON LEGACY – Avanç de la BSO de Daft Punk

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , on 28 octubre 2010 by Martí

Ha començat la campanya viral d’una de les estrenes més destacades d’aquest Nadal, Tron Legacy. La seqüel·la de la llegendària Tron, que va revolucionar el món dels efectes especials a principis dels anys 80, és una de les apostes més importants dels últims anys per part de la factoria Disney, que està decidida a fer-nos arribar per totes les vies possibles els motius i imatges tan característics que defineixen l’entorn de Tron Legacy. Fins a la sopa, vaja…

Entre els principals reclams del film, que s’estrenarà en 3D, òbviament, hi ha aquest estil visual tan singular i espectacular, que actualitza l’aparença del film original. També el repartiment és força destacat, amb Jeff Bridges, Michael Sheen i Olivia Wilde al capdavant. No obstant, un dels punts forts d’aquesta seqüel·la promet ser la banda sonora, ja que els encarregats de produir-la han estat ni més ni menys que Daft Punk, possiblement la parella més talentosa i carismàtica de la música electrònica actual. Com a primer avanç, ens arriba aquest breu videoclip anomenat “Derezzed”. Breu, però espectacular.

Tron Legacy s’estrena el 17 de desembre.

Deixa un comentari »

BURIED

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , on 24 octubre 2010 by Martí

Buried

Director: Rodrigo Cortés

Intèrprets: Ryan Reynolds.

Gènere: Intriga, thriller. Espanya, 2010. 90 min.


Paul Conroy es desperta i s’adona que l’han enterrat viu dins d’un taüt. Està emmordassat i lligat de mans, i només compta amb un encenedor que li permet il·luminar mínimament el seu voltant. Després de comprovar que no hi ha forma de sortir, comença a patir un atac d’angoixa, fins que sent la vibració d’una Blackberry als seus peus. No queda molta bateria, però és la seva única eina de salvació, tot i que no sap on està enterrat ni els veritables motius pels quals li han fet això.

Només cal llegir la sinopsi per comprendre que estem davant d’una pel·lícula insòlita, una d’aquelles experiències que vivim per primera vegada en una sala de cinema, i només per això ja cal atribuir un mèrit increïble al director gallec Rodrigo Cortés, principal artífex de Buried. El film és una lliçó de narrativa cinematogràfica, capaç d’accentuar els sentits de l’espectador i traslladar-lo a l’interior del fatídic taüt on es troba tancat l’únic protagonista de la història. Des de la primera respiració fins a l’últim segon del film, l’expectació et deixa atrapat a la butaca, amb moments realment angoixants i un nivell de tensió que augmenta incessantment fins el desenllaç. 90 minuts de gran intensitat, amb una varietat de recursos força ben trobada, però irregular, i un resultat que acaba sent molt efectiu i directe, sense arribar a ser excepcional.

Buried deixa força clar, des d’un bon inici, que no farà cap concessió a l’espectador. Els primers segons amb la pantalla en negre ja comencen a impacientar-nos, però això no és res més que l’arrencada d’un film que, per sobre de tot, demostra que es pot construir una hora i mitja de gran intriga en un espai mínim, un sol actor i amb ben pocs elements al seu voltant. El mateix Alfred Hitchcock hauria donat el seu beneplàcit a un plantejament com el de Buried, per la capacitat de mantenir l’espectador atent de forma constant i fins l’últim segon, situant de forma progressiva més i més entrebancs a un protagonista que no s’explica la seva situació, però que ha de pensar ràpid per poder sobreviure (Con La Muerte en Los Talones, però en un taüt). Cortés aconsegueix que la trama flueixi prou bé tot i les dificultats que s’autoimposa i aconsegueix, a més a més, deixar anar uns quants missatges de rerefons.

Tot i no sortir del taüt en cap moment, el que passa a l’exterior té la mateixa o més influència que el que passa a l’interior. I aquesta percepció s’aconsegueix sense que nosaltres ho veiem, cosa que és digna d’admirar. Gràcies a les seves trucades, anem coneixent més i més coses del personatge, tant a nivell personal com professional, al mateix temps que descobrim la gran contradicció que vol comunicar Buried. I és que la teòrica “llibertat” o capacitat per facilitar les coses que ens pot aportar un telèfon mòbil d’última generació, pot acabar girant-se en contra i no generar més que complicacions i malentesos degut al funcionament del món on vivim i la desconfiança que l’ésser humà té per naturalesa. Tot i no moure la càmera d’allà dins en cap moment, Rodrigo Cortés ens trasllada a l’exterior i ens fa visualitzar un munt de coses, de tal forma que l’espectador pot imaginar l’altra part del film a la seva ment.

En aquest sentit, cal destacar la magnífica direcció i la immensa varietat de plans que Cortés ens ofereix en un espai tan reduït, de forma que en cap moment la pel·lícula es fa reiterativa o monòtona. L’immens treball de Ryan Reynolds també hi ajuda enormement, ja que aconsegueix transmetre l’angoixa i el patiment sense exagerar, al mateix temps que inclou, fins i tot, certs tocs d’humor negre. La simbiosi amb l’espectador acaba sent tal que gairebé acabes respirant al mateix ritme que ell. La resta de personatges, tots telefònics, generen el suspens de saber si realment diuen o no la veritat, però s’ha de dir que no tots estan igualment aconseguits. També desconec si la resistència de la bateria de la Blackberry és fidel a la realitat, però crec que això ja seria buscar-li tres peus al gat. No obstant, això no treu que Buried tingui aspectes discutibles i que els recursos de guió siguin més i menys afortunats.

Un altre aspecte que no m’ha acabat de convèncer és la banda sonora, que cau en l’excés més d’una vegada per tal d’accentuar un dramatisme al qual no li fa falta ser accentuat. També he trobat que sobrava en alguna escena, més que res perquè crec que treu l’atmosfera original, propiciada per la magistral edició de so del film. Cada petit soroll, cada cruixit de la fusta, cada vibració ens posa en alerta. També la il·luminació és excel·lent. En general, la factura tècnica suposa un exercici d’estil molt i molt arriscat que acaba funcionant prou bé i assolint el seu objectiu. Buried no passarà a la història com una pel·lícula excepcional, però sí com un producte genuí dins del gènere d’intriga i terror psicològic, i que situa Rodrigo Cortés com un dels nous directors a tenir en compte durant els propers anys.

2 Comentari »

THE FIGHTER – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , , on 22 octubre 2010 by Martí

Com és habitual en aquesta època de l’any, comencen a arribar les estrenes que apunten clarament als propers Oscars. Una de les pel·lícules que sembla tenir-ho tot per convertir-se una de les finalistes destacades a la cursa per les desitjades estatuetes és The Fighter. Dirigida per David O. Russell, director de “classe mitja” fins ara a Hollywood, explica la història d’un humil boxejador que va guanyant prestigi fins estar a disposició de guanyar el títol mundial de pesos lleugers. El seu germà i entrenador, un ex delinqüent, es un dels principals artífexs de la seva escalada, però també resulta conflictiu, i també la seva relació amb una cambrera complica les coses. Argument previsible? Sembla que sí, però caldrà veure-la.

El repartiment compta amb Mark Wahlberg com a protagonista i Christian Bale en el paper d’entrenador, presentant un cop més un aspecte molt demacrat després d’un profund canvi d’imatge al qual l’actor ja ens té acostumats (recordeu El Maquinista). Al seu costat, Amy Adams i Melissa Leo tindran el protagonisme femení. The Fighter presenta la particularitat que, originalment, era un projecte que havia de dirigir Darren Aronofsky, amb Brad Pitt i Matt Damon com a protagonistes, però un canvi en la producció va fer canviar tots els plans. Espero que les hipòtesis de “com hauria estat” no li facin gaire mal. De moment, el póster no val res i el tràiler fa certa olor a peli ja vista, però deixa entreveure unes grans actuacions.

La pel·lícula s’estrena el 10 de desembre a USA, però aquí no arribarà fins el 2011.

Per cert, si The Wrestler ja va ser traduïda aquí com El Luchador, com s’ho faran ara amb The Fighter? Felicitats un cop més a les distribuïdores d’aquest país.

Deixa un comentari »

PA NEGRE

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , on 20 octubre 2010 by Martí

Pa Negre

Director: Agustí Villaronga

Intèrprets: Francesc Colomer, Nora Navas, Marina Comas, Roger Casamajor, Laia Marull, Marina Gatell, Sergi López, Eduard Fernández.

Gènere: Drama, intriga. Espanya, 2010. 100 min.


En ple bosc del Pirineu català i just acabada la Guerra Civil, l’Andreu troba un carro estimbat amb dos cadàvers dins, un d’ells un dels millors amics del seu pare. Amb la certesa que es tracta d’un assassinat i no d’un accident, la Guàrdia Civil cita a declarar tant a l’Andreu com el seu pare. Sabent que el perseguiran fins detenir-lo, el pare decideix fugir cap a França i deixa l’Andreu vivint amb els seus oncles, ja que la seva mare no pot fer-se càrrec d’ell. Poc a poc, la investigació del cas va destapant vells secrets del poble.

El cinema català està d’enhorabona. Després de passar amb un gran èxit de la crítica pel Festival de San Sebastián, Pa Negre arriba a les sales de cinema justificant aquesta gran rebuda i amb la determinació de convertir-se en una de les produccions més notables de la industria cinematogràfica espanyola durant aquest any. Adaptant els llibres “Pa Negre” i “Retrat d’un Assassí d’Ocells” d’Emili Teixidor, el director mallorquí Agustí Villaronga construeix un relat obscur, intens i impactant, difícil d’esborrar de la memòria per part de l’espectador. A més d’oferir un brillant retrat costumista de la vida rural a Catalunya durant els primers anys de postguerra, sorprèn amb una història que es va desvetllant poc a poc i manté l’atenció de principi a fi, deixant el context històric en un segon pla (tot i que influent) i centrant-se en uns personatges que valen més pel que amaguen que pel que mostren.

Pa Negre comença sense pensar-s’ho, amb una seqüència inicial brutal que marca tot el desenvolupament posterior de la trama. A partir d’aquí, ens endinsa al Pirineu dels anys 40 i fa bona aquella teoria que diu que el món rural té un costat fosc ocult darrere l’aparent tranquil·litat dels prats i les muntanyes que l’envolten. La història evidencia la marcada diferenciació entre classes i també les diverses inquietuds que presenta cada generació en la tradicional vida familiar. Pa Negre descriu personatges turmentats pel seu entorn, per la vida que porten, amb unes ganes boges de fugir d’allà i sentir-se lliures. És curiós com la naturalesa oberta pot ser tan opressiva quan un sap que és tan difícil poder marxar. La simbologia que aporta la destacada presència d’ocells, gàbies, reixes o al desig de volar il·lustra perfectament els objectius dels personatges.

El protagonisme destacat dels nens afegeix més cruesa a la pel·lícula, però aquesta sap fugir sempre de la provocació o el morbo gratuïts, fent servir sempre un to dramàtic, però moderat i amb més subtileses de les que semblen. Salvant les grans distàncies, Pa Negre recorda en diverses ocasions a La Cinta Blanca, de Michael Haneke, no només per coincidir en un ambient rural en què les atrocitats dels adults repercuteixen directament en els nens, també per la casual similitud dels nens protagonistes i fins i tot alguna imatge pràcticament idèntica. Villaronga, tot i no ser sempre efectiu en la narració i perdre’s un pèl amb alguna de les sub-trames, sap conduir molt bé l’argument i el porta cap a un final inesperat, però coherent i molt significatiu.

Un dels punts forts de Pa Negre és l’altíssim nivell de totes les actuacions. El repartiment infantil, encapçalat per Francesc Colomer i Marina Comas, fa un treball brillant en papers gens fàcils d’interpretar, ja que es tracta de nens que no presenten la innocència pròpia de la seva edat i són els responsables de gran part de la intensitat del film. D’altra banda, cal destacar el gran paper de Nora Navas, guanyadora del premi a millor actriu a San Sebastián, així com Roger Casamajor, Laia Marull o Marina Gatell, amb les intervencions de luxe de Sergi López i Eduard Fernández. Tot i la presència de noms coneguts, aquests queden en un segon pla, cosa que també atribueix mèrit i valentia a l’elecció de Villaronga dels actors per portar el pes del film.

Malauradament, és un cas massa puntual, però Pa Negre demostra que no cal anar molt lluny per trobar cinema de qualitat i una bona capacitat per construir un drama amb substància, bones dosis d’intriga i personatges intensos. A més a més, la proximitat de la història pel seu context geogràfic encara hi afegeix més interès, i també més consciència que qualsevol poble perdut per la muntanya pot ser molt més “entretingut” del que sembla. Per això, i per donar un merescut impuls al cinema de casa nostra, val la pena veure Pa Negre. Dins de les seves imperfeccions, està molt més ben resolta i lligada que un munt d’altres films que pretenen ser “pa blanc”, però acaben sent totalment previsibles. S’ha de convertir en una referència pel camí a seguir per la nostra indústria cinematogràfica, ja que, quan es vol, les coses poden sortir molt bé.

10 Comentari »

OUTRAGE

Posted in Cine - 2010, Sitges 2010 amb les etiquetes , , , , , on 15 octubre 2010 by Martí

Autoreiji

Director: Takeshi Kitano

Intèrprets: Takeshi Kitano, Jun Kunimura, Fumiyo Kohinata, Tomokazu Miura, Yuya Takayama, Hideo Nakano.

Gènere: Thriller, policíac, drama. Japó, 2010. 105 min.


Després d’una multitudinària reunió amb el president de la família, diversos clans “yakuza” es disputen el seu tracte de favor per anar escalant llocs i fer-se amb el màxim control i poder de decisió. A partir d’una ordre del propi president, que desconfia d’un dels clans, comença un sanguinari conflicte que acaba involucrant pràcticament a tots els “yakuzas” de la ciutat. L’ambició, les traïcions, les venjances i els favoritismes són els vehicles del que pot acabar sent una autèntica revolució dins la màfia organitzada japonesa.

Sempre m’he declarat un gran fan de Takeshi Kitano. No només pel carisma i singularitat que dóna a tots els personatges que interpreta davant la càmera, sinó per la seva especial sensibilitat i versatilitat com a director. Després d’uns inicis centrats en el cinema de temàtica “yakuza”, sorprendre amb delícies com El Verano de Kikujiro i Dolls, i passar una època d’experimentació, ara torna als seus orígens amb un thriller centrat completament en la màfia japonesa. Outrage és una pel·lícula amb més cor que cap, molt més directa i també imperfecta del que ens té acostumats Kitano, però regala grans escenes d’acció i violència, rodades amb l’originalitat i experiència que el caracteritza. Tampoc hi falta el seu particular sentit de l’humor. La pel·lícula és entretinguda i fa un bon retrat del funcionament dels “yakuza”, però deixa clar que el director japonès ja no es preocupa tant per construir una bona història.

El film es veu perjudicat per l’excés innecessari de personatges, davant el qual més d’un espectador marxarà de la sala sense tenir clar encara el nom de cadascú. Això, sumat al fet que també resulta difícil associar cada personatge al clan que pertany i per tant entendre les seves accions, fa que vagis una mica perdut durant una bona estona al principi. Poc a poc, vas distingint els principals protagonistes i acabes lligant caps, però, al mateix temps, t’adones que l’evolució dels personatges no és precisament el punt fort del film. Tampoc ho és la trama, que sembla molt descuidada per Kitano (el guió és seu), ja que és totalment convencional i un pèl reiterativa. Dóna la sensació que es podrien treure diversos fragments del mig de la pel·lícula i poca cosa canviaria, però tampoc se’m va fer llarga o pesada. Una mica sàdica, potser sí, però si vas a veure Kitano rodant cinema de “yakuzas”, saps que t’has d’esperar això.

La sola presència de Kitano en una pel·lícula sol convertir-se en un reclam per a molta gent. Als 63 anys, se’l nota envellit i amb la cara cada vegada més marcada, però segueix desprenent aquest posat impertorbable i inexpressiu que acaba resultant tan entranyable i també imprevisible. És d’aquells actors que donen força a una escena que no tindria res d’especial si la interpretés qualsevol altre. Els seus tics i la seva cara de pertorbat són inigualables. Els aplaudiments de la sala quan apareix el seu nom i el primer cop que surt en pantalla demostren que té un magnetisme especial entre cert públic (i si a sobre són els frikis de Sitges, encara més). És per això que Outrage, tot i les seves limitacions, val la pena, encara que sigui per tornar a veure Kitano en la seva versió més salvatge.

Tot i que el guió no brilla pel seu enginy, sí que el film cuida els detalls a l’hora de retratar el món dels “yakuzas”, la seva falta d’escrúpols i inacabable ambició de poder. D’acord que no és la primera peli que ho fa, ni serà la última, però pels amants del gènere sempre és complaent i la pel·lícula té escenes realment impactants i difícils d’esborrar de la memòria. D’altra banda, la direcció i el muntatge també deixen grans tocs de qualitat. La primera escena, presentant els caps dels clans reunits amb el president al mateix temps que un travelling va repassant els “yakuzas” esperant fora amb els cotxes, o més tard el pla dels títols de crèdit inicials ja evidencien des d’un bon inici el geni cinematogràfic de Kitano. També la contundent banda sonora és destacable.

Outrage no serà recordada com un dels puntals de la filmografia de Takeshi Kitano, ja que és un film en què, segurament, el director japonès tenia més ganes de divertir-se que d’elaborar. I no hi ha dubte que el resultat, tot i no aportar res de nou i caure en l’excés en diversos aspectes, diverteix de principi a fi. D’acord que veure un espiral de “yakuzas” matant-se entre si pot esdevenir repetitiu i que alguna que altra variant o gir inesperat haguessin estat benvinguts, però la sensació en sortir de la sala és que la ració de Kitano ha entrat bé i que, almenys en el meu cas, ha complert unes expectatives que, de forma inconscient, tampoc eren per tirar coets. Kitano ho pot fer millor, no hi ha dubte, però l’important és que segueix amb ganes de fer el que li agrada. Sense anar més lluny, Outrage 2 ja està en marxa.

Deixa un comentari »

EXIT THROUGH THE GIFT SHOP

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , on 10 octubre 2010 by Martí

Exit Through The Gift Shop

Director: Banksy

Intèrprets: Thierry Guetta, Banksy, Shepard Fairey, Space Invader.

Gènere: Documental, comèdia. USA, 2010. 85 min.


Thierry Guetta és un humil botiguer francès que viu a Los Ángeles i que està obsessionat en grabar-ho absolutament tot amb la seva càmera de vídeo. Arran d’aquesta afició, es submergeix en el món de l’art urbà, on acaba de coneixent a alguns dels artistes més populars de tot el món, com “Space Invader”, Shepard Fairey o, sobretot, Banksy. Aquest últim decideix començar a col·laborar estretament amb ell, ja que el veu un bon aliat per la seva feina, però l’ambició de Thierry comença a créixer i anar més enllà.

Banksy és un dels personatges més admirats i misteriosos que existeixen actualment en el món de l’art alternatiu o “underground”, més concretament en el conegut com “street art”, aquell que s’aprofita de tot el mobiliari urbà per exhibir les seves creacions. En la modernitat, aquesta especialitat va molt més enllà dels graffitis, ja que també es fa ús d’altres materials com plantilles, pósters o adhesius. Com que, tot i ser inofensiva, es tracta d’una modalitat artística il·legal, la gran majoria d’artistes es mantenen en l’anonimat, i aquest és el cas de Banksy, qui mai ha fet pública la seva cara (i el film no és una excepció, com es pot comprovar). És per aquest misteri que rodeja el personatge que Exit Through The Gift Shop ha aixecat tanta expectació entre els ambients més alternatius i “indies” de tot el món, i el resultat és un (fals?) documental realment sorprenent i divertit, i que compta amb un rerefons carregat d’ironia i mala llet.

Abans que res, cal deixar molt clar que Exit Through The Gift Shop no és un film sobre Banksy, tot i que el podem veure en acció en un parell d’ocasions, sinó sobre la figura de Thierry Guetta, que acaba sent el personatge que realment té una evolució clara al llarg de tota la pel·lícula. Banksy actua com a còmplice d’aquesta història, i ho fa, amb gran astúcia, tant davant com darrere la càmera. I dic això per recuperar aquest dubte expressat abans sobre si el producte que estem veient és real o no, ja que és una incògnita que planeja constantment sobre l’espectador. Sigui com sigui, Banksy construeix un retrat extraordinàriament realista sobre el concepte d’art contemporani i la figura de l’artista com a fenomen social. Un retrat que amaga una forta reflexió crítica sobre la cultura “pop”, posant en dubte el valor i la validesa de tot allò que avui dia podem considerar com a art.

Resulta complicat definir si Exit Through The Gift Shop és un muntatge orquestrat de principi a fi o només de forma parcial, però, en el fons, això respon precisament al missatge de la pel·lícula, a aquesta capacitat que el gran públic té per deixar-se portar per la corrent sense saber ni tan sols si el que va a veure és autèntic o li estan prenent el pèl. Des de la seva posició d’artista rebel i alternatiu, però sense oblidar que ell també se n’ha beneficiat, Banksy ataca directament al concepte d’art com a negoci, a l’enaltiment d’un artista sense saber qui és, a les modes i a la falta de criteri. I ho fa amb un gran sentit de l’humor, molt irònic i subtil (propi de la seva condició britànica), deixant que l’espectador es vagi adonant que la successió de fets que està veient es converteix en un complet despropòsit. Això sí, el director mai s’involucra directament en el que passa durant la segona meitat del film, sinó que va movent els fils a distància.

El film es divideix en dues parts força marcades. Durant la primera hora, de la mà de les filmacions domèstiques de Thierry Guetta, il·lustra el moviment del “street art”, centrant-se sobretot a Londres i Los Àngeles i presentant-ne els màxims exponents i algunes de les seves creacions més emblemàtiques. La última mitja hora pren un camí totalment diferent i es centra en mostrar tot el que Banksy vol transmetre’ns des de sota de la seva caputxa sobre l’art modern. El més curiós és que el film fins i tot sembla pretendre convèncer a l’espectador que el que està veient és tot real i que no hi ha de buscar res més, però tot respon a l’estratègia de Banksy per fer-nos reflexionar sobre el que veiem. En el fons, Banksy acaba donant a entendre que, tot i que el que fa ell està considerat il·legal, potser caldria plantejar-se si pagar una fortuna per un quadre d’un tio a qui han convertit en suposat artista de la nit al dia no resulta igual de reprovable.

En tot cas, sembla que, al final, el propi Banksy s’acaba rient del món on ell pertany, plantejant-se si la seva popularitat està realment justificada. Una prova més que Exit Through The Gift Shop (el propi títol té un immens significat) és un joc de miralls en què els reflexos amaguen moltes coses darrere. L’espectador que surti havent-se cregut de dalt a baix tot el que ha vist, exemplificarà a la perfecció allò que el film vol posar en evidència. I és que aquella frase tan recorrent de “això també ho sé fer jo i no sóc cap artista” que molts tenim davant l’art contemporani potser no és tan lleugera com sembla. Potser sí que, amb una mica de morro i els recursos necessaris, qualsevol persona mínimament creativa pot convertir-se en el nou “hype” de l’art modern en qüestió de setmanes i obrir una exposició on acudeixin mil·lers de persones, les quals, possiblement, sortiran passant per la botiga de regals.

4 Comentari »

MACHETE

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , , , , , on 8 octubre 2010 by Martí

Machete

Directors: Robert Rodríguez, Ethan Maniquis

Intèrprets: Danny Trejo, Michelle Rodríguez, Robert de Niro, Jessica Alba, Steven Seagal, Lindsay Lohan, Jeff Fahey, Don Johnson, Cheech Marin.

Gènere: Acció, comèdia. USA, 2010. 100 min.


Després de veure com els federals li mataven la dona i la filla per no cedir a les seves pressions per aturar una operació corrupta, Machete, ja retirat com a federal, torna disposat a recuperar la seva vida com a jornaler o jardiner. Un dia, un home el recull per contractar-lo per matar al senador John McLaughlin, un republicà radical que recolza l’expulsió de tots els immigrants de Texas. Tot i que Machete no vol tornar-se a involucrar en aquests assumptes, al final és obligat a acceptar.

El món dels tràilers sembla seguir, a excepció de casos comptats, uns cànons força definits que condueixen a un objectiu molt clar: que l’espectador es vegi atret i acudeixi al cinema a veure la pel·lícula quan aquesta s’estreni. Alguns tràilers aconsegueixen precisament el contrari, però d’altres generen l’expectació suficient per arrossegar la gent a les sales. El que ja no és tan habitual és que un tràiler d’una pel·lícula inexistent i ideat en clau d’humor tingui tal repercussió que acabi provocant el rodatge i estrena del film, sense que el director ho tingués del tot previst. Aquest és el cas de Machete, que ha vist la llum dos anys després de precedir la projecció de Planet Terror.  El resultat era una incògnita, ja que l’èxit de dos minuts de tràiler no garanteix un bon producte de més d’hora i mitja, però haig de dir que no m’ha decepcionat gens i que, en el fons, ofereix exactament el que es pot esperar, ni més ni menys.

Machete és d’aquells films que exigeix una predisposició molt concreta de l’espectador que s’asseu a la butaca del cinema. És una pel·lícula que busca l’excés de forma deliberada, però controlada, i amb una gran capacitat d’autoparodiar-se que li permet prendre’s llicències que estarien absolutament fora de lloc en qualsevol altra producció. Una mentalitat molt semblant a la que el mateix Robert Rodríguez va aplicar a Planet Terror, però sense ser una pel·lícula tan “bruta” com aquella que formava part de Grindhouse (2008). En tot cas, Rodríguez és d’aquells realitzadors que, dintre de les seves limitacions, té la virtut de rodar cinema per plaer i com a ell li dóna la gana, sovint sense prendre’s gaire seriosament a si mateix. A Machete, les ferides provoquen el triple de sang del normal, la taxa d’armes per habitant és desorbitada i els cotxes tenen suspensions que els permeten elevar-se a dos metres del terra. I si no fos així, segurament ens hauria decebut.

Deixant de banda les delirants i deliberades exageracions del film, s’ha de dir que Machete sorprèn amb una història més elaborada i complexa del que es podria esperar. És veritat que, per resoldre-la, tira de recursos més o menys rigorosos quan li convé i que cobreix intel·ligentment les seves mancances amb tocs d’humor genials i passats de rosca, però és que tampoc pretén amagar res. El film és conscient de les seves aspiracions i no vol anar més enllà de les seves possibilitats, quedant-se en un gran entreteniment de ritme vertiginós i contingut fet a mida i satisfacció d’un públic força concret. És per això que Machete és una pel·lícula amb una autenticitat molt superior a una gran nombre de pel·lícules comercials. Una altra cosa és que agradi més o menys, però el propi Robert Rodríguez és conscient que l’objectiu no és precisament agradar a tothom, i és això el que li dóna la llibertat per anar al seu aire.

No obstant, també s’ha d’apuntar que Rodríguez va aprofitar la decisió de rodar el film per afegir reclams a la producció, i aquests no són altres que el repartiment de luxe que presenta Machete. Als ja coneguts Danny Trejo, Jeff Fahey i Cheech Marin, que ja apareixien al fals tràiler, s’hi han afegit Jessica Alba i Michelle Rodríguez en tot el seu esplendor, Robert de Niro, Steven Seagal, Don Johnson i Lindsay Lohan. Tots ells se sumen a la mentalitat del film, amb actuacions que tendeixen a l’exageració i estereotipatge dels seus personatges. El posat imponent de Seagal t’enganxa des de la seva primera aparició, igual que l’obscuritat de Don Johnson. Per la seva banda, Lindsay Lohan fa una paròdia de si mateixa, en un paper que no es diferencia en excés de la seva vida real. I tot i que Danny Trejo no seria l’actor amb més carisma del món, aconsegueix dibuixar un Machete entranyable, en el que acabarà sent el personatge més destacat de la seva carrera.

Machete no és d’aquelles pel·lícules per recomanar obertament, però també et permet definir bastant clarament a qui li pot agradar i a qui no. Els amants del cinema de Tarantino i Rodríguez, aquells qui van gaudir com criatures amb Grindhouse, tenen una cita obligada amb Machete. El somriure quan comencen a sonar les guitarres de Chingón (el grup del propi Robert Rodríguez), que condueixen una banda sonora formidable, ja t’indica que t’has de posar còmode i deixar-te portar, disposat a encaixar tots els deliris que facin falta i sense miraments pel que fa a formalitats cinematogràfiques. Al cap i a la fi, la pel·lícula de Machete havia de ser tal com ha resultat ser finalment i intentar canviar-la és un error. Per fer les coses diferents, ja hi ha altres pel·lícules.

Deixa un comentari »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.