The Cove
Directors: Louie Psihoyos
Intèrprets: Richard O’Barry, Kirk Krack, Joe Chisholm, Louie Psihoyos, Isabel Lucas.
Gènere: Documental, naturalesa. USA, 2009. 90 min.
Richard O’Barry, l’activista a favor dels dofins més popular del món, acudeix al poble japonès de Taiji, on es sospita que s’estan duent a terme d’amagat grans matances d’aquests animals. Qualsevol persona amb una càmera de fotos o de vídeo que s’acosta a la platja de Taiji rep una contínua coacció per part dels pescadors i de la pròpia policia, per això O’Barry decideix reunir un equip i idear un pla per poder tenir evidències reals del que passa.
És difícil no experimentar una immensa sensació d’impotència en acabar de veure The Cove. El documental, recent guanyador de l’Oscar a aquesta categoria, tracta un tema particularment sensibilitzador com són les caceres de dofins, però, lluny de limitar-se només al recurs fàcil de tirar d’imatges entendridores d’aquests animals o recrear-se amb d’altres de macabres (que també n’hi ha dels dos tipus), profunditza molt més en la injustícia que vol denunciar. L’altra gran particularitat és que la naturalesa del documental l’acaba convertint en un autèntic film de suspens, més o menys com passa a Man on Wire. En aquest cas, un suspens molt més real que el que cap pel·lícula de ficció pot aconseguir.
El film, amb un guió exemplar i molt ben equilibrat, combina l’apartat més personal de Richard O’Barry, necessari per entendre la seva personalitat i els seus motius, amb la missió que ell i un equip d’especialistes planegen i duen a terme per desenmascarar uns fets que no podien seguir ocults. Tot això, sumat a un gran treball de documentació científica i social per demostrar que les caceres de dofins no tenen cap mena de sentit i que tan sols responen a una inexplicable qüestió de tradicions o a un irracional acte de rebel·lió. El film s’esforça per intentar cobrir tots els angles possibles de la història, posar-se a la pell dels responsables i pensar un per què darrere d’aquest horror, però no arriba a cap resposta. Tot i no poder evitar caure en certs tremendismes i teatralitats a la seva part final, ni escapar d’un clar subjectivisme (lògic i inevitable, d’altra banda), el resultat és molt compacte i notable.
Una de les grans virtuts de The Cove és la sensatesa que desprèn el seu protagonista, Richard O’Barry, qui ens transmet sense problemes el fort sentiment de culpa que arrossega des de fa anys i la seva voluntat per esmenar els seus errors del passat i retornar als dofins allò que ell creu que els va treure: la llibertat. Una cosa queda clara, l’home no actua de cara a la galeria, sinó per principis; ell i tots els integrants del seu equip. Algun d’ells ho cita directament, però el cert és que part de la pel·lícula recorda a la planificació d’un robatori, a l’estil d’Ocean’s Eleven. Fins i tot les càmeres tèrmiques i d’infrarojos tenen clar protagonisme. El film aconsegueix veritables moments de patiment i adrenalina, tot i que l’acció no sempre es pugui apreciar amb la claredat i precisió desitjada.
En tot cas, no es pot negar que The Cove és un documental valent i persistent, que cuida molt bé a qui ataca i a qui no, deixant clar que no és un tema generalitzat de Japó, sinó dels interessos estratègics econòmics que la indústria i certs òrgans de govern tenen en el manteniment de pràctiques tan despiadades com aquestes. Un cop més, la cooperació entre països queda en evidència i la preocupació pel medi ambient, relegada a un segon terme. Com ja vaig dir a Océanos, l’altre documental comentat recentment al blog, el missatge ecologista resulta reiteratiu, però m’ha sorprès que a The Cove es transmet de forma un tant pessimista o resignada, com si, tot i l’immens valor de l’obra, no es confiés gaire en el seu efecte a l’hora d’aturar aquestes massacres.
Realment, vist el que veiem a The Cove, resulta difícil aconseguir que Japó aturi aquestes activitats. Potser des de dins del propi país seria la única forma de poder aconseguir alguna repercussió. Precisament, s’acaba de saber que la pel·lícula s’acabarà estrenant a les sales japoneses, tot i les protestes d’alguns sectors de la població, que la consideren antinipona i que ataca a les seves tradicions. Una bona notícia, ja que, com el mateix film evidencia, gran part de la població de Japó desconeix els fets de Taiji. I atrocitats com aquesta, s’han de saber i s’han de difondre. Per això The Cove és un documental que hauria de veure molta gent, això sí, preparada per trobar-se amb imatges dures i sortir amb certa dosi de ràbia continguda.
Martí
