Arxivar per març, 2010

PRECIOUS

Posted in Cine - 2009 amb les etiquetes , , on 9 març 2010 by Martí

Precious

Director: Lee Daniels

Intèrprets: Gabourey Sidibe, Mo’Nique, Paula Patton, Mariah Carey, Lenny Kravitz, Chyna Layne.

Gènere: Drama. USA, 2009. 110 min.


Clareece Precious Jones és una adolescent de 16 anys analfabeta, embarassada del seu segon fill i amb un pronunciat sobrepès que viu al barri de Harlem amb la seva mare, que l’odia i la maltracta. Quan a l’escola s’assabenten que tornarà a ser mare, decideixen expulsar-la i enviar-la a un centre d’educació especial, on es troba amb un grup de noies en una situació semblant per diversos motius. Allà, la seva nova professora intentarà ajudar-la.

La gran triomfadora del passat festival de Sundance es presentava com la gran referència del cinema independent d’aquest últim any (tot i que el terme “independent” cada cop es posa amb més llibertat) i disposada a remoure les nostres consciències amb una història plena de realisme i dramatisme. En el meu cas, el fet que aquestes pel·lícules s’autoproclamin tantes coses abans d’arribar (el tràiler així ho feia) fa que les encari amb un cert recel, perquè tinc la sensació que t’estan dient que t’has d’emocionar amb ella per nassos o seràs una mala persona. Un cop vista, i tot i aquest condicionant, haig de dir que el resultat potser no ha respost del tot als meus temors, però també que Precious tampoc aconsegueix tot el que vol i no s’escapa de la seva condició de pretensiós i reiteratiu.

La història de Precious parteix de posar la seva protagonista en la més negativa de les situacions. Tots els mals van cap a ella: Obesa, pobra, maltractada, mare adolescent de dos fills -un amb Síndrome de Down-, analfabeta, víctima de certs abusos, traumatitzada. El problema principal d’això és que, de tant exagerar el dramatisme a l’entorn del personatge, la recerca de compassió per part de l’espectador acaba caient en certa incredulitat. En tot cas, no nego que hi pugui haver algú que aglutini totes aquestes dificultats (el guió està basat en un llibre que relata fets reals), però la sensació és que estem davant d’un cas massa extrem, que no pot ser que absolutament tot vagi tan, tan malament. Tot i aquest plantejament tan fatalista, s’ha de dir que l’evolució del film no està malament i que encara es pot digerir fins el final. De totes formes, sempre de forma més distant que el que voldria la peli.

Quan dic distant, vull dir que Precious acaba sent una història intensa, dura, però que no et deixa tocat, ni conscienciat pel seu realisme. I crec que la culpable és la pròpia peli i el seu excés de ganes de fer-ho. Perquè al final ja no et prens seriosament les sobrereaccions de la mare o l’aparició d’un nou problema pel camí. Sincerament, penso que, per sentir-se completament atret per Precious fa falta tenir una certa dosi de morbositat cap a les desgràcies de la protagonista que jo no tinc. D’altra banda, quan el film pot agafar un camí diferent, sobretot en les escenes de teràpia de grup de Precious amb les altres noies, no s’acaba de decidir i acaba sent un aspecte desaprofitat del film (això, sense tenir en compte que és una còpia descarada de El Club de los Poetas Muertos).

Les actuacions són, decididament, el millor de Precious. La recent guanyadora de l’Oscar a millor actriu secundària, Mo’Nique, deixa una descàrrega de talent brutal al llarg de tot el film i construeix un dels personatges més odiosos que he vist en força temps. La seva última aparició ja val el premi per si sola. No hi ha dubte que es menja amb patates a la debutant Gabourey Sidibe, que està més que correcta en un paper gens fàcil per ser el del seu salt a la gran pantalla, tot i que l’expressivitat no seria precisament el seu punt fort, però que en ocasions no se la veu natural. D’altra banda, esmentar els petits papers de dos cantants famosos com Lenny Kravitz, purament testimonial, i Mariah Carey, la qual no ho fa malament però que, si per alguna cosa destaca, és per com de lletja surt.

En resum, Precious és un film que requeria una mica més de moderació en el seu conjunt per funcionar millor. Per implicar el públic, per emocionar-lo, no es tracta de bombardejar-lo amb tots els motius de cop, sinó proporcionar-los de forma mesurada i amb criteri. Crec que la pel·lícula corre massa risc de generar rebuig per part del públic i que, tot i estar ben feta i tenir bon ritme, és víctima dels seus excessos. No me la carrego del tot, però tinc bastant clar que no és la peli imprescindible que ens venen.

OSCARS 2010

Posted in General amb les etiquetes on 8 març 2010 by Martí

Millor pel·lícula

Millor director

  • James Cameron (Avatar)
  • Kathryn Bigelow (En Tierra Hostil)
  • Quentin Tarantino (Malditos Bastardos)
  • Lee Daniels (Precious)
  • Jason Reitman (Up in The Air)

Millor actor

  • Jeff Bridges (Corazón Rebelde)
  • George Clooney (Up in The Air)
  • Colin Firth (Un Hombre Soltero)
  • Morgan Freeman (Invictus)
  • Jeremy Renner (En Tierra Hostil)

Millor actriu

  • Sandra Bullock (The Blind Side)
  • Helen Mirren (The Last Station)
  • Carey Mulligan (An Education)
  • Meryl Streep (Julie y Julia)
  • Gabourey Sidibe (Precious)

Millor actor secundari

  • Woody Harrelson (The Messenger)
  • Matt Damon (Invictus)
  • Christopher Plummer (The Last Station)
  • Stanley Tucci (The Lovely Bones)
  • Christoph Waltz (Malditos Bastardos)

Millor actriu secundària

  • Maggie Gyllenhaal (Corazón Rebelde)
  • Penélope Cruz (Nine)
  • Vera Farmiga (Up in The Air)
  • Anna Kendrick (Up in The Air)
  • Mo’Nique (Precious)

Millor guió original

  • En Tierra Hostil
  • Malditos Bastardos
  • The Messenger
  • Un Tipo Serio
  • Up

Millor guió adaptat

  • District 9
  • An Education
  • In The Loop
  • Precious
  • Up in The Air

Millor pel·lícula estrangera

  • La Cinta Blanca (Alemanya)
  • Ajami (Israel)
  • Un Profeta (França)
  • El Secreto de Sus Ojos (Argentina)
  • La Teta Asustada (Perú)

Millor pel·lícula d’animació

  • Up
  • Los Mundos de Coraline
  • Fantastic Mr. Fox
  • Tiana y el Sapo
  • The Secret of Kells

LOS HOMBRES QUE MIRABAN FIJAMENTE A LAS CABRAS

Posted in Cine - 2010 amb les etiquetes , , , , , on 7 març 2010 by Martí

The Men Who Stare at Goats

Director: Grant Heslov

Intèrprets: George Clooney, Ewan McGregor, Jeff Bridges, Kevin Spacey, Stephen Lang, Waleed Zuaiter.

Gènere: Comèdia, bèl·lic. USA, 2009. 90 min.


La vida del periodista Bob Wilton sembla ensorrar-se quan la seva parella l’abandona, per això decideix fer un canvi complet i marxar a Iraq en busca d’emocions fortes, i de pas per intentar impressionar-se. Allà, en un hotel de Kuwait i a l’espera de creuar la frontera, es troba amb Lyn Cassidy, un estrany individu que diu pertànyer a una unitat especial de l’exèrcit americà: l’Exèrcit de la Nova Terra. Bob ja n’havia sentit parlar, per això decideix enganxar-se a Lyn i així poder saber més coses.

Arriba un moment en què tot actor consagrat es pot permetre el luxe de prendre’s un petit capritx i alliberar-se, gaudir d’un petit plaer culpable, treballar per a divertir-se, fins i tot desmadrar-se una mica. Dubto que la mentalitat de George Clooney, Jeff Bridges, Kevin Spacey i Ewan McGregor, en acceptar els seus papers per aquesta pel·lícula s’allunyés gaire del que he dit. I és que Los Hombres Que Miraban Fijamente a las Cabras és un film on el més evident és que els actors es deurien divertir una barbaritat mentre el rodaven, qui sap si més inclús que els espectadors que ara l’anem a veure. Tot i partir d’una idea tan excèntrica com hilarant i ser construït amb certa gràcia i bon ritme, no deixa de ser una peli que viu dels seus gags individuals i del poc sentit del ridícul dels seus protagonistes, ja que narrativament acaba caient pel seu propi pes.

Com sempre dic, hi ha pel·lícules que requereixen certa predisposició per part de l’espectador en el sentit d’asseure’s disposat a esperar qualsevol cosa i deixar-se la capacitat d’anàlisi crítica a casa. Bàsicament, perquè, si no, no gaudirà del que va a veure. Los Hombres que Miraban Fijamente a las Cabras és d’aquells productes desintoxicants, idonis pel dia en què tens el riure fluix o no et ve de gust pensar gaire. També s’ha de dir que, d’aquest tipus, n’he comentat de força millors al blog. Això sí, crec que no es pot negar que el film és força conscient del que és, una absurditat, amb la qual cosa no intenta buscar humor intel·ligent o altres recursos que no li pertoquen i t’ofereix el que pots esperar d’ell en tot moment. Les situacions còmiques es van succeint, combinant humor visual i narratiu (sobretot el primer), amb una efectivitat que, globalment, em sembla que no arriba al nivell desitjat pels seus creadors.

El paper de George Clooney i Jeff Bridges són els que sustenten pràcticament tot el film. Clooney ja va demostrar a Quemar Después de Leer que funciona perfectament en una comèdia absurda, i aquí ho repeteix, tot i que en menor mesura. Per cert, un detall curiós és que en aquests papers sempre va amb bigoti o barba, o a vegades amb un pentinat horrible (com és el cas), com si ens el volguessin diferenciar del Clooney seriós. Pel que fa a Bridges, és inevitable  que el seu paper en aquest film no ens faci recordar a El Gran Lebowski (sense ànim de comparar els dos films, faltaria més). El mateix dia en què s’estrena el film que probablement li doni l’Oscar per un paper extremadament dramàtic, demostra que aquest tipus de personatges també li van com anell al dit. El tercer en discòrdia seria Kevin Spacey, menys afortunat que els altres dos en la seva actuació, però també amb un personatge clarament menys atractiu. Ewan McGregor està simplement correcte.

Si us hi heu fixat, els dos films citats a l’anterior paràgraf comparteixin els mateixos responsables. No és cap casualitat, ja que, si a algun estil cinematogràfic ens pot recordar Los Hombres que Miraban Fiajamente a las Cabras, aquest és el dels germans Coen. L’humor absurd, els personatges excèntrics i anats de l’olla i també forces recursos narratius i de muntatge són heretats dels dos germans per part de Grant Heslov, el guionista de Buenas Noches, y Buena Suerte (dirigida per Clooney), que pràcticament debuta com a director. No obstant, estem parlant de dos nivells de qualitat molt diferents, ja que, si els Coen haguessin dirigit aquest film, el resultat segurament hauria estat molt més consistent i l’humor menys “facilón” i amb tocs més subtils. I és que el film arriba als minuts finals havent exprimit tot el que podia les seves possibilitats i deixa un desenllaç més que discret.

Los Hombres que Miraban Fijamente a las Cabras no fa mal a ningú, tot i que segurament serà dilapidada pels qui es posin d’esquena al seu tipus d’humor absurd, surrealista i “freaky”. Si se li segueix el joc, es passa una hora i mitja molt entretinguda i amb alguns moments realment divertits propiciats per uns quants actors enormes que han decidit posar-se a fer el pallasso una estona. No cal buscar-hi gran cosa més.

LOST – 6a TEMPORADA CAP.6

Posted in Lost amb les etiquetes on 3 març 2010 by Martí

Mantenim la prudència i l’esperança, però la temporada ja comença a necessitar una empenteta… no sé si ha estat per culpa d’un visionat un pèl accidentat, però he trobat a faltar intensitat al capítol.

AN EDUCATION

Posted in Cine - 2009 amb les etiquetes , , , on 2 març 2010 by Martí

An Education

Director: Lone Scherfig

Intèrprets: Carey Mulligan, Peter Sarsgaard, Alfred Molina, Dominc Cooper, Olivia Williams, Emma Thompson.

Gènere: Drama, romàntic. Gran Bretanya, 2009. 90 min.


A l’Anglaterra de principis dels anys 60, Jenny és una estudiant exemplar de 16 anys que està fent l’últim any d’institut i aspira a entrar a la Universitat de Harvard. Les estrictes normes del centre escolar i el conservadorisme dels seus pares xoquen amb la seva personalitat i els seus gustos, que es decanten sobretot per allò provinent de França, ja que signifiquen una mena d’alliberació del món on viu. Un dia que cau una forta pluja, Brit, un elegant home de 35 anys, s’ofereix a acompanyar-la.

Després que Slumdog Millionaire i Danny Boyle arrasessin en la passada edició dels Oscars, sembla que l’Academia de Hollywood ha volgut redimir-se d’aquesta insultant superioritat britànica (no tinc cap dubte que va fer mal a més d’un ianqui) i ha reduït les nominacions provinents de les illes pràcticament a un sol film. An Education, la qual, per més inri, està dirigida per una danesa, Lone Scherfig, té l’honor d’estar entre les deu nominades a millor pel·lícula i també apareix a la categoria de millor guió adaptat en la persona de Nick Hornby (autor de Alta Fidelidad) i a la de millor actriu protagonista amb Carey Mulligan. Doncs vistes nou de les deu nominades, no tinc cap dubte que aquesta està entre les cinc millors, que té millor guió adaptat que les altres quatre i que Mulligan s’ha convertit en la meva gran actriu favorita. No és una grandíssima pel·lícula, però sí d’aquelles que flueixen gairebé sense entrebancs.

An Education posseeix la humilitat pròpia dels films que es sustenten bàsicament per la història que expliquen, i que no necessiten girs bruscos ni imatges espectaculars per seguir el seu curs. No hi ha floritures ni intencionalitats, ni tan sols la banda sonora s’atreveix a agafar excessiu protagonisme. Tot és molt terrenal i auster, però també molt àgil i accessible per l’espectador. Això, sumat a la seva curta durada, fa que sigui d’aquelles pel·lícules que passen quasi sense adonar-te’n, però no sense fer-te pensar i també acompanyar la protagonista en els seus dubtes i punts de vista vitals. El retrat de la tradicionalista Anglaterra d’inicis dels anys 60, és a dir, just quan les generacions que trencarien amb aquest tradicionalisme estaven a punt de sorgir, és revelador i il·lustratiu, tant a nivell familiar com escolar, però tampoc de forma excessivament censurable. No obstant, aquesta voluntat de rebel·lar-se contra tot això és la que marca la trama.

Qui es rebel·la és Carey Mulligan, el gran motor de An Education. Aquesta actriu londinenca de 25 anys, totalment desconeguda per un servidor, se’ns posa a la butxaca des del primer moment i ens deixa mig embadalits durant tot el film. La seva cara angelical i somriure irresistible, sumats al caràcter que li dóna el personatge de Jenny, entre rebel i ingenu, són la raó principal del magnetisme que desprèn la pel·lícula. Des d’avui, sóc el seu valedor número 1 per l’Oscar a millor actriu. Al seu costat, un Peter Sarsgaard acostumat a papers secundaris que compleix a la perfecció, però sempre a l’ombra de Mulligan. Menció a part mereixen Alfred Molina i Emma Thompson, dos teloners de luxe que destil·len experiència, sobretot Thompson en les seves breus aparicions com a directora de l’institut de Jenny (a mig camí de Meryl Streep a La Duda).

El film juga força amb la comparació entre classes mitges i classes altes de la societat d’aquells temps, propiciant certes atmosferes que m’ha recordat, relativament i salvant les distàncies, a les de Match Point de Woody Allen. En tot moment, l’ambientació als anys 60 és tan senzilla com efectiva, ja que es redueix a poc més que el vestuari, els cotxes i algunes peces d’art. La banda sonora, força subtil, però molt bonica, també posa el seu gra de sorra, encara que de vegades ni ens n’adonem. La trama avança molt ràpid i sense pausa, tal com aquests instants de la vida de la protagonista. An Education centra el seu missatge en les lliçons que ella rep de tot el que li passa, en una edat en què els dubtes i els impulsos acostumen a ser els qui marquen la direcció.

Tot i que el film presenta uns minuts finals una mica precipitats i que trenquen el ritme portat fins aleshores, i que potser ens adonem que no era tan atrevit com es algú podia esperar, An Education es converteix en un d’aquells productes que, tot i ser aptes per a absolutament tots els tipus d’espectadors, i amb altes probabilitats d’agradar a tothom, deixen una empremta especial. Per sobre de tot, em quedo amb aquesta certesa refermada que, a vegades, no es necessita més que una bona història i habilitat per explicar-la per fer una pel·lícula de cinema més que digna.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.