Green Zone
Director: Paul Greengrass
Intèrprets: Matt Damon, Greg Kinnear, Brendan Gleeson, Amy Ryan, Yigal Naor, Khalid Abdalla.
Gènere: Bèl·lic, acció, thriller. USA, 2010. 100 min.
En plena guerra d’Iraq, el subtinent Roy Miller dirigeix un equip de l’exèrcit americà que té la missió de trobar les armes de destrucció massiva que suposadament s’amaguen arreu del país. No obstant, després de la tercera localització consecutiva on acudeixen i no troben res, Miller posa en dubte el treball que fan els serveis d’intel·ligència, ja que els fan arriscar les seves vides per després descobrir que en realitat havia estat per res. Els alts comandaments militars li recriminen aquesta acció, però un agent de la CIA s’acosta per parlar amb ell i ajudar-lo a investigar sobre aquests fets contradictoris.
Cada gènere cinematogràfic requereix una tècnica i una sensibilitat especial darrere la càmera. En el cas del gènere d’acció, Paul Greengrass respondria actualment a la figura de director ideal. Després de sorprendre’ns amb una de les millors pel·lícules d’acció comercial dels últims anys, El Ultimátum de Bourne (2007), el director anglès torna amb un altre producte notable i plenament efectiu, també amb Matt Damon com a protagonista. Sembla que actor i director s’entenen a la perfecció, ja que Green Zone manté en gran mesura la solidesa i brillantor d’aquella tercera part de la trilogia Bourne. A més a més, ens narra una història força valenta, no tan perquè sigui una novetat o ens expliqui quelcom revelador (que no ho és), sinó pel fet de presentar-nos-la com una ficció quan tothom sap que les diferències amb el que realment va passar deuen ser mínimes. No hi ha dubte que a Estats Units deu haver resultat controvertida.
A United 93 (2006), Greengrass ja deixava en evidència les autoritats americanes en la seva gestió durant els atacs de l’11-S, i a Green Zone torna a enviar una fletxa enverinada als responsables de la invasió i guerra a Iraq, perpetrades, precisament, amb aquells atemptats com a fet inductor. No obstant, el transfons polític de Greengrass no és tendenciós, ja que construeix una situació i una atmosfera tan convincents que l’espectador ho associa ràpidament amb les condicions reals que molt probablement es van viure durant aquella etapa. El director no t’imposa les seves idees, deixa que tu facis l’associació o no dels fets ficticis del film amb la realitat i, el més important, prioritza l’objectiu de fer un bon thriller d’acció abans que fer política. I ho aconsegueix, perquè el resultat funciona a la perfecció i ofereix un ritme trepidant i grans dosis d’acció i suspens sense necessitat d’excessos ni adornaments.
Paul Greengrass presenta una direcció molt fidel al seu estil. La càmera no para de moure’s en les escenes d’acció i descansa, però tampoc molt, en la resta; sempre es comporta en sintonia amb l’atmosfera que es respira a cada escena i gairebé diria que amb les pulsacions del protagonista. Això i un ritme de la narració que va per feina fan que el film es visqui amb una intensitat molt alta i amb una gran implicació. A més a més, la trama que hi ha darrere està força ben explicada, dintre de la seva major o menor credibilitat, i no deixa que l’espectador es perdi. Un altre encert és el de deixar qualsevol posicionament a part, ja que a Green Zone és difícil definir els bons i els dolents de la pel·lícula. Com ja he dit, Greengrass evita el discurs partidista descarat i es centra en presentar una trama on, qui vulgui, es pot sentir al·ludit.
Les actuacions, sense destacar de forma extraordinària, es caracteritzen per mantenir totes un bon nivell. Matt Damon pràcticament disfressa Jason Bourne de militar, ja que el paper és molt semblant, però demostra un cop més que funciona a la perfecció per aquest tipus de papers i que li cal molt poc per complir el seu objectiu. Els secundaris, com Greg Kinnear, Brendan Gleeson i Amy Ryan, estan molt correctes, igual que la part iraquiana. D’altra banda, cal fer menció al gran desplegament de mitjans per ambientar el Bagdad ocupat, aconseguint un entorn amb un enorme realisme i veracitat. Això sí, últimament no entenc la moda de situar de nit totes les seqüències finals o més importants, ja que els plans són molt més difusos i l’acció en general és més difícil de percebre (a En Tierra Hostil també és així). En fi, un petit retret sense més importància.
Tot i que els no amants del cinema d’acció poden acabar una mica empatxats, Green Zone és un valor segur d’entreteniment de qualitat, amb el valor afegit d’aquest missatge que porta adjuntat. A un servidor la peli li ha passat volant i no s’hagués queixat en cas d’haver-hi afegir un quart d’hora més. Paul Greengrass segueix a un nivell molt alt en el seu terreny i no decep les expectatives, al contrari, quasi les supera explicant uns fets que són molt més rellevants del que pot semblar. Diuen que la pel·lícula arriba tard en el temps i que es queda curta en el seu missatge, però jo li veig tota la vigència del món i crec que no hagués canviat ni arreglat res en cas d’estrenar-se fa sis o set anys. En el fons, el que ens mostra ja fa temps que havia quedat en evidència.
Like this:
Be the first to like this post.
Martí
