Up in the Air
Director: Jason Reitman
Intèrprets: George Clooney, Vera Farmiga, Anna Kendrick, Jason Bateman, Amy Morton.
Gènere: Comèdia, drama. USA, 2009. 110 min.
Ryan Bingham té una feina que molts detestarien, però que a ell li encanta. La seva empresa s’encarrega d’acomiadar treballadors d’altres empreses per tal que aquestes s’estalviïn el mal tràngol. Bingham, tot un expert en la matèria, es passa la vida en aeroports i hotels, sense cap mena de lligam familiar o sentimental que el lligui a cap lloc. No obstant, la seva feina perilla quan una nova treballadora de l’empresa proposa un nou mètode per a estalviar costos.
A poc a poc, va quedant en evidència un fet que ja m’esperava i que, en el fons, és conseqüent amb el que s’està veient últimament a les pantalles de cinema: tot el que ens volen vendre com a cinema d’alt nivell és, en realitat, d’una qualitat que no passa de l’aprovat just. Només cal fixar-se, per exemple, en els nominats als Oscars o els recents guanyadors als Globus d’Or. Un dels títols que més ha sonat a nivell mediàtic ha estat Up in the Air. Un cop vista, m’agradaria que m’expliquessin on són totes les transgressores qualitats que se li han atribuït, perquè jo no les sé veure. Millor dit, he vist com feien l’esperançadora intenció d’aparèixer, per després fer-se enrere de forma quasi inexplicable. Així, el film deixa certa percepció del que podia haver estat si hagués apostat fort pel missatge inicial, però res més, perquè el rumb que acaba agafant és el més segur i, perquè no dir-ho, el més fàcil per deixar tothom satisfet.
El problema arriba quan l’espectador que no es deixa enganyar. I pel que he comprovat, de forma sorprenent en algun cas, sembla que tothom n’està aprenent en aquest sentit. Serà que la meva creixent exigència (ho reconec) s’està encomanant? Bromes a part, tothom coincideix en qualificar la pel·lícula teòricament “rebel” de l’any de poc més que normaleta. S’ha de reconèixer que el plantejament inicial de l’argument és bastant original, ja que el protagonista i la seva dedicació són realment singulars, i la filosofia de vida que ens presenta és, si més no, força anàrquica. D’altra banda, el context de la història és de rabiosa actualitat, ja que, malauradament, la actual clima empresarial porta a situacions com les que veiem a Up in the Air. No obstant, sembla que, un cop fet, la pròpia peli no es cregui tot el que ha exposat i poc a poc es comenci a fer enrere, per acabar perdent-se en masses incoherències i recursos fàcils.
Jason Reitman és un director que no es reconeix en un argument tan estovat com aquest. Les seves dues primeres pel·lícules, Gracias por Fumar i Juno, destacaven per ser descarades i àcides, amb un humor molt intel·ligent, especialment a la primera. Aquí, Reitman deixa a mitges aquest camí i es desvia cap allò més sobre segur, fins i tot amb intencions de donar-hi un transcendentalisme que resulta totalment falsejat. El resultat és que la peli no s’aclareix i, amb l’objectiu final de no córrer cap risc, es contradiu i deixa amb aquesta sensació que tot el que passa pel mig finalment no serveix per a gran cosa. Sí, deixa bones escenes, algun que altre detall interessant, però el conjunt s’acaba quedant en aquest “pse” que expressa gairebé tothom a qui preguntes.
Que Up in the Air tingui tres actors nominats a l’Oscar també té tela. Si realment no hi ha millors actuacions que les de Clooney, Farmiga i Kendrick aquest any, anem arreglats. I no ho dic per desmerèixer-les, però no és que siguin res de l’altre món. George Clooney fa un paper ideal per poder lluir-se, i vaja si ho fa, però la sensació que en qualsevol moment podria agafar una càpsula de cafè i fer-se un Nespresso sense que notéssim la diferència amb l’anunci, no l’ajuda gaire. Les seves dues companyes de repartiment mostren molta seguretat en els seus papers, però tampoc ens emocionéssim. Ah, i parlant d’anuncis, la peli és un exageradament descarat bombardeig de dues o tres marques que monopolitzen l’argument. Hauran posat tots els diners que siguin, però quan et planten un logo immens tantes vegades, un ja creu que el prenen per tonto.
Tot i el repàs que li acabo de donar, no voldria destrossar per complet la pel·lícula, que, com ja he dit, té els seus moments i aspectes destacats, i que tampoc avorreix. El seu principal problema és aquesta incoherència, aquest no creure’s-ho i aquesta falta de risc. D’aquí pocs mesos, poca gent recordarà Up in the Air i poca gent recordarà aquest personatge de George Clooney que pretenia anar a contracorrent del món, bàsicament perquè Jason Reitman li acaba traient tota credibilitat. El director ha caigut en el producte pre-fabricat i dissenyat per a ser on és ara (sis nominacions), i tant de bo que sàpiga sortir-ne de nou. Amb el pas dels anys, la gent recordarà Gracias por Fumar, recordarà Juno, però, de forma selectiva, esborrarà Up in the Air. Espero que se n’adoni.
Martí
