Arxivar per gener, 2010

Entrades noves »

LOST – L’últim sopar

Posted in Lost amb les etiquetes , on 13 gener 2010 by Martí

Queden 20 dies perquè comenci l’esdeveniment televisiu de l’any i, probablement, el més gran de la història de la televisió si contemplem el volum de gent que ho seguirà simultàniament arreu del món. La sisena i última temporada de Lost tancarà una sèrie inigualable, un autèntic fenomen social a nivell mundial. A diferència de les pre-temporades precedents, no s’ha publicat cap imatge corresponent als nous capítols, ja sigui en captura o en vídeo (totes les promocions o tràilers han estat muntats a partir d’escenes ja vistes), per tant l’expectació és màxima perquè el desconeixement és total. La única imatge creada expressament com a presentació de la sisena temporada ha estat aquesta, una recreació del quadre “L’últim sopar” de Leonardo da Vinci.

(click per ampliar)

Suggerent ho és. A banda del clar de la clara referència del títol del quadre amb el fet de ser la darrera temporada, resulta curiós analitzar un parell de detalls sobre algun dels personatges que hi surten i la seva posició. Queda clar que Locke ocupa el lloc de Jesucrist i que serà la peça clau, a l’entorn de la qual girarà tot (cosa d’esperar, d’altra banda). Aquesta percepció es confirma si observem que tota la resta de personatges l’estan observant directament. Pel que fa al paral·lelisme d’aquests amb els apòstols del quadre original, no disposo del coneixement suficient per poder interpretar gran cosa, però sí cal remarcar que l’espai de Judes (el traïdor) és ocupat per Sun i Jin. Si recordem el final de la cinquena temporada, no li manca lògica.

A partir d’aquí, que cadascú arribi a les seves hipòtesis o possibles interpretacions, si és que vol. En tot cas, el proper 2 de febrer començarem a saber com acaba aquest últim sopar i a qui li costarà més de digerir. Ho seguirem puntualment.

Deixa un comentari »

EL EQUIPO A – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , on 13 gener 2010 by Martí

Havíem vist la primera imatge dels nous integrants d’aquest equip que va marcar la infància de tota una generació, però fins el tràiler no hem pogut comprovar si la pel·lícula respectarà l’essència. Doncs la primera impressió és força bona, però no de forma completa. Com a aspectes positius, es detecta una fidelitat considerable respecte la caracterització dels personatges (m’ha sorprès especialment la gran semblança de Liam Nesson amb l’Hannibal original), diverses escenes marca de la casa i la situació de l’argument a l’inici de la formació del grup. Queda força clar que la peli explicarà l’origen de l’equip pensant en tot el públic no familiaritzat amb la sèrie. En negatiu, aquesta última flipada que veiem al tràiler, que no correspon gens amb El Equipo A que tots coneixem.

Sempre amb prudència, però de moment l’adaptació d’aquesta mítica sèrie no pinta malament. Això sí, el perill que acabi sent un film més d’acció sempre és present quan parlem d’una producció hollywoodiana com aquesta, així que caldrà veure el resultat. Aquesta és d’aquelles que caurà amb tota seguretat el pròxim estiu. Data d’estrena mundial: 11 de juny.

Font: Tu Blog de Cine

4 Comentari »

LES MEVES 50 PEL·LÍCULES DE LA DÈCADA (del 50 al 41)

Posted in General amb les etiquetes , , on 11 gener 2010 by Martí

Un munt de webs i blogs especialitzats ja han publicat les seves setmanes enrere, però jo he decidit esperar fins que la dècada passés del tot per fer-ho. Partint de la base que fer llistes d’aquestes sovint és injust i molt complicat, vull deixar ben clar les dues premises principals: 1- pel·lícules estrenades entre 2000 i 2009; 2- prevalen els criteris personals, per això vull remarcar el “meves” del títol.

Cliqueu a la imatge per veure el tràiler. Comença la llista!

50 – ZOMBIES PARTY (Edgar Wright, 2004)

Començo el compte enrere amb una genial paròdia britànica del cinema de zombies. Grans dosis d’humor absurd, canalla i a vegades una mica infantil, però també un bon retrat de la nostra societat actual. D’altra banda, la peli va propiciar el descobriment d’aquest singular actor anomenat Simon Pegg, i el seu increïble registre d’expressions facials, i el gran i mític pub anomenat “Winchester’s”.

49 – ENEMIGO A LAS PUERTAS (Jean Jacques Annaud, 2001)

Potser no és la més popular del gènere bèl·lic, però per mi és de les millors que he vist en els últims anys. Manté una intensitat que t’atrapa des del principi i planteja escenes de gran tensió i suspens, en què tens la mateixa por de respirar que els seus dos protagonistes. Autèntic cara a cara entre Jude Law i Ed Harris, que va molt més enllà d’un simple “bo contra dolent”.

48 – GRACIAS POR FUMAR (Jason Reitman, 2005)

Intel·ligent comèdia americana sobre les grans multinacionals del tabac a Estats Units. Plena d’ironia, subtilesa i amb un potent missatge darrere respecte el control que aquestes empreses volen exercir sobre nostre i la seva capacitat per capgirar o distorsionar tot allò negatiu que els involucra. Gran Aaron Eckhart i memorables les seves trobades amb els seus homòlegs de l’alcohol i les armes.

47 – EL ASESINATO DE JESSE JAMES POR EL COBARDE ROBERT FORD (Andrew Dominik, 2007)

Un d’aquells westerns per a assaborir sense presses, apreciant-ne cada paisatge, cada diàleg i cada detall. Les dues hores i mitja llargues no són un impediment per a gaudir d’aquesta cuidada història i l’encant dels seus personatges. Grans actuacions de Brad Pitt i Casey Affleck, i genial banda sonora de Nick Cave. Sabem que Robert Ford matarà Jesse James, però no quan ni com.

46 – EL PROTEGIDO (M. Night Shyamalan, 2000)

Era difícil igualar El Sexto Sentido, potser per això molta gent la va menysprear el segon film de Shyamalan. No obstant, a mi em sembla una genuïna, insòlita i brillant història de super herois portada a la realitat. Bruce Willis i Samuel L. Jackson formen una parella de luxe sota una gran direcció del cineasta indi. Encara recordo aquella sensació d’impressió just en acabar de veure-la.

45 – SLUMDOG MILLIONAIRE (Danny Boyle, 2008)

Tot i que, per mi, va ser una mica sobrevalorada en el seu moment, mereix formar part de la llista per la originalitat del seu magnífic plantejament inicial i l’excel·lent ritme del muntatge. A més, toca la fibra amb un dur retrat de la situació dels nens a l’Índia i la perillosa transformació de les seves ciutats. Tot i que el final no em va acabar de convèncer, ha estat una de les millors pelis d’aquest any, sens dubte.

44 – DONNIE DARKO (Richard Kelly, 2001)

Una de les pel·lícules que més converses i discussions ha generat dels últims anys. Diuen que cada cop que la veus t’aporta coses noves o, per contra, et fa canviar per complet la interpretació sobre els fets. En tot cas, la considero una de les més suggerents i misterioses que he vist mai, i a més té un aire de serie B que li dóna encara més personalitat i accentua el seu punt freaky.

43 – UNA HISTORIA DE VIOLENCIA (David Cronenberg, 2005)

Poques vegades he llegit opinions tan diferents sobre un film, però jo només sé que la seva hora i mitja em va deixar totalment enganxat a la pantalla. Fosca, inquietant i misteriosa de principi a fi, en què apareix un brillant William Hurt que remata la feina de Viggo Mortensen i Ed Harris. Lluny del seu estil, Cronenberg sorprèn amb una trama mafiosa concentrada i quasi auto-paròdica.

42 – UP (Pete Docter i Bob Peterson, 2009)

La última creació de Pixar va demostrar un cop més que, actualment, aquesta factoria no té competidor en el món de l’animació en 3D. La commovedora història del vell Carl Fredriksen i el seu inesperat acompanyant Russell va fascinar-nos de nou gràcies  la seva increïble originalitat. Tot i no arribar al nivell de la seva predecessora, els milers de globus de la casa l’han enlairat entre les meves preferides.

41 – GLADIATOR (Ridley Scott, 2000)

La primera gran pel·lícula èpica de la dècada. Va convertir-se en referent de moltes que han vingut després i que han intentat igualar-la sense èxit. La recreació de la Roma antiga va suposar tota una revolució a nivell visual i, a més, compta amb una de les millors bandes sonores de la dècada. A mi, sincerament, em va emocionar. Com a curiositat, va ser la primera peli que vaig tenir en DVD.

 

Del 40 al 31

Del 30 al 21

Del 20 a l’11

Del 10 a l’1

11 Comentari »

UN TIPO SERIO

Posted in General amb les etiquetes , , , on 9 gener 2010 by Martí

A Serious Man

Director: Joel Coen, Ethan Coen

Intèrprets: Michael Stuhlbarg, Richard Kind, Fred Melamed, Sari Lennick, Aaron Wolff, Jessica McManus.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2009. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Larry Gopnik és un professor de física, de família jueva de classe mitja, a qui la vida li gira l’esquena. A pocs dies de saber si la direcció de l’institut el farà fixe i de la celebració del ‘Bar Mitzvah’ del seu fill Danny, la seva dona li proposa el divorci i li explica que està veient un altre home. A més, la presència del seu germà Arthur, que porta un temps vivint a casa seva, per inconvenient de tots, tampoc li facilita les coses.

Els germans Coen segueixen en el seu món, i d’allà no hi ha qui els tregui. Un món amb el qual no sempre resulta difícil congeniar, però, en tot cas, sempre molt particular, difús, desconcertant i inigualable. A Un Tipo Serio hi trobem tots els elements que defineixen perfectament l’estil Coen: personatges pintorescos, situacions absurdes, diàlegs enginyosos, escenes sense sentit i un final amb mala llet. En aquest cas, però, banyat amb més quotidianitat que en altres ocasions i amb un ritme més pausat. Això sí, no abandonen l’humor negre que els caracteritza i no escatimen contratemps i preocupacions pel seu pobre protagonista. A més a més, l’immens protagonisme del judaisme i tot el que representa és un element clarament autobiogràfic, molt a l’estil de Woody Allen, però força més enverinat.

Un Tipo Serio és d’aquelles comèdies que només ho són per l’espectador, perquè pel protagonista és un autèntic drama. La història és la d’un home contra qui tots els elements semblen haver-se girat en contra sense que ell hagi fet res per merèixer-ho, el que es podria definir com un autèntic desgraciat (en el sentit de “gafe”, clar). Al llarg del film, anem acompanyant Larry en una cadena de despropòsits, aparentment inacabable, tan insòlita que no pots evitar agafar-t’ho en conya, al mateix temps que amb una certa compassió cap a ell. I és que el pobre Larry ens cau bé, ningú dubta que és una bona persona, però el seu posat ridícul i la seva cara d’empanat, no deixen més remei que riure cada cop que pateix una nova complicació.

No obstant, l’humor difereix bastant del de l’esbojarrada Quemar Después de Leer. Els personatges segueixen sent lleugerament exagerats, fins i tot forçats, però els gags estan molt més basats en la reiteració d’escenes, frases o paraules. En realitat, excepte el protagonista, tots els personatges són plans, estereotipats, però en general força efectius en el seu paper (un fet habitual en els Coen, d’altra banda). Tot i que he trobat algunes escenes excessivament dilatades, l’argument avança amb més contingut del que sembla i tot acaba tenint algun tipus de repercussió o referència més endavant. No obstant, i que no se m’interpreti malament el comentari, tota l’atmosfera tan exclusivament jueva que envolta el film de principi a fi (fets, personatges i especialment banda sonora) fa que costi una mica involucrar-se.

En realitat, és força evident que Un Tipo Serio és una clara paròdia, i amb força mala intenció, del judaisme més tancat i tradicionalista. I donat que els Coen són fills de família jueva, a ningú se li escapa que no hi falta cert rancor, sentiment de culpa i voluntat de ridiculitzar el que van viure a la infantesa. En el fons, els problemes de Larry no deixen de ser els que pot patir qualsevol pare de família, però se’ns mostren de forma sobre-dimensionada i multiplicada, i la seva via per resoldre’ls segons la seva condició de jueu (visitar rabins) deixa en evidència la seva inutilitat. Tot això, sumat a petits detalls introduïts a la trama, com la relació de Larry amb el seu veí i amb un alumne coreà, que pentina subtilment la qüestió discriminatòria entre races i religions. El film no és anti-semita, sinó que ataca la versió extremista.

Amb un repartiment molt poc conegut, la peli serveix per descobrir un Michael Stuhlbarg que encaixa al 100% en l’univers Coen. També destaquen Fred Melamed, un secundari habitual de Woody Allen als 80 i 90, en el paper de Sy, i Richard Kind, més prolífic a sèries de televisió, com a Arthur. Amb això, els dos directors aprofiten per demostrar que, després de rodar amb George Clooney, Bradi Pitt, John Malkovich i Tilda Swinton a Quemar Después de Leer, són capaços de fer-ho amb un munt de noms de popularitat extraordinàriament inferior sense que el resultat perdi la seva marca de la casa. Uns genis que potser no han firmat el seu millor film, però que ens han tornat a deixar bones dosis de la seva genuïna forma de veure la realitat a través d’una càmera de cine. Que segueixin així.

2 Comentari »

BIENVENIDOS A ZOMBIELAND

Posted in Cine - 2009 amb les etiquetes , , , on 6 gener 2010 by Martí

Zombieland

Director: Ruben Fleischer

Intèrprets: Jesse Eisenberg, Woody Harrelson, Emma Stone, Abigail Breslin, Amber Heard, Bill Murray.

Gènere: Comèdia, terror. USA, 2009. 80 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En un món dominat pels zombis, Columbus és un jove força poruc que lluita constantment per a sobreviure. La seva covardia l’ha portat a crear una sèrie de regles a seguir per a poder escapar dels zombis, però en un moment donat no pot evitar fugir de la ciutat. En plena autopista, es troba amb Tallahassee, el típic tio dur americà, amb qui s’ajunta per fugir i anar a la recerca d’un objectiu vital: trobar l’últim Twinkie (xocolatina americana) que queda al món.

Tota la crítica coincideix en definir aquesta pel·lícula com el “plaer culpable” d’aquest Nadal i el cert és que no puc fer més que afegir-m’hi. Més que una comèdia, Bienvenidos a Zombieland es podria qualificar com una gamberrada, una irreverència sense malícia i creada sense cap mena de preocupació. El més important: que la pròpia peli és conscient d’això i no se n’amaga, per tant no mostra cap mena de pretensió per anar més enllà. No busqueu un guió coherent i elaborat, personatges profunds o un desenllaç impactant i trencador perquè de seguida és evident que no ho trobareu. Així doncs, només queda deixar-se portar per les successives situacions absurdes i passades de volta, i acompanyar els quatre protagonistes en aquesta espècie de road movie envoltada de zombis.

Tot i les inevitables comparacions amb Zombies Party, la qual no deixa de ser-ne un gran referent, hi ha força elements que les diferencien. El fet que aquesta sigui americana ja hi fa molt, sobretot pel tipus d’humor i, en línies generals, per un estil molt més esbojarrat i destructiu. En fi, més ianqui. L’argument no té cap propòsit definit, és una fugida constant dels protagonistes, amb diverses parades i una quasi inexistent evolució de les relacions entre ells. Jesse Eisenberg i Woody Harrelson formen la típica parella de jove pringat i poca cosa i adult sobrat i força anat de l’olla, però funcionen molt bé per aquest tipus de peli. Emma Stone i Abigail Breslin (la nena, ja crescudeta, de Little Miss Sunshine) hi posen el contrapunt femení i creen aquesta espècie de competició per veure qui és mes llest.

Bienvenidos a Zombieland és d’aquelles pelis en què els actors s’ho deurien passar de conya mentre la rodaven, i això es nota, sobretot per part d’un Woody Harrelson que es veu en la seva salsa en les escenes d’acció, especialment quan agafa el seu bat de beisbol. D’altra banda, Eisenberg, un dels nous actors de moda, té la cara d’empanat idònia pel seu paper i es desenvolupa força bé. Els papers femenins són més fluixets, tot i que impacte veure Abigail Breslin en un paper tan diferent del que la va fer popular. Amb tot, l’aparició estel·lar no és de cap dels protagonistes, sinó d’un dels més grans: Bill Murray. El genial actor s’interpreta a si mateix i no té cap problema en auto parodiar-se, en la mateixa línia de tot el film, i introduir referències a altres pelis seves. Tot un homenatge que comparteixo i aplaudeixo efusivament, i que encara afegeix més simpatia al film.

Bienvenidos a Zombieland propicia aquella situació en què saps que la qualitat del que estàs veient no és precisament alta, però a pesar d’això gaudeixes perquè saps que no és el que hi busques. Un altre factor que contribueix a explicar-ho és la durada, 80 minuts pelats, això sí, amb un ritme molt dinàmic i un avanç molt ràpid dels fets. D’altra banda, la introducció d’elements gràfics, com els cartells que enumeren les regles que el personatge de Columbus ha creat per sobreviure i que apareixen repetidament i de forma enginyosa al llarg del film, ajuda a aquest dinamisme i a crear una atmosfera desenfadada. I és que aquesta és l’actitud adequada per veure i interpretar Bienvenidos a Zombieland.

A vegades, hi ha pel·lícules que aconsegueixen un efecte positiu per oferir exactament el que pretenen, encara que cinematogràficament siguin de mala qualitat. Aquesta és una d’elles i s’ha de dir que, de tant en tant, no van gens malament per oblidar-te de tot durant una estona. No us la prengueu seriosament perquè no toca fer-ho, i no us faci vergonya reconèixer que us ho heu passat de conya veient-la. Com molt bé diu la crítica, és un plaer culpable.

6 Comentari »

NÚMERO 9

Posted in Animació, Cine - 2009 amb les etiquetes , , , , on 4 gener 2010 by Martí

9

Director: Shane Acker

Veus originals: Elijah Wood, John C. Reilly, Jennifer Connelly, Christopher Plummer, Martin Landau, Crispin Glover.

Gènere: Animació, aventures. USA, 2009. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En un món totalment devastat per una guerra entre homes i màquines, 9 és una de les últimes criatures vives que queden, juntament amb unes altres vuit com ell, totes obra d’un científic abans de morir. A l’exterior, una ferotge bèstia metàl·lica ho controla tot, però 9 sembla tenir la clau per enfrontar-s’hi. Quan 9 coneix al número 2, la bèstia els troba i s’emporta aquest últim, però 9 anirà a buscar-lo amb l’ajuda de la resta de números.

Deixant de banda la curiositat que la primera pel·lícula que veig el 2010 es digui precisament Número 9, no es pot dir que l’any hagi començat de forma gaire brillant en aquest sentit. Tot i tractar-se d’una producció amb una animació d’altíssima qualitat i un estil visual força original i atractiu, les presses per explicar-nos un argument tirant a justet i un desenllaç força desconcertant i decebedor fan de Número 9 un exemple més del “molt maco per fora, però buit per dins”. El film, dirigit per Shane Acker i desenvolupat a partir del curtmetratge homònim creat per ell mateix el 2005, ha estat produït per Tim Burton, a qui és fàcil identificar amb el disseny de l’animació. No obstant, el resultat queda lluny de les genialitats del director californià.

El principal problema de Número 9, i que arrossega des del plantejament fins al final, és que la història no té massa sentit. El punt de partida ja no en té gaire, per tant els diversos fets que es van succeint a partir d’aquí són difícils d’assimilar amb coherència i el recurs que queda és gaudir amb la qualitat de l’animació i les bones seqüències d’acció, que s’ha de reconèixer que són especialment brillants. És una llàstima perquè s’identifiquen idees interessants a Número 9, però el seu desenvolupament i el seu context (o falta d’ell) no les afavoreix gaire. No he vist el curtmetratge original de 10 minuts, però qui va tenir la genial ocurrència d’agafar-lo i dilatar-lo per fer aquesta peli no es va esforçar gaire en construir un argument sòlid.

Com ja he dit, si alguna cosa es pot salvar d’aquesta peli són les seves seqüències d’acció, que no són poques. L’espectacular disseny de les màquines (molt “burtonianes”) i els seus moviments “multi articulats” enfront de la complexió més aviat tèxtil dels petits personatges protagonistes resulta un duel força atractiu. La caracterització d’aquests també és força original, tot i que els seus moviments acaben sent pràcticament humans. D’altra banda, l’atmosfera post apocalíptica de la ciutat on té lloc l’acció contribueix a l’espectacularitat visual, sobretot els escenaris de la catedral i la biblioteca. Amb tot, Número 9 aconsegueix, aquí sí, tenir un estil visual propi.

Tampoc està malament la diferenciació de la personalitat dels nou ninots i la confrontació dels seus punts de vista sobre cada situació, però tampoc arribes a interioritzar-los i el que dóna títol al film no és que sigui el súmmum del carisma. Pel que fa al ritme, és molt dinàmic (el film amb prou feines arriba a l’hora i quart de durada), però també et deixa amb la sensació que no reps tota la informació necessària per entendre el que passa. És en el desenllaç de Número 9 quan aquesta sensació s’accentua i et deixa amb una cara de “ah, doncs val…”, i acabes de constatar que, tot i que no t’ho has passat malament, la història no té raó de ser.

Presentada com una de les grans produccions d’animació del moment i una alternativa als Pixar, Dreamworks i demés, Número 9 es queda, com tantes d’altres, en un lleuger record de caràcter visual i un ràpida dissolució del seu contingut. Com he llegit per algun lloc, és un film del tipus pirotècnic: molt maco mentre el veus, però després t’aixeques, te’n vas a casa i te n’oblides. Ara que ho penso, una situació que no difereix excessivament del que passa amb Avatar. Esperem que el que queda de gener compleixi les expectatives, que són moltes.

Deixa un comentari »

ESTRENES 2010

Posted in Avanços amb les etiquetes , , on 1 gener 2010 by Martí

Un any més, presento algunes de les estrenes que centraran l’atenció cinematogràfica de l’any que avui comença. Un cop més, trobem un gran nombre de seqüeles, adaptacions de còmic o televisives i remakes, però també apareixen les noves produccions de grans directors i altres films que arriben amb una mica de retard.

L’ordre de les estrenes segons el mes en què estan previstes té vigència al dia d’avui, però això no vol dir que puguin haver-hi variacions, cosa gens estranya en aquest país.

GENER


FEBRER


  • The Road (John Hillcoat). Adaptació de la brillant novel·la de Cormac McCarthy.
  • The Lovely Bones (Peter Jackson). Una de les grans favorites als Oscars, diuen.
  • El Hombre Lobo (Joe Johnston). Remake del clàssic amb Benicio del Toro i Anthony Hopkins.
  • El Solista (Joe Wright). Drama del director d’Expiación amb Jamie Foxx i Robert Downey Jr.
  • Shutter Island (Martin Scorsese). Thriller d’intriga i terror amb Leonardo DiCaprio, de nou.
  • Precious (Lee Daniels). Drama social que va arrasar al passat Festival de Sundance.

MARÇ


ABRIL


  • Fantastic Mr. Fox (Wes Anderson). Animació amb les veus de Clooney, Streep i Murray.
  • Iron Man 2 (Jon Favreau). Seqüela de la notable adaptació del còmic.
  • The Expendables (Sylvester Stallone). Tots els màxims exponents del cine d’acció, junts.
  • Legión (Scott Stewart). Terror sobrenatural amb àngels exterminadors.
  • Wall Street 2 (Oliver Stone). Seqüela del mateix Oliver Stone, també amb Michael Douglas.

MAIG


JUNY


  • The Ghost Writer (Roman Polanski). Adaptació d’una novel·la d’intriga de Thomas Harris.
  • Sexo en Nueva York 2 (Michael P. King). Seqüel·la de l’adaptació de la famosa sèrie.

JULIOL


  • El Equipo A (Joe Carnahan). Remake de la mítica sèrie d’acció dels anys 80.
  • Shrek 4 (Mike Mitchell). Quarta i última part, asseguren, de la famosa saga de l’ogre verd.

AGOST


SETEMBRE


  • Origen (Christopher Nolan). Thriller de ciència ficció amb DiCaprio y Michael Caine.
  • Gru (Pierre Coffin). Nova proposta d’animació dels creadors d’Ice Age.
  • Lope (Andrucha Waddington). Biopic espanyol sobre l’escriptor Lope de Vega.
  • La Cena de los Idiotas (Jay Roach). Remake americà protagonitzat pel gran Steve Carell.

OCTUBRE


  • The Social Network (David Fincher). La història sobre els creadors de Facebook.
  • Morning Glory (Roger Michell). Comèdia sobre la televisió, amb Harrison Ford.
  • Guardians of Ga’Hoole (Zack Snyder). Més animació en 3D, ara del director de 300.
  • Bruc (Daniel Benmayor). Film sobre la històrica batalla del Bruc i el seu famós timbaler.

NOVEMBRE


DESEMBRE


  • Tron Legacy (Joseph Kosinski). Tornen els aliens de la mà del seu descobridor.
  • The Green Hornet (Michel Gondry). Esperada nova peli del director francès, amb Seth Rogen.
  • Megamind (Tom McGrath). Peli d’animació de Dreamworks en forma de sàtira sobre super herois.
  • Hereafter (Clint Eastwood). Thriller sobrenatural, amb Matt Damon de protagonista un altre cop.

SENSE DATA CONFIRMADA


  • Machete (Robert Rodríguez). El fals tràiler més aclamat del cine es converteix en pel·lícula.
  • Somewhere (Sofía Coppola). Quarta pel·lícula de la directora, ara una comèdia.
  • Biutiful (Alejandro Glez. Iñárritu). Amb Javier Bardém i rodada a Barcelona.
  • The American (Anton Corbijn). Segon film del fotògraf holandès, amb George Clooney.
  • The Tree of Life (Terrence Malick). Aventures i ciència-ficció amb Brad Pitt i Sean Penn.
  • Afterschool (Antonio Campos). Una de les últimes perles del cine independent americà.
  • 13 (Géla Babluani). Remake de la impactant 13 Tzameti, amb Jason Statham i Mickey Rourke.
  • Black Swan (Darren Aronofsky). Nou thriller del genial director, amb Natalie Portman.
  • Cemetery Junction (Ricky Gervais). Comèdia dels anys 70 dels creadors de The Office.
  • Creation (Jon Amiel). Biografia de Charles Darwin, amb Paul Bettany i Jennifer Connelly.
  • I Love You Phillip Morris (John Requa). Drama sobre l’homosexualitat amb Jim Carrey i Ewan McGregor.
  • Jonah Hex (Jimmy Hayward). Adaptació del còmic, amb Josh Brolin i Megan Fox.
  • The Killer Inside Me (Michael Winterbottom). Remake d’un western dels 70, amb Casey Affleck.
  • Life During Wartime (Todd Solonz). Nova peli del polèmic director de Happiness.

Deixa un comentari »

Entrades noves »
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.