Invictus
Director: Clint Eastwood
Intèrprets: Morgan Freeman, Matt Damon, Tony Kgoroge, Patrick Mofokeng, Patrick Lyster, Matt Stern.
Gènere: Drama, historic. USA, 2009. 130 min.
Crec no equivocar-me en afirmar que Clint Eastwood és un dels directors més venerats d’aquest blog, per això resulta estrany i difícil parlar de la que, per mi, és la seva primera pel·lícula fallida en molts anys. És de justícia afirmar-ho, i d’acord que és un error valorar una peli en funció de les últimes obres anteriors del director, però és que Eastwood ha demostrat que és capaç d’oferir-nos resultats que es troben a anys llum d’Invictus. M’atreviria a dir que el principal motiu és el canvi radical de registre que aquest film suposa en la filmografia del director, que ha passat de la seva habitual fatalitat a una benevolència que no va amb ell i que el porta a utilitzar recursos de segona divisió, quan ell és un director de “Champions”. I perdoneu el símil esportiu, però en el fons és el més adient per aquesta pel·lícula.
L’esport com a eina més poderosa per unir un poble. Aquest és el missatge principal del llibre “El factor humà” de John Carlin, en el qual està inspirada Invictus, i això és el que Eastwood vol traspassar a la gran pantalla, però tinc la sensació que es queda a mitges i que no il·lustra prou aquest procés. Veiem el seu inici, les dificultats per la divisió de la població, i gairebé de seguida ja som al primer partit de la Copa del Món amb la truita girada per complet i tot el públic a favor. El que passa entremig se’ns presenta a pinzellades, de forma molt superficial, fins i tot l’esperada reunió entre Mandela i el capità de la selecció, els dos personatges clau de la història, ens deixa bastant freds. Globalment, la pel·lícula presenta una clara falta de profunditat i també de risc. Una timidesa totalment desconeguda en Clint Eastwood.
El més positiu d’Invictus és el retrat de Nelson Mandela i de la seva forma de pensar i actuar. Morgan Freeman fa el seu paper més desitjat (ell mateix ho va dir) i aconsegueix que, al cap de pocs minuts ja no veiem Morgan Freeman fent de Mandela, sinó el propi Mandela. La immensa semblança física entre els dos hi fa molt, tot s’ha de dir. No obstant, tampoc considero que sigui la seva millor actuació. Pel que fa a Matt Damon, tinc seriosos dubtes si era el més indicat per encarnar el capità François Piennar, ja que no imprimeix tot el carisma i esperit de lideratge que requereix el personatge. Això sí, l’accent i la condició física, molt ben assolits. Pel que fa al personal de seguretat del president, protagonista de la principal trama secundària, es queden en correctes i poc més. En realitat, la pròpia trama acaba sent merament anecdòtica quan prometia bastant més.
Masses despropòsits per un director com Clint Eastwood. Se’l veu massa focalitzat en idealitzar, i amb èxit, el personatge de Mandela, i s’oblida del conjunt. La pel·lícula va de més a menys, sobretot perquè el contingut s’acaba reduint només a l’apartat purament esportiu. I aquest tipus de trames ja les veiem en un munt de telefilms barats les tardes de dissabte. Potser sona molt dur, però és que hi trobem un munt de recursos fàcils i efectistes. La música, la càmera lenta. els primers plans d’expectació, el soroll augmentat de cada segon que passa al cronòmetre. Realment, vaig quedar molt sorprès i contrariat de trobar-me’ls en un film com aquest. I més tenint en compte que bona part del públic ja sap com acaba la història, per tant encara és més incomprensible el seu ús. La peli està ben rodada, m’agrada i comparteixo el seu missatge, pero l’execució és impròpia del seu responsable.
Invictus no és una mala pel·lícula, és entretinguda, fa somriure en molts moments i evoca imatges que tots recordem (com la de Mandela vestit amb el polo i la gorra de la selecció el dia de la final), però no deixa empremta, no queda al record i està condemnada a caure ràpidament en l’oblit. És tova i massa concessiva, no presenta dificultats ni contratemps importants, les sensacions que et desperta són mesurades i fins i tot cau en l’exageració de voler fer-ho tot massa bonic. No reconec l’art i la subtilesa de Clint Eastwood en tot això. Segueix sent un dels millors, o el millor, però Invictus quedarà com un dels seus films més discrets. Queda perdonat, sens dubte, però espero que torni al seu nivell habitual i que a Hereafter, el film que estrenarà l’any que ve, es deixi l’edulcorant a casa.
Martí
