Disgrace
Director: Steve Jacobs
Intèrprets: John Malkovich, Jessica Haines, Eriq Ebouaney, Fiona Press, Paula Arundell.
Gènere: Drama. Sudàfrica, 2008. 115 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
David Lurie és professor de literatura romàntica a una universitat de Ciutat del Cap. Totalment enamorat d’una de les seves alumnes, un dia decideix seduir-la sense pensar en les conseqüències que això pot tenir, donada la seva posició. Després de veure’s més d’un cop, el cas surt a la llum i tota la universitat se n’assabenta. Quan el consell escolar el convida a renunciar, David decideix abandonar-ho tot i marxar cap a l’est del país, on viu la seva filla en una casa situada al mig de la muntanya.
Adaptar cinematogràficament una novel·la és una feina arriscada i molt complicada, no hi ha dubte, però sovint és majoritària i sistemàticament criticada pels lectors del llibre. No obstant, també és cert, i s’hauria de tenir en compte, que hi ha llibres més i menys difícils de traslladar a la pantalla. En el cas de Desgracia, tinc la sensació que, sense haver llegit la novel·la original de J.M. Coetzee, la dificultat de la adaptació havia de ser especialment alta. I és que el film no pot amagar certes mancances de profunditat i desenvolupament, tant pel que fa a les trames com als personatges, en diverses ocasions. Especialment cap a la conclusió, fet que et fa sortir de la sala un pèl desconcertat i també intrigat, ja que segur que el transfons de molts fets, que no s’explica a la pel·lícula, hauria clarificat una mica els caps que queden per lligar.
El film gira al voltant d’un personatge, el doctor David Lurie, un home d’aparença freda, distant, pràcticament inalterable i amb una forma de parlar tan pausada, clara i literària que quasi posa nerviós. No obstant, es tracta d’un personatge molt més complex que això, que amaga un costat impulsiu en què el desig condueix els seus actes, seguint el que, segons ell, és tota una filosofia sobre la moral humana. Això fa que el personatge resulti tan distant com atractiu, de la qual cosa té bona part de culpa la tria de John Malkovich per a interpretar-lo, que realment té un paper fet a mida pel seu perfil, la seva veu, la seva gestualitat i fins i tot la seva cara. Donada la seva coneguda naturalesa teatral, Malkovich és d’aquells actors que cuida la pronunciació de cada paraula i que, quan parla, no pots evitar escoltar-lo. No hi ha dubte que la seva brillant actuació porta el gran pes de la peli.
Al costat de Malkovich, els pocs secundaris de Desgracia també estan a un gran nivell, realment a l’altura del fort dramatisme que envolta tot el film. Actors totalment desconeguts, com Jessica Haines en el paper de la filla de David, no desentonen gens al costat de tota una estrella de Hollywood. No obstant, com he comentat al principi, els personatges acusen, en major o menor mesura, aquesta falta de profunditat, de context. M’he quedat amb la idea que m’agradaria saber més d’ells, d’allò pel que han passat, per tal de poder comprendre millor el seu comportament, però també entenc que potser l’adaptació no ho permetia, no donava per més. Això sí, ser conscient del moment en què té lloc la història, post-apartheid, aspecte que el film no aclareix gens, permet posar en situació més d’un aspecte i comprendre una mica el relat d’una societat amb les ferides encara obertes.
Desgracia combina temes polítics, racials i socials amb aspectes humans molt més interiors. Des de l’abús de poder, que centra la primera part, fins al comportament moral en situacions límit o la dificultat d’acceptar la realitat. Tot plegat fa de Desgracia un film força dur. D’una banda, perquè Steve Jacobs no escatima escenes angoixants i colpidores, i de l’altra, perquè els fets porten a reflexionar sobre temes força seriosos i preocupants. La incertesa amb què et deixa el final de la peli tampoc hi ajuda gaire, però almenys genera posteriors debats, hipòtesis i reflexions, cosa que sempre m’agrada d’un film. Llàstima de les trames inacabades, la falta de contextualització i el desconeixement dels personatges, que segur que enriqueixen molt més una història molt interessant.
Tot i tractar-se d’un film de ritme majoritàriament pausat i de dues hores de durada, a Desgracia no deixen de passar-hi coses i l’interès no decau en cap moment. L’espectacularitat dels paisatges, la direcció i la banda sonora (tot i que un pèl excessiva a vegades) també són un punt a favor. No dic que sigui apta per a tots els públics, a Barcelona només la programen quatre sales, però sí que força recomanable als que busquin alternatives a les propostes comercials de l’estiu. En el meu cas, tot i deixar-me una mica perdut al final, ha valgut la pena i ha afegit una nova novel·la a la meva llista de pendents. Tot això, a banda de fer-me pensar bastant en moltes de les qüestions que planteja.
Like this:
Be the first to like this post.
Martí
