M.A.Confidential

Paranoid Park

Director: Gus Van Sant

Intèrprets: Gabe Nevins, Jake Miller, Daniel Liu, Taylor Momsen, Lauren McKinney.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2007. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Un any abans d’estrenar la popular Mi Nombre es Harvey Milk, Gus Van Sant va adaptar i dirigir aquest film, molt més petit i minoritari, i que curiosament s’ha estrenat ara, dos anys després de la seva realització. Amb Paranoid Park, el director americà mostra el seu estil més personalista i trencador, aquell que ens va impactar a la magnífica Elephant. En realitat, la direcció presenta molts punts en comú amb la guanyadora a Cannes 2003, amb plans pràcticament idèntics i situacions que et porten a equiparar els dos films de forma inevitable. En aquest cas, Gus Van Sant torna a posar a prova la resistència d’alguns espectadors en certs moments puntuals, però sense arribar als nivells d’Elephant, peli que algú va definir (sense gaire encert, però amb gràcia) com “un gran documental sobre pasillos” en una crítica incendiària que vaig llegir a internet.

Paranoid Park és una peli que es podria definir com de doble percepció. Perquè el que veiem és tan important com el que sentim, i les dues coses solen proporcionar-nos informació diferent i oposada al mateix temps. Veiem les imatges des d’un punt de vista extern, però el so ens endinsa directament al cap del protagonista; en ocasions, aquesta mescla resulta bastant xocant i fins i tot incòmoda o molesta, però sempre carregada de sentit. A banda de jugar amb aquesta descontextualització entre imatge i so, el film també trenca qualsevol linealitat a nivell temporal, ja que viatja constantment cap endavant i cap enrere, i tampoc dubta en repetir algunes escenes fins a tres vegades si és necessari. Normal en una peli en què la ment i els records del protagonista és tan important.

El problema de Gus Van Sant és que vol subratllar tant el seu estil propi, que a vegades cau en els excessos. Per això hi ha algunes escenes, en especial les més intimistes amb el protagonista o les que més busquen un component poètic, que poden carregar una mica, sobretot a nivell sonor. No obstant, la direcció és globalment molt interessant, amb una càmera que tant és capaç de seguir a un personatges fins a la sacietat en llargs travellings, com de quedar-se completament immòbil deixant tothom fora de quadre, com si algú se l’hagués deixat allà engegada per error. La sensació és que el director deuria dir als seus joves actors alguna cosa com “vosaltres actueu com si res, que de la càmera ja me’n preocupo jo”. El resultat són plans confusos, desencaixats, diferents, però força interessants.

Com ja he dit, la música és un element molt important a Paranoid Park. La banda sonora té una implicació total amb el que passa i en ocasions li dóna un nou sentit, totalment diferent de si no hi hagués música. I és que, en gran mesura, és el cap d’Alex, el protagonista, qui posa música a les situacions, per com les viu o com les interpreta. Tractant-se d’un adolescent, no podíem esperar una banda sonora que seguís les regles. També la fotografia és destacable, amb canvis en la qualitat de la pel·lícula associats a la temporalitat de cada escena. A mans d’un altre, Paranoid Park podria reduir-se a un thriller policíac més o menys comú, però en canvi, estem davant d’un retrat molt profund i elaborat de l’adolescència i de totes les inquietuds i inseguretats que rodegen aquesta etapa de la vida.

Paranoid Park entraria dins d’aquest grup de petites pel·lícules que passen sense pena ni glòria per les nostres sales, però que mereixen ser descobertes, viscudes i compartides (és un dels objectius naturals d’aquest blog). La majoria no són obres mestres, però s’escapen d’allò habitual sense arribar als extrems del cinema més alternatiu i minoritari. Gus Van Sant té una fortuna desigual amb les seves produccions, però en aquest cas ha completat un film interessant, humil i intens. Una bona opció, veurem per quant de temps, per una cartellera que segueix sense oferir gran cosa.