M.A.Confidential

The Reader

Director: Stephen Daldry

Intèrprets: Kate Winslet, Ralph Fiennes, David Kross, Bruno Ganz, Lena Olin, Hannah Herszprung.

Gènere: Drama. USA, 2008. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Per fi he pogut veure una d’aquelles pelis que, per una raó o altra, se’m resistien des de feia ja algunes setmanes. La veritat és que no tenia expectatives de cap tipus, però tenia la sensació que era de les que s’havien de veure. Al final, tot i no parlar d’un film excepcional, puc dir que realment val la pena. La originalitat i impacte de la història de partida de El Lector enganxen de seguida, i el film evita tornar-se excessivament pausat i contemplatiu, un risc que existia clarament, per anar bastant per feina. D’aquesta forma, l’evolució de l’argument no s’estanca en cap moment i es manté un nivell d’intensitat força bo al llarg de les dues hores de durada. Tot i fallar a nivell narratiu en certs moments, El Lector és un film que mai dóna motius perquè l’espectador perdi l’interès.

El Lector és una peli molt rica en contingut, ja que sap tocar moltes temàtiques diferents de forma precisa i cuidada, però també profunda. Des de la sexualitat fins la literatura clàssica, passant pels horrors de l’holocaust nazi. No obstant, res queda fora de lloc i la mescla resultant és perfectament digerible. Per exemple, la incursió al delicat tema del nazisme ofereix una vessant humana molt intensa, però també mesurada i sense caure en els recursos de sempre. El fet d’estar protagonitzada per personatges alemanys hi té força a veure. En tot cas, El Lector és d’aquelles pelis que no et deixa passiu, que et fa reflexionar sobre l’actitud dels protagonistes i qüestionar-te les seves decisions. En un argument dominat pels secrets, el pes de la consciència i el sentiment de culpa, pocs poden quedar indiferents davant del que passa.

Parlar de El Lector sembla anar obligatòriament lligat a parlar de Kate Winslet, i més tenint en compte el recent Oscar aconseguit per aquest paper, però jo crec sincerament que tampoc n’hi ha per tant. En primer lloc, perquè tinc la sensació la Winslet tendeix a convertir-se en actriu d’una sola cara (el fet que agafi papers tan semblants entre si no ajuda); en segon lloc, perquè està molt millor a Revolutionary Road, per la qual no entenc que no l’hagin nominat ni tampoc que la considerin secundària quan és la gran protagonista del film. Aquí no es pot negar que fa un molt bon paper, però, per exemple, Meryl Streep a La Duda li dóna bastantes voltes. D’altra banda, crec també que el treball de maquillatge de la part final de la peli no està gaire ben aconseguit. En fi, que no és d’aquelles actuacions que deixen marca.

Un dels punts forts de El Lector és el bon treball de fotografia i l’ambientació als diferents períodes de temps en els quals transcorre la història, en canvi la banda sonora l’he trobat un pèl excessiva en alguns moments, massa interessada en realçar un dramatisme que no requereix ser alçat. El muntatge en forma de flashbacks no el descobrirem ara, però s’ha de dir que encaixa força bé en aquest cas, i la direcció de Stephen Daldry deixa detalls més que interessants, sobretot a la part final del film i també en els moments àlgids. Contràriament, la peli és una mica irregular a nivell narratiu, sobretot en el sentit que deixa alguns caps sense lligar i que en més d’una ocasió trobes a faltar alguna explicació més de certs fets. Se m’ocurreix que s’han pogut prendre algunes llicències amb l’adaptació del llibre original, perquè si no, no s’entén massa.

A pesar d’això, les sensacions que deixa El Lector en abandonar el cinema són majoritàriament bones. Tot i el dramatisme que domina el film, la història té una bona i continuada evolució, no cau en la monotonia i té un final força decent que sap tancar el cercle. No és un prodigi de pel·lícula, però destaca el suficient com per ser recordada i guardar algunes de les seves imatges a la memòria. Recomanable a qui tingui ganes de gaudir d’un bon drama.