Arxivar per febrer, 2009

Entrades noves »

SLUMDOG MILLIONAIRE

Posted in Cine - 2008 amb les etiquetes , , , , , on 14 febrer 2009 by Martí

millionaire

Slumdog Millionaire

Director: Danny Boyle, Loveleen Tandan

Intèrprets: Dev Patel, Anil Kapoor, Freida Pinto, Madhur Mittal, Azharuddin Mohammed Ismail, Ayush Mahesh Khedekar.

Gènere: Drama, romàntic. Gran Bretanya, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Jamal Malik és un jove indi que ha anat a participar al famós programa “Quiere Ser Millonario?”. Tot i el seu aspecte poc espavilat i treballar de repartidor de cafès en un call center de Mumbay, Jamal està superant amb una insultant comoditat totes les preguntes i està a punt de completar la sèrie i emportar-se el premi final de 20.000 rupies índies. Tothom es pregunta com ha aconseguit arribar fins allà. Ha estat sort, ha fet trampes, era el destí o és que realment sabia les respostes a totes les preguntes?

Nominada a 10 Oscars -inclosos millor pel·lícula i millor director-, guanyadora dels 4 Globus d’Or a què aspirava, guanyadora de 7 premis BAFTA, i acumulant ja un total de 58 guardons a diferents certàmens. No hi ha dubte que Slumdog Millionaire, sortint del no res, s’ha convertit en la gran sensació del moment, el film del qual tothom parla, però, ¿és realment tan brillant com tot sembla indicar? Doncs un cop vista i digerida, puc dir que m’ha semblat una molt bona pel·lícula, amb un argument d’altíssima originalitat i una considerable qualitat narrativa, però el cert és que presenta prou aspectes discutibles com per considerar que tot el que s’ha generat al seu voltant és una mica exagerat.

El cas de Slumdog Millionaire és un exemple perfecte d’aquelles pelis que costa molt atrevir-se criticar, ni que sigui posar un parell de “peròs”, ja que fer-ho és com anar a contracorrent de tota la resta. En realitat, el visionat del film es gaudeix de tal forma que molts es poden quedar amb aquesta tan bona impressió immediata i realçar totes les seves virtuts, que en té i moltes, però crec que també és convenient no deixar-se portar només per aquesta mena d’eufòria ambiental que la rodeja i atrevir-se a posar en dubte certs aspectes.

Slumdog Millionaire presenta un argument amb un dels punts de partida més atractius i originals que he vist, una estructura narrativa trepidant i magnètica, i un ritme que no decau en cap moment. El film manté l’espectador en un constant estat d’expectació, ja sigui per l’acció del concurs, com la dels diferents flashbacks, i arriba a un final perfectament construït perquè ningú vulgui parpellejar en cap moment. No obstant, crec que l’estocada final, la que pertocaria després de tot el que hem vist fins el moment, no acaba d’arribar, i que la resolució es redueix a molt poc i massa convencional. No dic que sigui un mal final, però segurament no era el que jo esperava i el que crec que es mereixia una peli com Slumdog Millionaire.

El director, Danny Boyle, responsable de films com Trainspotting, 28 Días Después o Sunshine, demostra una genial qualitat darrere la càmera i ofereix una de les millors direccions (si no la millor) de l’any. L’acurada sel·lecció de plans transgressors, el gran tractament de la imatge, l’impressionant treball de fotografia i l’encertadíssima banda sonora ajuden a fer de Slumdog Millionaire un prodigi a nivell audiovisual. A destacar tota la primera part del film que té lloc a territori indi. També és molt important el treball del temps, saber quan fer les transicions entre una acció i l’altra sense que resulti monòton, i la veritat és que aquest és un aspecte perfectament estudiat.

No obstant, aquesta estructura narrativa també propicia una possible visió crítica de Slumdog Millionaire. Generalment, en un guió cinematogràfic han de passar més coses de les que passen a la vida quotidiana, algunes són fruit de causalitats i altres de casualitats, però quan pràcticament tot es remet a la segona opció, la cosa pot perillar una mica. A l’inici, el film ens presenta la situació i ens planteja una pregunta respecte el protagonista, tal com he fet a la sinopsi del principi del post, però si aquesta pregunta la féssim en relació a la peli en si, ¿quina seria la resposta? Segur que no ha fet cap trampa? Tanta casualitat hi pot haver? I aquesta última pregunta del concurs…

No voldria semblar massa crític amb el que he escrit i vull deixar clar que m’ho he passat de conya veient Slumdog Millionaire, i que el considero un dels films amb més personalitat que he vist últimament, però també volia deixar clar que aquesta excel·lència que esperava després de les immenses expectatives generades pot ser qüestionada. És una de les imprescindibles del moment i s’ha de veure sense cap mena de dubte, això sí, mereix ser analitzada i valorada pel que és i no deixar-se portar pel que se’ns diu a tot arreu.

7 Comentari »

INGLORIOUS BASTERDS: Primer trailer del retorn de Tarantino

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , on 12 febrer 2009 by Martí

Sens dubte serà una de les estrenes més populars de 2009, i no és per menys. Després dels genials dos volums de Kill Bill, Quentin Tarantino només s’havia deixat veure en un relatiu segon pla dirigint un parell de capítols de C.S.I., col·laborant a Sin City i formant part d’aquesta mena d’experiment anomenat Grindhouse. Així doncs, ja tocava que el brillant director americà tornés a obsequiar-nos amb una producció de cap a peus, escrita, dirigida i produïda per ell mateix.

Inglorious Basterds introdueix Tarantino en un gènere i ambientació totalment nous, el bèl·lic de la 2a Guerra Mundial. L’argument tracta d’un grup de soldats americans d’origen jueu que s’infiltren a les tropes nazis que ocupen França. Un cop infiltrats, a saber tot el que passa tenint en compte de quina ment ha sortit tot plegat. Com a gran estrella, i significant el seu primer cop a les ordres de Tarantino, ni més ni menys que Brad Pitt, acompanyat de noms tan variats com Daniel Bruhl, Mike Myers o Diane Kruger, entre altres.

Pel que es pot desprendre del tràiler, sembla que l’esperit Tarantino continuarà ben viu i que no faltarà acció i violència sense miraments, personatges canalles i anats de l’olla, aquest humor incorrecte que tan ens agrada i, en definitiva, tot el que podem esperar d’una peli com aquesta. No em digueu que no us moriu de ganes de veure-la…

Inglorious Basterds s’estrenarà al maig al Festival de Cannes i arribarà a les sales d’Estats Units el 21 d’agost. D’altres països europeus tenen l’estrena prevista entre finals d’agost i setembre, però, lògicament, aquí encara es desconeix. Desitjo que no ens facin esperar gaire. De moment, a gaudir del primer tràiler!

Deixa un comentari »

REVOLUTIONARY ROAD

Posted in Cine - 2008 amb les etiquetes , , , , , , on 11 febrer 2009 by Martí

revolutionary_road

Revolutionary Road

Director: Sam Mendes

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Kate Winslet, Kathy Bates, Michael Shannon, Kathryn Hahn, David Harbour.

Gènere: Drama. USA, 2008. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Frank i April són un matrimoni que viu en un barri residencial a les afores de Connecticut, als anys 50. La seva vida sembla plàcida i feliç, Frank treballa en una important empresa de la ciutat, April cuida de la casa i els seus dos fills van a l’escola del barri. Tot el veïnat els té com la parella perfecta, el referent a seguir, però en realitat tots dos odien aquesta vida i saben que els seus somnis van molt més enllà del que tenen ara, que els converteix simplement en uns més del munt.

Film d’altíssima qualitat, però realment no apte per a dies dolents o moments de baix estat d’ànim. Un cop més, Sam Mendes demostra el seu immens talent i construeix un senyor drama de cap a peus, de gran intensitat i de considerable duresa emocional. El director recupera la mítica parella de Titanic, onze anys després, i els fa brillar en pantalla, demostrant tot el que han madurat en aquest temps. A la seva pell, uns personatges d’aquells que valen molt més pel que amaguen que pel que mostren, i que mantenen una continua evolució el rumb de la qual no acaben de tenir clar. El resultat, una peli d’aquelles que mires en silenci total i que et deixen en silenci total un cop acaben.

Fidel adaptació del llibre de Richard Yates de títol homònim, Revolutionary Road fa un retrat precís i cru d’allò que fa mig segle suposava el renéixer dels Estats Units després de la 2a Guerra Mundial. Famílies iguals, vivint en carrers i cases iguals, i amb el mateix conformisme respecte el seu estil de vida. La millor forma per creure’s feliç sense ser-ho, no tens més ni menys que el teu veí i simplement deixes passar els dies procurant no sortir del camí preestablert i sense oblidar-te cap dels passos imprescindibles que t’asseguren una vida “com cal”. De tot això es cansen els dos protagonistes de Revolutionary Road, amb masses somnis i ambicions com per acceptar sentir-se igual que tots els perdedors que els rodegen.

La grandíssima direcció de Sam Mendes i un muntatge molt treballat emfatitzen aquesta situació, fins al punt de fer sentir angoixat a l’espectador i tot, ja que no costa gens posar-se a la pell dels personatges. Revolutionary Road està plena de plans carregats de significat, diàlegs sense cap mena d’escrúpol i unes profundes ganes de fugir de tot el que forma part de l’entorn que ens mostra. Kate Winslet i Leonardo DiCapro estan senzillament brillants, especialment el segon, qui demostra haver assolit ja una clara maduresa com a actor i ens mostra una faceta totalment nova respecte el que havíem vist fins ara. De Winslet, tres quarts del mateix, però en aquest cas ja parlem de consolidació (els dos Globus d’Or aconseguits fa unes setmanes ja parlen per si sols). En fi, que no comprenc que no estiguin nominats als Oscars.

A banda de les dues actuacions principals, cal mencionar també els pocs secundaris (la peli es redueix pràcticament a 7 personatges), sobretot un Michael Shannon realment pertorbador i amb una força increïble. Pel que fa a aspectes tècnics, s’ha de destacar la gran direcció artística, sobretot pel que fa a la il·luminació, no només per estar perfectament treballada, sinó pel significat que dóna a tot el que passa. A més a més, en general l’ambientació als Estats Units dels anys 50 és excel·lent. Tot i no passar en gaires espais diferents, Revolutionary Road sap fer que l’entorn contribueixi en cada escena. Un té la sensació que tot està perfectament planificat.

Estem d’aquelles pelis que no marxen de la memòria, que ens fa adonar de moltes coses, de situacions amb les quals ens podem trobar o ja ens hem trobat. En resum, que la vida que portem no és deguda a les circumstàncies, sinó a la nostra voluntat, o millor dit, a la no voluntat de canviar-la i de lluitar per tenir la que realment somiem. I que tot això resulta ser molt complicat. Recomano sense cap mena de dubte veure Revolutionary Road, però fer-ho a consciència, sense distraccions, disposats a gaudir de bon cinema i que ens expliquin les coses sense atenuants, tal com són. A veure com us queda el cos…

8 Comentari »

EL HOBBIT: Prevista per 2011 i 2012

Posted in Avanços amb les etiquetes , , on 8 febrer 2009 by Martí

L’altre dia comentava amb un amic que ja es troba a faltar una gran pel·lícula èpica d’aventures, però de qualitat. La veritat és que, desde la meravellosa trilogia de El Señor de Los Anillos, el gènere no ha donat gaire de si. L’infantilisme de Las Cronicas de Narnia i la mediocritat de Eragon no han satisfet a quasibé ningú i sembla que, fins que les persones adequades no es posin darrere, la cosa continuarà igual. Doncs bé, ara sí que aquest moment éstà veritablement més a prop.

Peter Jackson i Guillermo Del Toro seran els encarregats de portar a la gran pantalla El Hobbit, l’obra de J.R.R. Tolkien que precedeix a El Señor de Los Anillos. En aquest cas, Jackson s’encarregarà de la producció i la cadira de director quedarà reservada per Del Toro. La superproducció constarà de dues parts, la segona de les quals enllaçarà just amb el punt on comença El Señor de Los Anillos. La Comunidad del Anillo. Tal com va passar amb l’anterior trilogia, les dates d’estrena seran nadalenques, i tot apunta que correspondran a 2011 i 2012.

De les poques coses que se saben del repartiment fins avui, ja es pot dir que Ian MacKellen repetirà com a Gandalf i Andy Serkis com a Gollum. De la mateixa forma, no es descarta que molts dels protagonistes de El Señor de Los Anillos tornin a aparèixer en aquestes dues pelis. Amb Peter Jackson darrere, és normal que es vulgui donar continuitat als personatges que ja són coneguts per tothom, i que tot plegat s’acabi convertint en una gran saga de cinc films perfectament cohesionats.

Tenint en compte que queden poc menys de tres anys per l’estrena prevista de la primera part, temps de sobra hi haurà per anar coneixent més detalls.

the-hobbit

2 Comentari »

LOST – 5a TEMPORADA CAP.4

Posted in Lost amb les etiquetes on 6 febrer 2009 by Martí

losts05e04

Potser ha estat el més fluixet del que portem de temporada, però tot i això té uns deu minuts finals que valen molt la pena i que segueixen amb aquesta tendència d’anar recuperant coses del passat mentre anem avançant amb la trama actual. En aquest sentit, la cosa pinta molt bé. Això sí, hi ha una escena del capítol que planteja una qüestió que es pot donar més d’un cop aquesta temporada i fa una mica de por. Suposo que qui hagi vist el capítol ja sabrà de quin moment parlo.

D’aquí una setmana més!

1 comentari »

LA DUDA

Posted in Cine - 2008 amb les etiquetes , , , , , , on 4 febrer 2009 by Martí

doubt

Doubt

Director: John Patrick Shanley

Intèrprets: Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams, Viola Davis, Lloyd Clay Brown, Joseph Foster.

Gènere: Drama. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

El 1964, la parròquia de St. Nicholas, en ple Bronx de Nova York, viu sota el comandament de dues figures molt diferents. D’una banda, el carismàtic pare Flynn intenta fer evolucionar el col·legi i renovar-ne les seves estrictes normes, però de l’altra, la veterana germana Beauvier no permet cap tipus de transigència i dirigeix el centre amb mà de ferro i absoluta disciplina. No obstant, la parròquia acaba d’admetre el seu primer alumne negre, la professora del qual, la germana James, detecta certs fets que aixequen una seriosa sospita.

El dia abans de marxar cap a les illes britàniques i quedar-m’hi atrapat fins avui (d’aquí el no moviment al blog) vaig poder veure aquesta interessantíssima pel·lícula. Sincerament, pel que havia vist d’ella i per les nominacions i premis rebuts, m’esperava grans interpretacions, però temia que el global no passés d’això i prou; en canvi, m’he trobat amb un argument molt ben construït dins de la seva simplicitat, un ritme més animat del que sembla i un rerefons amb molt de pes. A més a més, La Duda també amaga grans imatges o detalls, més o menys subtils, que demostren la seva qualitat.  No obstant, mentiria si no digués que els actors i actrius són el gran punt fort, per alguna cosa tots els principals estan nominats a l’Oscar.

Pel que fa al primer pla, per dir-ho d’alguna forma, La Duda és un autèntic duel interpretatiu entre Philip Seymour Hoffman i Meryl Streep, i això és com una partida d’escacs que només pot acabar en taules. Els dos donen el millor de si mateixos, en papers molt diferents i en postures constantment oposades. I la veritat és que no hi ha cap dels dos que es mengi a l’altre, són els dos junts els que es mengen la pantalla. Les seves escenes conjuntes només són per callar i admirar. En segon pla, trobem a Amy Adams en un paper que pot semblar més senzill, però que no ho és gens. La seva forma de transmetre la ingenuïtat, bondat, però també seguretat de la joveníssima germana James i el contrapunt absolut amb el personatge de Meryl Streep també deixa grans moments.

La Duda és una peli d’aquelles amb molt més contingut del que sembla, en què totes les escenes i diàlegs tenen un sentit, de principi a fi. Per exemple, cap a les acaballes del film és impossible no recordar el sermó de l’inici de tot. Cada escena repercuteix en el global. Tot això té més mèrit si considerem que la trama és totalment lineal i pràcticament no n’hi ha de secundàries, i que tot passa a la parròquia, és a dir, en un mateix espai. Evidentment, la naturalesa de La Duda (és una adaptació d’una obra de teatre) dóna a explicació a això, però precisament encara li dóna més mèrit que funcioni cinematogràficament. El gran treball d’ambientació, sobretot el vestuari i fotografia, també hi ajuda molt.

Com he dit abans, un dels aspectes que més m’ha agradat de La Duda són les diverses imatges carregades de significat i simbolisme que ens deixa anar de tant en tant, algunes més evidents i d’altres que requereixen una mica més d’esforç. Això demostra la intel·ligència del guió (i del text original, naturalment) i l’habilitat per explicar més coses de les que es veuen a primera vista. D’altra banda, és impactant també la forma en què fa pensar a l’espectador i com realment fa honor al seu títol i t’omple de dubtes, no només a tu, també als personatges. Qui té raó, qui no en té, i per què, són tres preguntes difícils de respondre en aquest film. Com ja he dit més d’un cop, m’agrada que et deixin pensatiu un cop s’ha acabat, i La Duda així ho fa.

Segons com es miri, La Duda és una peli petita, ja que no compta amb ostentacions, ni és una gran producció, però conté molt d’allò que se li pot demanar a una bona peli. És una peli extremadament sòbria, molt dramàtica i sense gaires concessions, però val la pena per la seva qualitat i sobretot per gaudir del magistral cara a cara entre Philip Seymour Hoffman i Meryl Streep en grandíssims diàlegs. A més, sempre s’agraeix que el cinema ens faci pensar una miqueta i no tot acabi amb els títols de crèdit.

1 comentari »

Entrades noves »
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.