M.A.Confidential

The Spirit

Director: Frank Miller

Intèrprets: Gabriel Macht, Eva Mendes, Samuel L. Jackson, Scarlett Johansson, Paz Vega.

Gènere: Còmic, acció, drama. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Em feia por aquesta peli, ja des del primer tràiler no ho tenia clar, però li vaig donar una oportunitat… que va confirmar els meus temors. Deixant de banda l’adequació de l’adaptació del còmic a la pantalla, que no puc jutjar perquè no conec l’obra original, The Spirit és una peli molt mal feta des del punt de vista més purament cinematogràfic. La història no enganxa, la trama està molt mal construïda i explicada, el protagonista no té força, les interpretacions són artificials i el carregat estil visual tampoc no hi ajuda gens. Per qui no coneix el còmic, la peli és un complet despropòsit que es refugia tan sols en l’espectacular repartiment femení; per qui coneix el còmic, sincerament dubto que sigui tan dolent, o sigui que no crec que estigui gaire content tampoc.

Per començar, la presentació del personatge de Spirit no té cap mena de gràcia i no aconsegueix donar-li gens de carisma. Tampoc l’explicació del seu passat, i de com esdevé el que és ara, té gaire atractiu ni sembla donar-li gaire raó de ser. D’altra banda, la caracterització del personatge d’Octopuss resulta tan caricaturesca o exagerada, que costa prendre-s’ho seriosament. Pel que fa a la resta de secundaris, tots apareixen sense que se’ns expliqui massa bé qui són, d’on provenen i quina història tenen darrere. D’acord que després el film té flashbacks en que podem veure algun cas, però narrativament són bastant poc aclaridors i queden un munt de dubtes pel mig.

La trama de The Spirit és intensa però molt confusa, costa trobar cohesió entre un fet i el següent i hi ha escenes que directament no s’entenen per lo insòlites que són (el muntatge nazi que me l’expliqui algú). D’altra banda, quan descobreixes la raó principal de tot, allò pel que lluiten Spirit i Octopuss, et quedes una mica igual que abans. A banda de no tenir cap mena d’originalitat, se li dóna un rerafons mitològic força ridícul i converteix l’escena final en còmica quan en realitat hauria de tenir suspens i implicar a l’espectador. En resum, que si intenteu explicar de què va la peli a algú que no l’ha vist, veureu com no sabeu per on començar.

Com ja he dit, The Spirit reserva gran part dels seus esforços a recrear-se en les figures d’Eva Mendes (especialment), Scarlett Johansson i Paz Vega, i en realitat aquest és l’únic reclam publicitari que està tenint la peli. Sí, no es pot negar que el film és molt “generós” a l’hora de fer lluïr a aquestes tres actrius, cosa que pel públic masculí resulta agradable a la vista, però és que realment tampoc ni es pot dir que la peli valgui la pena per això. D’una banda, és molt trist per part de la peli, i de l’altra, és molt primari per part de l’espectador. A Sin City també hi havia lluiment d’aquest tipus, però a més a més tenies unes històries treballades  i en general una molt bona peli.

Espero que ningú compari les dues pel·lícules perquè no tenen res a veure. Sí, visualment The Spirit adopta l’estil de Sin City (al cap i a la fi, Frank Miller està darrere de totes dues), però no sap trobar una continuitat i incorpora molts excessos i motius sobrecarregats que acaben cansant. Frank Miller és un gran dibuixant de còmic i benvingudes siguin totes les seves adaptacions al cine, però a l’hora de dirigir, millor que ho reservi a algú que en sàpiga, perquè el resultat que en veiem aquí és molt pobre. No acostumo a ser tan contundent, però si podeu, estalvieu-vos The Spirit, que 7 euros mal gastats en temps de crisi fan mal.

My Blueberry Nights

Director: Wong Kar Wai

Intèrprets: Norah Jones, Jude Law, David Strathairn, Rachel Weisz, Natalie Portman, Frankie Faison.

Gènere: Drama, romàntic. Hong Kong, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Wong Kar Wai se’n va a rodar una pel·lícula a Estats Units, amb una història que recorre bona part del país i amb alguns dels noms més famosos de Hollywood encapçalant el cartell. Si els qui coneixem l’obra del director de Hong Kong ens haguéssim plantejat aquesta situació amb anterioritat, probablement el film imaginat no seria gaire diferent de My Blueberry Nights. La peli és realment com me l’esperava: inevitablement més comercial que la resta de produccions del director, però molt més intimista, atrevida i transgressora a nivell narratiu i visual de la que ens podria presentar qualsevol director americà. Tot i perdre el factor exòtic, Wong Kar Wai manté la seva essència i s’ajuda d’uns actors i actrius que donen el millor de si mateixos.

Totes les interpretacions són impressionants. Superestrelles com Jude Law, David Strathairn, Rachel Weisz i Natalie Portman semblen reinventar-se a si mateixos i ens mostren una cara que probablement no veurem a cap altra peli seva. Els seus personatges, surtin més o menys minuts, tenen una força immensa i són una gran influència per a la protagonista, una debutant Norah Jones a qui se li nota una mica aquesta condició i quasi es veu empetitida al costat de la resta. No obstant, aquest és el seu veritable paper a la història, alimentar-se i aprendre de les experiències de la resta de personatges per així poder trobar el millor per a ella, saber què vol ser i què no vol ser.

My Blueberry Nights està conformada per etapes puntuals de diverses històries, amb les quals la protagonista coincideix sense cap mena d’intenció. No totes enganxen de la mateixa forma, però sí que aporten el seu ingredient característic al film en global. La trama avança sense cap mena de pressa, prenent-se el seu temps contemplatiu de tant en tant (és Wong Kar Wai, no ho oblidem), però la varietat de personatges, situacions i localitzacions la fan molt més digerible del que podria ser. A més, el director deixa que els protagonistes puguin recrear-se a nivell interpretatiu, de forma que nosaltres ho puguem apreciar perfectament. Amb tot, la sensació és que pràcticament no hi ha cap escena de més i que la duració és la perfecta.

Com correspon amb la naturalesa de Wong Kar Wai, estem davant d’una pel·lícula eminentment romàntica, però amb una alta dosi de dramatisme i força sofriment. Els primers minuts amenacen tímidament amb un excés de lirisme en els diàlegs, però My Blueberry Nights en cap cas és un film ensucrat. La direcció porta clarament la firma d’un director que no es dedica simplement a rodar el que passa, sinó que dóna un sentit particular als seus plans i sempre busca aportar-hi un component estètic propi (per exemple, quasi totes les escenes del bar són rodades des de l’altre costat del vidre, com si sempre volgués mantenir les distàncies). A tot això, s’afegeix una de les millors bandes sonores que he escoltat últimament, en què la música es converteix en un element tan essencial per la peli com els propis actors.

My Blueberry Nights no és In The Mood for Love, però és que tampoc ho vol ser. Wong Kar Wai surt del seu hàbitat natural i disposa d’eines totalment diferents per construïr una peli (escrita també per ell, naturalment) en què sap controlar les seves pretensions. A més, demostra que els grans actrius i actors només donen el millor de si quan es troben amb directors amb la sensibilitat pròpia de qualsevoll lloc menys Hollywood. Els més puristes del cine del director potser la rebutjaran, però personalment l’he gaudit de principi a fi. No és cinema apte per a tothom, que quedi clar, però crec que tothom que li doni una oportunitat en quedarà satisfet.

Changeling

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Angelina Jolie, John Malkovich, Jeffrey Donovan, Amy Ryan, Colm Feore, Michael Kelly, Devon Conti.

Gènere: Drama, suspens, policíac. USA, 2008. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ha hagut de ser deu dies abans d’acabar el 2008 quan per fi m’he trobat amb una pel·lícula d’aquest any que aconseguís superar un cert especticisme previ. No puc dir que esperés poca cosa d’un film de Clint Eastwood perquè els precedents no ho permeten, però sí que tenia els meus dubtes de si una història com aquesta mantindria la intensitat i dramatisme a què ens té acostumats el director americà. Doncs sí, El Intercambio torna a ser una obra (quasi mestra) que transmet a l’espectador un cúmul de sensacions de les quals és impossible desprendre’s, fins i tot un cop acabat el film. El cartell inicial que anuncia “basat en fets reals” pràcticament es podria obviar per la impressionant veracitat de tot allò que veiem durant les següents dues hores i quart. I no, no es fa llarga en cap moment.

Clint Eastwood segueix demostrant, als 78 anys, qué probablement és el director amb més classe del cinema actual. I si no, repasseu les seves pel·lícules dels últims cinc anys. No només fa gala d’una qualitat immensa, si nó d’una versatilitat admirable: des de l’impressionant retrat del dolor de Mystic River, passant per la capacitat d’enfocar el cine bèl·lic amb una profunditat mai vista a Cartas desde Iwo Jima, i acabant amb aquest trasllat al millor cine clàssic policíac dels anys 30. La seva habilitat per a mantenir la tensió en tot moment i per fer que l’espectador s’impliqui en el que veu, i s’indigni o s’alegri al mateix temps que els personatges, dóna a El Intercambio aquest magnetisme que, sincerament, no pensava trobar, i que al final acaba sent suficientment fort per tapar alguns dels punts febles de la peli.

D’acord que la dona treu una interpretació més que digna i que es nota el seu esforç darrere, però costa veure Angelina Jolie en un paper com aquest. El problema no és tant l’actuació d’ella, sinó que el personatge de Kristin Collins es veu constantment com “Angelina Jolie fent tot el possible per posar cara dramàtica”, i aquest és un aspecte que potser s’hauria d’haver tingut en compte a l’hora d’escollir la protagonista d’El Intercambio. Naturalment que t’uneixes a la seva causa durant la pel·lícula, però segurament una altra actriu encara hagués donat més autenticitat al personatge. Pel que fa a John Malkovich o Amy Ryan, interpretacions més aviat curtes, però amb molt d’ofici i contribuents a l’entorn dramàtic de la peli; en canvi, les actuacions infantils no m’han acabat de convèncer per massa “adultes”, inclús alguna sobreactuada i tot.

A nivell tècnic, El Intercambio és una meravella. Sense fer-ne ostentació, el film presenta una ambientació dels anys 20 a Los Angeles realment espectacular (i em consta que sense ni un croma), amb un treball de vestuari i atrezzo impressionant, tant per qualitat com per quantitat. Pel que fa a la banda sonora, Eastwood no baixa el llistó i torna a deleitar-nos amb unes peces tan bones com ben posades. I què dir de la direcció, a banda de suposar un gran esforç per comptar amb una actriu poc acostumada a papers semblants, torna a deixar-nos imatges memorables i carregades de sentit. A tot això, s’afegeix un muntatge cuidat al més mínim detall i, en general, una veritable lliçó narrativa.

Finalment, no podem oblidar-nos del potent rerafons crític d’El Intercambio, el qual, a pesar de desenvolupar-se entre els anys 20 i 30, té una validesa quasi permanent. En realitat, moltes coses de les que veiem a la pantalla les podríem veure adaptades al nostre temps a qualsevol canal de televisió. Tot plegat converteix El Intercambio en allò que els americans anomenarien “must see movie”, és a dir, una peli que s’ha de veure. Aprofiteu per acabar bé un any que cinematogràficament ha estat bastant fluixet, sobretot aquests últims mesos.

JCVD

Director: Mabrouk El Mechri

Intèrprets: Jean-Claude Van Damme, François Damiens, Zinedine Soualem, Karim Belkhadra, Jean-François Wolff.

Gènere: Thriller, comèdia, drama. Bèlgica, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Com tota pel·lícula, JCVD té virtuts i defectes, però, per sobre de tot, crec que és una obra que s’ha de jutjar prenent de partida la seva intenció i el que significa pel seu protagonista haver-la fet. I és que el fet que un actor com Jean-Claude Van Damme decideixi interpretar-se a si mateix i recrear una paròdia amb un alt sentit autocrític de la seva carrera cinematogràfica, diu molt a favor d’un artista a qui tothom relaciona únicament amb músculs i violència. Doncs efectivament, el sr Van Damme ha fet allò que ningú esperava i s’ha plantejat el seu paper com a actor i els efectes que ha tingut a la seva vida personal. Amb moments intermitentment brillants, JCVD capgira totalment la nostra percepció de l’actor i ofereix un dels discursos més emotius fets a càmera en força temps.

Costa parlar d’aquesta peli, ja que presenta un còctel de gèneres que, en el transcurs d’ella, et fa variar la manera de prendre’t el que passa a la pantalla. El director Mabrouk El Mechri aconsegueix construir un pastís de tres capes format per un thriller de bon suspens a la superfície, un clar toc paròdic envers la faceta d’actor de Van Damme per sota, i, a sota de tot, una profunda i sincera reflexió del mateix protagonista sobre allò en què s’ha convertit fora de les pantalles. Això equival a les tres dimensions que té ell mateix a la peli: el Van-Damme que decideix interpretar-la, el personatge de Van Damme que protagonitza la història de ficció, i el Van Damme persona que es dirigeix directament a nosaltres.

El film conjuga amb solvència les dues primeres dimensions, però té més dificultat per incorporar la tercera sense que sembli un veritable pedaç posat allà al mig. I és una llàstima perquè les paraules de Van Damme són realment sorprenents i impactants, i no només pel fet de dir-les, sinó per com les diu. Potser algú les pot trobar massa efectistes o forçades, però la veritat és que l’actor acaba la peli amb una imatge molt més humanitzada de la que qualsevol de nosaltres pot tenir d’ell. Com ja he dit al principi, només el fet d’estar disposat a encarnar-se a si mateix i a riure’s de la seva carrera com a actor en un film com JCVD, ja suposa un pas a tenir molt en compte.

Ja des del principi, la peli fa gala del seu humor, amb una inacabable escena d’acció que exagera allò que Van Damme millor sap fer a les seves pelis. A partir d’aquí, els diàlegs amb el seu representant, les converses amb la resta de personatges o fins i tot alguna que altra reflexió seva estan plens d’ironia i d’un humor força fi. Ni Steven Seagal se’n lliura. Un altre aspecte important és com, en tot l’episodi dins de l’oficina, Van Damme mostra el seu comportament real i no el que tothom esperaria d’ell en una peli, amb l’intenció de deixar clar que ell no és els seus personatges. No obstant, s’ha de dir que la peli també aconsegueix crear un bon suspens en la seva trama més “ficcional”, amb la qual cosa el conjunt es fa més que interessant.

Tot i ser una peli imperfecta, la intenció i el missatge són potents i de ben segur que és de les trames més insòlites que s’han pogut veure al cine últimament. Té aspectes més i menys creïbles, en especial el desenllaç, però JCVD és un exercici digne de menció i demostra una gran valentia i sensatesa per part de Jean-Claude Van Damme. A saber quants actors estarien disposats a parodiar-se a si mateixos d’aquesta forma, segur que ben pocs. Una proposta tan diferent com interessant.

Per cert, mai hagués pensat que escriuria tans cops “Van Damme” al meu blog…

Recount

Director: Jay Roach

Intèrprets: Kevin Spacey, Tom Wilkinson, John Hurt, Bob Balaban, Laura Dern, Dennis Leary, Ed Begley Jr.

Gènere: Drama. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

HBO segueix demostrant que és la cadena de televisió amb més rigor i serietat d’Estats Units. A banda de brillants sèries o minisèries ja comentades anteriorment al blog (Hermanos de Sangre, Generation Kill), també és capaç de produïr TV movies de gran qualitat com Recount. El film, contundent i arriscat, desgrana els dies posteriors a les eleccions americanes de l’any 2000, on probablement es va cometre una de les injustícies més grans de la història d’aquell país i on es va demostrar la fragilitat de la democràcia quan són les ganes de poder les que estan per sobre de tot. La pel·lícula, que havia de ser dirigida pel malaurat Sidney Pollack, va emportar-se recentment el premi Emmy a la Millor Pel·lícula per a TV.

Un dels grans atractius de Recount és el seu envejable cartell, encapçalat ni més ni menys que per Kevin Spacey, a qui acompanyen altres grans noms com Tom Wilkinson, John Hurt o Laura Dern. Després de les seves últimes aparicions no gaire afortunades, Spacey per fi es troba còmode en el seu paper i aconsegueix connectar amb el públic, també ajudat pel fet que, probablement, no li hagi costat gaire implicar-se personalment amb les causes que defensa el seu personatge. Això sí, davant té un gran Tom Wilkinson que es mostra tan implacable i despietat com James Baker, l’advocat republicà a qui interpreta, i una Laura Dern que encarna magníficament la inseguretat d’una governadora que està a punt de veure com el seu estat dóna la presidència al candidat de l’altre partit. La resta de repartiment també respon amb solvència al dramatisme de la història.

Una història que se’ns explica sense favoritismes de partida, entrant a les seus de demòcrates i republicans per igual i simplement mostrant-nos uns i altres. Precisament, un dels grans mèrits de Recount és que evita qualsevol posicionament, potser sabent que els propis fets aniran evidenciant qui té raó i qui no. És inevitable posar-se al costat dels demòcrates, però en cap cas perquè la peli t’hi condueixi, sinó pel fet d’analitzar el que veus amb una mica de sentit comú. I això significa que, tot i que puguis estar d’acord amb algun raonament puntual per part dels republicans, la sensació global és que estàs presenciant una gran injustícia. Els dos bàndols persegueixen el mateix, ser a la Casa Blanca, però uns ho volen fer comptant vots i els altres, sense comptar-los. Això ja ho diu pràcticament tot.

A banda de tot això, Recount aprofita per deixar en ridícul, i no n’hi ha per menys, el sistema de votacions a Florida. És patètic que, en un estat del país que va predicant orgullosament la democràcia arreu del món, s’hagi de perforar una targeta amb un punxó per exercir el teu vot, i que a sobre estigui tan mal indicat que milers de persones es confonguin. El seguit d’escenes en què interventors dels dos partits es discuteixen per quasi cada targeta que es compta, sincerament, fa riure i fa pena al mateix temps. La veritat és que el període de recompte sembla el típic partit de futbol en què un equip posa tot els esforços per jugar i l’altre només es dedica a perdre temps, parar el joc i arribar al final sense que res hagi canviat. Perdoneu el símil futbolístic, però trobo que ho il·lustra força bé.

Recount et deixa amb la mateixa sensació que els demòcrates, de frustració, injustícia i resignació davant d’un sistema que, com es repeteix més d’un cop a la peli, a vegades no et deixa ser el guanyador, encara que hagis guanyat. El film és dens, la lluita és complexa i intensa, però tot i això ho trobo un exercici didàctic i d’aprofundiment sobre el tema realment necessari i molt meritori per part dels seus responsables. Això sí, un petit retret, potser aquest film hauria de ser de 2001 i no de 2008; al cap i a la fi, ja hem hagut d’empassar-nos els vuit anys de Bush i ara tot queda una mica massa enrere.

Per cert, aquesta pel·lícula m’ha fet recordar com inicia Al Gore les seves conferències d’Una Verdad Incómoda: “Soy Al Gore, yo era el próximo presidente de Estados Unidos”. Efectivament, una veritat incòmoda.