Arxivar per novembre, 2008

BURN-E: Un extra de luxe per a WALL·E

Posted in Avanços on 25 novembre 2008 by Martí

A banda de realitzar pel·lícules brillants, Pixar es caracteritza també per oferir-nos-les posteriorment en edicions de DVD carregades d’extres no menys genials. Un dels habituals és la inclusió d’un curtmetratge relacionat directament amb la peli en qüestió, i l’edició de WALL·E naturalment no en serà cap excepció. El DVD, que també inclou el genial curt previ a la peli Presto, arriba a les botigues el 5 de desembre i no tinc cap dubte que serà el film més regalat aquest nadal.

El curt titulat BURN·E explica la història d’un altre robot que treballa a la nau espacial d’Axiom amb la funció de reparar les balises lluminoses de l’exterior. El més interessant del curt és que inclou escenes de la peli, ja que tot el que passa està relacionat amb l’acció de WALL·E. En realitat, l’un seria la conseqüència de l’altre i els dos avancen de forma paral·lela.

El robot BURN·E no té l’encant de WALL·E, però també presenta aquests tocs d’humanitat i la veritat és que fa bastanta gràcia. En total, 7:35 minuts, que no està gens malament, per a seguir disfrutant de la originalitat i l’altíssima qualitat de l’animació “pixariana”.

APPALOOSA

Posted in Cine - 2008 on 22 novembre 2008 by Martí

appaloosa

Appaloosa

Director: Ed Harris

Intèrprets: Ed Harris, Viggo Mortensen, Renée Zellweger, Jeremy Irons. Ariadna Gil, Gabriel Marantz, Lance Henriksen.

Gènere: Western. USA, 2008. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

El ranxer Randall Bragg i els seus homes tenen controlada la població d’Appaloosa, on la falta de lleis i la inoperància dels seus governants permeten que es cometin tota mena d’infraccions i crims. És per això que l’arribada del xèrif Virgil Cole i el seu ajudant Everett Hitch, una coneguda parella que es dedicar a pacificar les poblacions conflictives de l’oest americà amb un estil força expeditiu però efectiu, torna Appaloosa a un cert ordre. No obstant, l’arribada de la distingida Allison French a la ciutat posarà a prova la seva amistat i lleialtat.

M’alegra molt la creixent tendència de fer arribar nous westerns a les nostres pantalles, i no només per la meritòria voluntat d’intentar reanimar un gènere que portava moribund des de la magistral Sin Perdón (1990), també perquè la qualitat de la gran majoria d’aquests films és més que digna. A més a més, totes tenen trets definitoris propis, des de l’exotisme de La Propuesta, passant pel dinamisme de El Tren de las 3:10 o el cuidadíssim poetisme de El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, i acabant amb el carisma que desprèn Appaloosa. Cap d’elles es pot equiparar a l’anteriorment citada Sin Perdón o als grans clàssics del gènere, però en totes es poden trobar clares reminiscències cap a ells, i Appaloosa destaca especialment en aquest sentit.

Escriure aquest comentari el dia següent d’haver-la vist em confirma que es tracta d’un film que cal digerir per llavors adonar-te que realment t’ha agradat i t’ha deixat més empremta del que podies pensar quan surts del cine. No és una peli rodona, no és un argument complet, no tots els seus components són encertats, però l’atmosfera que generen les seves imatges i el magnetisme dels seus protagonistes és clau. Per molt que sigui només la seva segona direcció, Ed Harris demostra que té la sensibilitat adequada per rodar un western. Sap anar a ritme dels personatges i sap com situar-los en cada pla per explicar-nos més d’ells, la seva relació i inclús els seus sentiments. Aquesta circumstància és clau tenint en compte que la relació entre els dos protagonistes és el pilar principal d’Appaloosa.

A banda d’una petita presentació en veu en off, Virgil Cole i Everett Hitch són dos complets desconeguts per nosaltres quasi al llarg de tota la peli. Naturalment, el decurs de la història ens va descobrint les diverses característiques que defineixen un i altre, allò que els uneix i que els compenetra, però també allò que els diferencia. I aquesta acaba sent la clau i la veritable gràcia de la peli. Els diàlegs entre Harris i Mortensen són brillants, deixant un bon nombre de frases antològiques i sentències que firmaria el mateix Clint Eastwood de la mà de Sergio Leone. La peli evidencia que els dos protagonistes es coneixen a la perfecció i que es tenen un immens respecte mutu i una confiança i lleialtat quasi cega, però en cap moment es percep això de forma tancada, sempre es té la sensació que no tot entre ells és tan perfecte, i en aquest sentit el film dóna molt i molt de joc.

L’aparició d’elements que s’interposen entre els dos, com l’arribada del personatge de Renée Zellweger a la ciutat, de seguida ho mostra. No obstant, aquest és un aspecte de l’argument que no m’ha acabat de convèncer i suposo que la meva aversió a aquesta actriu tampoc haurà ajudat. A banda que la trobo rematadament dolenta a nivell interpretatiu, bàsicament perquè sempre posa la mateixa cara (la que té), no ajuda a fer gaire creïble que dos homes s’enamorin d’ella només veure-la. Més endavant potser es veu recolzada pel paper que fa, però, sincerament, segueix sense convèncer. No hi ha dubte que és un dels punts febles d’Appaloosa. Un altre seria l’avanç una mica atropellat de l’argument en alguns moments del film, que pot desorientar una mica.

Si hagués escrit el comentari ahir, probablement hagués posat un 7 de nota, però, tal com he dit, el fet de repassar-la i recordar-ne les virtuts m’ha fet pujar-la un punt. De ben segur que la tornaré a veure d’aquí un temps i intentaré gaudir-la encara més. No ens enganyem, és una peli pausada, que s’ha de saber apreciar com requereixen els westerns de sempre, sense donar-li pressa, i això pot tirar enrere a més d’un, però a banda d’això és una proposta molt sòlida en la cartellera actual. Està clar que els amants del gènere no se la poden perdre. Esperem que en segueixin arribant més.

STAR TREK: Primer tràiler

Posted in Avanços on 21 novembre 2008 by Martí

Els trekkies estan d’enhorabona. 2009 serà l’any del retorn a la pantalla gran d’una de les sagues més llegendàries de ciència-ficció, Star Trek, i no ho farà de la mà de qualsevol, sinó de la d’un dels noms més influents dels últims anys, J.J. Abrams. El creador de Lost i director de Misión Imposible 3 i Cloverfield pren el repte de recuperar el capità Spok i companyia per embarcar-se de nou a la Enterprise i reflotar una història que havia quedat mig oblidada davant la recent proliferació de la seva gran competidora, Star Wars.

Personalment, haig de dir que mai m’ha atret gens ni mica la saga de Star Trek, i no perquè li tingui una mania especial, sinó perquè el gènere en si ja no em diu gran cosa (exceptuant, això sí, la fantàstica sèrie Firefly). No obstant, no hi ha dubte que serà una de les estrenes de l’any i que durant una bona temporada veurem celles puntagudes per tot arreu. Precedents en mà, venint del sr. Abrams, la campanya de marketing serà qualsevol cosa menys suau.

Del repartiment d’aquesta nova entrega destaquen noms com Eric Bana (Troya, Munich), Zachary Quinto (Sylar de Heroes), la ja veterana Winona Ryder i, curiosament, Simon Pegg (Zombies Party, Corredor de Fondo), a qui realment em costa imaginar en un film com aquest. La data d’estrena és el 9 de maig de 2009.

GOMORRA

Posted in Cine - 2008 on 18 novembre 2008 by Martí

gomorra2

Gomorra

Director: Matteo Garrone

Intèrprets: Salvatore Abruzzese, Simone Sachettino, Salvatore Ruocco, Vincenzo Fabricino, Vincenzo Altamura, Italo Renda.

Gènere: Drama, thriller. Itàlia, 2008. 125 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Els habitants de la província de Nàpols, a Itàlia, no poden viure les seves vides d’una forma gaire lliure, ja que la Camorra té el poder sobre tot el que es mou. La fam de poder i de riquesa porta a aquesta organització criminal a actuar sense escrúpols, i tot aquell qui s’atraveix a desafiar-la ho té tot per acabar malament. En aquest ambient es mouen un adolescent amb ganes de créixer ràpid, dos joves descontrolats que pretenen actuar per lliure, un veterà sastre que vol guanyar-se millor la vida, el vell repartidor dels pagaments semanals a les famílies i dos empresaris que busquen ampliar el negoci.

Ens trobem davant d’un dels fenomens mediàtics dels últims mesos a Europa. La història de l’escriptor Roberto Saviano, autor del llibre Gomorra, qui ha hagut de fugir d’Itàlia i amagar-se en un lloc desconegut després de les amenaces de mort per part de la Camorra napolitana, s’ha convertit en un dels temes d’actualitat més explotats. La recent obtenció del gran premi del jurat al Festival de Cannes de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la ha acabat de rematar la feina. És per això que l’arribada de la pel·lícula a les nostres pantalles ha generat unes expectatives força altes.

I personalment no les ha acabat de satisfer, ja que la peli fluctua entre les seves qualitats i els seus defectes sense aconseguir que les primeres acabin d’imposar-se de forma clara. El principal punt fort de Gomorra és l’extraordinari realisme i veracitat que desprenen les seves imatges, sobretot perquè són presentades de forma tan natural i quotidiana que resulta molt impactant assimilar que hi ha gent que viu dia a dia d’aquesta forma. D’altra banda, dubto que la Camorra vulgués acabar amb el responsable de la història si no s’hi veiés identificada i, en certa forma, descoberta. No obstant, s’ha de dir que Gomorra destaca per no exercir una denúncia explícita del seu contingut, simplement ho mostra, fredament, i deixa que nosaltres mateixos ens adonem del que estem veient.

La posada en escena i l’estructura de l’argument, dividit en cinc històries, però formant part totes d’un mateix bloc i connectant-se d’una forma o altra, recorden a vegades a Elephant de Gus Van Sant (gran, gran peli, que aprofito per recomanar). A priori, sóc un amant d’aquest tipus de guions, però també s’ha de dir que presenten força riscos a l’hora de fer el muntatge. I precisament el que li ha passat a Matteo Garrone és que li ha quedat un resultat massa descompensat. El ritme narratiu és massa intermitent i falta cohesió entre moltes escenes. També he trobat el·lipsis que et deixen una mica desconcertat i més d’una escena que no he sapigut molt bé què feia allà

Gomorra és d’aquelles pelis que ni comencen ni acaben, en el sentit que ens expliquen una porció, o porcions, d’una història que, fora de la pantalla, ja va començar fa molt i que encara no ha finalitzat, ni molt menys. Segurament era la millor forma d’explicar-nos el funcionament d’una organització amb tanta història com la Camorra, i que encara segueix igual d’activa, encara que costi de creure que sigui així en els nostres temps. La peli deixa imatges bastant insòlites, molt significatives del funcionament de les coses allà, i també algunes de força dures, tot i que no destaqui per ser un film excessivament violent.

En una època tan poc fructífera a la cartellera, almenys fins divendres que ve, Gomorra es converteix en una de les opcions més interessants. Això sí, està clar que no és una peli per tots els públics (tampoc ho havia de ser) i que no deixarà a tothom content. Personalment, l’he trobat una bona pel·lícula, necessària per a conèixer un món del qual només sentim parlar de tant en tant als mitjans de comunicació, però amb la sensació que hagués pogut ser millor. Esperava posar algun cercle més de color groc…

WATCHMEN: A obrir bé els ulls

Posted in Avanços on 14 novembre 2008 by Martí

Ja fa cert temps que es parla de la nova pel·lícula de Zack Snyder (300), molt probablement una de les destinades a reventar les taquilles de 2009. Un cop més, el director americà pren el còmic com a punt de partida i ens acosta una de les creacions més aclamades d’aquest extens món, Watchmen. I un cop més, destina un grandíssim esforç a l’apartat visual, sense escatimar ni un recurs tecnològic per aconseguir la màxima espectacularitat en cada pla.

Personalment, haig de dir que conec ben poca cosa del còmic en qüestió, per tant desconec si l’argument és interessant o no i ben poca cosa podré dir de la fidelitat de l’adaptació. De totes formes, no hi ha dubte que s’haurà de veure amb la pantalla més gran possible i amb el dolby sorround més potent del moment. No crec que la campanya promocional trigui gaire a arribar, ja que l’estrena està prevista pel 20 de març de 2009.

Per cert, el tràiler és espectacular visualment, però vull remarcar que la cançó (comença cap al minut 1:20′) és una passada: “Muse – Take a bow”.

RED DE MENTIRAS

Posted in Cine - 2008 on 11 novembre 2008 by Martí

bodylies

Body of Lies

Director: Ridley Scott

Intèrprets: Leonardo Di Caprio, Russel Crowe, Mark Strong, Golshifteh Farahani, Ali Suliman, Alon Abutbul.

Gènere: Acció, thriller. USA, 2008. 130 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Roger Ferris és un agent de la CIA infiltrat a Iraq que controla els moviments dels grups terroristes del país i intenta localitzar-ne els seus amagatalls i identificar els seus principals cervells. Sempre controlat de prop via satèl·lit per l’exèrcit americà, Ferris segueix les ordres del cap d’operacions, Ed Hoffman, sempre jugant al límit i sovint posant en perill la seva vida. Una d’aquestes operacions té lloc a Jordània, on la CIA decideix demanar ajuda als serveis secrets de la realesa.

Rodar una pel·lícula per any comporta un especial risc per a qualsevol director (que li diguin a Woody Allen) i sembla que Ridley Scott està disposat a corre’l. Naturalment, és molt difícil que et surtin quatre grans pel·lícules de forma consecutiva, i en aquest cas no trobem cap excepció. Després de la més que notable American Gangster, Scott baixa el llistó i presenta un thriller d’acció amb el ja desgastat tema del terrorisme islamista com a pal de paller. Tot i que Red de Mentiras s’esforça per mantenir un cert rigor de principi a fi, acaba per ser una simple distracció de caire força més superficial del que probablement es buscava. Això sí, com a distracció, doncs no està malament.

Com ja he dit, trobo que els guions al voltant de la situació a Orient Pròxim des del punt de vista americà ja comencen a cansar una mica, bàsicament perquè tots acaben sent pràcticament iguals i perquè tots acaben caient en aquesta doble moral de deixar sempre els altres com a dolents, però deixant clar que no tots ho són i que també poden trobar-se aliats amb un gran cor i super encantats de col·laborar. En fi, una comèdia com una altra que no amaga un rerafons clarament patriòtic que no poden evitar. Red de Mentiras no és la més descarada en aquest sentit, perquè intenta fugir de la política pura i dura i centrar-se més en l’acció, però alguns moviments diplomàtics que apareixen a la peli no destacarien per la seva credibilitat.

Pel que fa als aspectes tècnics, Ridley Scott demostra que és, cada cop més, un director sense segell. Això no vol dir que sigui dolent, simplement que no presenta cap tret característic i es dedica simplement a rodar, de la mateixa forma que ho hagués pogut fer qualsevol altre. Això sí, com en totes les seves pelis, ens regala diverses escenes realment treballades, i demostra que sap generar la tensió necessària quan cal i després mantenir-la. El ritme, tot i no ser especialment elèctric, està força ben portat, però es veu perjudicat d’uns 15 o 20 minuts que ningú hagués trobat a faltar de no ser-hi. La resta d’aspectes, com la fotografia o la banda sonora, simplement correctes, més o menys com la peli.

Pel que fa als protagonistes, no serà el primer cop que dic que Leonardo di Caprio és un actor amb un límit bastant marcat, cosa que li fa repetir personatges, com el de Diamante de Sangre i aquest, per exemple. Ja li coneixem totes les expressions i segueix faltant-li presència per imposar tot el respecte que el paper li demana. Quant a Russell Crowe, l’actor franquícia de Ridley Scott, crec que l’edat li està fent un favor, ja que m’estan agradant força les seves últimes actuacions. Ja a American Gangster estava esplèndid, i aquí aconsegueix crear un personatge d’aquells que et cauen bé tot i saber que no són bons del tot. No obstant, si de protagonistes parlem, jo em quedo amb Mark Strong i la seva sòlida interpretació com a cap del servei d’intel·ligència jordana.

Realment esperava més de Red de Mentiras, ja que els ingredients així ho feien pensar, però m’he trobat amb una peli massa convencional, sense ganxo i massa vista ja. Això sí, tal i com està la cartellera, poca cosa més hi ha a escollir, i aquesta almenys assegura passar una estona entretinguda, que avui dia ja és molt. Espero que el nou projecte de Scott torni a representar un augment del nivell, es tracta de Nottingham, una versió moderna de la història de Robin Hood amb Russell Crowe (com no), Sienna Miller i William Hurt com a caps de cartell. Haurem d’esperar ben bé un any encara.

ANGELES Y DEMONIOS: Segon intent de Howard i Hanks

Posted in Avanços on 10 novembre 2008 by Martí

Després de la desastrosa El Codigo da Vinci, que va aconseguir adaptar un llibre trepidant en una peli quasi soporífera, Ron Howard ho torna a provar amb la segona novel·la més famosa de Dan Brown, Ángeles y Demonios. Sincerament, em vaig emportar una decepció important amb la primera, ja que el llibre, si bé no destaca pel seu nivell literari, enganxa de forma absorbent i té una estructura clarament cinematogràfica. Només cal veure el comentari que vaig fer en el seu moment.

Pel que fa a Ángeles y Demonios, doncs, personalment, em va agradar més que El Codigo da Vinci i sé que no sóc l’únic, ni molt menys. El ritme és igual o més trepidant i l’argument és força més atractiu, ja que, entre altres coses, implica personatges i institucions molt més rellevants. En aquesta adaptació, Tom Hanks torna a posar-se a la pell del professor Robert Langdon i comptarà amb l’ajuda d’Ewan McGregor i la desconeguda Ayelet Zurer.

El llistó està força baix, o sigui que espero poder dir que ens trobem davant d’una important millora i que aquest cop el producte és molt més corresponent a la novel·la. De moment, el tràiler no diu gran cosa. L’estrena, per la primavera de 2009.

MONSTERS VS ALIENS: Lluitant contra Pixar

Posted in Avanços on 6 novembre 2008 by Martí

Steven Spielberg no té una posició gens còmoda en el gènere d’animació, ja que la seva productora, Dreamworks, ha de competir amb tot un gegant anomenat Pixar. Fins ara, la comparació entre les dues factories mai l’ha fet sortir gaire ben parada, ja que Pixar ha estat sempre superior en quasi tots els aspectes: qualitat de l’animació 3D, creativitat, estratègia, etc. És per això que un té la sensació que Pixar sempre fa el que li dóna la gana, sense necessitat de mirar cap a fora, mentre que Dreamworks treballa a remolc, de forma reactiva, sempre en forma de rèplica.

En realitat, es podria dir que Dreamworks només ha aconseguit el seu veritable objectiu amb Shrek, amb la qual ja comença a excedir-se i a desgastar-se (Shrek 4 arribarà al 2010), ja que la resta han passat amb més pena que glòria. De cara a la primavera de 2009, esperen tenir més sort amb Aliens vs Monsters, una superproducció en què es nota que la productora ha invertit tots els seus esforços. L’argument explica una invasió alienígena a la Terra, contra la qual els humans combaten amb un exèrcit de monstres. Vist així, no seria el guió més engrescador del món.

I vist el tràiler, és inevitable detectar semblances, i no poques, amb Monstruos S.A. i Los Increibles, dues pel·lícules de… Pixar! No hi ha dubte que resulta força significatiu. Em sembla que, per molts aliens i monstres que posin, a Dreamworks el que seguirà faltant són idees.