M.A.Confidential

Transsiberian

Director: Brad Anderson

Intèrprets: Woody Harrelson, Emily Mortimer, Eduardo Noriega, Kate Mara, Ben Kingsley, Thomas Kretschmann.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Era una de les pel·lícules que tenia a la llista per veure del Festival de Sitges d’aquest any, però ara mateix no és que lamenti gaire no haver-hi assistit. Si per alguna cosa m’atreia Transsiberian era per l’atractiu repartiment, però sobretot per un director com Brad Anderson, responsable de la inquietant i absorbent El Maquinista. Doncs bé, poca cosa tenen a veure els dos films, tant en l’aspecte tècnic com en el narratiu i interpretatiu, ja que la peli que ens atén no aconsegueix desprendre, ni molt menys, la personalitat que Anderson va demostrar amb un Christian Bale esquelètic al capdavant.

No estem davant d’una mala pel·lícula, perquè aconsegueix mantenir el suspens durant bona part de l’acció i presenta certs girs inesperats que la fan fugir de la previsibilitat, però en cap moment t’arriba a atrapar. Costa identificar-se amb els personatges (en realitat diria que cap d’ells m’ha caigut bé del tot) i això fa que t’ho miris tot des de fora i que, per tant, no t’afecti excessivament el que els pugui passar. No obstant, s’ha de dir que les actuacions estan força bé, sobretot per part d’Emily Mortimer i Ben Kingsley, cosa que d’aquest últim ja no ens estranya. En canvi, qui suspen estrepitosament és Eduardo Noriega, que no dóna cap mena de gràcia al seu personatge i a qui tampoc ajuda que tingui els diàlegs plens de “coletillas” en castellà, de les quals no he aconseguit entendre el motiu.

Un altre punt fort de Transsiberian és, sens dubte, la localització de l’acció. En un cas com aquest, no hi ha dubte que la Sibèria és com un personatge més, que juga el seu paper i que ens regala paisatges veritablement espectaculars. Tot i que el director no abusa dels plans panoràmics, les imatges del tren recorrent aquesta mena de passadís que dibuixa la via enmig dels boscos nevats fa goig a la vista, al mateix temps que provoca aquesta sensació de desprotecció total (a banda d’un fred increible, clar). No obstant, haig de dir també que en segons quina escena no m’ha semblat que els personatges passin tant de fred com haurien de passar. Pel que fa al tren, és com un mon a part pel tipus de gent que hi viatja i les condicions en què ho fan, però tampoc té la suficient influència per dir que juga el seu paper a la història, com si feia, per exemple, el Darjeeling Limited a la peli de Wes Anderson.

La història avança una mica com el tren, sense sortir-se de la via, però això també significa que no s’arrisca el suficient i que li falta brillantor, algun aspecte que la faci destacar. Ho he trobat tot plegat bé, correcte, però no gaire més, i la veritat és que ho esperava, sobretot pel director. La peli comença bé, amb ganxo i plantejant-nos de seguida conflictes que ens desperten l’interès. Després, els primers girs i la part central de la peli fan augmentar la tensió i el suspens i ens deixen amb la incògnita de quin serà el rumb final. No obstant, a mida que s’acosta el desenllaç, la cosa comença a enrarir-se i el film no sap molt bé cap a on tirar i de quina forma fer-ho. Conclusió, el final té una important manca d’intensitat i de solemnitat, i la peli t’acaba deixant igual que el clima en què es desenvolupa: fred.

Transsiberian és, simplement, un thriller més, d’aquells que es deixa veure amb la mateixa facilitat que es deixa oblidar el dia següent. No molesta, no avorreix, però tampoc destaca, i per això, en certa manera, decepciona. Segurament aquesta percepció varia segons l’exigència de l’espectador, però dubto que arribi a entusiasmar a ningú. La veritat és que és d’aquelles que, si em pregunten si la recomanaria, em costaria respondre. Espero que Brad Anderson torni a posar-se les piles i demostri que les bones maneres de El Maquinista no van ser fruït d’un cop de sort.

Run, Fat Boy, Run

Director: David Schwimmer

Intèrprets: Simon Pegg, Thandie Newton, Hank Azaria, Dylan Moran, Harish Patel, India de Beaufort, Matthew Fenton

Gènere: Comèdia. Gran Bretanya, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Sincerament, no acostumo a veure pel·lícules guiant-me només pels actors que hi apareixen, però haig de reconèixer que Simon Pegg és dels pocs que ho aconsegueix. Des de fa quatre anys, quan vaig veure la genial Zombies Party, he intentat no perdre’m cap film seu, bàsicament perquè el considero un dels millors actors de comèdia que hi ha ara mateix. Naturalment, això no implica que la peli m’agradi forçosament, però ningú em treu els atacs de riure amb la inigualable expressivitat facial de l’actor britànic. Precisament, Corredor de Fondo (nefasta traducció del títol, un cop més) és un exemple perfecte d’això últim, ja que és l’actuació de Simon Pegg la que aguanta pels quatre costats un argument que no passa de l’aprovat justet.

Dirigida de forma plana i gens arriscada per David Schwimmer (Ross de Friends), Corredor de Fondo ens presenta una fórmula que ja hem vist d’una forma o altra en altres comèdies, però amb grans dosis d’humor que deixen via lliure a tot el repertori de Simon Pegg. Com a exemple, la imatge amb la samarreta i els minipantalons ja podeu veure que és sensacional. En aquest sentit, crec que es nota massa que la peli està feta per a ell, sempre buscant situacions còmiques en què lluir-se, i en canvi descuida una mica tota la resta. No es pot dir que sigui una mala comèdia, però al final acaba presentant massa convencionalitats, elements previsibles i el típic intent d’introduir un toc sentimental que no fa cap bon servei i que fins i tot acaba ensucrant massa certes parts de la peli.

Un dels punts que no estan malament són els secundaris, sobretot els dos que acompanyen a Simon Pegg i en especial Harish Patel, el propietari de l’immoble on viu. No deixa de ser un personatge tòpic, indi i amb accent graciós, però contribueix força a l’humor de diverses seqüències. De totes formes, és una llàstima que el desenllaç sigui massa “americà”, perquè perd aquell efecte sorpresa o de paròdia que acostumen a presentar les comèdies britàniques, el qual sí que tenen Zombies Party o Arma Fatal. Com ja he dit, Corredor de Fondo no deixa de ser un film normalet, però que compta amb un filó al qual explota tant com pot i això li permet fer passar una bona estona a l’espectador. Això sí, quan un acaba de veure-la no es queda amb el desenllaç, ni pensa en el possible missatge que ens vol transmetre, sinó que només té al cap les millors escenes de Simon Pegg.

Dins del que cap, no puc negar que es tracta d’una comèdia superior a moltes d’altres que s’estrenen al llarg de l’any, tot i que el tipus d’humor pot no agradar a tothom. Segurament depèn massa dels gustos personals o, en aquest cas, que hi aparegui un dels actors que consideres més graciosos actualment. Avorrir, no avorreix, però tampoc és intel·ligent com les dues anteriors pelis comentades al blog, simplement funciona per fer passar l’estona i de pas et deixa una altra divertidíssima actuació de Simon Pegg (compteu les vegades que l’he citat per comprovar quin és el pilar fonamental de la peli). En fi, que no molesta.

California Dreamin’

Director: Christian Nemescu

Intèrprets: Armand Assante, Jamie Elman, Razvan Vasilescu, Maria Dinulescu, Alexandru Margineanu, Ion Sapdaru, Alexandru Dragoi.

Gènere: Comèdia, drama. Romania, 2007. 145 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Un títol com aquest podria remetre indubtablement a una producció hollywoodiana, ambientada a Los Angeles i amb grans estrelles encapçalant el seu repartiment. Doncs res més lluny de la realitat, perquè California Dreamin’ és una de les últimes joies del cinema europeu, concretament romanès, que ja és dir, i el que fa no és altra cosa que criticar de forma molt subtil, però insistent, tot allò que envolta la mentalitat nordamericana. I ho fa a partir d’una història que es podria definir com un Bienvenido Mr. Marshall a la romanesa, ja que l’aspecte formal és molt semblant, però amb un missatge capgirat totalment, ja que, per molt extravagants que siguin els amfitrions, qui queda en evidència són els americans.

La pel·lícula s’inicia de forma una mica confusa, ja que ens presenta diverses accions separades en el temps i l’espai que poc sembla que tinguin a veure, però cal donar-li uns quants minuts perquè es planteji el conflicte principal i comenci la interacció entre les diferents parts. California Dreamin’ és un film que subratlla contrastos, ja sigui a nivell cultural, polític o social, i que juga a veure quina de les dues parts és més intel·ligent. El capità de l’exèrcit i el cap d’estació personifiquen perfectament aquest duel, amb el qual el director aprofita per criticar tant la discutible lògica militar d’un com la prepotència i corruptabilitat de l’altre. En moltes ocasions, és difícil dir qui dels dos té raó, potser perquè en realitat són massa semblants entre ells encara que no s’ho pensin. Tota una il·lustració de com (no) funcionen les coses a nivell diplomàtic en molts llocs del planeta, quan tot podria solucionar-se més ràpid si es cedís una mica per les dues bandes.

Paral·lelament al duel entre capità i cap d’estació, California Dreamin’ presenta un altre “duel” entre els soldats i els habitants (millor dit, les habitants) del petit poble. Si amb l’anterior confrontació, la cosa no avança per excés d’orgull dels dos protagonistes, en aquest cas se’ns demostra que les diferències entre les dues parts no són més que circumstancials. En fi, que mentre uns es barallen, els altres s’ajunten en el sentit més ampli de la paraula. Així doncs, queda clar que les possibles diferències existents entre americans i romanesos no són l’obstacle, és algun altre factor més relacionat amb la pròpia condició humana que no pas amb la procedència. En aquest sentit, la forma d’actuar del capità Jones al llarg de la peli no és més que una representació de com actuen els Estats Units davant una situació de conflicte.

A banda de tot això, no podem oblidar que la peli és una comèdia i que bona part de culpa en tenen els romanesos. Tal com passa en la llegendària producció espanyola citada anteriorment, els seus afanys per donar bona imatge als americans els porten a situacions completament ridícules i esperpèntiques, com per exemple celebrar l’aniversari del poble per segon cop només perquè els soldats en puguin formar part. Sobressurt la figura de l’alcalde, que es pot identificar com el típic que es pren tantes molèsties perquè els seus convidats es trobin bé que acaba fent-se molt i molt pesat.

Tot i que l’acció és força dinàmica, la peli destina massa temps a aspectes que no ho requereixen, i això es nota en aquestes 2h i mitja de durada, de les quals se’n podria haver estalviat ben bé la mitja. Hi ha escenes i diàlegs que no s’entenen massa bé, i en algun moment tens la sensació que l’argument s’estanca una mica. No obstant, val la pena esperar al desenllaç perquè aquest és veritablement impactant i inesperat, i representa l’estocada final del missatge que ens vol transmetre el director. Si la veieu, estudieu detingudament la relació de fets de la última mitja hora i compareu-ho amb coses que estan passant ara mateix i a escala molt més gran. És aquí on California Dreamin’ demostra que, més que un curiosa comèdia, és un film molt intel·ligent, carregat de simbologia i amb un cinisme bestial.

Burn After Reading

Directors: Joel i Ethan Coen

Intèrprets: Brad Pitt, George Clooney, Tilda Swinton, John Malkovich, Frances McDormand, Richard Jenkins, J.K. Simmons.

Gènere: Comèdia. USA, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Decididament, em reafirmo en el meu fanatisme cap als germans Coen. Després de la magistral No Country For Old Men, aquests dos petits genis del cinema contemporani són capaços d’inventar-se una pel·lícula totalment a les antípodes de la guanyadora de l’Oscar d’aquest any i demostren un cop més una versatilitat inigualable. Hi ha qui es queda amb els Coen més obscurs i seriosos (Sangre Fácil, Fargo, El Hombre Que Nunca Estuvo Allí, No Country For Old Men), hi ha qui es queda amb els Coen més delirants i esperpèntics (El Gran Lebowski, Crueldad Intolerable, Ladykillers, i la pròpia Quemar Después de Leer), però jo em quedo amb el conjunt sencer. I és que gaudeixo de la mateixa forma una faceta com l’altra, perquè en les dues saben el que es fan i demostren un talent genuí que es reflecteix de forma inconfusible en totes les seves obres.

Si heu llegit el paràgraf que resumeix el plantejament de la peli, haureu intuït que Quemar Después de Leer no presenta un argument precisament simple. Efectivament, però això no fa que es perdi el fil de tot el que passa de principi a fi, sobretot gràcies a un muntatge perfectament planificat i unes trames argumentals que es van trobant entre elles de forma progressiva. Finalment, tot encaixa. No obstant, això no significa que tot plegat tingui algun sentit o finalitat, i no intenteu trobar-ho perquè no hi és. I no ho dic jo, ho diuen els propis creadors i de forma realment brillant, demostrant una honorable capacitat de riure’s de si mateixos, però al mateix temps de reivindicar-se. És per això que un acaba de veure Quemar Después de Leer sabent que no n’ha de treure cap conclusió, simplement haver gaudit d’un cúmul d’embolics i rareses que l’han fet desfogar-se a gust durant hora i mitja.

Una dels aspectes que millor defineixen els Coen és que són uns magnífics creadors de personatges, i no hi ha dubte que Quemar Después de Leer és un film que se sustenta plenament en això, en els seus personatges. Si a aquest fet li sumes un repartiment d’autèntic luxe (acord amb el prestigi dels directors, tot sigui dit), el resultat no pot ser altre que aquest. Crec que ningú em discutirà que Brad Pitt és qui s’emporta la palma, gràcies a una genial i descollonant interpretació d’un entrenador de gimnàs totalment infantil, hiperactiu i passat de rosca. Quan es posa a ballar, és impossible no partir-se de riure. Tot seguit, destacar un cop més el magnífic treball de la musa dels Coen, Frances McDormand, que borda un cop més el seu paper i ens presenta un personatge realment entranyable, d’aquells amb qui et seria impossible enfadar-te.

En un segon pla (quin luxe dir això d’ells), trobem a George Clooney i John Malkovich. Del primer haig de dir que cada cop em convenç més en els papers de comèdia que no en els típics de “galán”, tot i que a vegades se’l nota un pèl forçat; del segon, comentar que segueix tenint una presència increïble en pantalla i que era la cara perfecte pel personatge més dramàtic de tots. La resta de secundaris, amb Tilda Swinton al capdavant, contribueixen a construïr aquesta genial bogeria i continu anar i venir de personatges. I és que Quemar Después de Leer té un ritme trepidant, amb seqüències molt curtes i personatges que sempre s’estan movent d’un lloc a l’altre, per tant no cal dir que passa volant.

Es podria dir que els Coen basen l’humor més en el guió, els diàlegs, els tics dels personatges, per això un surt de la sala recordant les millors frases de la peli, però a nivell visual sempre tenen amagats detalls molt i molt divertits. Tot plegat pot semblar enredat, confús, però, quasi sense saber com, s’acaba captant amb relativa facilitat tot el que passa, senyal de com controlen en tot moment el pols narratiu de la peli. Pot semblar una estupidesa, una anada d’olla, un deliri, però Quemar Después de Leer és una comèdia amb un rerefons molt intel·ligent i que també amaga una subtil crítica als serveis d’intel·ligència d’Estats Units i en general al funcionament de la diplomàcia nordamericana.

Què aprenem d’una pel·lícula així? Res, però esperem que ho tornin a fer…