M.A.Confidential

Soonan Furiitaa

Director: Hiroki Iwabuchi

Intèrprets: Hiroki Iwabuchi.

Gènere: Documental. Japó, 2007. 70 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

És hora de fer un punt i a part en la tendència de cinema més o menys comercial que havia agafat el blog i endinsar-nos al costat més cinèfil, friki o com li vulgueu dir. Tal com vaig anunciar, s’està celebrant a Barcelona el 10è Festival de Cinema Asiàtic (BAFF) i aquesta era una molt bona ocasió per anar a veure produccions que ni de conya podríem veure mai a les nostres sales. Naturalment, la tria de la peli va ser completament a cegues, simplement amb la petita sinopsi que apareix a la web del festival, però la veritat és que estic força satisfet amb el resultat obtingut. I més tenint en compte que es tractava d’una de les sessions gratuïtes (la identitat catalana no la perdem, jeje).

La pel·lícula està dirigida i protagonitzada per la mateixa persona, bàsicament perquè es ell qui ens va explicant la seva història mentre ho grava amb la seva càmera. Així doncs, es tracta d’un documental en primeríssima persona i en directe, ja que en tot moment veiem les coses des del mateix punt de vista que ell o bé el veiem directament a ell quan decideix enquadrar-se a si mateix. La proximitat amb el protagonista no pot ser major, per tant la transmissió de tot el que ell sent en cada moment és tan realista que un no pot evitar posar-se a la seva pell i imaginar-se en la seva situació. Aquest format xoca una mica al principi i pot crear certa desconfiança respecte el que ens trobarem, però a mida que va avançant, la peli et va captant més i mes l’atenció i en acabar quasi et quedes amb ganes de més.

El cert és que A Permanent Part-Timer in Distress no és precisament una peli recomfortant. La precària situació del protagonista tenint en compte el jove que és i les nul·les expectatives que aquesta millori transmeten un pessimisme que et toca la fibra. De totes maneres, l’actitud de Iwabuchi al llarg de la peli posa un cert contrast amb aquesta visió negativa, ja que en cap moment el veiem amb un semblant desesperat, ni plorant ni res d’això, sinó que sembla que assumeix la seva situació i segueix en busca d’aquelles petites coses que, per un moment, fan que s’oblidi de les seves misèries i lluiti per trobar les bones coses que ell sap que la vida li té preparades.

Aquest documental no només és un cru retrat d’una vida que sembla condemnada a no veure mai la llum al final del túnel, també es converteix en una duríssima crítica a la societat japonesa, la qual t’adones que pot ser molt desconeguda per a nosaltres. La mateixa situació d’aquest noi als 23 anys és quasi per posar-se a plorar, i pocs deuen pensar que a Japó existeixen centenars de milers de joves amb el mateix problema. Tot i que la peli comença pintant a simple “auto-biopic”, s’acaba convertint en un testimoni ple de significat i amb un missatge molt contundent per transmetre.

La seqüència final és segurament una de les més impactants que he vist mai i també una de les que més he viscut com si estigués a la pell del propi protagonista, experimentant el mateix que ell. A la sala, ningú es va atrevir ni a tossir mentre durava. La peli et deixa tocat i amb molt per pensar i per comentar amb els demés, i aconseguir això simplement agafant una càmera i gravant la teva vida quotidiana té un mèrit increïble.

Sento dir que ja no hi ha possibilitat de veure aquesta peli i dubto molt q es pugui trobar per internet, per tant demano disculpes per fer un comentari d’algo q no es pugui veure per després contrastar-ho, però l’he escrit més amb la intenció de fer veure que val la pena aprofitar aquests esdeveniments per anar a veure algo que s’escapi del que estem acostumats.