Arxivar per març, 2008

LA NOCHE ES NUESTRA

Posted in Cine - 2007 on 29 març 2008 by Martí

weownnight.jpg

We Own the Night

Director: James Gray

Intèrprets: Joaquin Phoenix, Eva Mendes, Mark Wahlberg, Robert Duvall, Alex Veadov, Dominic Colon, Danny Hoch, Mony Moshonov.

Gènere: Policíac, thriller, drama. USA, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Nova York, 1988. L’imperi de la droga es troba en el seu punt àlgid degut a les màfies que operen a la ciutat i la policia es veu desbordada. Bobby Green és l’encarregat del club El Caribe, un dels escenaris en què actua una de les principals bandes de narcotraficants russos, liderada per Vadim Nezhinsky i supervisada per Marat Buzhayev, qui tracta a Bobby quasi com un fill. El germà de Bobby, Joe, i el seu pare, Burt, són policies i centren els seus esforços en acabar amb aquest imperi de la droga. Bobby no es porta gaire bé amb ells, ja que els seus camins es van separar fa molt de temps, però es trobarà en una situació en la què haurà de triar de quin bàndol s’ha de posar de part.

Interessant thriller policíac, que arriba a les nostres sales quasi un any després que formés part del cartell del festival de Cannes 2007, on James Gray va ser nominat a la Palma d’Or a millor director. La pel·lícula es pot considerar força sòlida, seriosa i molt intensa, però denota una certa irregularitat en alguns moments que no la fa un producte completament rodó. We Own the Night és la inscripció que apareix a les plaques del cos antidroga de la policia de Nova York i tota una declaració d’intencions davant els criminals. En adoptar aquesta frase com a títol, la peli sembla posicionar-se clarament del cantó de la policia, però en realitat ho aprofita per generar la incògnita de quin dels dos bàndols pot dir realment “la nit es nostra”.

Per començar, ja és molt significativa la presentació que fa de cada personatge. D’una banda, Bobby, acompanyat d’una nòvia espectacular (Eva Mendes) en un club nocturn on tothom l’adora, amb la música més moderna a tot volum, ple de la gent més cool de Brooklyn i on té la tutel·la del màxim propietari, que el tracta com un més de la seva família. D’altra banda, Joe és a la festa de la seva promoció dins del cos de policia, acompanyat del seu pare, en un poliesportiu cutre, amb quatre globus al sostre, gots de plàstic i poca cosa més. De qui és la nit? Ara bé, naturalment les coses comencen a canviar i a partir d’aquí es crea un veritable joc de força entre les dues bandes, amb Bobby ballant entremig i trobant-se per primer cop amb decisions que poden canviar la seva vida.

M’ha agradat força l’evolució del protagonista i també la interpretació de Joaquin Phoenix, així com el respecte que segueix imposant Robert Duvall en pantalla. En canvi, potser he trobat a faltar treure una mica més de suc al personatge de Mark Wahlberg, massa secundari en tot moment i a remolc del seu germà. També el personatge d’Eva Mendes et deixa amb certa sensació de desconcert, sobretot al final. També m’ha agradat molt la direcció, tot i que potser s’emociona un pèl massa a les escenes d’acció, i en general el to obscur i depressiu de les imatges, que contribueixen a generar tensió i acompanyen perfectament l’estat d’ànim del protagonista.

No obstant, la irregularitat de la qual parlava al principi ve donada per baixades massa pronunciades del ritme per culpa de certes escenes que es fan llargues innecessàriament. De la mateixa forma, a vegades tens la sensació que la peli passa d’una part a l’altra de forma una mica brusca i l’acció queda poc cohesionada. Finalment, a mi la resolució m’ha deixat amb unes lleugeres ganes de més, ja que li he trobat a faltar una mica més d’emoció i d’impacte, cosa que hagués pertocat a una peli com aquesta. Vaja, que sembla que se l’hagin treballat més aviat poc per ser el punt àlgid de la peli.

De totes formes, repeteixo que és un bon thriller, amb grans moments i amb un molt bon repartiment. Dubto que trobeu estrenes gaire més interessants que aquesta ara mateix.

1 comentari »

PERSÉPOLIS

Posted in Animació on 27 març 2008 by Martí

persepolis2.jpg

Persepolis

Directors: Marjane Satrapi, Vincent Paronnaud

Veus originals: Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Danielle Darrieux, Simon Abkarian, Gabrielle Lopes.

Gènere: Animació, drama, comèdia. França, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Marjane Satrapi és una nena iraniana que va passar la seva infància sota el govern totalitari dels shas, però en el si d’una família de tirada comunista i revolucionària. No obstant, Marji portava una vida més o menys feliç, fins que va arribar al poder el fonamentalisme islàmic, que va empresonar a milers de resistents i que, entre altres coses, va imposar el vel a totes les dones. És llavors quan Marji comença a desenvolupar el seu esperit rebel, però la situació a Iran és cada cop més insostenible. 

Havia sentit parlar molt bé d’aquesta pel·lícula i en el seu moment estava disposat a veure-la, però ara ja havia passat a allargar encara més aquella permanent llista de pelis. No obstant, una fervorosa recomanació des de les illes britàniques em va fer decidir a mirar-la ja, i realment m’estava perdent una gran gran peli. Persépolis és d’aquelles pelis que dins seu amaguen molt més del que sembla per fora. Una pel·lícula d’animació que s’escapi dels cànons actuals sovint resulta difícil pel gran públic i és possible q molta gent es tirés enrere. La veritat és que l’estil de l’animació sobta al principi per la seva aparent austeritat i poc volum de detall, però aquest acaba sent un dels punts forts de la peli. 

Utilitzar un tipus d’animació com aquest per explicar-nos uns continguts tan profunds, dramàtics i personals corria el risc de caure en un excessiu simbolisme o bé en una banalització per part de l’espectador. Res més lluny de la realitat. Les imatges tenen una força i una capacitat narrativa immensa i això és el que més em va impactar de Persépolis. Ens demostra que la història d’una vida, per molt moguda, tràgica, pintoresca i dramàtica que hagi estat, es pot explicar amb dibuixos de còmic en blanc i negre, sense perdre ni un gram de credibilitat, realisme i seriositat. D’altra banda, cal destacar que l’animació és d’una qualitat excel·lent, tan a l’hora d’il·lustrar-nos escenes reals com a l’hora de crear els mosaics més imaginatius. S’ha de dir que tot prové del còmic original, l’autora del qual és la pròpia protagonista de la història.

Precisament aquest és un dels altres punts importants de Persépolis, que ens explica la història qui millor la coneix, i això optimitza la forma d’explicar les coses de tal manera que transmetin el que realment va viure la protagonista. Aquest fet la podia fer caure en el sentimentalisme o l’excessiva subjectivitat, doncs res d’això. En cap moment hi ha victimisme o intenció de transmetre compassió cap a la protagonista, sinó que ens explica sense embuts tots els bons i mals moments, les decisions encertades i les errònies. Et quedes amb la sensació que no t’han amagat res i que el que acabes de veure és tot el que va passar, i això és una gran satisfacció per a l’espectador.

Un altre punt a favor és la brillant inclusió de tocs d’humor, sobretot a nivell visual, amb animacions exagerades de certes coses i amb certes llicències de ficar-se a la ment de la protagonista i mostrar-nos el que hi ha dins. També a nivell de guió, la peli presenta situacions realment còmiques. Naturalment, tot això contribueix en gran mesura a evitar aquest victimisme que he citat anteriorment i també ajuda a enganxar-se encara més a la peli, que passa en un vist i no vist amb els seus 90 minuts de durada.

En resum, que busco defectes a Persépolis i no en trobo cap. M’ha encantat que una peli d’un estil tan poc habitual com aquest pugui transmetre tanta emoció i, sobretot, que t’ensenyi tant (el resum que et fa de l’evolució política d’Iran és perfecte) sense ser ni panfletista ni efectista. Sens dubte, una de les grans sorpreses dels últims mesos i una nova recomanació especial per part d’un servidor. Surt en DVD aquesta setmana.

6 Comentari »

Benvinguts a maconfidential.com

Posted in General on 25 març 2008 by Martí

Hola a tothom!!! Doncs sí, aquesta és la nova imatge de M.A. Confidential. Ningú em negarà que ja li feia falta un rentat de cara i una actualització als nous temps. La veritat és que m’ha costat deixar l’altre, l’original, ja que a hores d’ara ja el considerava com una part més de la meva vida i ja identificava la seva imatge i aparença directament amb mi. Però bé, m’he vist pràcticament obligat a traslladar-lo per les poques prestacions que m’oferia quan aquestes cada cop han crescut més i més arreu de la xarxa.

És per aixo que he passat de Zoomblog a WordPress, però aquí no acaba la cosa. Com que tinc clar que això va per llarg, he decidit fer el primer pas cap a allò que un director de marketing definiria com: la creació de la meva marca. Per tant, oblideuvos d’adreces allargades i quedeu-vos simplement amb www.maconfidential.com, no cal ni que poseu les www si no voleu. Aprofito per dir a tothom que té links cap al meu blog, que si us plau la canvieu a aquesta nova. Espero que no sigui gran molèstia, penseu que jo per vosaltres ho faria.

Com veieu, he intentat ser fidel a l’estil del blog original pel que fa als colors bàsics de la pàgina, però les novetats salten inevitablement a la vista. Per començar, era imprescindible tenir una capçalera vistosa i moderna, i la veritat és que estic bastant content amb el resultat. La meva idea és anar canviant la pel·lícula protagonista cada cert temps, però per començar no en podia posar cap altra que Blade Runner, alguns ja sabreu per què, jeje. Bé, ja em direu què us sembla.

D’altra banda, també podeu comprovar que tot el que havia escrit fins ara no caurà en l’oblit, ja que he recuperat (i encara no he acabat de fer-ho) molts dels comentaris que vaig fer. Ja veieu que l’estructura d’aquests també serà diferent. A l’hora de fer comentaris, veureu que us demana l’e-mail, tranquils que és simplement un mètode de seguretat contra l’spam i d’altres paràsits de la xarxa i en cap moment sortirà publicat, ni tan sols jo el veig.

Per cert, el punt més negatiu (però inevitable) d’aquest trasllat és que no puc importar tots els vostres comentaris. És algo que em puteja profundament, ja que aquests formen part del blog tant com els meus posts, però no hi puc fer res. Això sí, si algú vol fer copiar-pegar d’algun que hagi fet últimament, endavant.

Precisament, un dels objectius que m’he marcat és que no només es comentin les pel·lícules que apareixen a la primera pàgina del blog, sinó també totes les anteriors, sigui quina sigui la data en què els vaig escriure. Si us fixeu, a la columna dreta hi ha un apartat de “Últims Comentaris”, per tant un comentari en un post “antic” quedarà igual de vigent que la resta i tothom veurà que aquest s’ha fet i el podrà anar a llegir.

Finalment, us animo a que aneu xafardejant una mica pel vostre compte i ja anireu descobrint la resta de novetats a la banda dreta del blog, que no descarto incorporar-ne alguna més durant els pròxims dies. I res més, espero que us aneu acostumant a la nova imatge i que tot segueixi com fins ara pel que fa a visites i participació. Per part meva, tot seguirà igual. Com deia un popular anunci d’automòbils: “Els temps canvien, l’esperit es manté”.

Com sempre, espero les vostres reaccions, crítiques i suggerències

Benvinguts!! De nou!!

15 Comentari »

CIUDAD DE LOS HOMBRES

Posted in Cine - 2007 on 18 març 2008 by Martí

cidadedoshomens.jpg

Cidade dos Homens

Director: Paulo Morelli

Intèrprets: Douglas Silva, Darlan Cunha, Jonathan Haagensen, Rodrigo dos Santos, Camila Monteiro, Naima Silva.

Gènere: Drama, thriller. Brasil, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Acerola i Laranjinha són dos amics adolescents que pràcticament s’han convertit en germans, ja que han passat tota la infància junts. Viuen al barri de Sinuca, a Río de Janeiro, un lloc marcat per la violència entre bandes de carrer, un dels líders de les quals és Madrugadao, cosí de Laranjinha. Acerola acaba de fer 18 anys, però la seva principal ocupació ara és preocupar-se de l’educació del seu fill, mentre que Laranjinha viu amb l’objectiu de trobar al seu pare, a qui encara no ha conegut mai. No obstant, un important conflicte entre la banda de Madrugadao i una de rival convulsiona a tot el barri i posarà a prova la seva amistat.

Ja havia parlat un parell de cops d’aquesta peli al blog i veient que la seva estrena al nostre país va per llarg he decidit recórrer a altres mitjans, ja que la nostra estimada societat de la comunicació ens ho permet, per veure-la. En el seu dia vaig citar-la com a continuació de Ciudad de Dios, doncs bé, haig de matisar-ho una mica, ja que no és exactament així. En realitat, Ciudad de los Hombres és originàriament una sèrie de televisió que Fernando Meirelles va produir a Brasil aprofitant l’èxit de Ciudad de Dios. L’any passat, aquesta sèrie es va portar a la gran pantalla i el resultat és la peli que ens atén. Naturalment, les semblances entre les dues pelis són moltíssimes i és inevitable posar-les en comparacions, però s’ha de dir que es tracta de personatges i espais totalment diferents, per tant una no és la continuació de l’altra.

Un cop aclarit això, haig de dir que estem davant d’una peli que es queda força lluny de la qualitat de Ciudad de Dios. Per mi, això és degut bàsicament a un aspecte en què la peli falla clarament, que és el narratiu. Tinc la sensació que la peli no sap explicar-se bé en segons quines ocasions, ja sigui per voler anar massa ràpid o per voler desviar-se cap a detalls que no aporten res i que a vegades desorienten una mica i tot. El mateix passa amb alguns dels diàlegs, ja que els personatges fan referència a coses o fets que nosaltres no coneixem gens i que semblen tenir el seu pes en la història.

Potser és que la peli està pensada pels espectadors de la sèrie i vull entendre que aquestes referències són de coses que ja s’han vist en algun dels capítols, però de totes maneres no ho trobo gens encertat de cara al públic internacional. Per tant, així com la trama principal es pot seguir sense problemes, les secundàries no estan gaire ben definides ni sel·leccionades, ja que a algunes els falta aprofunditzar i d’altres directament sobren. D’altra banda, també m’ha semblat que el director potencia poc els moments clau de la peli i en canvi es recrea en d’altres que potser no ho requerien tant. El muntatge també té part de culpa, ja que l’he trobat un pèl accelerat i a trompicons. En general, es troben a faltar nexes d’unió entre una escena i la següent, i això descoloca una mica a l’espectador.

Salvant les citades carències en la narració, s’ha de dir que la peli ens segueix oferint moltes de les coses bones de Ciudad de Dios, com una ambientació extraordinària dels barris de “fabelas” més perillosos de Rio i també una cuidadíssima fotografia que accentua aquesta sensació de calor i de tensió quasi constant que es viu en aquest lloc. D’altra banda, s’ha de dir que les escenes d’acció no abunden gaire, ja que la peli centra la seva atenció en la relació entre els dos amics i els entrebancs pels que passarà en molt poc espai de temps, però això no fa que la peli no perdi suspens i emoció, sobretot a mida que ens acostem cap al final. Un aspecte que m’ha agradat molt, com també passava a Ciudad de Dios, és la trepidant banda sonora, d’aquelles que no et permet descansar quasi en cap moment i que et fa estar alerta tota l’estona.

Resumint, que la peli perd molt si es compara amb la seva antecessora, però si es mira ailladament, es pot dir que resulta molt entretinguda, amb una temàtica que segueix sent molt atractiva i amb un bon ritme que fa que passi molt ràpid. Ah, i m’encanta com sona el portuguès de Brasil.

Deixa un comentari »

COMETAS EN EL CIELO

Posted in Cine - 2007 on 11 març 2008 by Martí

Cometas cielo

The Kite Runner

Director: Marc Forster

Actors: Khlaid Abdalla, Ahmad Khan Mahmidzada, Zekeria Ebrahimi, Saïd Taghmaoui, Atossa Leoni.

Gènere: Drama. USA, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Amir i Hassan són dos nens units per una forta amistat. Amir és fill d’una família benestant de Kabul, mentre que Hassan, provinent d’una ètnia diferent, és el fill del servent de la família d’Amir. Són inseparables, van junts a tot arreu i també formen parella en el popular concurs de volar estels, que consisteix en una espècie de duels entre dos estels fins que un aconsegueix tallar la corda de l’altre. A pesar de tot això, Amir i Hassan són molt diferents, però també complementaris. El primer és un enamorat d’escriure i ja crea les seves pròpies històries, mentre que el segon és analfabet; contràriament, el segon sempre és qui surt a defensar al primer si es troben en problemes. Amb tot, el concepte de l’amistat que tenen els dos no és exactament el mateix, i això tindrà unes conseqüències que marcaran per sempre la seva relació.

Marc Forster és d’aquells directors difícils de classificar, ja que les seves pel·lícules més conegudes quasi no tenen elements en comú. Des del dramatisme més cru de Monster’s Ball, passant pel barroquisme edulcorat de Descubriendo Nunca Jamás i acabant amb el que serà el pròxim James Bond, Quantum of Solace. Abans d’aquesta, el director americà ens presenta un drama força poètic ambientat a l’Afganistan, en què posa a prova els límits de l’amistat entre dos nens que viuen a Kabul. El principal problema d’aquesta pel·lícula és que presenta dues parts, separades per una el·lipsi temporal, que presenten moltes (excessives) diferències entre si, ì no només pels 25 anys de distància, sinó també a nivell cinematogràfic. Així doncs, una primera part que jo qualificaria de força brillant, en què se’ns presenta la infantesa dels dos protagonistes al seu país natal, marcada per una estreta amistat i lleialtat, però fortament influenciada per la diferència social entre els dos, desemboca en una segona part en què la peli sembla perdre la seva identitat, ja que cau en els convencionalismes més típics i tòpics de forma incomprensible i fins i tot es torna ambigua en el seu missatge final.

Queda clar, doncs, que aquesta segona part fa que la peli perdi tot l’atractiu que havia adquirit en la primera i que també es deixi pel camí el rigor i la qualitat tant del guió com de la direcció. Casualment, tot això passa quan l’acció es trasllada d’Afganistan a Estats Units, cosa que em fa pensar que no sigui tan casual i que s’explica per allò de “Dreamworks presents…”. Amb una productora nordamericana com aquesta posant els diners, no m’estranyaria que haguessin agafat el guió i li haguessin aplicat totes les pautes que marca el seu manual del bon guió de cine. Una llàstima, ja que una trama amb originalitat, tendresa, cruesa, fatalitat i perfectament ambientada, es converteix en una trama en què els fets es van succeïnt un darrere l’altre, sense cap aprofundiment ni interès, i acaba amb un intent de sensibilització que per mi resulta forçat i en ocasions una mica gratuït.

Tota la primera part de Cometas en el Cielo es caracteritza per un alt contingut poètic de les imatges, en què ajuden molt els impressionants paisatges d’Afganistan i també les estètiques i colorides imatges de desenes d’estels sobrevolant la ciutat de Kabul. Tot plegat acompanyat d’una deliciosa banda sonora, per la qual Alberto Iglesias va rebre una nominació a l’Oscar. També conté escenes molt boniques, com en la que Amir llegeix contes a Hassan o en la que els dos van a veure Los Siete Magníficos al cine tot i que ja se’n saben de memòria els diàlegs. Pel que fa a la segona part, se’n salva una mica el seu component històric i com et mostra el canvi que pateix un país en 25 anys i les sensacions que això provoca en algú que hi retornar després d’haver-ne estat al marge.

De totes formes, tot i que la cruel imatge que es dóna dels talibans es correspon amb la realitat, hi ha detalls que semblen inclosos amb calçador només amb la voluntat de mostrar-los perquè sí i generar un plus de dramatisme. Pel que fa al missatge final, com ja he dit queda una mica en mans de cadascú, però a mi se’m va quedar cert regust de “a Amèrica és on es viu millor” que no em va agradar gaire. A més a més, tot el poetisme de la primera part potser s’hauria d’haver convertit en una actitud una mica més compromesa amb la brutal situació que se’ns descriu després, però quan es resol la trama i arriba el final, sembla que la peli s’oblida de tot el que hem vist fa només uns minuts. Això sí, un cop vista és quan es pot captar la bonica metàfora que el títol de la peli (l’original, perquè la traducció és, un cop més, incorrecta i nyonya) i tota la història dels estels representen respecte la relació entre els dos protagonistes.

En resum, tot i ser una peli irregular, Cometas en el Cielo no és una proposta a descartar ara mateix, ja que resulta molt més sòlida que qualsevol de les estrenes d’aquests dies i només per gaudir de la primera hora ja val la pena.

Deixa un comentari »

THE CORPORATION

Posted in documental on 5 març 2008 by Martí

The Corporation 

The Corporation

Director: Mark Achbar, Jennifer Abbott

Participants: Noam Chomsky, Naomi Klein, Milton Friedman, Howard Zinn, Vandana Shiva, Michael Moore.

Gènere: Documental. Canadà, 2004. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

A mitjans del segle XIX, va néixer la figura de la corporació, o el que és el mateix, una empresa que reclama ser tractada com si fós una persona, ja que les seves accions i els seus objectius poden respondre als de qualsevol ésser humà. En ser un tema no contemplat de forma legal en aquell moment, les corporacions van anar guanyant terreny i influència sobre la societat en general fins a arribar als anys 60, on algunes quasi tenien més poder que el govern. Si aquestes corporacions reclamen ser tractades com si fóssin persones, se’n podria fer un estudi psicològic basta en al seva forma d’actuar i pensar per tal de descobrir quin tipus de persona són i poder-les conèixer millor i tractar com cal.

Ens trobem davant d’un d’aquells documentals que es podrien convertir fàcilment en una classe magistral que barrejaria història, economia, sociologia, geografia, etc. i que, al cap i a la fi, ens faria entendre una mica millor el món on vivim amb la conseqüent reacció de posar-se les mans al cap. The Corporation ha rebut més de 20 guardons internacionals i ha posat d’acord a les crítiques de molts països, que l’han considerat un dels documentals referència en la història recent del cine. El documental no és curt (2h 20min) i tant el ritme com el muntatge no destacarien pel seu dinamisme, però és que el seu punt fort és més el que explica que no com ho explica. En realitat l’edició en DVD té un segon disc amb quasi tres hores més de material, per tant queda clar que el volum d’informació que tenien per donar era immens i que la feina de muntatge deuria ser bastant dura. Amb això vull dir, que probablement la peli no es podia retallar més si es volia que ens ho expliquessin tot de forma entenedora.

El documental es basa en un narrador en off combinat amb els testimonis de diverses persones que aporten la seva visió o que ens expliquen una experiència pròpia que serveix com a exemple d’algun aspecte concret. És amb aquests exemples quan el documental es fa entendre millor i quan realment podem captar el que ens estan explicant. The Corporation està estructurat de forma molt acotada, com si fós un llibre de text, per temes i subtemes, cosa que facilita que en tot moment sapiguem molt bé de què ens parlen i evita que es perdi el fil del que se’ns està explicant. Ens presenten un punt, el desenvolupen, el conclueixen i passen al següent. Això s’agraeix perquè els continguts són força complexos i no es podien explicar de qualsevol manera.

El resultat de l’estudi que duu a terme el documental és força concluent: una corporació presenta els mateixos principis racionals i les mateixes pautes de comportament que les d’un psicòpata. Despreocupació absoluta pels sentiments dels altres, incapacitat per a mantenir relacions duraderes, total indiferència a l’hora de posar en perill la integritat d’altres persones, capacitat de mentir i enganyar constantment només per a benefici propi, incapacitat per a acceptar la culpa de res i falta de respecte a les lleis i a les normes socials. Aquests són els punts que el documental va desgranant i posant en evidència. La veritat és que hi ha alguns exemples que són tan increïbles com indignants, per la impotència que se sent quan algú es vol enfrontar a alguna d’aquestes institucions. El problema és que les hem estat alimentant mica en mica i ara tenen tant de poder i control sobre la societat que és quasi impossible derrotar-les. Nike, Coca-Cola, IBM, General Motors i molts altres noms mundialment coneguts són els protagonistes d’aquest documental que destaca per tenir una grandíssima credibilitat, gràcies a la seriositat amb què s’explica tot, i que ens mostra una vegada més que el món en què vivim funciona de la forma en qu interessa que funcioni als que tenen el poder, però obrint la porta a possibles solucions i a vies d’acció per poder imposar el sentit comú que ells no tenen.

The Corporation ni es va estrenar aquí i és probable que aquest sigui el primer cop que en sentiu a parlar, però ha tingut un gran èxit en la seva edició en DVD, sobretot gràcies a la seva popularitat a internet. Realment, és d’aquelles que acabes de mirar i penses “tothom hauria de veure aquest documental”. Després s’hi podrà fer més o menys, però el dret a saber com funciona aquest entorn que tant influeix en la nostra vida no ens el treu ningú i l’hem d’exercir, i aquesta és una boníssima oportunitat.

Deixa un comentari »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.