M.A.Confidential

In the Valley of Elah

Director: Paul Haggis

Intèrprets: Tommy Lee Jones, Charlize Theron, Susan Sarandon, Jason Patric, James Franco, Josh Brolin, Rick González.

Gènere: Drama. USA, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Després de l’oscaritzada Crash (que per a mi no està tan sobrevalorada com diuen), Paul Haggis no abandona el dramatisme com a batuta de les seves produccions i aquest cop encara dota de més seriositat i sobrietat la seva història. I no només això, amb En el Valle de Elah, Haggis s’ha arriscat a ser durament criticat per un sector d’Estats Units per la seva profunda crítica a la guerra d’Iraq i la posada en dubte d’alguns dels valors més arrelats a l’americanisme més conservador. Tot plegat conforma una peli molt compromesa amb el missatge que vol transmetre i totalment inflexible amb l’espectador, ja que no inclou cap descans en el turment del seu protagonista, cap petita escletxa d’esperança, cap matís per suavitzar les coses. Si una cosa no se li pot retreure a En el Valle de Elah, és que és una peli amb les idees molt clares.

El problema de tot això és que és una peli difícil de veure, molt més que Crash. Un ritme més aviat pausat, uns personatges molt més reflexius que impulsius, un avanç molt progressiu de la trama i un fort aprofundiment en el rerafons de l’argument i de la causa de tot plegat fan que més d’un es pugui impacientar a mitja peli i començi a mirar el rellotge. En realitat, estic d’acord en què Haggis potser s’extén una mica en l’espessor de la peli, especialment quan aquesta arriba als tres quarts de la seva durada, just abans del desenllaç, i això pot donar pas a que un començi a desviar la mirada i a baixar el seu nivell d’atenció. I segons l’hora en què es miri, potser alguna cosa més. No obstant, ja us dic ara que el final val la pena, no només per la resolució de l’argument, si no per la presència de diverses imatges amb un gran simbolisme i fins i tot polèmica. Sense anar més lluny, l’últim pla de la peli segur que ha estat motiu de desmais i/o malediccions entre el sector més patriotista nord-americà.

En la línia de la peli, les actuacions dels protagonistes es caracteritzen per la seriositat i pel dramatisme que viuen els personatges. Tommy Lee Jones, nominat a millor actor, demostra que és capaç de transmetre un munt de coses només amb la seva mirada perduda i el seu posat tan impassible com turmentat per dins. Entre aquesta actuació i la de No Es País Para Viejos, queda clar que es troba en un gran moment. Pel que fa a Charlize Theron, en primer lloc s’ha de dir que apareix amb un aspecte que la fa una mica difícil de reconèixer, i en segon lloc es pot qualificar el seu treball com a correcte, però tampoc per a tirar coets. Això sí, és molt important la seva influència sobre el personatge de Tommy Lee Jones, sobretot per aquesta mena de segona oportunitat com a pare que li dóna durant una porció de peli. Pel que fa a l’aparició de Susan Sarandon, és simplement testimonial i sembla només feta perquè la tan compromesa actriu pugui aparèixer en una peli tan afí als seus ideals. Finalment, citar l’aparició també de Josh Brolin, que últimament surt a totes les pelis, i no precisament petites.

Com a resum, es podria dir que En el Valle de Elah és una peli molt sòlida, molt estudiada i amb un missatge força potent, però que sembla feta només per a aquells a qui aquest missatge els captivi de tal forma que puguin veure-la amb una implicació total de principi a fi. Val la pena veure-la i esperar al final només per la satisfacció de veure que el missatge de condemna segueix viu en un país en què mai és vist de forma gaire entusiasta. Això sí, si algú plega abans d’hora, ho comprendré.

Sweeney Todd. The Demon Barber of Fleet Street

Director: Tim Burton

Intèrprets: Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Alan Rickman, Sacha Baron Cohen, Timothy Spall, Jamie Campbell Bower.

Gènere: Musical, thriller, drama. USA, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

No és gaire recomanable tenir-ne, ja siguin aplicats al cine o a la vida en general, però haig de confessar el meu prejudici profundament negatiu amb el gènere cinematogràfic musical. A banda de creure que està passat de moda, sempre m’ha semblat una estupidesa això de que la gent es posi a cantar així perquè sí enmig d’una peli, per després tornar a la normalitat com si res… fins a la següent cançó al cap d’una estona i vinga tornem-hi, a cantar. Ho sento, però ho trobo tot sobreactuat, carregós i inversemblant. Doncs bé, el senyor Burton ha aconseguit fer-me empassar aquest prejudici amb patates, ja que no tinc més remei que reconèixer la bona estona que vaig passar veient Sweeney Todd. La veritat és que pocs directors aconsegueixen, facin el que facin, que l’espectador quedi quasi hipnotitzat amb la pantalla, i a mi Tim Burton em té la mida presa en aquest sentit.

Deixant de banda les cançons, la peli és una obra d’art a nivell tècnic: fotografia, il·luminació, vestuari, maquillatge, direcció artística. Tot plegat fa de Londres un veritable quadre impressionista, en què no veiem mai el sol, en què els personatges es difuminen amb l’entorn i en què predomina una extensa gama de grisos per sobre del color. A nivell visual, té relativa semblança amb La Novia Cadáver, salvant les distàncies entre animació i imatge real, naturalment. Pel que fa a la direcció, Burton segueix en la seva línia de força dinamisme, seguint a la perfecció el ritme de la música i dirigint magistralment als seus actors talismà: Johnny Depp i Helena Bonham Carter. El cert és que em cansa una mica que sempre treballi amb els mateixos actors, però en aquest cas un s’ha de treure el barret amb l’actuació dels dos, sobretot tenint en compte que ells mateixos canten totes les cançons. Merescudíssima nominació de Depp a millor actor, però Bonham Carter també la mereixia. En realitat, tant la peli com el director es mereixien estar entre els nominats.

La veritat és que, després dels primers minuts de peli, no les tenia totes, ja que l’inici és pràcticament una cançó darrere l’altra i per mi queda una mica massa carregat. No obstant, poc a poc la peli es va equilibrant i els fragments musicals i els parlats es van rellevant de forma més equitativa. A destacar un dels temes centrals en què Sweeney Todd i un dels personatges canten a la vegada dues cançons de forma entrellaçada, sota una direcció magistral de Burton i amb un treball de muntatge realment brillant. Sweeney Todd sempre està acompanyada d’aquest aire melancòlic que rodeja el personatge, però no dubta en esquitxar la camera de sang quan fa falta. Els tocs de violència són força explícits, cosa totalment necessària si tenim en compte la mentalitat despiadada del protagonista, però això es veu compensat per la constant presència d’un subtil humor negre, al més pur estil de Tim Burton.

Un cop vista, t’adones que havia de ser ell i només ell qui adaptés un musical com aquest al cine; serà un tio raro de collons, però té un ull fílmic realment únic. Com ja he dit, la peli no perd l’interès en cap moment i passa volant, i a un que no suporta gaire els musicals no li queda cap altra que recomanar-la i molt. És d’aquelles que no em faria res tornar a veure ara mateix, i això no ho dic de qualsevol peli.

There Will Be Blood

Director: Paul Thomas Anderson

Intèrprets: Daniel Day-Lewis, Paul Dano, Kevin J. O’Connor, Ciarán Hinds, Russell Harvard, Barry Del Sherman.

Gènere: Drama. USA, 2007. 155 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tot i ser un director no gaire prolífic (tot just és la seva cinquena direcció), Paul Thomas Anderson ens regala noves mostres un cop més del seu enorme talent a l’hora de fer cine i a l’hora de no deixar a ningú indiferent. Pozos de Ambición s’afegeix a aquesta nodrida llista de grandíssimes pel·lícules que ens han deixat els últims mesos, però, sobretot, afegeix a la història del cine contemporani un dels personatges més sensacionals que he vist últimament. Aquest personatge es diu Daniel Plainview i darrere seu hi ha un Oscar a millor actor que ja té nom i cognoms: Daniel Day-Lewis. Molta gent ja parla del Charles Foster Kane (Ciudadano Kane) del segle XXI, però, si bé existeixen clars paral·lelismes en l’evolució decadent d’ambdós personatges, jo crec que el que ens atén va molt més enllà, ja que el seu humanisme acaba desapareixent per complet. Entre actor i director construeixen un personatge d’un magnetisme extraordinari, d’aquells que tens ganes de veure en tot moment, de qui no et vols perdre ni una paraula, ni un moviment, ni un gest.

L’avarícia, la fredor, la maldat, l’odi, el rencor, la nul·la compassió, tot el que representa Daniel Plainview és negatiu, no obstant, et captiva de forma inevitable. Daniel Day-Lewis és amo i senyor de la peli. Al seu costat, Paul Dano és, per mi, una de les grans sorpreses de la peli. Després de veure’l a Pequeña Miss Sunshine (el noi que no parla), Dano es fica a la pell d’un personatge molt i molt difícil, i aconsegueix un resultat digníssim al costat de Day-Lewis. Té una expressivitat facial molt especial, desconcertant, incòmoda, i això li dóna molta personalitat i també credibilitat a l’hora d’enfrontar-se al protagonista. Els dos simbolitzen aquest enfrontament entre el bé i el mal, un creu en el que ve del cel i l’altre en el que hi ha sota terra, una convivència realment difícil. Sens dubte, dues interpretacions que ja fan que la peli valgui la pena.

No només d’actuacions viu Pozos de Ambición, també fa gala d’una brillant direcció, en què es podria dir que són els personatges qui guien a la càmara i no al revés, i una factura visual i sonora admirable. Pel que fa a la fotografia, s’ha de dir que en alguns moments és una peli més aviat fosca, tan sols aprecies el contorn de les cares o els objectes, però també té imatges en ple desert que semblen veritables postals. Si ens fixem a la banda sonora, jo l’he trobat en ocasions un pèl excessiva, en el sentit que té masses ganes d’enfatitzar alguns aspectes que no ho requereixen, i també poc cohesionada amb la resta, però en general és majestuosa i es converteix en un canal més per definir el protagonista i la seva forma d’actuar. Ara bé, si hi ha algun punt controvertit en aquesta peli, aquest és sens dubte el final. A la sala, em va semblar desmesuradament violent i sobreactuat, quasi tragicòmic (en realitat més d’una persona reia), però a mida que hi he anat pensant, m’he adonat que respon perfectament a l’evolució del personatge i en realitat no és més que un desfermament de tot el que porta a dins. De totes formes, crec que difereix massa amb l’estil de la resta de la peli i queda massa brusc i desconcertant.

Finalment, un cop més crec que es van reprimir massa a la sala de muntatge i no van retallar els 25-30 minuts que li sobren a la peli, i que serveixen per extendre’s en qüestions en què no caldria fer-ho i arribar a uns 155 minuts, per mi, innecessaris. És per aquestes imperfeccions, que Pozos de Ambición, tot i ser una gran, gran peli, no supera a No Es País Para Viejos, la qual, un cop vistes les cinc nominades, és indiscutiblement la meva preferida.

Michael Clayton

Director: Tony Gilroy

Intèrprets: George Clooney, Tom Wilkinson, Tilda Swinton, Sydney Pollack, Michael O’Keefe, Ken Howard.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

És senzillament incomprensible que aquesta pel·lícula sigui considerada com una de les cinc millors de 2007 per l’Acadèmia de Hollywood. No descobrirem ara com funcionen les coses allà, però en aquest cas, s’evidencia més que mai la teoria de que són sempre els grans noms de Hollywood i els que més pasta posen sobre la taula els que aconsegueixen situar la seva peli a primera línia. Només cal veure els productors executius de Michael Clayton: George Clooney, Steven Soderbergh, Anthony Minghella i Sydney Pollack. Massa prestigi i interessos comercials pel mig com per no nominar-la. Tot això no només ho dic pq hi hagi un munt de pelis de 2007 que són indiscutiblement millors que Michael Clayton (que no enumeraré pq ocuparia un paràgraf sencer), sinó pq es tracta d’una peli que no passa de normaleta, adjectiu que fins i tot podria considerar massa generós.

Per començar, és una peli construida al voltant d’un sol personatge a qui no sap definir de forma clarivident des d’un bon principi, i això no s’ho pot permetre. Sí, t’expliquen qui és, et diuen que és el millor fent el que fa, però durant la peli no el veus en acció, no pots palpar-ho directament, simplement t’has de creure les meravelles que parlen d’ell. D’altra banda, l’he trobat un personatge massa pla, amb molt poc recorregut, que evoluciona d’una forma massa confusa i no gaire coherent. Si a tot això li afegeixes que el ritme i el muntatge de la pel·lícula no saben absorbir una trama força complexa (o potser és més simple del que sembla, però la peli no fa més que complicar-la), és inevitable que aparegui el pitjor enemic d’un film: l’avorriment. Em sembla que feia molt que no utilitzava aquest qualificatiu, però Michael Clayton és una peli avorrida.

Si alguna cosa es pot salvar d’aquesta peli, són les actuacions, sobretot la dels actors secundaris. Tom Wilkinson fa del seu personatge el més potent i interessant de la peli, sens dubte, d’aquells que saps que no estan bé del cap, però que mai saps en quin moment ho estan. Serà un dels rivals de Bardem a millor actor secundari. D’altra banda, cal destacar també a Tilda Swinton, que interpreta a una dona que intenta ser forta quan realitat sap que està sentenciada; també està nominada. Finalment, no ens podem oblidar del pal de paller de Michael Clayton: George Clooney. Sempre he considerat que l’home Nespresso és un bon actor i que sap donar personalitat i carisma als seus personatges, però crec que no estem davant d’una de les seves millors actuacions, sobretot si la comparem amb la magistral de Buenas Noches y Buena Suerte.

A banda de tot això, havia llegit a alguns llocs que la peli amaga una forta crítica a les multinacionals, però què voleu que us digui, no ens ensenya res que no sapiguem ja, per tant al factor innovació tampoc s’hi poden aferrar. Puc reconèixer que el desenllaç de la peli té força, però en aquell moment quasi et sembla una mica exagerat pel que has vist fins llavors. En fi, que estem davant d’una d’aquelles pelis que s’oblida el dia següent d’haver-la vist, tremendament sobrevalorada per la crítica i que més val que passi desaparcebuda als Oscars o ja serà per indignar-se.

Into the Wild

Director: Sean Penn

Intèrprets: Emile Hirsch, William Hurt, Marcia Gay Harden, Jena Malone, Vince Vaughn, Catherine Keener, Brian Dierker, Hal Holbrook, Kristen Stewart.

Gènere: Aventures, drama. USA, 2007. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Sean Penn adapta i dirigeix una peli que ha tingut una grandíssima acceptació a Estats Units, però que crec q aquí pot generar opinions molt diverses. En el meu cas, és d’aquelles pelis que se’m creuen des d’un bon principi i després em ja resulta molt difícil tornar a simpatitzar amb elles. El principal motiu són les lliçons de vida que vol donar el protagonista només començar la història i com la peli adopta la mateixa mentalitat de forma descarada. L’element en qüestió és un d’aquells que jo anomeno “il·luminats de la vida”, decidit a anar a contracorrent del món, pensant-se que només amb lo guai que és podrà arribar on vulgui, despreciant els diners i qualsevol altra cosa q li recordi a capitalisme i, el que és pitjor, pregonant per tot arreu que la resta de mortals sóm uns perdedors que no fem més que viure una mentida.

El que provoca això és que li agafi força ràbia a aquest protagonista i que es plantegi una mena de duel entre la peli i jo per veure si m’aconsegueix convèncer. I tot al contrari, el tio en diu una darrere l’altra, i només falta l’exagerat poetisme de la narració per acabar de completar-ho. El moment àlgid és el diàleg del protagonista amb ¡una poma que s’esta menjant! a la qual acaba dient, textualment, “¡¡qué orgánica y natural que eres!!”. Vinga home… no em facis riure. Com a conseqüència de tot això, resulta molt difícil comprendre i compartir el gran viatge que emprèn el prota, ja que no comparteixes ni els seus ideals somiadors ni els seus objectius. Com ja he dit, el problema està en què la peli es posiciona de seguida al seu costat i això la converteix en massa efectista, tendenciosa i igual d’ingènua que ell. Potser un punt de vista més neutral, donant peu a què l’espectador pugui anar decidint si comparteix o no la visió del protagonista, hagués funcionat millor.

Tot i el que pugui semblar per la primera part del comentari, Hacia Rutas Salvajes no m’ha desagradat per complet, ni molt menys. Per començar, s’ha de destacar una factura visual excel·lent, combinada amb una molt bona banda sonora, que et fa disfrutar de grans paisatges, des del Grand Canyon fins a les muntanyes nevades d’Alaska. D’altra banda, el ritme de la narració també és digne d’esment, ja que la peli són 140 minuts, però no et dóna sensació de pesadesa, sobretot per la immensa varietat d’espais i situacions per les quals passa el protagonista i també per la constant aparició de nous personatges que es van creuant en el seu camí. Crec que el carisma dels secundaris és un dels punts més forts de la peli, sobretot el vell que coneix cap al final (Hal Holbrook, nominat a millor secundari) i també la parella de hippies. Un altre aspecte que m’ha agradat és el muntatge (nominat també als Oscars), que crea dos espais temporals que van avançant en paral·lel i que permet seguir sense problemes l’evolució d’un i altre, i potser de forma força més amena que no si la història s’hagués explicat linealment.

Queda clar, doncs, que Hacia Rutas Salvajes té bastants pros i contres, però per mi té aquest problema d’adoptar una posició massa tancada i de voler adoctrinar; si coincideix amb la teva forma de pensar, perfecte, però sino, malament, pq ja et poses a la defensiva des de l’inici i això va en detriment dels seus objectius. Personalment, no m’agrada gens que una peli em vulgui donar lliçons de vida i definir la meva com a mentida, prefereixo que em mostri aquesta altra forma de veure les coses i demostrar-me la seva validesa pq jo pugui dir llavors que sí, que és una opció, però que no la comparteixo. Tots sabem que Sean Penn és com és, però potser no cal que s’agradi tant a si mateix.

Cloverfield

Director: Matt Reeves

Intèrprets: Michael Stahl-David, Jessica Lucas, Lizzy Caplan, Mike Vogel, T.J. Miller, Odette Yustman.

Gènere: Acció, ciència-ficció, intriga. USA, 2007. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Un cop més, relego la nefasta traducció del títol als parèntesis, tot i que he estat a punt de ni posar-la. Més que res pq tothom pugui identificar la peli, ja que aquí la gran majoria de gent la coneix amb aquest ridícul nom de Monstruoso, que no fa més que definir-se a si mateix. Bé, anem al que interessa. No menteixo si dic que aquesta és una de les pelis que més expectació havia aixecat durant els últims mesos, bàsicament gràcies a la millonada (la que no s’han gastat per fer la peli) destinada pel senyor J.J. Abrams a la publicitat, sobretot per internet. Doncs bé, un cop arribada l’estrena, haig de dir que la peli m’ha satisfet completament. Això sí, vull que quedi clara la subjectivitat d’aquest comentari, ja que no es tracta, ni de bon tros, d’una peli apta per a tothom. Amb això vull dir que, de la mateixa forma que a mi em va agradar molt, puc comprendre que molta gent la consideri un bodrio (sense anar més lluny, al cine van marxar dues persones davant meu quan tot just portàvem 20 min de peli).

I és que el principi és probablement el que més costa d’assimilar, sobretot perquè és quan més es mou la càmera. Per si algú encara no ho sap a aquestes altures, la peli està rodada íntegrament com si d’una grabació domèstica es tractés, cosa que es tradueix en moviments bruscos constants, escombrades d’imatge, imprecisions i inclús moments de descuit en què la persona que filma es pensa que ha apagat la camera i no ho ha fet. En fi, tot allò que acostuma a passar als vídeos domèstics. Hi ha qui ho trobarà excessivament marejant i hi ha qui, com jo, ho trobarà una interessantíssima forma de donar un punt de vista completament diferent a una peli la trama de la qual no és per res novedosa.  

El principal atractiu de Cloverfield ve donat, precisament, per aquest partícular i únic punt de vista que manté de principi a fi. El fet de veure exactament el que veu un dels personatges fa que, més que mai, visquem els fets com si fóssim allà mateix. Tenim les mateixes ganes que ell de fugir, però també aquesta innata curiositat humana de veure allò tan extraordinari de què fugim, patim amb ell, correm amb ell, ens cansem amb ell. Hi ha un moment en què et sents quasi tan esgotat com els protagonistes. Tot plegat ens fa sentir part de la peli, ens fa prendre un paper actiu, ens fa valorar si realment reaccionaríem com els protagonistes en una situació com aquesta. Personalment, com a espectador valoro molt que una peli em transmeti tot això, naturalment si després està ben feta, com és el cas. I és que, tot i el baix pressupost, els efectes especials són espectaculars, sense oblidar els extraordinaris efectes de so, que tenen bona part de culpa que et sentis enmig de tot el merder. Així doncs, l’angoixa que transmet la peli és més realista que mai.

Un altre element importantíssim que hi contribueix és el muntatge, emulant els talls que es produeixen en una cinta de vídeo, que deixen el·lipsis pel mig i inclús fragments d’imatges anteriorment grabades, en aquest cas molt sobtades i jugant un paper importantíssim a la narració dels fets i a mantenir un ritme trepidant durant els 75 minuts que dura la peli. Entreteniment pur i dur, i en primera persona, cosa que també proporciona certa estètica de videojoc, tipus Silent Hill i similars, en més d’un instant. La direcció té un objectiu ben clar: no coneixem ni veiem més ni menys que el personatge que graba, per tant l’espectador no té ni un sol privilegi com a tal.

Darrere de tot plegat, Cloverfield amaga diversos missatges, segons com es pugui interpretar. Un d’ells podria ser el de voler posar en evidència aquesta indiscriminada “cultura de la por” que s’ha apoderat d’Estats Units després de l’11-S (per cert, alguns plans són calcats a les imatges que tots vem veure per TV), situant com a enemic un monstre completament de ciencia-ficció, per tant igualant-lo als suposats enemics que el senyor Bush diu que tenen. En aquest sentit, es pot trobar més d’una interpretació. Un altre missatge que s’extreu, encara que sigui a partir de petits detalls, és el de retratar aquesta societat que està més pendent de fer fotos amb el mòbil o saquejar una botiga d’electrònica que de preocupar-se per la seva integritat.

En fi, com ja he dit, no és una peli que pugui recomanar a tothom pq sóc conscient que generarà opinions força oposades. Si després de llegir el comentari, teniu clar que no és per vosaltres, oblideu-vos-en; si us ha picat la curiositat i teniu ganes de veure algo diferent al cine, aneu a veure-la i no marxeu als 20 minuts, que l’entrada s’ho val.