M.A.Confidential

United 93

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: J.J. Johnson, Christian Clemenson, Gary Commock, Trish Gates, Opal Alladin, Khalid Abdalla.

Gènere: Drama. USA, G.Bretanya, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Era bastant escèptic respecte les pelis q podrien sortir sobre l’11-S, però United 93 ha fet desaparèixer el meu escepticisme per complet fins a convertir-se en una de les pelis més intenses i impactants q he vist últimament. El nivell de tensió no para de créixer ni un moment, des de la primera fins la última escena, literalment, i et manté clavat davant la pantalla, en silenci, un silenci q encara es manté mentre comencen els títols de crèdit, pq costa trobar la paraula adequada amb què trencar-lo.

La forma d’explicar els fets, els diferents punts de vista, l’enfoc dels accidents de la resta d”avions, sempre guardant les distàncies, conscient de quin és en tot moment el centre d’atenció de la peli i no deixant-se portar per l’espectacularitat del World Trade Center, tot plegat no podia ser més encertat per aconseguir la peli necessària q s’havia de fer sobre l’11-S. El realisme dels fets és increïble, en cap moment tens la sensació q s’hi han afegit elements inexistents a gust del director. Un altre encert importantíssim és q els actors no són gaire coneguts, la majoria provenen de sèries de TV americanes, per tant resulta més fàcil identificar-los com els veritables passatgers del fatídic vol.

D’altra banda, la direcció tb contribueix notablement, els plans de l’interior de l’avió, rodats tots amb camera a l’espatlla, fan q l’espectador visqui la situació de forma molt més dinàmica, es troba com a un passatger més. Aquest realisme fa q el dramatisme sigui encara superior, fins i tot angoixant, però no és per menys. Una peli q narra una història q ja coneixem i de la qual ja en sabem el final aspira a enganxar l’espectador per la impaciència d”aquest a q els fets q ja sap q passaran arribin. United 93 sap mantenir perfectament aquesta tensió i prolonga l’espera a cadascuna de la situacions al llarg de la peli, per això no ets capaç d’apartar la mirada en cap moment.

Segurament havia de ser un director europeu, en aquest cas el britànic Paul Greengrass, qui havia de dirigir una peli així, sense donar mostres descarades de posicionament o patriotisme i narrant els fets fredament, amb la fidelitat a la veritat per sobre de tot (cosa q dubto molt trobar a la pròxima World Trade Center d’Oliver Stone). Realment, l’11-S mereix una peli com United 93, enhorabona.

Pirates of the Caribbean. Dead Man’s Chest

Director: Gore Verbinski

Intèrprets: Johnny Depp, Orlando Bloom, Keira Knightley, Jack Davenport, Bill Nighy, Jonathan Pryce

Gènere: Aventures, acció. USA, 2006. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Entreteniment pur i dur, racions gegants d’efectes especials, bones dosis d’humor i més olor de mar q mai converteixen a Piratas del Caribe 2: El Cofre del Hombre Muerto en una peli d’aventures molt eficient, de ben segur amb algunes de les escenes més boges i divertides q s’han pogut veure al cine aquestes setmanes. No obstant, no aconsegueix superar a la seva predecessora, com en tants altres casos.

La inclusió de tants personatges monstruosos o inhumans, q substitueixen el q a la primera eren abordatges i lluites cos a cos, fa q la peli perdi l’essència d’autèntica història de pirates, q la primera sí q tenia, de cap a peus. D’altra banda, no aconsegueix marcar un ritme constant i va una mica a trompicons, i per mi té una durada excessiva. El millor de tot, un cop més el gran Johnny Depp, la originalitat de les trepidants escenes d’acció i q, això sí, compleix sobradament amb el paper de peli d’estiu q et fa passar una bona tarda entretinguda.

Els comentaris a la sortida del cine es poden resumir en un “és divertida, però es passen, tot és massa llafiscós”. Està molt bé caracteritzar els personatges al límit, però arriba un moment en q cansa tant de tentacle, tanta viscositat, de tant en tant va bé poder respirar una mica. Sincerament, prefereixo els esquelets de la primera. Això sí, ens clava un molt bon final q inevitablement ens farà anar a veure Piratas del Caribe 3 l’any vinent. Espero q prengui com a referència més els orígens i no tant aquesta segona part, q no puc dir q m’hagi defraudat, però q tpoc mereix alguns dels comentaris extremadament positius q havia llegit o escoltat.